NTU

Ja porto unes setmanes parlant que si NTU, que si NTNU. Bé, NTU són les sigles de la Universitat Nacional de Taiwan. En xinès es una cosa així com Kuoli Taiwán Taxué, que escurcen com Taida. Crec que és la universitat més gran de Taiwan i, pel que he llegit, tenen un munt de campus i de terrenys que en total ocupen una cosa així com 345 km².

L'ASIAA es troba en un edifici de la banda nord del campus principal de Gongguan, que és el campus que em recorro a peu uns quants dies a la setmana. L'estil de construcció de la majoria dels edificis és a la japonesa, perquè va ser fundada quan la dominació japonesa de l'illa, amb edificis aïllats, moltes plantes, palmeres i floretes. No hi ha gaire gespa, si el comparem amb els campus americans. Com us podeu imaginar, un cop dins és un lloc força tranquil, si descomptem les bicicletes.


Està dividit per una gran avinguda de "palmeres reials" que el talla més o menys per la meitat

i per on circulen moltes bicicletes, cotxes, furgonetes a un ritme relaxat. És un petit oasi de tranquil·litat dins del tràfec de la gran ciutat. Prop de l'edifici on està l'ASIAA hi ha un llac artificial macot al costat del qual es pot tenir una bona estona de tranqui·litat

per anar després a l'edifici de l'ASIAA


Al costat estan construint-ne un de nou on es traslladaran l'any que ve si es mantenen els plans. Entre mig hi ha un munt de camps d'esports: de beisbol, tenis, bàsquet, atletisme, futbol, i al costat hi ha un gran centre esportiu.


En un principi em semblava una mica confús, però ara, després de caminar-hi tant, ja és un paisatge habitual per mi. I això que no he explorat gaire la seva meitat est.

Records de viatge: 4. Preparar-se per viatges llargs

Quant volava cap als Estats Units, em vaig acostumar a viatges que potser duraven entre 14 o 18 hores tot plegat, amb el vol més llarg d'unes 8 hores. Aquest cop, el viatge es va acostar bastant a un dia sencer, amb el viatge més llarg d'unes 11 hores. Ara que ja he fet uns quants viatges intercontinentals, me'ls miro d'una altra manera a com ho feia al principi. No rutinària, perquè no és com agafar el metro per fer quatre estacions, però tinc més apamat el ritme que he trobat que em va bé.

En el fons, es necessita una gran quantitat de paciència. Quin remei. És millor, també, no pensar en quantes hores hi ha per endavant. Per molt que hi pensis, les tens igual, si tot va bé, i vulguis o no s'arriba a un moment en el que comences a no poder imaginar la vida fora de l'avió. Tant, que penses que en el fons el viatge és curt. Sóc així.

Però hi ha una sèrie de rutines que segueixo quan he de començar el vol llarg. Intentar tenir al seient el que pugui caldre pel vol: un llibre, aigua?, material per escriure si et sents inspirat (difícil). Tan bon punt sec al seient, em trec les sabates i a descansar els peus. El cinturó?. Jo me'l cordo, així no he d'estar pendent de les hosteses, però acostumo a deixar prou marge per poder girar-me al seient si vull dormir. I el que trobo que és més important per acostumar-me al nou horari, em poso el rellotge a l'hora del lloc on vaig. A mi em fa un efecte enorme, sobretot si dormo. I, evidentment, una mica d'estiraments de tant en tant, aprofitant quan es va al lavabo o quan calgui, no falten mai.

Després, intento menjar i beure quan passen amb els carrets, i intento dormir tant com puc. És difícil amb el soroll dels motors o si es dediquen a passar cafès tota la nit, però crec que és un tret de família això de pujar en algun mitjà de transport i posar-nos a dormir. Jo sóc potser a qui més li costa, però també és cert que a casa hi ha històries d'adormides fulgurants gairebé increïbles. Val la pena intentar-ho, perquè fa el viatge més curt i, a mi, em fa molt fàcil entrar en el nou horari. Clar que, com encara mantinc, sento més el jetlag a Barcelona que de viatge.

Sushi

Dos mesos a Taiwan; no està gens malament. Per casualitat, però les celebracions es troben en l'atzar, dijous sopar en un restaurant de sushi dels que tenen els plats fent voltes tota l'estona. La meva primera vegada, tot i que a Barcelona també n'hi ha. Així són les coses. Quin mareig, però "al Japó tot gira". En companyia d'una japonesa, un japonès i un xinès que està a punt de marxar. Tot força bo, potser perquè feia molt de temps des de la meva darrera vegada en un restaurant japonès. Quina diferència d'estil amb el taiwanès.

Després, ja només amb nipons, pastisset i café allà a la vora. Gaudint molt de la companyia i adonant-me que ja porto uns quants dies força acostumat a estar-me aquí.

Llàstima del poc temps disponible, perquè després del sopar tenia la megareunió setmanal i un cansament infinit esperant-me amb el garrot. Afortunadament, en un divendres plujós també pot aparèixer un solet somrient sobre uns plats d'arròs.

Més sobre bicis

L'altre dia parlava sobre les bicicletes que hi havia pel campus. Un accessori que em va cridar l'atenció molt aviat és això

dues petites peces metàl.liques que es col.loquen en l'eix posterior i que sobresurten uns quants centímetres. Poden servir per posar-hi els peus si es va fent el mico, o per si algú va assegut al darrera, però llavors ha de tenirles cames curtetes.

