Pel que he vist de Taiwan, és un lloc força diferent en alguns aspectes, en altres familiar, però en un idioma per ara força poc comprensible. Ja des del primer cap de setmana, vaig tenir l'oportunitat de conèixer uns llocs que hom podria classificar de curiosos: els bars prop del campus de Taida (NTU). Que hi hagi bars, no és cap sorpresa; que tinguin aspecte occidental tampoc, és un país que té moltes coses a l'americana; que vagis a un bar on la majoria de les cerveses siguin belgues, doncs ja sorprèn més. I no de qualsevol mena, la majoria són les d'alta graduació. Clar que un estigui envoltat de japonesos pot sorprendre a primera vista, però és ben normal. Aquest és un entorn internacional, però hi ha molts japonesos; els taiwanesos no beuen gaire alcohol en general, però els japonesos sí. La tormenta perfecta.
El primer bar al que em van portar es diu "Cafè Odeon". Els postdocs i gent d'aquesta el coneixen per CO2 (broma química inclosa), perquè és el segon amb aquest nom que hi ha, malgrat que el primer ja ha desaparegut. Es troba en un carrer estret a prop de l'avinguda que forma la banda oest del campus. A pocs metres d'aquest bar també es troben el "Cafè Bastille" i el "Cafè Lumière", un d'uns rivals/antics companys del primer i l'altre propietat del primer —les xafarderies corren ràpid. Què francès tot plegat!. Deu ser per les cerveses.
Això no és tot, no gaire lluny d'allà hi ha també un "Cafè La Comune", amb placa commemorativa a l'exterior en honor als morts de la Comuna del 1871 (flipant), on no hi he entrat, i un cafè, bastant agradable, que es diu "Norwegian Wood Cafè" (qui sap si pels Beatles o pel Murakami) on vaig estar fent un cafè amb bona companyia envoltat de bona música i posters de tota mena de pel·lícules.
També vaig estar en un suposat bar anglès que es troba una mica més lluny. Per suposat acompanyat de japonesos. En realitat, jo era l'únic no japonès. Estic veient que el xinès no sé si l'aprendré, però a aquest pas, potser sí el japonès.
31 de maig 2008
30 de maig 2008
Motos, motos
La guia que tinc aquí de Taiwan (thanks, Fel) diu que el número de motos per càpita a Taiwan és probablement el més alt del món. Amb aquestes coses, vés a saber si és veritat, però venint de Barcelona, que diuen que és de les primeres ciutats d'Europa per número de motos i, per tant, un hauria d'estar acostumat a veure moltes motos pel carrer, em trobo que potser hi ha tranquil·lament 10 vegades més motos.
No és difícil adonar-se'n. Només cal esperar-se en un semàfor en vermell d'un carrer mitjanament concorregut per veure com comencen a aturar-se motos: una, dues, cinc, deu, desenes, potser en algun cas arribin a la centena. És una autèntica bogeria, perquè quan el semàfor es posa verd i arrenquen totes de cop, sembla un eixam d'abelles metàl·liques (totes fosques) que es llencen a una carrera desenfrenada per arribar al següent semàfor. Em recorda les sortides de les carreres de 50 o 80 cc d'antany, potser a 125 és semblant ara.
Prop del campus on estic, hi ha una avinguda gran —uns sis carrils— i per la nit, un cop ha passat la primera onada de motos, es fa un silenci momentani fins que veus aparèixer per allà baix al revolt tot un escamot de motos, amb els llums encesos, o no, disparades cap a tu. Recorda totes aquelles pel.lícules de carreres i persecucions.
Un altre fet curiós és que la gran majoria són scooters. Hi ha poques motos que no ho siguin i es fa molt difícil veure motos d'alta cilindrada. Deuen ser massa cares. Aquí a la universitat hi ha aparcaments farcits de motos, algunes en bon estat, altres bastant fetes pols.
La part més perillosa és com condueixen. Ja ho sabem, oi?, motoristes!. Doncs aquí, dins de l'estil de conducció que tenen de caos apenes control·lat, van per tot arreu. Cal vigilar bastant en creuar els carrers en mantenir un pas uniforme i esperar que calculin bé la traçada, i en no entrar a la calçada sense mirar just quan el semàfor canvia i es posa verd per a tu i per a ells. Clar, alguns vermells són orientatius i de vegades, fins i tot el fet que els peatons vagin per la vorera o els sentits de circulació en carrers estrets (cosa que també se salten els cotxes). Hi ha cruïlles on entre motos i cotxes, creuant per on els rota, i provocant situacions inversemblants, sembla més aviat una coreografia d'un musical. El cert és que en molts d'aquests casos no van massa ràpid i tenen temps de reaccionar
En el fons, són uns pesats amb les motos. Entre ensurts, previsió d'ensurts i el zum zum contiu, t'entra la sensació que el seu únic objectiu a la vida és fer voltes i més voltes fins que es vaporitzen. Per aquí, per allà, sempre n'hi ha una. El curiós és que en general, no fan servir gaire la botzina, ni motos ni cotxes. Deu ser perquè deuen pensar que gasta benzina i la pela és la pela.
No és difícil adonar-se'n. Només cal esperar-se en un semàfor en vermell d'un carrer mitjanament concorregut per veure com comencen a aturar-se motos: una, dues, cinc, deu, desenes, potser en algun cas arribin a la centena. És una autèntica bogeria, perquè quan el semàfor es posa verd i arrenquen totes de cop, sembla un eixam d'abelles metàl·liques (totes fosques) que es llencen a una carrera desenfrenada per arribar al següent semàfor. Em recorda les sortides de les carreres de 50 o 80 cc d'antany, potser a 125 és semblant ara.
Prop del campus on estic, hi ha una avinguda gran —uns sis carrils— i per la nit, un cop ha passat la primera onada de motos, es fa un silenci momentani fins que veus aparèixer per allà baix al revolt tot un escamot de motos, amb els llums encesos, o no, disparades cap a tu. Recorda totes aquelles pel.lícules de carreres i persecucions.
Un altre fet curiós és que la gran majoria són scooters. Hi ha poques motos que no ho siguin i es fa molt difícil veure motos d'alta cilindrada. Deuen ser massa cares. Aquí a la universitat hi ha aparcaments farcits de motos, algunes en bon estat, altres bastant fetes pols.
La part més perillosa és com condueixen. Ja ho sabem, oi?, motoristes!. Doncs aquí, dins de l'estil de conducció que tenen de caos apenes control·lat, van per tot arreu. Cal vigilar bastant en creuar els carrers en mantenir un pas uniforme i esperar que calculin bé la traçada, i en no entrar a la calçada sense mirar just quan el semàfor canvia i es posa verd per a tu i per a ells. Clar, alguns vermells són orientatius i de vegades, fins i tot el fet que els peatons vagin per la vorera o els sentits de circulació en carrers estrets (cosa que també se salten els cotxes). Hi ha cruïlles on entre motos i cotxes, creuant per on els rota, i provocant situacions inversemblants, sembla més aviat una coreografia d'un musical. El cert és que en molts d'aquests casos no van massa ràpid i tenen temps de reaccionar
En el fons, són uns pesats amb les motos. Entre ensurts, previsió d'ensurts i el zum zum contiu, t'entra la sensació que el seu únic objectiu a la vida és fer voltes i més voltes fins que es vaporitzen. Per aquí, per allà, sempre n'hi ha una. El curiós és que en general, no fan servir gaire la botzina, ni motos ni cotxes. Deu ser perquè deuen pensar que gasta benzina i la pela és la pela.
29 de maig 2008
Un mes
Doncs sí, ja fa un mes que estic aquí. Crec que un sempre té la sensació que el temps passa molt de pressa, o si no, quants de vosaltres no heu tingut aquest mateix pensament ara mateix?. Suposo que és perquè el que recordem en primera instància del que hem viscut no és gaire, però us puc ben assegurar que han passat un munt de coses en aquests 30 dies i si un fa memòria no ha estat una cosa que hagi estat vist i no vist. Però no començaré ara a posar-me transcendental. Per portar un mes aquí, les coses han anat força bé. Evidentment, amb tots els tràmits pendents que sempre ha d'haver i sabent que encara em queda molt per descobrir sobre com funcionen les coses en aquesta banda del món.
Però cal mirar les fites que he aconseguit fins ara: no m'ha atropellat encara cap moto —no perquè no em sembli que no ho hagin intentat— i he mantingut a bon ritme aquest blog; m'he aconseguit escapolir de la majoria de tempestes que han caigut i no he tingut cap problema de salut (la predita descomposició potes avall encara no ha arribat). Fins i tot estic fent el que se suposa que hauria de fer en venir fins tan lluny. Un escàndol.
El que sí que estic notant és que començo a entrar en aquell estat més plàcid que tens quan ja t'estàs acostumant a un lloc. No m'enganyo, d'aquí a poc em fotré alguna hòstia emocional; és una cosa que toca i és inevitable, feu-me cas, però el procés va seguint el bon camí. I és ben curiós, però abans d'ahir mateix em van preguntar per quant de temps planejava estar-me a Taiwan. Si només porto un mes, es fa molt difícil plantejar-se el futur tan aviat!.
