Stamp

Aquesta és una cosa que no tenim per allà


És el meu segell personal per signar papers oficials, anar al banc i coses d'aquestes. És una petita peça de fusta i al seu extrem estan els caracters del meu nom en xinès. No tinc gaire clar que sigui un mètode gaire segur, però la tradició es deu remontar a ver a saber quina dinastia. En botigues d'artesania pots trobar tot de peces fetes de pedra o de fusta treballada per tenir un segell més sofisticat o més maco. El meu me'l guarden a l'IAA. El podria tenir jo, però pel que l'he fet servir, ja m'està bé. Ah, evidentment, fan servir tinta vermella.

Pagant a l'autobús

Una cosa que cal saber en pujar a un autobús a Taipei és que hi ha dos tipus de manera de pagar depenent de l'autobús. En uns es paga a l'entrar, en altres en sortir-ne, i m'han dit que pot passar que la modalitat canviï en canviar de zona (no hi ha manera que ho facin fàcil). Com saber quin tipus d'autobús és el que s'acaba d'aturar davant teu no és gaire difícil si un es recorda de mirar al rètol lluminós que hi ha sobre el conductor i busca el símbol

(shang) per pagar a l'entrar, o el símbol

(xia) per pagar en sortir. Fins ara, no m'he fet un embolic mai. Clar que mentres paguis, el conductor tampoc no sembla preocupar-se gaire de quan ho facis.

EasyCard

La manera més cómoda de moure's en metro i autobús és comprar el que diuen l'EasyCard, la targeta de metro, i anar fent. Quan la compres, costa NTD500, dels quals tens 400 per gastar i 100 de dipòsit, que se suposa que et donen quan retornes l'EasyCard. En qualsevol moment la pots recarregar en les màquines que tenen per a aquest propòsit i fer-la funcionar indefinidament.


Per fer-la servir, només cal posar-la al costat del sensor que hi ha en entrar i en sortir i automàticament fa la deducció dels diners del viatge que has fet. Perquè no hi ha una tarifa única, sinó que pagues en funció de la distància que recorres. Per unes poques estacions, quatre o cinc, pagues NTD15, però anar fins a Danshui surt per uns 50. En principi, fer servir l'EasyCard et fa un descompte del preu normal del bitllet (potser un 25%).

Si no vols o pots fer servir l'EasyCard, cal comprar unes peces de plàstic que fas passar pel sensor en entrar en el metro i que deixes caure dins d'un receptor en sortir. En aquest cas, cal mirar fins on vols anar per pagar per avançat la quantitat necessària.

També es pot fer servir l'EasyCard en els autobusos. O si no, pagar en monedes. Acostumat a la unificació tarifària de Barcelona, se'm fa estrany haver de pagar dos cops si agafes metro i autobús, però en principi hi ha un descompte extra si ho fas. El preu dels autobusos no el tinc control·lat. És de NTD15 dins d'una zona, però crec que els que són de més d'una zona són al voltant de 30. La gent diu que en proporció és més barat.

Darrerament, la meva EasyCard està fent una mica el tonto, triga en respondre quan la poso en un detector, però encara funciona. Potser l'hauria de retornar i comprar-ne una de nova. El problema és que amb ella també puc entrar en el meu edifici de la feina fora de les hores normals, i hauria de fer tot el procès un altre cop. Els avanços de la tecnologia; faig servir la targeta de metro com la targeta d'entrada en un edifici. Coses de les bandes magnètiques.

Autobusos

Taipei té un modern sistema de metro, però no cobreix una gran part de la ciutat, per la qual cosa també hi ha una extensíssima xarxa d'autobusos. És una mica més confús, perquè fins fa poc no vaig aconseguir cap guia de les línies que pogués entendre. I fins tot la que tinc ara no és gaire clara.


Una altra solució és mirar el que diu a les parades, però ja us podeu imaginar que no és tan fàcil d'entendre. Aquesta és una de les que tinc a prop de casa

Amb tres mesos aquí, però, començo a entendre els noms d'alguns llocs que m'interessen, però això val per al que val. Per exemple des de casa tinc quatre o cinc línies que em poden portar o a la meva oficina o a l'IAA. No les acostumo a prendre a menys que tingui pressa per anar a l'IAA o, suposo, el dia que plogui tant que els necessiti.