Pel campus, es part d'una manera de transport ben comuna

i molt romàntica segons com es miri: el noi fa força i la noia els protegeix amb el paraigües. Se'n veuen per tot arreu.

Cafès

Taiwan no és un país conegut per la seva producció de cafè. Tot el contrari, aquí el que mana és el te. N'hi ha per totes bandes, ja sigui com oolong, te negre, etc, i amb moltes barreges, amb llet, amb sucs, amb fruites a l'interior,etc. En general, els que he tastat estan força bé i m'he aficionat al refresc de te negre,

que va de conya en els dies calurosos. Però he de reconèixer que no sóc una persona de te i que necessito la meva racció de cafè.

A casa, no tinc encara cap cafetera en condicions, apart que encara no he descobert com indiquen el cafè que s'hi podria fer servir (tampoc no ho he buscat gaire), així que vaig aprofitant-me de les botigues tipus Starbucks que hi ha prop del campus. No ho faig cada dia, però gairebé sempre que torno caminant d'una xerrada de l'IAA cap a la meva oficina, em desvio una micona i em demano un latte al Starbucks.

S'ha d'alimentar la bèstia.

El cert és que aquesta és una de les coses que més trobo a faltar, fer un cafetó després de dinar. No he vist màquines automàtiques pel campus i encara he de descobrir algun lloc proper on pugui anar ràpid (el Starbucks més proper està a 10 minuts), s'hi estigui bé i no em demanin un dineral. Umm, com em recordo d'aquells passejos per la tarda a Columbus per anar a demanar el cafetó de torn. No importava si feia fred o no. A més era la millor excusa per seure una estona en un banc, o directament a la gespa, i gaudir del solet i la tranqui.litat del bon temps, contemplant el paisatge i, fins i tot, gaudint de xerrades molt agradables. Això sí que no ho tindré aquí d'aquella manera.

Estrany

Podria començar dient que "interrompim la programació original...", perquè ahir vaig tenir un d'aquells moments una mica surrealistes que no sé per quina raó m'acabo trobant tot sovint. Porto uns quants dies que m'estan pagant els sopars. De divendres passat fins ahir, ens ha visitat una noia japonesa a qui li han ofert un postdoc amb el grup de NTNU, no s'acaba de decidir i ha vingut a mirar com és això. Aixi que hem hagut de fer una mica de relacions públiques. Ahir, al final no vam sopar amb ella, però si que vam celebrar el comiat de l'estudiant amb qui he estat compartint la meva oficina, que a l'agost se'n va a fer al doctorat a Hawaii. En marxar, em vaig quedar amb uns quants japonesos que estaven amb la noia que ens havia visitat. Com acostuma a passar, i perquè hi havia temes interessants de què parlar, tant de feina, de la situació aquí o de la vida mútua en general, la cosa es va allargar i vam acabar sent els darrers al local, perquè el japonès amb qui em vaig quedar, titular a l'ASIAA coneix personalment l'amo. I l'amo acabava de signar ahir els papers del divorci

Suposo que ja veieu per on va anar al cosa, que sí cap aquí que si cap allà, que si una cosa, que si una altra. Resulta, a més, que l'amo treballa regularment per la UNESCO fent documentals, passa moltes temporades a París (per això el nom francès del bar i la mania per les cerveses belgues) i va estar dues setmanes treballant a Barcelona durant la inauguració del Forum ara fa quatre anys (!?). Va treure alguna foto de Barcelona i records que hi havia comprat. Va arribar un moment que tenia davant meu a la barra del bar una figureta d'un monjo de Montserrat i, al seu costat, una reproducció de la verge de Montserrat. A Taiwan, a les tantes de la matinada.

Bicis

Abans de marxar, molta gent em preguntava si hi havia moltes bicicletes per Taipei. Jo els contestava que segons les guies, no gaires. Doncs, les guies s'equivoquen una mica. Els carrers de Taipei no són aquelles imatges de la Xina, amb avingudes gairebé buides de cotxes, però ocupades per centenars de bicicletes. No, aquí els carrers estan ben plens de cotxes, motos, autobusos, motos, camions, motos, però també s'hi veuen bicicletes.

Jo distingiria dues poblacions: els que van pel campus universitari de Taida i els aventurers que es llencen en mans del destí i es fiquen per qualsevol carrer i avinguda que els permeti circular.

De bicicletes, dins del campus, se'n veuen a cabassos, anant per qualsevol lloc. Hi ha alguns passos estrets on és una mica exasperant per on volen passar. Però no corren, o no gaire en general, i es pot preveure la trajectòria i no prendre mal. Apart d'algun que altre beneit/a, la gent s'ho pren amb parsimònia. Fa pena, però, veure l'estil de pedalejar que tenen molts i a quina alçada porten el seient. Deu ser la calor. També hi ha una cosa que no havia vist mai en tanta quantitat. No importa si plou o fa Sol, hi ha un accessori molt útil


Així que també hi ha aparcaments amb moltes i moltes bicicletes,

la majoria en un estat de manteniment deplorable, rovellades, envellides. Ah, les deixen d'una manera similar al que vaig veure a Münster: potser posen alguna tanca entre roda i quadre, però no acostumen a estar lligades a res. No he preguntat quin és l'índex de robatoris, però no m'estranyaria gens que fos petitíssim.

Un cop sortim del campus, cal que l'ànim es torni més intrèpid. Els cotxes, les motos, els camions van ben ràpids i fent tota mena de giragonses. Això no impedeix a una quantitat apreciable de gent a ficar-se al vial i anar fent.