Però cal mirar les fites que he aconseguit fins ara: no m'ha atropellat encara cap moto —no perquè no em sembli que no ho hagin intentat— i he mantingut a bon ritme aquest blog; m'he aconseguit escapolir de la majoria de tempestes que han caigut i no he tingut cap problema de salut (la predita descomposició potes avall encara no ha arribat). Fins i tot estic fent el que se suposa que hauria de fer en venir fins tan lluny. Un escàndol.
El que sí que estic notant és que començo a entrar en aquell estat més plàcid que tens quan ja t'estàs acostumant a un lloc. No m'enganyo, d'aquí a poc em fotré alguna hòstia emocional; és una cosa que toca i és inevitable, feu-me cas, però el procés va seguint el bon camí. I és ben curiós, però abans d'ahir mateix em van preguntar per quant de temps planejava estar-me a Taiwan. Si només porto un mes, es fa molt difícil plantejar-se el futur tan aviat!.
28 de maig 2008
Xerrades
Una cosa que ja sabia abans de venir a l'ASIAA era que tenien moltes més activitats que, per exemple, el departament d'Astronomia de Barcelona. Una cosa, per una altra banda, no gaire difícil de superar. Doncs en el temps que porto aquí, ja he perdut el compte de a quantes xerrades i col.loquis, més o menys informals, reunions per estudiar idees o possibles projectes nous, i xerrades d'estudiants he anat. Està bé perquè sempre s'aprèn alguna cosa, per poqueta que sigui. En el meu cas, ara mateix és una manera de tornar a connectar-me amb aquest món. Clar que, com és el cas aquesta setmana, assistir a dues xerrades del Frank Shu (els iniciats ja el coneixen) és una mica dur; sort que la segona ha estat lleugera. Tanta xerrada m'obliga, en general, a desplaçar-me d'un campus a l'altre; amb el risc consegüent que m'enganxin pluges torrencials, com la setmana passada, o que camini dins d'un ambient bastant calurós, com avui.
El curiós és que l'habitació 716 (no la 101 orwelliana, no), on han tingut lloc la majoria de les xerrades, és una sala mitjaneta, amb una sèrie de taules posades formant una U, i tots ens hem d'acomodar al voltat. Deu haver espai per unes 30 o 40 persones a tot estirar. De seguida, la sensació d'atapeïment s'apodera d'un. Clar que aquí això sembla ser un estat mental permanent.
El curiós és que l'habitació 716 (no la 101 orwelliana, no), on han tingut lloc la majoria de les xerrades, és una sala mitjaneta, amb una sèrie de taules posades formant una U, i tots ens hem d'acomodar al voltat. Deu haver espai per unes 30 o 40 persones a tot estirar. De seguida, la sensació d'atapeïment s'apodera d'un. Clar que aquí això sembla ser un estat mental permanent.
Preguntes
Sempre m'ha fet gràcia com allà on vagis sempre et trobes amb gent que et pregunta tard o d'hora el mateix. Quan canviaves de col·legi de petit (aquí hi ha alguns que van fer tota una carrera d'això), sempre et trobaves qui et preguntava "eres nuevo?" (sempre en castellà, ja se sap). La freqüència disminuïa amb el temps, però recordo uns quants despistats que encara m'ho preguntaven quan feia un any i mig o dos anys que m'estava per allà.
Als Estats Units, la pregunta típica era si era la teva primera vegada que hi estaves, però feta d'una manera una mica com de passada. Aquí, la que m'he trobat per part de gent força diversa és similar, però tirant més cap amunt: "has estat abans a l'Àsia?". La meva resposta és sempre un "no, it's my first time". I les seves cares em desconcerten. Més que res, perquè hi ha hagut gent que quan els he dit que portava quinze dies o tres setmanes se'n sorprenien molt més. Esperen que un tingui la cara com d'estar dins de la taverna de Mos Eisley en una mala nit (com si estiguessis envoltats de marcians) o se sorprenen que no facis completament el ridícul amb els palets?. Això és diferent, però no del tot incomprensible.
Com a mínim, m'estalvio, per raons òbvies, la insofrible pregunta de si sóc nou.
Als Estats Units, la pregunta típica era si era la teva primera vegada que hi estaves, però feta d'una manera una mica com de passada. Aquí, la que m'he trobat per part de gent força diversa és similar, però tirant més cap amunt: "has estat abans a l'Àsia?". La meva resposta és sempre un "no, it's my first time". I les seves cares em desconcerten. Més que res, perquè hi ha hagut gent que quan els he dit que portava quinze dies o tres setmanes se'n sorprenien molt més. Esperen que un tingui la cara com d'estar dins de la taverna de Mos Eisley en una mala nit (com si estiguessis envoltats de marcians) o se sorprenen que no facis completament el ridícul amb els palets?. Això és diferent, però no del tot incomprensible.
Com a mínim, m'estalvio, per raons òbvies, la insofrible pregunta de si sóc nou.
27 de maig 2008
Arròs, arròs
És clar que un ha estudiat, en aquells llunyans temps de l'escola i/o l'institut, com a les diferents regions del món el cereal dominant canviava. Que si a Amèrica era el moresc, a Europa el blat i l'ordi, a l'Àfrica el mill, i a l'Àsia l'arròs. Ai, l'arròs. Amb dues collites a l'any i tot això, que permetia alimentar quantitats enormes de gent i així s'explicaven les aglomeracions orientals (origen de moltes malalties segons uns altres, que si la pesta, que si la grip, bla, bla, bla).
Crec que no he menjat tant d'arròs en la meva vida. I només porto quatre setmanes aquí. Sort que m'agrada. I no és que em resulti estrany menjar-ne de la mateixa manera que es menja el pa per Europa —en un restaurant japonès de Barcelona que freqüentava te'l posen com a part del menú, abans de deixar llençar-te sobre les magnífiques albergínies (que vés a saber si encara aconseguiré que algú m'ensenyi a fer-ne). Però aquí el tens per tot arrreu. Gairebé sempre arròs sol, d'una mena lleugerament diferent de la que tenim nosaltres. Si el vols barrejat, crec que t'has d'anar a plats tailandesos o indis. Així que acabes menjant arròs a cabassos, tot dins dels seu petit bol. Va bé per practicar amb els palets i en menjo més que si fos pa.
Tant d'arròs, però, té una cosa positiva (sí, no podia faltar el comentari), a l'hora d'anar a fer ninots, o si els més muntanyencs preferiu anar a plantar un pi, els dóna una consistència fora del comú. Deu netejar-ho tot.
Crec que no he menjat tant d'arròs en la meva vida. I només porto quatre setmanes aquí. Sort que m'agrada. I no és que em resulti estrany menjar-ne de la mateixa manera que es menja el pa per Europa —en un restaurant japonès de Barcelona que freqüentava te'l posen com a part del menú, abans de deixar llençar-te sobre les magnífiques albergínies (que vés a saber si encara aconseguiré que algú m'ensenyi a fer-ne). Però aquí el tens per tot arrreu. Gairebé sempre arròs sol, d'una mena lleugerament diferent de la que tenim nosaltres. Si el vols barrejat, crec que t'has d'anar a plats tailandesos o indis. Així que acabes menjant arròs a cabassos, tot dins dels seu petit bol. Va bé per practicar amb els palets i en menjo més que si fos pa.
Tant d'arròs, però, té una cosa positiva (sí, no podia faltar el comentari), a l'hora d'anar a fer ninots, o si els més muntanyencs preferiu anar a plantar un pi, els dóna una consistència fora del comú. Deu netejar-ho tot.
26 de maig 2008
KTV
Portava una mica menys de quatre setmanes a Taipei i ja ho he fet. Suposo que era inevitable. Dissabte vaig tenir la meva primera experiència de KTV, que és com els taiwanesos anomenen el "karaoke". Com suposo que és conegut, no sóc gaire aficionat a aquestes històries; però el grup de postdocs hi anava i, per no faltar a l'esperit aventurer d'anar provant cosetes, m'hi vaig apuntar. També és cert que no n'esperava gran cosa, o encara pitjor, temia que es convertissin en tres o quatre hores molt llargues.
Vam anar a un dels més famosos de Taipei, el Cashbox de Ximen. A l'entrada sembla un gran hotel, amb un munt de gent esperant-se al vestíbul.
De fet, havia passat pel davant el meu primer cap de setmana i no hi havia parat la més mínima atenció. Allà reserves una habitació i et donen un cercle lluminós que s'activarà quan la tinguin preparada. Durant l'espera, veure l'exèrcit d'adolescents maquillant-se o fent-se fotos en posicions provocatives, o famílies senceres mirant el llibre de les cançons no m'augurava una bona nit. Digueu-me negatiu.
Però estava equivocat. La nostra habitació era a la planta 4. Una habitació petita pels 11 que érem. Amb un petita estrada, un sofà de racó i una barra amb 4 cadires. La primera noia que va cantar, una de les estudiants, em va semblar que era tota una experta. Glups!. Però de mica en mica, i a mesura que la gent s'anava escalfant, i menjant i bebent, la cosa va anar tornant-se més i més divertida. Dins de la barreja d'idiomes —hi havia cançons en taiwanès, mandarí, cantonès i anglès— cada un feia el que podia i es van muntar algunes "jams" força divertides. A més, veient a aquest grup de japonesos, de seguida esclata el riure. Una vetllada sorprenent. No hagués dit mai que quatre hores dins d'aquell forat passarien tan ràpidament.