Pel que estic entenent, hi ha diverses companyies d'autobusos que cobreixen diverses línies. Tens línies urbanes i interurbanes. Amb preus diferents. Els autobusos són una barreja entre els nostres autobusos i autocars. Els seients són més cómodes i, de vegades, la disposició s'assembla més a un cotxe de línia. Com ja us explicaré amb més detall, es pot entrar, depenent del tipus d'autobús, per la porta del davant o per la del darrera (o per les dues, perquè no són suïssos precisament).

Hi ha carrers importants on tenen el seu propi carril segregat, parades al mig del carrer, passos subterranis exclusius, etc. Suposo que és l'única manera d'escapar del trànsit de les hores punta. És curiós veure passar un munt d'autobusos un enganxat amb l'altre per aquests carrils. De vegades, prop de les parades hi ha cues de fins a quatre o cinc autobusos.


El viatge és sempre entretingut, més que res per la manera de conduir. No sé si és l'estil, el trànsit o l'estat dels carrers, però més val que t'agafis bé a la barra. Per sort, tenen l'aire condicionat funcionant tota l'estona. Menys mal.

MRT

Ja porto tres mesos parlant del MRT. Bé, com suposo que ja sabeu, són les sigles del metro de Taipei (Metropolitan Rapid Transit). El sistema de metro de Taipei és molt modern; la primera línia va entrar en funcionament l'any 1996. Es nota en la construcció de les estacions i en els vagons. Tot és encara molt nou, ben il.luminat i amb un disseny molt semblant (i moltes estacions són gairebé idèntiques). És la sensació que vaig tenir a Bilbao. A més, l'estat de conservació és excel·lent i està molt net. Una de les raons és perquè està totalment prohibit menjar i beure al seu interior i es nota.

Mirant un plànol de les línies de metro

hi ha 7 línies de metro, però són més aviat quatre amb diverses potes o variants. En molts recorreguts el metro va sota terra, però hi ha molts trams a l'exterior, en vies elevades o a nivell de terra. Per tant, hi ha estacions sota terra i a l'exterior.

No sé perquè, a mi això d'anar en metro per l'exterior sempre m'ha agradat (a Londres i Berlin m'encantava). Suposo que és més entretingut i atractiu. Tenen un gran pla d'expansió del metro que si el fan, segurament, no com altres, els farà tenir una xarxa molt extensa. Cosa que no anirà malament pel caòtic trànsit de Taipei.

Les estacions em fan pensar en les que vaig veure a San Francisco amb andanes molt llargues per acollir el munt de vagons de cada tren. Les estacions subterrànies acostumen a ser totes molt similars, però amb el temps trobes les característiques diferents de cada una (apart del nom). Aquesta és la més propera a casa meva, Wanlong.


Tinc la sensació que la separació entre estacions és, en general, bastant més gran que a Barcelona. És cert que segurament han de cobrir més distància i això fa que vagi més ràpid. Funciona entre les 5 del matí i les 12:30 de la nit, amb freqüències de pas bastant decents. No tinc gaire clar com pot arribar a anar de ple. Quan jo hi he pujat, he anat en vagons bastant plens, però no tant com el que es veu al Japó.

El que sí que és una experiència és sortir o entrar del vagó en l'estació central (Taipei Main Station). Aquí es creuen dues línies de metro i els trens. És sempre un mar de gent i és l'únic lloc on he vist que hi ha una tanca a tota l'andana amb portes que només s'obren quan s'obren les del metro.

Una altra curiositat del metro de Taipei és que al terra estan marcades unes línies on fer cua a l'esperar el metro. Les respecten molt, tot sigui dit, i és una bona idea en aquelles estacions on entra o surt molta gent.