Generalment, s'arramben bé cap a la dreta, però no tots. Molts són joves i van fent a un ritme més o menys bo. Tot i que n'hi ha molts que, per la calor, no sembla que vulguin fer gaire esforç. Altres, però, són gent ben gran, que van aixafant ous per allà on els va bé, que pot ser per qualsevol lloc, i que poden anar carregats amb embalums considerables.

El que és inevitable és que te'n trobis algun per la vorera. Més civilitzats que les motos que van per la vorera, més tranquils, però de vegades criden al meu costat fosc. Però deu ser l'atracció de l'Orient que cada cop m'altero menys per aquestes coses.

Nit de St Joan

Aquesta nit és la nit de Sant Joan, petards, coca, fogueres, prohibicions de fogueres, disbauxa, més del mateix, aglomeracions, intents de fer alguna cosa diferent, gent descontrolada, el principi de l'estiu, veure sortir el Sol a la platja, la platja està feta una porqueria. Tot això i més. Però un cop més, me la perdré. No serà la primera vegada. Tampoc no és una pèrdua irreparable, però hi ha festes, com Sant Jordi, que poden ser pesades, poden no venir de gust algun cop, però sempre marquen l'època de l'any i, què cony, sent d'on som, les portes dins i t'agraden. I així, encara que un tingués un examen l'endemà, alguna cosa s'intentava fer.

Com a molt, si tinc sort, em pagaran el sopar, que estan intentant convèncer a una japonesa per a què accepti un postdoc a NTNU. Però he dormit poc, aquest matí ha acabat la darrera nit d'observació, i ja veurem com em trobaré.

Compte amb els excessos i beneïts els que no fan pont, perquè ells no faran cues kilomètriques.

...i jo ja em posaré "Dixie Beauxderaunt" a tot drap per celebrar-ho.

Records de viatge: 3. Cap a l'Est

Volar en avió és una oportunitat perfecta per comprovar amb els propis ulls que els mapes que un coneix no mentien. I si sobrevoles terres conegudes et permet anar identificant aquella ciutat o poblet, o mira al costat d'aquella via del tren hi ha allò, o ei allò és casa meva, etc, etc. Anar en avió a terres llunyanes té un encant encara més especial, si un té l'oportunitat de veure alguna cosa per la finestra que no siguin només núvols. Des d'allà dalt un pot anar veient per primer cop terres que potser ha resseguit centenars de vegades des d'un mapa. És magnífic observar com van canviant els territoris i els tipus de camps o de conreus. Itàlia no és igual que Anglaterra, com de nevades estan algunes muntanyes. Distingir la forma de la costa prop de Marsella i veure que t'acostes a casa. El primer cop que vaig crear l'Atlàntic i seguir la costa des de Halifax fins a Boston, en ple hivern. O entrar per Atlanta i veure el Sud dels Estats Units. Veure l'allargada línia dels Pirineus o l'espectacle nevat dels Alps. La posta de Sol sobre la costa de Dalmàcia. És un exercici que m'agrada.

Quan m'enlairava des de Frankfurt, ara fa gairebé un parell de mesos, era el cop que me n'anava més cap a l'Est de Berlin. Terres que han aparegut en multituds de lectures, documentals, notícies, partits de futbol. No sé per què, la primera vegada sempre em fa venir idees que veuré alguna cosa excepcional. Ben mirat, ho és, però potser seria indistingible de tants altres llocs. De totes maneres, en el poc temps que tenia perquè anàvem ràpidament cap al crepuscle i la nit: veure els Càrpats nevats, és allò Cracòvia?, ah, aquelles llumetes deuen ser de Kiev. I ja de matí, sobrevolant el sud de la Xina, amb unes muntanyes ben curioses, resseguint una via del tren... Molt per veure, sense poder-ho identificar, per molt que a l'avió pugui haver una pantalla que et digui on es troben les coses.

Clar que de vegades, no veus més que núvols i més núvols fins on es perd la vista, centenars o milers de kilòmetres enllà. Un mar blanc, que sembla llís com un pista de patinatge, que tapa el Sol majestuós a tothom que té a sota.

Els noms dels carrers

La manera d'anomenar els carrers a Taipei també té les seves peculiaritats. Per començar, les grans avingudes estan dividides en seccions cada certa distància, potser 500 metres. Per facilitar les coses, cada secció comença de nou la numeració. Així que és important no despistar-se (una mica més i em va passar el primer cop que em van donar l'adreça de casa meva). La majoria d'aquestes grans avingudes per prop d'on m'estic movent normalment son anomenades en anglès carreteres, roads, o lù en xinès, després estan els carrers que són mes estrets(jie) i crec que no tenen les seccions, però no posaria la mà al foc.

I ara ve la diversió. Els carrers i les carreteres tenen noms propis. Però carrerons més estrets que neixen perpendiculars als anteriors, són anomenats lanes en anglès o (xiàng en xinès) i porten com a nom el número des d'on neixen al carrer principal. Per exemple, a la foto

és lane 82, Wan Sheng St. El següent carreró pot ser tranquil·lament el 130, depèn de la porta on es trobi. A més pot haver encara alleys (passatges) que neixin dels lanes. Ah, però això és encara massa fàcil. La teva adreça pot trobar-se directament al carrer d'on porta el nom o, com és el cas de casa meva, com que la porta és en un petit carrerò sense nom de la banda del darrera, però l'edifici dóna a un carrer ample, porta el número del carrer gran. Això sí, no busquis la porta per allà que no la trobaràs mai. També he vist que de vegades l'adreça porta números extra per indicar que la porta és del carrer del darrera del carrer del costat... I clar un carreró pot començar en un carrer, i portar el seu nom, i morir en un altre, i llavors ja trobes totes les combinacions possibles.