Vam anar a un dels més famosos de Taipei, el Cashbox de Ximen. A l'entrada sembla un gran hotel, amb un munt de gent esperant-se al vestíbul.
De fet, havia passat pel davant el meu primer cap de setmana i no hi havia parat la més mínima atenció. Allà reserves una habitació i et donen un cercle lluminós que s'activarà quan la tinguin preparada. Durant l'espera, veure l'exèrcit d'adolescents maquillant-se o fent-se fotos en posicions provocatives, o famílies senceres mirant el llibre de les cançons no m'augurava una bona nit. Digueu-me negatiu.
Però estava equivocat. La nostra habitació era a la planta 4. Una habitació petita pels 11 que érem. Amb un petita estrada, un sofà de racó i una barra amb 4 cadires. La primera noia que va cantar, una de les estudiants, em va semblar que era tota una experta. Glups!. Però de mica en mica, i a mesura que la gent s'anava escalfant, i menjant i bebent, la cosa va anar tornant-se més i més divertida. Dins de la barreja d'idiomes —hi havia cançons en taiwanès, mandarí, cantonès i anglès— cada un feia el que podia i es van muntar algunes "jams" força divertides. A més, veient a aquest grup de japonesos, de seguida esclata el riure. Una vetllada sorprenent. No hagués dit mai que quatre hores dins d'aquell forat passarien tan ràpidament.
25 de maig 2008
Retorn al passat
Tornant al meu passeig pel centre governamental de Taipei de dijous. Vaig passar per davant del palau del president, que estava tot engalanat,
ja que el dimarts passat va entrar a exercir el càrrec. Es diu Ma i és del Kuomingtang (el Partit Nacionalista Xinès) de llarga trajectòria (crec que no sempre afortunada).
Hi ha una cosa curiosa que m'està passant aquí, que no m'esperava. Hi ha algunes coses que em recorden a quan tenia uns 7 o 8 anys. En aquells temps, vés a saber per què, però a casa sempre hi ha hagut una mena de passió per aquestes coses, jo ja coneixia de tant de veure'ls a germanetes de la caritat com Kissinger, Moshe Dayan, Idi Amin, i tropa d'aquesta mena; no coneixia la vida sense que la guerra del Vietnam apareguès als Telediarios cada nit i no m'imaginava que el merder de Palestina seguiria tants i tants anys (no coneixem la vida sense això, de fet). Un dels temes que sortia de tant en tant, i suposo que per l'exotisme del nom, recordava, era Chiang Kai-Shek, el Kuomintang, la Xina Popular i la Xina Nacionalista —com aquells personatges grisos deien. Chiang Kai-Shek, president de tota la Xina i que va acabar exiliant-se a Taiwan en perdre davant del comunisme, va acabar sent de fet el cap d'una dictadura. Per molt megamausuleu que tingui a Taipei, també et trobes un momument a les víctimes dels anys de repressió (els anys de l'horror blanc, crec que els anonemenen).
En fi, que després de tants anys em trobo en la terra que provocava aquelles notícies tan curioses. En certa manera, fa que algunes coses em semblin més familiars.
ja que el dimarts passat va entrar a exercir el càrrec. Es diu Ma i és del Kuomingtang (el Partit Nacionalista Xinès) de llarga trajectòria (crec que no sempre afortunada).
Hi ha una cosa curiosa que m'està passant aquí, que no m'esperava. Hi ha algunes coses que em recorden a quan tenia uns 7 o 8 anys. En aquells temps, vés a saber per què, però a casa sempre hi ha hagut una mena de passió per aquestes coses, jo ja coneixia de tant de veure'ls a germanetes de la caritat com Kissinger, Moshe Dayan, Idi Amin, i tropa d'aquesta mena; no coneixia la vida sense que la guerra del Vietnam apareguès als Telediarios cada nit i no m'imaginava que el merder de Palestina seguiria tants i tants anys (no coneixem la vida sense això, de fet). Un dels temes que sortia de tant en tant, i suposo que per l'exotisme del nom, recordava, era Chiang Kai-Shek, el Kuomintang, la Xina Popular i la Xina Nacionalista —com aquells personatges grisos deien. Chiang Kai-Shek, president de tota la Xina i que va acabar exiliant-se a Taiwan en perdre davant del comunisme, va acabar sent de fet el cap d'una dictadura. Per molt megamausuleu que tingui a Taipei, també et trobes un momument a les víctimes dels anys de repressió (els anys de l'horror blanc, crec que els anonemenen).
En fi, que després de tants anys em trobo en la terra que provocava aquelles notícies tan curioses. En certa manera, fa que algunes coses em semblin més familiars.
24 de maig 2008
Curiositats lingüístiques. Te
L'altre dia m'explicava una de les estudiants d'aquí que durant el segle XVII i XVIII, des de Taiwan s'exportava la majoria de té negre (ells crec que l'anomenen vermell) cap a Europa. I que la pronúncia en taiwanès és diferent que en mandarí, una de tantes petites lliçons que em van donant. La paraula per anomenar al té es pronuncia "txa" en mandarí i japonés, però en taiwanès és "te". Vés per on, oi?. Aquestes coses no són tan estranyes, crec que tant els japonesos com ells anomenen "pan" (o similar) al pà. Per influència portuguesa. El món sempre ha estat força petit.
23 de maig 2008
Escenes del metro
Agafar el metro acostuma a proporcionar una bona oportunitat d'observar la gent d'una ciutat, i de trobar-se situacions més o menys divertides —com la L4 de Barcelona, que fa tants anys que tantes estones hilarants ens dóna. Dijous, quan anava a buscar el meu passaport, em vaig trobar amb tres escenes curioses dins del MRT:
- la primera, una noia que portava una samarreta negra que a la part del darrera hi deia "Hello" amb un cor a l'interior de la O, i a sota "Hi♥". D'entrada em va semblar llegir, "Hello HIV". Què bèstia, vaig pensar, però no, en aquest món de dibuixos animats, era un "Hello, Hi" (tímid i romàntic)
- entro al vagó del metro i allà davant meu hi ha un home amb un posat tot seriós, vestit amb una camisa blanca i a sobre de la butxaca del pit, cosit amb dues vetes roses, una creu!. Un toc una mica estrany i vagament inquietant, la veritat.
- em giro, i em trobo una dona que amb els ulls tancats va fent moviments ben estranys amb les mans, com si agafés alguna cosa, la posés dins d'una bossa i després fes alguna cosa amb la bossa. Així un cop i un altre. Tai-chi asseguda al metro?. La noia del costat se la mirava amb una cara entre sorpresa i incòmoda.
Ah, no hi ha res que em faci sentir més integrat que fer les primeres passes dins de la dimensió desconeguda del metro.
Pluja
Avui m'he mullat una mica en el meu (gairebé) diari peregrinar entre el campus de NTU i NTNU. En sortir de l'ASIAA, tot just començava a ploure fort, entre llampecs i trons. Pensant-me que potser seria una d'aquestes tormentes tropicals que duren 20 minutets, m'he estat esperant una estoneta. Res, mitja hora després, he decidit jugar-me-la. De mica en mica, i fent una aturada tècnica a un Starbucks per veure si escampava i sota un balcó, he arribat a l'oficina. Sort dels porxos que es troben en molts edificis de Taipei. Com aquests
No cal ser gaire intel·ligent per saber quina és la principal utilitat que tenen. A més, estan plens de botigues i botiguetes, amb tota mena de rètols, llumetes i coses per vendre.
Al final, la pluja ha durat més d'una hora, i fins i tot ha sortit el Sol. No sé, però, si era una tormenta tropical provocada per la calor, o un resultat de la temporada de pluges. Crec que serà una tarda/nit passada per aigua.
No cal ser gaire intel·ligent per saber quina és la principal utilitat que tenen. A més, estan plens de botigues i botiguetes, amb tota mena de rètols, llumetes i coses per vendre.
Al final, la pluja ha durat més d'una hora, i fins i tot ha sortit el Sol. No sé, però, si era una tormenta tropical provocada per la calor, o un resultat de la temporada de pluges. Crec que serà una tarda/nit passada per aigua.
22 de maig 2008
Burocràcia
És una paraula terrible i és el que m'he trobat avui. Les bones notícies són que torno a tenir el meu passaport i ja tinc el visat de resident. Això vol dir que no cal que torni a Barcelona abans de temps.
Amb el visat en ordre, tens quinze dies per demanar el que ells anomenen el Certificat de Resident Estranger (ARC). Hi he anat a continuació, caminant sota un Sol de justícia. M'he hagut d'esperar uns 20 minutets, mentres intentava entendre números llargs en xinès. Cap problema, cap problema, paga NTD1000, passa a recollir-lo el ... 23 de juny!. Eh?. Sí, perdona, és que ens n'hem quedat sense. Com et pots quedar sense carnets?!