Als vagons, anuncien les estacions en quatre llengües: mandarí, taiwanès, hakka i anglès. I els rètols lluminosos donen informació en mandarí i anglès. Així que és força senzill orientar-se i tens la possibilitat de practicar els caràcters que vas aprenent.

Nevera

Coses que un aprèn quan viu sol i ha de marxar de viatge per una setmana o més temps. Cal calcular què deixaràs de menjar a la nevera per evitar haver de llençar-ne. I no val pensar-hi el dia abans perquè ja hi has fet tard. És una cosa que més val que tinguis en compte com a mínim una setmana abans. Clar, si a la nevera accedissin quatre nois afamats que són capaços d'arrassar amb qualsevol cosa, sempre deixant alguna ampolla amb un ditet de suc, per exemple —comportament psicològic altament intrigant, no per no practicar-lo precisament—, doncs seria fàcil. Estant sol, no tant.

Amb les meves estades a Columbus i Madrid, en general ho he pogut fer bastant bé. I sempre és interessant experimentar l'estat de conservació dels aliments dins de la nevera i el temps en els que encara estan prou bé. Acostuma a ser més del que ens imaginem. Evidentment, sempre hi ha fracassos, ben empudegadors, que et fan adonar dels límits de la realitat.

Itinerari

Ok, quan llegiu això, si tot ha anat bé —el taxi que m'ha de recollir a les 4:30 del matí ha aparegut, he arribat a l'aeroport i he sortit—, ja estaré en camí cap a la conferència a Jiayuguan. Aquest és l'itinerari que seguiré, anada i tornada:

Taipei-Hong Kong - Chengdu - Lanzhou amb avió i Lanzhou-Jiayuguan en tren. El dia 2 d'agost: Jiayuguan-Lanzhou en tren i Lanzhou-Changsha-Hong Kong-Taipei. Un llarg recorregut. Intento no portar gaire pes, i per això no m'emporto el portàtil, però ja veurem què fan de la meva maleta. A veure com és el Gobi.

Inspiració

Va, avui faré una metaentrada. Segons el comptador que hi ha a la dreta, fins ara he escrit 92 entrades en els gairebé tres mesos que porto aquí (més els 63 intents de traducció/adaptació de l'altra versió). Fa uns dies, alguns dels "lectors" semblaven queixar-se del ritme frenètic d'escriptura. Bé, segur que si no escrivís gaire sovint també se'n queixarien.

Jo sóc el primer sorprés d'estar mantentint encara aquest bloc. En un principi no m'imaginava que tingués prou temes, temps o ganes, com per fer-ho, però està vist que sí que en tinc. Si he de ser sincer, escriure alguna coseta cada dia s'està convertint en un costum addictiu. No crec tampoc que sigui per tenir una especial habilitat, però hi ha un parell de petits truquets que m'han anat molt bé: fer un esforç en pensar sobre què podria parlar i, quan se m'acudeix alguna idea, apuntar-la. Després és qüestió de perdre una estoneta en escriure-la.


El que més em sorprèn és això d'explicar (parts de) la meva vida en un medi tan públic. Potser tots tenim un exhibicionista en el nostre interior. Jo vull pensar que és una barreja de teràpia personal i missatge cap al meu futur. Perquè arribarà un dia que em vindrà de gust saber què feia en una data o en una altra.

Cert, sembla que se'm comencin a acabar les històries, però ja se sap que sortim d'una rutina per entrar en una altra. És en aquest moment quan sembla que ja no hi hagi res per explicar. Però no és veritat del tot, només cal buscar més endins, o més enfora potser. Sort que sempre hi ha alguna excursió o viatget que ve a salvar-nos. Ja ho explicaré a la tornada.

Però no se'n vagin encara, que n'hi ha més...

Monjos

Ja porto un bon plegat d'entrades amb fotos ensenyant coses, edificis, persones que hi ha per Taiwan. Però hi ha una foto que encara no he fet i segur que seria una cosa una mica curiosa pels ulls occidentals. Parlo dels monjos, suposo que budistes, que es veuen pel carrer. No és que n'estigui ple, però no és tampoc tan estrany veure'ls, a ells i elles, amb les seves robes marrons, amb el cabell tallat molt curt o sense cabell, demanant almoïna, o passejant; al metro, parlant, rient, venint de la compra, fent qualsevol cosa. No em costaria gaire fer la foto, potser, però la veritat és que fins ara hauria estat en circumstàncies no gaire respectuoses per ells, o que quedarien massa de l'estil del turista pesat pel meu gust. Coses meves.