Acabes tenint una adreça llarga, només amb el nom del carrer.

Vidres entelats

No me'n recordava, però avui tenia una altra nit d'observació. Així que ja porto unes horetes, ara són les 4 del matí, veient com van passant coses, però encara no m'he quedat "sol al comandament". No falta gaire, per això. Així que tornaré a veure sortir el Sol i tot allò, perquè encara em queden una mica menys de tres hores. Dimarts vam trobar alguna coseta i avui sembla que també —una molècula deuterada i tot, és el meu primer cop; fa il·lusió.

Ara fa una estoneta he baixat al carrer per anar a la botiga de la cantonada, davant de la universitat, per comprar alguna cosa per menjar. En sortir del meu edifici, he vist la Lluna gairebé plena, molt maca, per sobre de l'autopista elevada que passa per aquí al costat (romàntic, eh?) i m'he adonat que potser és la nit més clara que he vist a Taipei fins ara. Amb Lluna plena, ja sabem que no es pot tenir tot.

Així que he anat fins a la botiga, envoltat de molta tranquil·litat i un silenci només trencat pel rau-rau de les granotes (un dia hauria d'escriure sobre això). I allà m'ha passat una cosa ben curiosa. Estic acostumat que a l'hivern, quan fa força fred i entro en un local carregat i calentó, els vidres de les ulleres se m'entelin i trigui una estona en poder a tornar a veure clar. És com un interruptor: fora, bé; entra al local, teló blanc. Aquesta nit, m'ha tornat ha passar el que em va passar dilluns: sortir d'un local refrigerat i, bam, els vidres entelats en contacte amb l'aire calent de fora. No m'ho hauria esperat mai. Ja ho diuen alguns: l'aire està massa fort!

Fenchihu

Divendres, després de dinar, i de contemplar amb un cafè del Starbucks a la mà com els núvols cobrien completament la muntanya que es veu des de l'estació (i que sembla més aviat una paret gegant allà al davant), vam agafar el tren per anar a la següent etapa de la nostra excursió: Fenchihu, que es troba a mig camí de baixada.

Si bé Alishan té el seu encant, Fenchihu ja sembla un poblet típic de Taiwan, amb l'aglomeració de cases, xapa i botigues. Però apart de descobrir un cafè amb molt bones vistes, vam poder fer un parell de petits tours. Un va ser per veure els bosquets de bambú i coníferes que hi ha allà mateix. El bosc d bambú és realment impressionant, i no crec que les fotos en facin justícia.


Amb tots aquells arbres —que segons ens van dir creixen rapidíssimament: en uns 40 dies en tens un ben alt&mdash aixecant-se cap al cel, semblava com si entressis dins d'una espècie de catedral gòtica transparent i altíssima. Em va envair una sensació de lleugeresa difícilment descriptible. Deu ser per l'entrecreuament de tantes línies rectes. primes, que s'allunyen fins a molt amunt.


El curiós és que la transició al bosc de coníferes era totalment sobtada, suposo que està fet a propòsit. El dia següent vam veure una zona on hi havia bambú de planta gairebé quadrada. Ben estranys.

Per la nit vam anar a buscar cuques de llum. Aquestes eren semblants a les que havia vist a Columbus, però amb llum pulsant. Semblaven talment avions al cel. I poc més, a fer cerveses amb els japonesos. L'endemà, vam fer un petit tour per una zona amb més pins, amb més roques gegants cobertes de molsa, plantes que creixien a mitja alçada dels arbres

i altres curiositats, però la pluja que ens havia tractat molt bé durant dia i mig va caure torrencialment i va ser el moment de batre'ns en retirada, tornar a l'hotel i esperar el tren que a migdia ens tornaria a Chiayi. No va deixar de ploure durant les següents set o vuit hores. Ja ho tenen això.

Observació remota

Són gairebé les cinc del matí i estic mirant per la finestra de la meva oficina com està clarejant per sobre de Taipei. M'he passat tota la nit amb una observació remota amb el radiotelescopi de 12 metres de Kitt Peak a Arizona (ARO) d'un cometa. Ja feia uns quants mesos que no feia una cosa així. I sembla que hi ha una detecció. És el primer cop que faig servir aquest telescopi i al principi he estat amb el meu supervisor. Després ell ha marxat i he continuat. Sense problemes

Ara fa una estona he aixecat el cap i he vist que clarejava. No m'acostumo a com d'aviat es fa de dia aquí. Més que res, deu ser pel cacau d'hores que tenim per allà. He pensat que és la segona sortida de Sol que veig en pocs dies. La vista no és tan maca com la de l'altre dia, però estic sentint els ocellets cantant. Umm, em recorda aquells passeigs de matinada prop del parc de la Ciutadella. És una hora ben propícia per deixar-se assaltar pels records dels llocs i de les persones que has conegut, d'aquells que tornaràs a veure i d'aquelles que la distància no farà que sigui fàcil fer-ho.

Res, mitja horeta més i cap a casa a dormir, però no tinc gens de son.