Aquestes són les notícies dolentes, perquè fins que no tingui l'ARC, no puc obrir un compte bancari, ni fer cap tràmit una mica estrany, m'hauran de pagar el primer sou en metàl·lic i hauré de pagar en metàl·lic també el lloguer. Un festival. Res, seguim en la vida estranya.
Amb el visat en ordre, tens quinze dies per demanar el que ells anomenen el Certificat de Resident Estranger (ARC). Hi he anat a continuació, caminant sota un Sol de justícia. M'he hagut d'esperar uns 20 minutets, mentres intentava entendre números llargs en xinès. Cap problema, cap problema, paga NTD1000, passa a recollir-lo el ... 23 de juny!. Eh?. Sí, perdona, és que ens n'hem quedat sense. Com et pots quedar sense carnets?!
Aquestes són les notícies dolentes, perquè fins que no tingui l'ARC, no puc obrir un compte bancari, ni fer cap tràmit una mica estrany, m'hauran de pagar el primer sou en metàl·lic i hauré de pagar en metàl·lic també el lloguer. Un festival. Res, seguim en la vida estranya.
21 de maig 2008
Niu
Els vaig veure ahir al matí, però no vaig fer la foto. Avui sí que tenia la càmera preparada. En el camí cap a la feina, sota d'un dels porxos que em sembla que són tan típics a Taiwan, hi havia un niu sobreocupat. I els pares anant i venint portant-los menjar. A veure si un d'aquests biòlegs, i/o gent de camp, em sap dir què són.
20 de maig 2008
El camió de la brossa
Ara mateix, estant a l'oficina, per la finestra oberta he sentit la cançoneta que se m'està fent molt familiar. Ve de lluny, perquè hi ha un trosset fins el carrer. És una melodia que recorda una mica a la dels afiladors aquells d'abans, però més elaborada, que estem en l'època de l'electrònica. I què és aquesta música?. La del camió de la brossa.
Per Taipei no es veu cap contenidor d'escombraries. Ni gaires papereres, tot sigui dit, si és que n'he vista cap. El que tenen és que a una certa hora, que depèn del carrer o de la secció del carrer, passa el camió de la brossa, seguit d'un camionet que s'encarrega del material reciclable, i hom ha de baixar a portar-los les bosses de la brossa:
Cada lloc té una hora diferent de recollida. Aquí davant de la NTNU és a quarts de sis. Dissabte passat, en un carrer davant de casa, era a dos quarts de sis. Sota de casa és cap a les 8 i ahir vaig veure que per l'altra vorera del meu carrer és passat un quart de deu. Un cacau. I s'ha d'estar una mica atent, que si no, segur que el perds.
La primera vegada que ho vaig veure no ho acabava d'entendre. Però m'han dit que al Japó fan si fa no fa el mateix. Comprensible, en un país tropical no és qüestió de deixar la porqueria fermentant dins del contenidor, però segur que tindré problemes en més d'una ocasió. Au, a perseguir el camió de la brossa. És curiós, però, aquests camions no semblen alimentar-se només de soroll com a Barcelona.
Per Taipei no es veu cap contenidor d'escombraries. Ni gaires papereres, tot sigui dit, si és que n'he vista cap. El que tenen és que a una certa hora, que depèn del carrer o de la secció del carrer, passa el camió de la brossa, seguit d'un camionet que s'encarrega del material reciclable, i hom ha de baixar a portar-los les bosses de la brossa:
Cada lloc té una hora diferent de recollida. Aquí davant de la NTNU és a quarts de sis. Dissabte passat, en un carrer davant de casa, era a dos quarts de sis. Sota de casa és cap a les 8 i ahir vaig veure que per l'altra vorera del meu carrer és passat un quart de deu. Un cacau. I s'ha d'estar una mica atent, que si no, segur que el perds.
La primera vegada que ho vaig veure no ho acabava d'entendre. Però m'han dit que al Japó fan si fa no fa el mateix. Comprensible, en un país tropical no és qüestió de deixar la porqueria fermentant dins del contenidor, però segur que tindré problemes en més d'una ocasió. Au, a perseguir el camió de la brossa. És curiós, però, aquests camions no semblen alimentar-se només de soroll com a Barcelona.
19 de maig 2008
De compres
Finalment, he pogut anar de compres per omplir una micona la nevera que estava bastant buida. En les meves exploracions he descobert uns quants supermercats relativament a prop. Un és a cinc minuts. Hi té de tot menys productes frescos, com fruites, verdures, carn o peix. Per buscar això m'he d'anar una mica més lluny. Però amb paciència, perquè no vull anar carregat com un ruc pel carrer, estic fent via.
Anar a comprar té la seva part d'aventura. Una és l'idioma a l'hora de pagar, però això és relativament fàcil, sobretot perquè no sóc difícil d'identificar com a estranger. La majoria de productes també són fàcils de reconèixer, ja sigui per la forma externa, o per la marca. Molts, gràcies a les tres o quatre paraules en anglès que tenen escrites a l'exterior, puc saber segur què són, perquè si no es fa difícil. Però ja m'he trobat amb paquets que no acabo d'identificar què tenen dins. Ahir, no vaig acabar de saber si el que tenia a les mans era un rotllo de paper de plata o de plàstic transparent. O amb la llet. Els colors, quina mena de llet representen?. Aquí vaig jugar seguint l'estil americà i vaig encertar. Després, hi ha aquelles coses que te les mires i dius, me la jugo o no me la jugo?. Aventures.
Anar a comprar té la seva part d'aventura. Una és l'idioma a l'hora de pagar, però això és relativament fàcil, sobretot perquè no sóc difícil d'identificar com a estranger. La majoria de productes també són fàcils de reconèixer, ja sigui per la forma externa, o per la marca. Molts, gràcies a les tres o quatre paraules en anglès que tenen escrites a l'exterior, puc saber segur què són, perquè si no es fa difícil. Però ja m'he trobat amb paquets que no acabo d'identificar què tenen dins. Ahir, no vaig acabar de saber si el que tenia a les mans era un rotllo de paper de plata o de plàstic transparent. O amb la llet. Els colors, quina mena de llet representen?. Aquí vaig jugar seguint l'estil americà i vaig encertar. Després, hi ha aquelles coses que te les mires i dius, me la jugo o no me la jugo?. Aventures.
18 de maig 2008
Memòries d'un monstre
Vaja, hi vaig pensar ahir, però m'acabo d'adonar que avui fa exactament tres anys que es va acabar el blog que potser més m'ha agradat: The Darth Side: Memoirs of a Monster. Cal estar mínimament iniciat en el culte de Star Wars, perquè si no no té gaire gràcia trobar com juga amb el personatge. Encara recordo durant aquells tres o quatre mesos que van passar des que el vaig descobrir i es va acabar, per l'estrena de l'Episodi III, com cada matí quan arribava a la meva oficina a Columbus, una de les primeres coses que feia era mirar si hi havia una nova entrada. Mots cops era una manera de començar el dia laboral amb un gran somriure. El poder del costat fosc.
Processó
Ara quan venia cap a l'oficina —tard i en diumenge, però volia mirar el mail— m'he creuat al meu carrer, a una cruïlla de casa meva, amb una processó. Casualitats de la vida, ahir el Rafel em demanava que esbrinés de quina religió són per aquí. Ho veig difícil. Diria que hi ha de tot. El cap de setmana passat, a Keelung (pronunciat Txilong), vam entrar en un temple budista, segons em van dir que hi ha al mig del night market que tenen. Ja ho sabia, però continua impressionant que hi predomini tant el vermell. Anant pel carrer, he vist llocs que semblen com petits templets o, dins de llocs semblants a tallers o botiguetes, petits altars amb alguna figura, encens cremant i coses així.
Suposo que la processó que he vist avui també era budista, perquè hi anaven una espècie de gegants, amb barba i cabells llargs i mirada de dimonis, molt semblants als que vaig veure al temple. En moviment, impressionen una mica. Els braços es mouen cap endavant i cap enrera bastant ràpidament, seguint el ritme del timbal que anava al davant de tot, i un es pot imaginar el que devien fer sentir a gent fa molts anys. Avui deu ser alguna mena de festa, perquè he sentit també alguns petards o coets. Clar que ja us podeu imaginar, que per molt que vagin de processó —i tampoc no era gaire gent— el trànsit no s'atura el més mínim: autobusos i motos passaven rabents a centímetres dels que desfilaven. Crec que la religió que sí que tenen aquí és la de la pasta i conduir a tota hora com a bojos.
Suposo que la processó que he vist avui també era budista, perquè hi anaven una espècie de gegants, amb barba i cabells llargs i mirada de dimonis, molt semblants als que vaig veure al temple. En moviment, impressionen una mica. Els braços es mouen cap endavant i cap enrera bastant ràpidament, seguint el ritme del timbal que anava al davant de tot, i un es pot imaginar el que devien fer sentir a gent fa molts anys. Avui deu ser alguna mena de festa, perquè he sentit també alguns petards o coets. Clar que ja us podeu imaginar, que per molt que vagin de processó —i tampoc no era gaire gent— el trànsit no s'atura el més mínim: autobusos i motos passaven rabents a centímetres dels que desfilaven. Crec que la religió que sí que tenen aquí és la de la pasta i conduir a tota hora com a bojos.