Parlant d'això, a uns cinc minuts de casa meva hi ha una espècie de centre de meditació on s'hi poden veure, cap al tard, un munt de dones reunides —suposo que a alguna altra hora hi haurà homes— en una gran sala que dóna al carrer, agenollades, assegudes, cantant o recitant alguna cosa d'un llibret que tenen al davant. És un lloc ben curiós, amb un terra de fusta, i amb un munt d'estatuetes de budes o déus en moltes i diferents postures tot al llarg de les parets. Totes porten el mateix tipus de roba, una bata semblant a la dels monjos, que canvia de color segons el dia. A la porta d'aquest centre hi ha unes estàtues de dos elefants a banda i banda. El divertit és que una de les portes del centre s'obre al passadís d'entrada d'un supermercat. Welcome to Taiwan.

Les claus de casa

Hi ha coses òbvies a la vida, però algunes prenen un caire una mica més transcendental quan estàs lluny de tothom, en un país estranger i, a sobre, amb una llengua tan diferent. L'altre dia per la nit, vaig passar un brevíssim moment d'ensurt quan pensava, pel soroll que havia fet el pany, que havia trencat la clau de la porta de casa i que em quedava fora. Per sort, només va ser una equivocació en el sentit de gir de les claus, ja us ho deia fa setmanes.


Jo no acostumo a tenir molts problemes amb les claus, però alguns ja sabeu que vaig tenir històries rares a Columbus: deixar-me les claus posades fora (com algú que llegeix la versió anglesa d'això va experimentar en primera persona), deixar-me-les en un pont, etc. Mai no m'ha passat res especial, però és una d'aquelles coses que intento controlar ben conscientment, sobretot en el cas d'unes portes com les que tinc a casa que es tanquen de cop. Cada cop que surto, o entro, comprovo que les porto a la mà. Per ara tot bé, però ja se sap, és una d'aquelles coses, que si l'erres una vegada et maleeixes durant una bona temporada.

I llavors bé la gran pregunta sobre on tenir l'altre joc de claus. Dins o fora. Dilemes.

Escenes de carrer

Crec que ja trobo semblances en qualsevol cosa. Ahir per la nit, quan tornava cap a casa, vaig passar per davant d'una escena que ara no crec que sigui possible veure a Barcelona, però segur que sí que passava fa uns anys i, espero, que encara passi pels pobles. A un parell de carrers de casa meva hi ha una perruqueria que sembla bastant moderna. Ahir hi havia un grup de persones, uns set o vuit, assegudes al seu davant en aquests porxos que de vegades semblen només un aparcament de motos. Assegudes, i menjant i bevent de valent, la típica reunió familiar o de veïns. Se'ls veia ben satisfets. És cert que una escena d'aquestes és difícil de veure en una gran ciutat, però mira, aquí he vist coses d'aquestes més sovint del que m'imaginava. Amb la calor que feia ahir era potser la millor solució.

Un minut després em vaig creuar amb un paio, una mica fora de forma, que anava corrent, amb una cinta blanca lligada al cap i tot vestit de blanc (amb samarreta imperi) i suant la cansalda. Em va fer pensar en una barreja de pel·lícula de japonesos i la filmació de la marató de Berlín, amb els dos japonesos vestits d'un blanc immaculat que van liderar la prova.

Ja es veu que, en aquests dies, es pot escriure una entrada de qualsevol cosa.