Arbres

Baixant de Jhushan, vam agafar la carretera que surt del costat de l'estació i que va seguint la via del tren, on podies baixar fàcilment si volies. No eren encara les 6 del matí, però semblava bastant més tard —vaig estar bona part del dia ben despistat amb el temps&mdash, i tot estava envoltant de la tranqui·litat i la frescor d'un matí assolellat. En un cert moment, vam agafar una drecera i vam baixar pel mig del bosc, per un camí empedrat.

Aquests boscos havien estat utilitzats pels japonesos per extreure molta fusta. Per això van tallar arbres centenaris, ben gruixuts, i mentres baixàvem podíem veure les restes encara dempeus després de 60 o 70 anys de les arrels i parts baixes dels troncs. Alguns eren impressionants, de grans que eren. Sembla que els japonesos plantaven tres nous arbres, per cada un que tallaven. Això ha mantingut el bosc, però a costa de perdre els arbres antics, als quals sembla que són molt aficionats els taiwanesos.


Aquesta baixada es va anar allargant i vam veure tota mena de formes impossibles

o acumulacions d'arbres que han crescut a sobre d'arbres que han crescut a sobre d'antics arbres. El que anomenen arbres de tres generacions.

Tot ho tenen molt ben arreglat, o gairebé que també vaig veure merda per alguns llocs més amagats, i controlat. Al final, vam arribar a una esplanada on hi ha una escola de primària i un temple budista


D'allà vam seguir baixant, seguint un riuet, ara creuant un pont penjant, ara trobant més arbres de tres generacions,

fins que vam arribar a una banda de la muntanya que és plena de cedres vermells gegants. El més gran, que anomenen l'arbre sagrat, és aquest

amb una edat calculada de 2300 anys, una alçada de 45 metres i una circumferència de 12 (em penso). Però allà al costat hi ha un altre de 1000 anys i després vint o trenta més, tots més grans de 600 anys. Semblava que ens trobéssim dins d'un conte de fades o d'una història de Tolkien.

D'aquí, després de veure les restes de l'anterior arbre sagrat, que van haver de tallar quan va morir, vam tornar a Alishan i després de dinar cap a Fenchihu. Va ser un matí de boscos preciosos i natura. Quina diferència amb les ciutats!.

La sortida del Sol a Jhushan

Així que divendres ens vam llevar molt d'hora al matí. Cap a les tres del matí, perquè cap a les 4:10 sortia el tren que ens portaria fins a Jhushan, on es pot veure sortir el Sol pel darrera del pic Yushan, una de les muntanyes més altes de Taiwan, gairebé 4000m. I no us penseu que hi anàvem sols, el tren aniria ple del tot, perquè anar a veure sortir el Sol és una de les grans atraccions de la zona.

Després d'uns 20 minuts dins del tren, amb els vidres entelats que no deixaven veure res de l'exterior —clar que amb la poca llum que hi havia a aquella hora i dins dels boscos no hi havia gaire per veure—,

un cop arribats, la gent es va llençar escales amunt per sortir de l'estació, passar dues menes de places en l'ascensió, ambdues amb una balconada de cara a l'Est,on hi havia diverses botiguetes venent menjar i records, per arribar finalment a dalt de tot del turó on hi havia una altra balconada, amb una visió espectacular de la vall que s'estén a bastants metres per sota. Aquí no hi havia cap venedor perquè el tram final és d'escales, però sí dos petits "quioscs" (no sabria com anomenar-los) que donaven el toc xinès.


El Sol havia de sortir de darrera de les muntanyes cap a les 5:20 i, mentrestant, la gent es va fer un fart de fer fotos i més fotos. I no precisament en un silenci corprenedor. Entre el paio amb el megàfon que no sé què explicava, perquè tot era en xinès, i el xivarri general, allò semblava un mercat.


De mica en mica, va anar fent-se clar. Suposo que un hauria de preguntar-se per què aquesta gran expectació. Personalment, la sortida del Sol sempre m'ha fascinat i, de fet, encara tinc pendents alguns llocs des d'on voldria veure-la. Havent nascut en una terra on difícilment es pot veure la posta del Sol al mar, per a mi, la sortida del Sol, d'aquells sols tan vermells darrera de la línia de l'horitzó és un dels fets més macos que es poden veure. Des de Jhushan, el Sol no surt vermell, ja està massa alt, i per tant, castiga la vista amb més força. Però no deixa de ser el primer Sol, i el millor és tancar els ulls, amb la cara cap al Sol i gaudir de com els raigs van escalfant-te de mica en mica.

Afortunadament, un cop el Sol va sortir sencer, la gent va començar a córrer escales avall, tal i com si els perseguís el dimoni, per anar al tren que marxava al cap d'una mitja hora de la sortida del Sol, i de mica en mica, el silenci va anar imposant-se, mentres el Sol em seguia escalfant. La pregunta és quin sentit té anar fins allà, veure el sol i au a córrer. Però són així.


Quan el tren marxava, nosaltres vam començar a peu el camí que ens portaria des de dalt de Jhushan fins a Alishan, travessant els espessos boscos que hi ha entre mig. Però això serà per a un altre moment.

Viatge a Alishan

Aquests darrers dies, de dijous a dissabte, vaig estar un altre cop d'excursió per Taiwan. Aquest cop era un viatge organitzat pel mateix ASIAA. Pel que he vist, un cop a l'any fan el que anomenen l'ASIAA outing i la gent que vol s'apunta a anar a algun lloc de l'illa. Em va sorprendre el que ho fessin en dies de feina també, però la veritat és que no ho vaig preguntar. Deu ser alguna mena d'avantatge que va amb la feina.