16 de maig 2008
Maquinetes
Una de les coses que sempre he hagut de fer en anar a un lloc nou, ja fos a Columbus, a Madrid o aquí, ha esta haver de configurar-me l'ordinador que acabaré fent servir la major part del temps. Manies, segurament, però trobo que un ha de tenir les coses al seu gust per poder fer la feina còmodament. Ja hi ha prou distraccions al món, com per anar trobant-te amb coses que no van, que funcionen d'una manera a la que no estàs acostumat o que sembla que t'estan fent la punyeta. A més, fent el que estic fent, hi ha tota una sèrie de programes que inevitablement t'has d'instal·lar i que no vénen en les distribucions habituals. Però també va bé per estar al dia de com van les coses.
El divertit, o tot el contrari segons com es miri, és que és una cosa que no s'acaba fent en pocs dies. Més aviat la vas fent a mesura que et trobes que et falta aquell programa per dibuixar mapes o aquella combinació de tecles tan còmoda per fer no sé què o configurar-te el teclat per poder escriure els accents, ces trencades, enyes, etc. Per això, va bé tenir un portàtil, per poder anar fent en cas de descarrilament general.
Ja porto gairebé tres setmanes aquí i encara avui he hagut d'anar afegint cosetes. Per ara tot va funcionant. Ara serà qüestió de fer servir les eines, oi?
El divertit, o tot el contrari segons com es miri, és que és una cosa que no s'acaba fent en pocs dies. Més aviat la vas fent a mesura que et trobes que et falta aquell programa per dibuixar mapes o aquella combinació de tecles tan còmoda per fer no sé què o configurar-te el teclat per poder escriure els accents, ces trencades, enyes, etc. Per això, va bé tenir un portàtil, per poder anar fent en cas de descarrilament general.
Ja porto gairebé tres setmanes aquí i encara avui he hagut d'anar afegint cosetes. Per ara tot va funcionant. Ara serà qüestió de fer servir les eines, oi?
14 de maig 2008
Taüts de la sort
Dissabte passat, mentre uns quants dels que havíem anat a l'excursió passejàvem pel mercadet de Yehliu, em vaig aturar en una paradeta que tenia figuretes fetes de fustes, pedres, etc. Bastant ben presentat. Vaig veure unes peces una mica curioses que no vaig acabar d'identificar. Em vaig pensar que no fossin una mena estranya de segells o capsetes per desar-hi joies. Però quan vas badant i, de fet, només estàs fent temps fins que es faci l'hora de trobar-se amb la resta de la gent per tornar a buscar l'autobus, tampoc no pares gaire atenció a les coses.
Però llavors, Jinhua, un dels postdocs xinesos em va preguntar si havia vist això
cert, eren taüts en miniatura. Quina cosa més curiosa, oi?. Em va explicar que la gent els té a casa, perquè en mandarí taüt es pronuncia d'una manera semblant a "guan cai", que per separat vol dir "funcionari públic o pujar de categoria" i "riquesa o diners o fer-se ric" o alguna cosa així. Evidentment, alguns pensen que és un amulet que porta bona sort. I en fan negoci.
Au, ja n'he fet un d'aquests.
Però llavors, Jinhua, un dels postdocs xinesos em va preguntar si havia vist això
cert, eren taüts en miniatura. Quina cosa més curiosa, oi?. Em va explicar que la gent els té a casa, perquè en mandarí taüt es pronuncia d'una manera semblant a "guan cai", que per separat vol dir "funcionari públic o pujar de categoria" i "riquesa o diners o fer-se ric" o alguna cosa així. Evidentment, alguns pensen que és un amulet que porta bona sort. I en fan negoci.
Au, ja n'he fet un d'aquests.
Interruptors i altre coses
Canviar de país representa que algunes coses en les que segurament no ens hi fixem gaire, canvien radicalment. Sempre m'ha fascinat com canvien els interruptors, els lavabos, les portes, les claus, les dutxes, coses d'aquestes tan normals. I com un es troba, de vegades, perplexe sense saber què fer-ne.
Tot just arribar a Taiwan, vaig trobar que moltes coses estan fetes a l'americana. No només el voltatge del corrent o el tipus d'endolls, sinó algunes aixetes, dispensadors de paper, etc. Fàcil.
Una cosa que m'ha sorprés són els interruptors que quan estan apagats, tenen un llumet encès
molt bona idea, però no sé quantes vegades m'he equivocat pensant que és a l'inrevès.
Ara bé, no sé per què tantes portes tanquen girant la clau cap a l'esquerra. Me n'havia trobat alguna a Columbus (crec que la porta del meu despatx vell era així), però aquí sembla ser bastant més abundant. És clar, no pot faltar la barreja d'estils. La porta del meu despatx té dues claus: una tanca cap a un costat i l'altra cap al contrari. Anirà bé per la memòria.
Tot just arribar a Taiwan, vaig trobar que moltes coses estan fetes a l'americana. No només el voltatge del corrent o el tipus d'endolls, sinó algunes aixetes, dispensadors de paper, etc. Fàcil.
Una cosa que m'ha sorprés són els interruptors que quan estan apagats, tenen un llumet encès
molt bona idea, però no sé quantes vegades m'he equivocat pensant que és a l'inrevès.
Ara bé, no sé per què tantes portes tanquen girant la clau cap a l'esquerra. Me n'havia trobat alguna a Columbus (crec que la porta del meu despatx vell era així), però aquí sembla ser bastant més abundant. És clar, no pot faltar la barreja d'estils. La porta del meu despatx té dues claus: una tanca cap a un costat i l'altra cap al contrari. Anirà bé per la memòria.
13 de maig 2008
Yehliu Geopark
Una de les coses bones d'estar en un país tan allunyat és que acabes trobant-te altra gent que està més o menys tan penjada com tu. Bé, portant aquí poc més de dues setmanes, sóc qui guanya en penjamenta, però això no fa al cas. I estant en un lloc amb gent provinent de punts força diversos, no és estrany que muntin cosetes. Casualment, crec que he arribat en el moment precís que els postdocs que corren per l'ASIAA volen anar fent activitats i han inaugurat un wiki on fer propostes, donar consells, planejar sortides, etc. Aquest dissabte passat vam anar a una petita població costanera al nordest de Taipei: Yehliu.
Aques lloc és famós per les estranyes formes que el mar ha donat a les roques de la costa del parc. Així, caminant a la vora del mar i creuant ponts com aquests
es poden trobar cosetes com
bolets
dracs
sabates
aliens?
la tortuga, la tortuga
Aquest parc és conegut sobretot pel cap de la reina
que diuen que cada any va perdent gruix i un dia acabarà caient. Ara hi ha un vigilant tota l'estona per impedir que la gent toqui la roca quan es fa fotos. Un continu de xiulets.
Però no només hi va haver això. Abans d'entrar al parc i fer una mica d'esforç físic (almenys jo que em vaig recòrrer allò de punta a punta), encara vam tenir temps de dinar menjar de mar. A la xinesa, però estava molt bo: gambes, cloïsses, unes ostres típiques de Taiwan, peix. Es fa estrany intentar menjar-s'ho amb els palets (i segueixo pensant que algunes coses no estan fetes per ells), però és part de la diversió. I després, visita al mercat
Això de tornar a estar al costat del mar i d'omplir-me els pulmons amb l'aire marítim és sempre un regal. El vent era bastant fort i l'escuma del mar acabava per ficar-se per tot arreu. No sé quants cops vaig haver de netejar els vidres de les meves ulleres.
El que també és una experiència és anar en autobús de línia per les virades carreteres de les muntanyes que envolten Taipei. Pel que em van explicar, és encara més accentuat en carreteres més estretes de les que vam prendre, però com que condueixen amb poques contemplacions, acabes anant de banda a banda. I vigila que d'una frenada no surtis disparat!.
Aques lloc és famós per les estranyes formes que el mar ha donat a les roques de la costa del parc. Així, caminant a la vora del mar i creuant ponts com aquests
es poden trobar cosetes com
bolets
dracs
sabates
aliens?
la tortuga, la tortuga
Aquest parc és conegut sobretot pel cap de la reina
que diuen que cada any va perdent gruix i un dia acabarà caient. Ara hi ha un vigilant tota l'estona per impedir que la gent toqui la roca quan es fa fotos. Un continu de xiulets.
Però no només hi va haver això. Abans d'entrar al parc i fer una mica d'esforç físic (almenys jo que em vaig recòrrer allò de punta a punta), encara vam tenir temps de dinar menjar de mar. A la xinesa, però estava molt bo: gambes, cloïsses, unes ostres típiques de Taiwan, peix. Es fa estrany intentar menjar-s'ho amb els palets (i segueixo pensant que algunes coses no estan fetes per ells), però és part de la diversió. I després, visita al mercat
Això de tornar a estar al costat del mar i d'omplir-me els pulmons amb l'aire marítim és sempre un regal. El vent era bastant fort i l'escuma del mar acabava per ficar-se per tot arreu. No sé quants cops vaig haver de netejar els vidres de les meves ulleres.