En un principi, en algun moment del mes de maig quan van enviar els mails per apuntar-s'hi, no ho vaig fer; però quan van allargar el període d'inscripció i em van insistir que era un lloc molt maco, em vaig apuntar. I no puc dir que s'equivoquessin.

El viatge era a la zona d'Alishan, que es troba dins del comtat de Chiayi, en el terç sud de l'illa. Alishan, que vol dir muntanya d'Ali, es troba al bell mig de la zona més muntanyosa de Taiwan i em van dir que està considerada com una de les zones més maques de l'illa. És un poblet turístic —en parlaven com si fos una cosa fora de sèrie, però no es pot comparar gaire amb el que hi ha per Europa— que s'omple de gent quan floreixen els cirerers pel març o l'abril.

Així que dijous a les 8:30 del matí, agafàvem el tren cap a Chiayi (una bona ocasió per veure llocs nous, la costa oest que no havia vist encara i intentar desxifrar els caràcters dels noms de les estacions). Unes tres horetes després hi arribàvem i al poc vam agafar el que és una de les atraccions principals de la zona: el tren forestal, de via estreta, que puja des dels 30 metres de Chiayi fins als gairebé 2200m d'Alishan, en un recorregut de 71 km, que triga unes 3 hores i mitja, però que en el nostre cas es va allargar gairebé una hora més, perquè amb la pluja el tren relliscava i s'aturava cada dos per tres —molts cops en zones difícils: al mig d'un pont o a la vora d'un tallant.


El recorregut és molt maco, malgrat la pluja gairebé constant que ens va acompanyar tota l'estona i els núvols que tapaven ara sí, ara no, les altes muntanyes que teníem al davant.

El tren comença en un zona de camps d'arròs i arbres tropicals, i el paisatge va canviant de mica en mica fins arribar a dalt de tot, on els arbres són ja majoritàriament coníferes i la temperatura era molt agradable: 13-15ºC (malgrat que molta gent tenia fred).


Us podeu imaginar que la via del tren fa centenars de revolts entre els boscos densos que es van trobant.

A més, hi ha una cinquantena de túnels, i un disseny del recorregut força curiós. En una zona a mitja alçada, el tren fa una sèrie de vuits que en un mapa sembla impossible.

Va ser dissenyat pels japonesos a principis del segle passat per transportar la fusta que tallaven pels boscos de la zona i de la que treien un gran rendiment. Amb el temps, el tren s'ha convertit en una atracció turística. Va quedar molt malmès quan el gran terratrèmol del 1999 i va estar uns quants anys tancat. Ara funciona, però em feien molts acudits, perquè sembla que el tren descarrila molt sovint (tres cops en els darrers dos mesos).

Així que cap a quarts de set de la tarda, vam arribar a l'hotel d'Alishan, a temps per sopar (ja sabeu que sopen molt aviat per aquí). Deprés una visita a les botiguetes que hi ha a la plaça principal —que de fet és gairebé tot el que hi ha apart de la petita zona dels hotels— i a dormir molt aviat que ens havíem de llevar ben d'hora.

Pagant

El Fel em preguntava l'altre dia si ja pagava agafant amb les dues mans els bitllets. Bé, és una cosa que he estat observant des que ell m'ho va dir ben abans de marxar de Barcelona. Se suposa que és una mostra de respecte fer-ho d'aquesta manera. I ho veus en les caixeres del Starbucks, en botigues, quan t'entreguen algun document oficial, coses així, però no puc dir que la gent que no està atenent a algú ho faci sempre. Perquè he vist la típica escena de la dona que paga amb el bitllet que gairebé li cau, mentres busca alguna cosa en la bossa i contesta al mòbil al mateix temps. O el paio que sembla que llenci els diners a cara de gos per sobre del mostrador. M'estranya però que no entrin amb la moto a la botiga i mentres fan voltes agafin el que volen i paguin... però me'n vaig del tema.

El cert és que ho fan en certa manera a molts llocs i t'hi vas contagiant. No sé si ja ho he fet, però l'altre dia quan pagava el lloguer, potser inconscientment sí que els vaig donar els diners amb les dues mans, o gairebé. Tot s'enganxa.

Parasols

Tornant una mica al passat, recordo estant a Columbus que no era estrany veure noies que a partir de potser el mes de maig anaven caminant pel campus a migdia protegint-se del Sol amb un paraigües obert. Era una visió que recordava aquelles pel·lícules de principis del segle XX. Hi havia una característica comuna a aquestes noies. Totes eren orientals. A diferència de per Occident, semblava que volien o no cremar-se o mantenir una pell ben blanca.

Bé, la quantitat de dies de Sol que he vist aquí no és tanta com a Barcelona, o a Columbus, però en quant fa una mica de Sol comences a veure tot de noies que van pel carrer amb el paraigües obert, protegint-se del Sol (mai nois per suposat)



i no cal que faci molt de Sol, perquè la diferència de 12 o 13 graus de latitud cap al Sud es nota en com de fort pica el Sol. Fins i tot, ja aviat pel matí es nota una diferència ben apreciable entre caminar sota uns arbrets o creuar una extensió "desprotegida". La diferència entre estar fresquet i comença a sentir caure la suor esquena avall. Així que no sé si ho fan per la pell o no, però només per la protecció contra la calor no és un idea tan estrafolària.