El que també és una experiència és anar en autobús de línia per les virades carreteres de les muntanyes que envolten Taipei. Pel que em van explicar, és encara més accentuat en carreteres més estretes de les que vam prendre, però com que condueixen amb poques contemplacions, acabes anant de banda a banda. I vigila que d'una frenada no surtis disparat!.
Tròpics
Taipei està situat en una latitud d'aproximadament 25º N, molt a prop del tròpic de Càncer. Malgrat no haver tingut l'oportunitat de mirar el cel encara i veure les estrelles—i crec que trigaré força estant en una ciutat amb tanta contaminació lumínica— sempre hi ha l'oportunitat d'obervar una estrella: el Sol. I es força curiós. Aquí, el joc de trepitjar-se l'ombra del cap a migdia no és gaire difícil, fins i tot en aquestes dates. El Sol està molt alt a migdia i és nota la calor quan apreta al xafogor. En canvi, dilluns feia un dia d'aquells de cel completament blau (ganz blau) amb una briseta fresqueta i s'hi estava de conya.
Però també hi ha lloc per a la desorientació. Sortir al carrer a les 9 del matí i pensar que deu ser gairebé migdia. I no, l'alçada del Sol és gairebé com a migdia a Barcelona, però no ho és encara aquí. Trigo una bona estona en treure'm del cap la idea que m'he despistat o m'he adormit i he sortit molt tard de casa.
Però també hi ha lloc per a la desorientació. Sortir al carrer a les 9 del matí i pensar que deu ser gairebé migdia. I no, l'alçada del Sol és gairebé com a migdia a Barcelona, però no ho és encara aquí. Trigo una bona estona en treure'm del cap la idea que m'he despistat o m'he adormit i he sortit molt tard de casa.
12 de maig 2008
Lunchbox
(o dinnerbox, si s'escau)
Des que he arribat a Taiwan, he estat provant menjars nous o coneguts fets de manera diferent o presentats d'una forma diferent. Una manera molt típica de dinar, i fins i tot de sopar, és anar a buscar-se un lunchbox. Aquí en podeu veure un que em vaig prendre la primera setmana
Com es pot apreciar a la foto, tens una base d'arròs (o fideus), carn de porc o vedella o pollastre, o peix; i verdures diverses i/o tofu. Per menys de 1.5 euros pots dinar i quedar-te bastant afartat. El peix de la foto estava força bo, i les algues també. Clar que menjar-ne cada dia segur que cansa. Per sort, hi ha altres possibilitats i, malgrat que l'arròs apareix a tot arreu, es pot menjar ràpid i bé per pocs diners.
Sort que encara em defenso amb els palets (chopsticks).
Des que he arribat a Taiwan, he estat provant menjars nous o coneguts fets de manera diferent o presentats d'una forma diferent. Una manera molt típica de dinar, i fins i tot de sopar, és anar a buscar-se un lunchbox. Aquí en podeu veure un que em vaig prendre la primera setmana
Com es pot apreciar a la foto, tens una base d'arròs (o fideus), carn de porc o vedella o pollastre, o peix; i verdures diverses i/o tofu. Per menys de 1.5 euros pots dinar i quedar-te bastant afartat. El peix de la foto estava força bo, i les algues també. Clar que menjar-ne cada dia segur que cansa. Per sort, hi ha altres possibilitats i, malgrat que l'arròs apareix a tot arreu, es pot menjar ràpid i bé per pocs diners.
Sort que encara em defenso amb els palets (chopsticks).
10 de maig 2008
09 de maig 2008
Apartament
Ara ja és en ferm. Una cosa menys!. Aquesta tarda m'han donat les claus de l'apartament que vaig trobar dimecres. Després de pagar trinco-trinco el mes de lloguer i els dos mesos de dipòsit, clar, que això no és de franc. Tot sumat no seria molta pasta a Barcelona —quan vaig estar a Madrid vaig haver de posar 4 o 5 vegades més diners entre lloguer, aval i comissions— però tot just arribat a un país estranger, m'ha representat un parell de dies d'un cert nerviosisme fins que he vist que tindria prou calers (gràcies a la col·laboració de la gent de l'ASIAA).
El pis és una espècie de mansió pel que he vist, però té de tot. Només m'he hagut de comprar un matalàs. Encara em podria buscar un company de pis per aprofitar l'habitació extra. El millor és que està a menys de 15 minuts de la feina, prop del MRT (em-a-ti, com diuen ells al metro) i amb bastants autobusos allà mateix. Ara m'hauré de dedicar a aquella fascinant aventura d'explorar els voltants per veure quina mena de botigues hi ha i com fer les compres.
El que és a la vegada divertit i una mica inquietant és el fet de signar un contracte on no hi entens res. Sort de la secretària del l'ASIAA que m'ha ajudat a buscar apartament i que s'ha convertit en la meva negociadora particular (i és dura de pelar). Sí, m'ha anat dient què era cada cosa, però el cert és que te n'has de fiar o serà encara pitjor, oi?. Una altra curiositat: quan vaig signar el contracte de Madrid era el meu aniversari; i avui, el del meu pare (apart del dia d'Europa que ningú sap que l'és). Ni planificat, hehe.
Un parell d'imatges preses de GoogleEarth indicant on és l'apartament:
Impressionant. Avui ha fet un dia de Sol i calor. Per la tarda s'ha anat ennuvolant i ara acaba de caure una tromba d'aigua ràpida. Ja m'ho van dir que calia portar sempre el paraigües a sobre.
El pis és una espècie de mansió pel que he vist, però té de tot. Només m'he hagut de comprar un matalàs. Encara em podria buscar un company de pis per aprofitar l'habitació extra. El millor és que està a menys de 15 minuts de la feina, prop del MRT (em-a-ti, com diuen ells al metro) i amb bastants autobusos allà mateix. Ara m'hauré de dedicar a aquella fascinant aventura d'explorar els voltants per veure quina mena de botigues hi ha i com fer les compres.
El que és a la vegada divertit i una mica inquietant és el fet de signar un contracte on no hi entens res. Sort de la secretària del l'ASIAA que m'ha ajudat a buscar apartament i que s'ha convertit en la meva negociadora particular (i és dura de pelar). Sí, m'ha anat dient què era cada cosa, però el cert és que te n'has de fiar o serà encara pitjor, oi?. Una altra curiositat: quan vaig signar el contracte de Madrid era el meu aniversari; i avui, el del meu pare (apart del dia d'Europa que ningú sap que l'és). Ni planificat, hehe.
Un parell d'imatges preses de GoogleEarth indicant on és l'apartament:
Impressionant. Avui ha fet un dia de Sol i calor. Per la tarda s'ha anat ennuvolant i ara acaba de caure una tromba d'aigua ràpida. Ja m'ho van dir que calia portar sempre el paraigües a sobre.
08 de maig 2008
Horaris estranys
Potser qui miri l'hora en què pujo això podrà pensar que estic una mica malament del cap. I no li mancaria raó. Des que he arribat aquí, he fet horaris una mica estranys. Això de dinar cap a les 12 del migdia i, per tant, sopar entre les 6 i les 7 de la tarda, ens pot sonar molt aviat, però un cop t'hi poses i et guies per la gana que sents, no és tan difícil de fer. S'ha de vigilar en no despistar-se amb les hores, perquè pot estar gairebé tot tancat, excepte els 7/11 que tanquen molt tard, i com que l'hora d'anar-me'n a dormir no l'he canviada tant, tinc hores per davant abans de ficar-me al llit.
Ho de fer reunions just després de dinar, tampoc no és tan gran problema, perquè no acostumo a menjar molt a migdia. Però el que no entenc és ho d'aquests dos dijous, i un dimecres. Reunions dels grup de Radioastronomia, bàsicament tots els estudiants, que comencen a les 7:30 de la tarda i acaben... a les 11 de la nit o quan sigui perquè jo he marxat abans esgotat. És interessant, perquè veig què estan fent i em faig una idea de com van les coses per aquí. A més, intenten fer servir l'anglès, però de mica en mica es posen a parlar més i més en xinès i acabo entenent només els tecnicismes que diuen en anglès, que són molts. I tot i que puc seguir part de les discussions, inevitablement m'arriba un moment que em pregunto què hi faig allà. A aquelles hores.
I en lloc d'anar-me'n a dormir, escric això. Sí que estic malament del cap.
Ho de fer reunions just després de dinar, tampoc no és tan gran problema, perquè no acostumo a menjar molt a migdia. Però el que no entenc és ho d'aquests dos dijous, i un dimecres. Reunions dels grup de Radioastronomia, bàsicament tots els estudiants, que comencen a les 7:30 de la tarda i acaben... a les 11 de la nit o quan sigui perquè jo he marxat abans esgotat. És interessant, perquè veig què estan fent i em faig una idea de com van les coses per aquí. A més, intenten fer servir l'anglès, però de mica en mica es posen a parlar més i més en xinès i acabo entenent només els tecnicismes que diuen en anglès, que són molts. I tot i que puc seguir part de les discussions, inevitablement m'arriba un moment que em pregunto què hi faig allà. A aquelles hores.
I en lloc d'anar-me'n a dormir, escric això. Sí que estic malament del cap.
07 de maig 2008
Aigua i xinès
Avui el dia ha començat amb dutxa. Pel carrer. I he quedat ben xop. Els problemes de la climatologia en llocs nous: hi ha moments en què t'equivoques de ple. No semblava que plogués tant o que augmentaria tant en tan poc de temps. Feia anys que no em mullava tant, però no ha estat el rècord, no. Encara no. Suposo que avui no tenia el dia i era la manera de recorda-m'ho.
Cap al tard he fet la meva primera classe de mandarí. A l'ASIAA hi ha una classe de dues hores a la setmana de mandarí bàsic per a gent de la meva mena. Ha estat divertit, però costa bastant recordar les coses. Bé, no del tot, hi ha unes quantes paraules i signes que s'estan fent familiars. D'aquí a poder parlar-lo, ja costarà més. Hi havia una bona barreja de gent, des de japonesos a indis fins a europeus.Tenia un hongarès, ja gran, al meu costat, que vaig conèixer divendres passat, que no ha parat de queixar-se/fer conya tota l'estona. Per ser algú que parla no sé quants idiomes, té una actitud una mica negativa, i només porta aquí sis o set mesos. Per mi era la primera vegada que feia classe d'idiomes des de COU, allà a la nit dels temps, i no és una manera que m'agradi gaire —apart que el mètode no sé si donarà per molt—, però pot ser interessant. Clar que no sé si podré anar-hi gaire per problemes de superposició d'activitats acadèmiques. Aquí n'he fet ja bastantes i a hores molt estranyes.
Cap al tard he fet la meva primera classe de mandarí. A l'ASIAA hi ha una classe de dues hores a la setmana de mandarí bàsic per a gent de la meva mena. Ha estat divertit, però costa bastant recordar les coses. Bé, no del tot, hi ha unes quantes paraules i signes que s'estan fent familiars. D'aquí a poder parlar-lo, ja costarà més. Hi havia una bona barreja de gent, des de japonesos a indis fins a europeus.Tenia un hongarès, ja gran, al meu costat, que vaig conèixer divendres passat, que no ha parat de queixar-se/fer conya tota l'estona. Per ser algú que parla no sé quants idiomes, té una actitud una mica negativa, i només porta aquí sis o set mesos. Per mi era la primera vegada que feia classe d'idiomes des de COU, allà a la nit dels temps, i no és una manera que m'agradi gaire —apart que el mètode no sé si donarà per molt—, però pot ser interessant. Clar que no sé si podré anar-hi gaire per problemes de superposició d'activitats acadèmiques. Aquí n'he fet ja bastantes i a hores molt estranyes.
06 de maig 2008
Dolça tarda
Un altre dia de pluja gairebé sense aturar-se i, en alguns moments, força intensa. Però estic veient que aquí es cuiden. Avui no he sopat gaire, per unes altres raons per ara positives, però entre l'hora del té al departament de Ciències de la Terra i la celebració de l'aniversari d'una ex-estudiant del grup de Radioastronomia, no sé quantes menes de pastissos he provat. I no és que m'atregui gaire això de menjar pastissos fora de les hora de dinar. Però alguns estaven força bons. Semblen ser bastant llaminers per aquí.
El més divertit és provar algunes de les postres que tenen. Quan preguntes, t'intenten explicar de què estan fetes, però ja sigui que l'anglès no els dóna per més o que no troben les paraules, m'estic dedicant a provar coses sense saber realment què és. Potser perillós, però fins ara estic trobant tota una nova gamma de gustos i textures (ja semblo d'un programa de la tele).
Apart d'això, és molt divertit assistir a les converses entre estudiants i professors, en xinès o taiwanès (que no tinc gaire clar en què parlen de vegades), i tota la sèrie de rialles i expressions facials que fan servir. De tant en tant, em tradueixen alguna cosa, però sense saber de què va la cosa, es pot apreciar molt del caràcter de la gent. Quina tropa!.
En el sector d'avanços, avui ja he demanat un menjar, per gestos clar, sabent pels caràcters xinesos què era (fàcil: fideus i vedella, hehe), i no l'he cagada encara a l'hora de pagar l'autobús, que té la seva història per si mateixa.
El més divertit és provar algunes de les postres que tenen. Quan preguntes, t'intenten explicar de què estan fetes, però ja sigui que l'anglès no els dóna per més o que no troben les paraules, m'estic dedicant a provar coses sense saber realment què és. Potser perillós, però fins ara estic trobant tota una nova gamma de gustos i textures (ja semblo d'un programa de la tele).
Apart d'això, és molt divertit assistir a les converses entre estudiants i professors, en xinès o taiwanès (que no tinc gaire clar en què parlen de vegades), i tota la sèrie de rialles i expressions facials que fan servir. De tant en tant, em tradueixen alguna cosa, però sense saber de què va la cosa, es pot apreciar molt del caràcter de la gent. Quina tropa!.
En el sector d'avanços, avui ja he demanat un menjar, per gestos clar, sabent pels caràcters xinesos què era (fàcil: fideus i vedella, hehe), i no l'he cagada encara a l'hora de pagar l'autobús, que té la seva història per si mateixa.
05 de maig 2008
Fosc
Ara, fa no gaire, passejant per la col·lecció de fotos a picasa de certa persona, vaig trobar això: Si una nit un gat negre.... Quina allau de records de tantes nits, d'estiu o d'hivern, creuant aquell pati, escenari de jocs, festa, baralles, lectures, calma, tantes coses... De petit, feia una mica de por i suposo que hi passàvem corrents. Clar que ara hi ha molta més llum... i moltes menys estrelles per veure des del terrat. Hi ha una connexió entre un pati del darrera de la Xamora i Taiwan.
Records de viatge: 2. Esperant-me a Frankfurt
Això de fer viatges tan llargs també permet entrar en contacte amb gent i situacions ben diverses. Per exemple, a Frankfurt, després de fer un bon passeig per una nova terminal que sembla que encara no estigui inaugurada del tot —més que res perquè estava molt buida i em recordava aquelles pelis futurístiques dels 70, amb les parets metàl·liques i els sols polits— i passar un o dos controls, arribo a la sala d'espera del meu vol i, de sobte, el canvi en la distribució racial del personal es fa ben apreciable: xinesos, gent del sud-est asiàtic, indis, malasis, etc. Em vaig passar una bona estona mirant-los. En el fons la gent s'assembla molt, massa potser, però hi ha tota una sèrie de trets, ja siguin moviments, gestos, postures, que semblen canviar de continent a continent. I tots barrejats en una sala d'aeroport és una cosa digna de veure's
Després estan les anècdotes. Estava allà acabant d'instal·lar-me els paquets de Slackware que li faltaven al meu portàtil (més que res per poder explicar-ho aquí i que algú em digui de tot), mirant-me el 747 que seria el meu espai vital durant les properes 11 o 12 hores —no sembla tan gran, em vaig dir, fins que vaig comparar amb els camions que l'envoltaven i renoi quin error; clar que un cop assegut dins tampoc no es pot dir que hi hagués tanta diferència amb d'altres— quan ja feia una estona que semblava que haguessin posat un partit de futbol a la tele, pel sarau, crits i comentaris inintel·ligibles que sentia. Però no, era un portàtil posat enmig d'una filera de seients i un grup de sis o set persones mirant-lo amb molt d'interès. Futbol?, no. Quan m'hi vaig acostar, boxa. O alguna mena de lluita rara, que tampoc no m'hi vaig parar gaire. La majoria d'aquestos van fer una mena d'invasió a la porta d'embarcament quan va arribar l'hora d'entrar. Gent curtida.
I un apunt pels biòlegs entre el públic. No m'hauria esperat mai veure carregar caixes amb peixos vius de l'Amazonas (segons deia en castellà per fora) a la bodega de l'avió. Quin passeig pels bitxos!. Per sort no cal fer-los forats a les caixes, però segurament si que hauran de prendre alguna mesura per evitar que palmin, oi?
Després estan les anècdotes. Estava allà acabant d'instal·lar-me els paquets de Slackware que li faltaven al meu portàtil (més que res per poder explicar-ho aquí i que algú em digui de tot), mirant-me el 747 que seria el meu espai vital durant les properes 11 o 12 hores —no sembla tan gran, em vaig dir, fins que vaig comparar amb els camions que l'envoltaven i renoi quin error; clar que un cop assegut dins tampoc no es pot dir que hi hagués tanta diferència amb d'altres— quan ja feia una estona que semblava que haguessin posat un partit de futbol a la tele, pel sarau, crits i comentaris inintel·ligibles que sentia. Però no, era un portàtil posat enmig d'una filera de seients i un grup de sis o set persones mirant-lo amb molt d'interès. Futbol?, no. Quan m'hi vaig acostar, boxa. O alguna mena de lluita rara, que tampoc no m'hi vaig parar gaire. La majoria d'aquestos van fer una mena d'invasió a la porta d'embarcament quan va arribar l'hora d'entrar. Gent curtida.
I un apunt pels biòlegs entre el públic. No m'hauria esperat mai veure carregar caixes amb peixos vius de l'Amazonas (segons deia en castellà per fora) a la bodega de l'avió. Quin passeig pels bitxos!. Per sort no cal fer-los forats a les caixes, però segurament si que hauran de prendre alguna mesura per evitar que palmin, oi?