Serà qüestió de començar a posar-se la gorra.

Estendre la roba

Quan vaig visitar per primer cop l'apartament on estic ara i me l'ensenyaven, en un moment vam sortir a una mena de gal·leria o balconet on està la rentadora i l'escalfador. Mentres em traduïen que la rentadora funcionava (gairebé em destrossa un jersei l'altre dia, però) i que hi havia lloc per estendre la roba, el marit de la propietària va aixecar un plegat de penjadors de roba i me'ls va ensenyar. Jo havia vist dues barres al meu damunt i no vaig entendre res. Després, quan he passejat més per Taipei o quan vaig mirar els balcons del davant ho he entès: estenen la roba penjada en els penjadors i els posen allà on poden. Generalment, tothom té algun balconet, o una barra, o una barana on posar la roba. Altres, com aquests, són més agosarats


Això es troba en el meu camí cap a l'oficina i no tenen cap problema, com en molts altres llocs, de deixar la roba estesa d'aquesta manera, o un munt de catifetes o peces de plàstic que es posen per terra eixugant-se per tots els vorals. Gairebé cada dia que hi passo que hi ha alguna cosa. Fins i tot, l'altre dia hi havia uns llençols i uns edredons a sobre d'un cotxe aparcat al carrer.

Així que per ara faig el mateix, dins de la gal·leria. He buscat un estenedor de la roba, però encara no n'he trobat cap. Com a molt, hi ha petits estenedors circulars per a mitjons o peces petites. Potser hauré de buscar una corda i pinces, que sí que n'he vistes, i muntar-m'ho jo. O hauré d'anar a l'Ikea.

Festival Duanwu

Aquest cap de setmana era el Festival de la barca del drac (Dragon Boat Festival). Una festa que es fa el cinquè dia de la cinquena lluna de l'any xinès. Pel que em van dir, fan competicions pels rius amb barques decorades com dracs. És un festival que es celebra a Taiwan i a la Xina continental, però també a Corea, al Japó o al Vietnam. Segurament és un festa bastant més vella del que sembla.

Com en moltes festes xineses —i no només allà oi?— hi ha un menjar particular de la festa. El que anomenen "zongzi". Uns dumplings, o panades, d'arròs farcit amb porc, o castanyes, o cacauets, vedella, o vegetarià, etc, embolicats en unes fulles de bambú.

Pel que em van dir, hi ha dos estils diferents a Taiwan, apart de tota la varietat de farcits. Al nord, els bullen i els fregeixen, mentres que cap al Sud només els bullen. Vaig tastar-ne un parell divendres a l'ASIAA i els del Sud semblen més suaus, perquè són dues pilotes d'arròs contundents. Dilluns que van venir els propietaris del pis per què els pagués el lloguer, me'n van portar dos mes. Bons, però no fan un sopar precisament lleuger.



Em van explicar, que la llegenda diu que la festa és en honor d'un famós poeta xinès (per engrandir l'efecte, ni noms, ni èpoques, ni res de res) que per desesperació pels esdeveniments polítics es va suicidar llençant-se al riu daltabaix d'un pont. Llavors, la gent, per evitar que els peixos es mengessin el seu cos, llençaven aquestes boles d'arròs a l'aigua. Una de les estudiants més divertides d'aquí té una versió alternativa i és que la gent llençava les boles per alimentar el poeta, però que els peixos es menjaven l'arròs. Per això les emboliquen en fulles de bambú, per evitar que se les mengin els peixos.

Matí de paperassa

La vida sempre porta sorpreses. Divendres passat em van dir que potser podia accelerar els tràmits per obrir el compte bancari. Havia de tornar a l'oficina d'immigració i demanar el número que em donarien de l'ARC. Si el tenia, podria obrir el compte i també que enviessin els papers per donar-me d'alta de l'assegurança mèdica.

Així que ahir de bon matí, cap allà me que me'n vaig anar. Feia un Sol que rebentava les pedres i es notava quan caminaves pel carrer. Quan vaig arribar a la meva oficina, vaig veure a l'ordinador que la temperatura era de 33ºC. No m'estranya. En fi, arribo allà, en cinc minuts m'atenen i de seguida estava fora. Llavors, vés cap a l'ASIAA. Molt bé, molt bé. Ara pren aquests papers, més el número de l'ARC, el passaport, la targeta de l'ASIAA i el segell ("stamp" o "chop" que és el que fan servir per signar oficialment documents i que posa els característics segells en vermell, ja us en parlaré).

El compte l'he obert a l'oficina de Correus, que sembla que és l'únic lloc on es pot fer sense que hi hagi massa problemes. Pel que m'han explicat, les condicions per obrir comptes bancaris per estrangers són molt estrictes i generalment es necessita un fiador nadiu. Un embolic. Així que allà em vaig esperar una bona estona i llavors, entrega la documentació, signa dues vegades amb el meu nom en xinès —ja me'l sé de memòria— en documents on no entenc res; dóna el primer dipòsit; té la llibreta

que em va sorprendre, vés per on, i torna d'aquí a quatre dies per recollir la targeta del caixer. Fàcil, i una preocupació menys, tot i que em va costar fer-me entendre un parell de cops que volia que m'expliquessin alguna cosa. Tanmateix, no em soluciona l'haver de pagar en metàl.lic el lloguer.