04 de maig 2008
Cap de setmana de passeig
I ha arribat el cap de setmana. Temps per fer un tomb per la ciutat. He sortit tard els dos dies, sembla que em costa sortir del llit, però he aconseguit veure una bona part del centre i dels barris més comercials. Pel que he sabut, Taiwan té una mica més de cent anys i no sembla que hi hagi grans coses per veure. A més, la sensació que et queda després de caminar-hi molta estona és de soroll, massa cotxes, contaminació i molta, molta gent. Cap sorpresa, suposo. Això sí, amb una mica de solet, tot està molt més maco.
Els edificis no són gaire macos en general. Com aquest
però n'hi ha de pitjors. Hi ha el que diuen "Night Markets" que estan oberts fins molt tard i que poden estar al costat d'edificis molt més moderns
i després està, és clar, el "101", un edifici de més de 500 m. El més alt del món segons ells (a Chicago diferencien entre edifici i antena, clar)
El cap de setmana que ve serà segurament més variat.
Els edificis no són gaire macos en general. Com aquest
però n'hi ha de pitjors. Hi ha el que diuen "Night Markets" que estan oberts fins molt tard i que poden estar al costat d'edificis molt més moderns
i després està, és clar, el "101", un edifici de més de 500 m. El més alt del món segons ells (a Chicago diferencien entre edifici i antena, clar)
El cap de setmana que ve serà segurament més variat.
03 de maig 2008
Iron Man
Ahi em comentava el Fel que havia vist la pel·lícula. Aquí està el poster xinès. Ben gran, com ha de ser.
El Robert Downing Jr sí que s'assembla al Tony Stark.
El Robert Downing Jr sí que s'assembla al Tony Stark.
Records de viatge: 1. Companys de seient
Un vol Frankfurt-Hong Kong —de, segons el pilot en enlairar-nos, 9 hores i 50 minuts que a la realitat es converteixen en més aviat 11 hores—, ja és prou llarg i complicat, com per a sobre tenir uns companys de viatge "curiosos". En certa manera, des d'un vol Amsterdam a Londres de fa molts anys en què vaig tenir dos veïns de seient paquistanesos o indis, que no es van treure l'anorac en tot el vol, que semblaven no entrar als seients i, en conseqüència, no van deixar de donar cops a banda i banda, i amb costums olfactius diferents dels que corren per l'Occident, no em sorprenc de res. Els d'aquest cop no em van decebre.
Jo tenia seient de finestra, així que un costat era meu. Sort d'això. El que estava a la meva esquerra semblava xinès, per l'aspecte i per la roba. Ja va començar ben aviat a donar-me algun cop de colze o a ocupar tot el reposabraços. Amb una edat vora els 50 i prim, era del tipus "poc mirat amb les convencions occidentals". Us ho podeu imaginar. Tampoc de manera exagerada, però vaig tenir una bona actuació de sons. Jo vaig dormir força, em sembla que ell no tant, per les postures difícils que prenia. A mi sempre m'ha fet angunia veure a la gent intentant dormir amb el cap recolzat en el seient del davant. Suposo que no treure's l'americana que portava, que rascava bastant (mirar més amunt), no va ajudar.
El tercer en discòrdia era també força particular. Vestit molt més a l'occidental, de trets orientals, amb una panxa ben grossa i una cara rodona, em va sorprendre veure'l llegir un llibre del Pérez Reverte (el del mític "terroristes a Lavapiés"). Després vaig saber per què. El castellà de Sud-Amèrica que parlava ho deixava ben clar. En fi, menjava per dos (sempre demanava una segona racció a l'hostessa de torn), bevia per tres (va engolir un bon munt de cerveses, més el vinet del sopar) i mirava de manera lasciva a l'hostessa que semblava parlar castellà. Pesat amb les hostesses i a l'hora de comprar al "duty free", ho tenia tot. Per arrodonir-ho, va encendre el mòbil als tres segons de tocar terra a Hong Kong mentres l'avió encara estava frenant. Un home acostumat a la bona vida.
I després diuen que als avions no t'ho passes bé.
Jo tenia seient de finestra, així que un costat era meu. Sort d'això. El que estava a la meva esquerra semblava xinès, per l'aspecte i per la roba. Ja va començar ben aviat a donar-me algun cop de colze o a ocupar tot el reposabraços. Amb una edat vora els 50 i prim, era del tipus "poc mirat amb les convencions occidentals". Us ho podeu imaginar. Tampoc de manera exagerada, però vaig tenir una bona actuació de sons. Jo vaig dormir força, em sembla que ell no tant, per les postures difícils que prenia. A mi sempre m'ha fet angunia veure a la gent intentant dormir amb el cap recolzat en el seient del davant. Suposo que no treure's l'americana que portava, que rascava bastant (mirar més amunt), no va ajudar.
El tercer en discòrdia era també força particular. Vestit molt més a l'occidental, de trets orientals, amb una panxa ben grossa i una cara rodona, em va sorprendre veure'l llegir un llibre del Pérez Reverte (el del mític "terroristes a Lavapiés"). Després vaig saber per què. El castellà de Sud-Amèrica que parlava ho deixava ben clar. En fi, menjava per dos (sempre demanava una segona racció a l'hostessa de torn), bevia per tres (va engolir un bon munt de cerveses, més el vinet del sopar) i mirava de manera lasciva a l'hostessa que semblava parlar castellà. Pesat amb les hostesses i a l'hora de comprar al "duty free", ho tenia tot. Per arrodonir-ho, va encendre el mòbil als tres segons de tocar terra a Hong Kong mentres l'avió encara estava frenant. Un home acostumat a la bona vida.
I després diuen que als avions no t'ho passes bé.
Convencions
Curiós, pel que he vist fins ara, les dones sempre són vermelles i els homes blaus. No sé si els daltònics tindran problemes amb això.
02 de maig 2008
Status d'ALMA
Bé, aquí m'he vingut amb una "ALMA Fellowship". ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) és un dels projectes més importants que hi ha en marxa de l'Astronomia actual. És un conjunt d'unes 60 antenes de 12 metres que observarà a longituds d'ona mil·limètriques i submil·limètriques. Fa bastants anys que es el projecte està en marxa, però la construcció de les instal·lacions va començar el 2003 i està previst que estigui complert cap al 2012. El projecte ALMA és una col·laboració internacional entre Europa, el Japó, Nord-Amèrica en cooperació amb Xile. Taiwan participa en un 5% en col·laboració amb el Japó i els EUA.
Avui hi ha hagut una xerrada a l'ASIAA de com està l'estat de construcció de les instal·lacions a Xile, tant a Santiago com prop del lloc on s'instal·laran les antenes. Ja hi ha molts edificis construïts o a punt de ser-ho i comença a haver algunes de les antenes japoneses i americanes al OSF. Les fotos acostumen a ser molt maques, perquè apart de veure tota mena de ferralla (moderna i cara, és clar), sempre es colen imatges espectaculars del desert d'Atacama.
Hi han mostrat la primera imatge de la Lluna obtinguda a 2 mm amb una antena ACA (japonesa) , com a resultat de les proves inicials d'aquesta antena.
Evidentment, no podia ser d'una altra manera estant aquí, ha estat una xerrada amb connexions en videoconferència o Skype amb gent que està a Hawaii i la costa Est.
Avui hi ha hagut una xerrada a l'ASIAA de com està l'estat de construcció de les instal·lacions a Xile, tant a Santiago com prop del lloc on s'instal·laran les antenes. Ja hi ha molts edificis construïts o a punt de ser-ho i comença a haver algunes de les antenes japoneses i americanes al OSF. Les fotos acostumen a ser molt maques, perquè apart de veure tota mena de ferralla (moderna i cara, és clar), sempre es colen imatges espectaculars del desert d'Atacama.
Hi han mostrat la primera imatge de la Lluna obtinguda a 2 mm amb una antena ACA (japonesa) , com a resultat de les proves inicials d'aquesta antena.
Evidentment, no podia ser d'una altra manera estant aquí, ha estat una xerrada amb connexions en videoconferència o Skype amb gent que està a Hawaii i la costa Est.
Primera entrada
Ok, amb això inauguro aquest bloc on explicar, si és que me'n surto, les peripècies que pugi tenir per aquestes terres tan allunyades. Per als despistats, fa ja quatre dies que vaig aterrar a Taiwan. Com és natural en aquests casos, quatre dies semblen bastant més. Tampoc no és que hagi fet tantes coses, però tot és nou i força diferent. Així que si em trobo inspirat, segur que hi haurà un munt de coses de les que parlar.
Per variar, no tinc una idea gaire de clara de com fer-ho, així que suposo que aniré desvariejant fins que trobi un fil conductor. Potser que hi posi fotos també, oi?. Paciència, que tot arribarà.
Finalment, avui he vist el Sol per primer cop.
Per variar, no tinc una idea gaire de clara de com fer-ho, així que suposo que aniré desvariejant fins que trobi un fil conductor. Potser que hi posi fotos també, oi?. Paciència, que tot arribarà.
Finalment, avui he vist el Sol per primer cop.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)