Mukumugi

El diumenge després d'acabar la reunió de la CAST a Hualien, uns quants vam anar a fer una excursió per una de les valls properes. En un parell de furgonetes, uns setze o divuit ens vam enfilar per la carretera que puja per la vall de Mukumugi. En la zona de Hualien, hi ha uns quats llocs molt turístics, per la seva bellesa segons diuen. Un d'ells són les gorges de Taroko, que m'han dit que és una de les coses que cal veure de l'illa. El problema sembla ser que està plagat de turistes. En canvi, Mukumugi és molt menys visitat. De fet, per entrar-hi cal demanar permís, perquè és una espècie de reserva natural i només deixen entrar unes 600 persones diàries. Suposo que l'organització de la reunió va fer la sol.licitud, però en teoria havíem d'ensenyar la documentació i en cap moment no ens la van demanar.

Amb les furgonetes vam seguir el camí del riu amunt. Aquest riu s'escola entre muntanyes costerudes. Durant l'ocupació japonesa de l'illa, van construir una sèrie de centrals hidroelèctriques que aprofitaven aigua que queia pel pendent de les muntanyes.

Ens van dir que hi havia set o vuit en tot el trajecte. No són molt grans, però vam veure unes quantes. Els japonesos també van construir la carretera, amb bastantes pèrdues de vides taiwaneses, per controlar l'interior muntanyenc.

La zona és molt maca, la costa de les muntanyes és recoberta d'una densa vegetació que no deixa un pam de terreny lliure.

El llit del riu, que no porta gaire aigua perque la fan servir pels salts d'on treuen l'electricitat, és ple de roques bastant grans. Moltes són de marbre, que era extret d'aquí. Ara sembla que l'importen perquè van prohibir que continués l'extracció —suposo que si no haurien acabat amb tot. En el camí d'acostament a la vall, hi havia un munt de camps amb unes roques enormes, semblants a restes de momuments megalítics.


El dia estava bastant ennuvolat i pels cims de les muntayes hi havia una boira que baixava i pujava, però que li donava a l'entorn un aire de misteri i malenconia, i em recordava a antics gravats xinesos. No deixen de sorprendre'm les formes d'alguns dels arbres que hi ha per aquí. Com sentir un concert d'insectes que deuen ser semblants a les cigales. Per la calor i la zona suposo que és normal, però jo aquest so l'identifico amb els calurosos i ben assolellats dies d'estiu, amb un cel completament blau i un Sol abrusador, no amb boires i plugim. Ah, i el que no va faltar tampoc va ser veure més papallones. Són molt grans.


Ja de tornada, vam fer un parell de trossets a peu que ens van permetre gaudir més de la natura i deixar enrera el soroll de les furgonetes —i estalviar-nos el seu estil de conducció. Per acabar, una aturada tècnica en una cabana on vam poder comprar alguna cosa de menjar i beure, i de tornada cap a Hualien.

Allà, després de sopar bastant bé, a fer un cafè d'un parell d'hores abans d'agafar el tren, mentre els estudiants em preguntaven com es deia en espanyol tot un seguit de frases. Sí, també em donaven l'equivalent en xinès, però no sé què en recordo de tot plegat. Un cap de setmana diferent.

Sol solet

És la primera que en rebo i em va fer molta il·lusió, apart de comprovar que l'adreça és correcta (la transcripció entre els caràcters xinesos i els romans sembla tenir un aspecte inquietantment aleatori de vegades)


Em va arribar dimecres i avui he pogut "parlar" amb ella. Bé, més aviat he pogut sentir la seva veu, perquè comprensiblement escolta i no diu gaire cosa. De totes maneres, és molt maco.

CAST meeting

L'objectiu de la meva anada fins a Hualien era la reunió anual de la CAST. Aquest any, aquesta societat feia 50 anys. I després es mira a Taiwan com un país del tercer món!. La societat similar espanyola, la SEA, va ser fundada farà uns tretze anys i fan reunions cada 2 anys. Clar que allà hi dediquen més o menys una setmana i aquí s'ho van ventilar en un cap de setmana. Jo només hi he anat a una de les reunions, però m'ha estat més profitosa la d'aquí Taiwan que aquella a Barcelona de fa un parell d'anys. Potser és que aquí hi ha proporcionalment més gent que es dedica a coses semblants a les meves.

La reunió tenia lloc al campus de la universitat de Hualien. L'edifici on estava la sala de reunions tenia un aspecte bastant imposant. Semblava més una fàbrica que el Gymnasium del seu nom


L'estructura de la mini-conferència era ambiciosa: dues xerrades convidades d'una hora cada una i unes 26 xerrades de 10 minuts més un minut de preguntes. Una bogeria si es pensa bé. Però van complir bastant l'horari. Jo vaig presentar la meva en la penúltima posició del primer dia. No sé com m'ho faig, però sempre em toca més o menys així. Va anar bé. Vaig explicar-los una cosa que no és gaire nova, però era la meva manera de fer un resum de la meva feina i que em coneguessin. Sobretot perquè a mi i a un altre noi japonès, ens presentaven com els nous postdocs d'ALMA.


Les dues xerrades convidades van estar molt bé, clares, fins i tot didàctiques, i molt ben donades. Una alemanya va estar explicant el sistema d'ensenyament d'Astronomia a Alemanya. Era ben curiós sentir a parlar de l'estructura educativa i de planetaris d'un país europeu estant tan lluny d'Europa.

En general, va estar interessant. Vaig poder saber què fa gent que havia vist pels passadissos de l'ASIAA i fins i tot vaig fer alguna pregunta. Què em passa doctor, és greu?