Cascs

En més d'un dels meus possibles camins des de la feina a casa, passo per davant de botigues que venen cascs de moto. Amb tanta moto pels carrers, no és gens sorprenent que hi hagi botigues d'aquestes, però semblen força diferents a les que ja coneixia. Per començar, la majoria dels cascs són senzillament això, un casc que cobreix el cap però no fins la barbeta. Se'n veuen pocs d'integrals, potser per la calor. Però el que és millor és la decoració. Tota mena de colorets i dissenys, molts de color rosa, amb floretes o gatets, o el que sigui. Ara que porto unes quantes setmanes aquí, no m'estranya, però al principi em semblava haver entrat en una d'aquelles sèries manga que corren per les televisions mundials. I alguns, semblants a cascs de bicicletes, bastant futuristes.

A mi m'agrada el vermell amb l'estrella blanca de la fila de baix a la dreta. És molt setantes, Evel Knievel i tot allò (per a qui sigui prou gran per recordar-ho).

Desconnectat

És una cosa sense importància, però un s'adona de les coses que dóna per suposades quan deixen de funcionar. L'ADSL de casa no xuta. Vés a saber què ha passat. El problema és que no sé a qui recòrrer perquè no acabo de trobar un número de telèfon on parlin en anglès. Ah, els problemes de l'idioma. Suposo que el millor serà esperar-me a dilluns i preguntar per l'IAA com ho de fer.

Tindré la síndrome d'abstinència en algun moment?

Webcam

Abans d'ahir vaig aconseguir provar la webcam del meu portàtil en una trucada per Skype amb el Virgili. Sembla que es veu i se sent força bé, malgrat la distància. I ahir vam fer la prova de foc amb la patufa. Deu funcionar, perquè la seva reacció va ser inequívoca. Ells no tenen webcam, per la qual cosa per ara és una comunicació unidireccional, però la vaig sentir bastant més que altres cops i semblava contenta. Segur que devia ser una gran sorpresa per ella. Feia gairebé tres mesos que no em veia!.

Kalmaegi

Ahir al matí van apujar de categoria la tormenta tropical a la tifó de categoria 1. Segons les previsions havia de tocar Taipei a mitjanit. Però ja m'imaginava que la cosa havia canviat perquè a quarts d'onze de la nit ni plovia ni feia gairebé vent. Avui he vist per internet, a l'agència japonesa que tan bon punt va tocar la costa, va canviar la direcció Nord-Sud que portava per anarse'n cap a l'Oest i just abans d'arribar a la costa occidental de l'illa va tornar a tirar cap al Nord i ens va dir adéu.

El resultat aquest matí és que ha plogut des de vés a saber quina hora —quan m'he despertat a les 7 ja plovia— sense aturar-se fins les 3 o les 4 de la tarda. Me n'esperava més, perquè aquesta pluja continuada ja la vaig viure a Columbus amb una de les restes d'un dels huracans que va fuetejar el Sud, però tampoc no me'n queixo. Ara el cel està encara ennuvolat, però puc veure com clareja cap a l'Est, per darrera de les muntanyes.

I fins aquí la informació del temps.

Estat de les obres

Vaig fer aquesta foto de la situació de les obres del meu carreró ahir per la tarda.

Ho tenen tot gairebé tapat, o com ha mínim és més fàcil accedir a la meva porta, però han arribat a aquella situació en què sembla que les obres estiguin fetes, però ningú no s'hi posa a acabar-les. Ja ho diuen, el 80% del temps es dedica a fer el 20% de la feina que falta per fer. Potser no tenen prou gent o esperen a acabar unes obres similars que estan fent en un altre carreró proper per asfaltar-ho tot al mateix temps. Avui tornava a sentir, més lluny, les taladradores.

Una cosa bona de tot això, però, és que ens estalviem la selva de motos aparcades tot al llarg de les parets. Una bona compensació.

El temps

Com era allò de matinejar i que Déu t'ajudava?. Avui potser era el dia que sortia més aviat de casa per anar cap a la feina i quin xàfec que ha caigut quan portava tres o quatre minuts caminant. Ha durat només un parell de minuts, però suficients per mullar-se molt si no portaves paraigües o si no hi havia porxos a prop. Per sort, jo tenia les dues coses. Després només queia una pluja finíssima.

Ara mateix, 20 minuts després, veig per la finestra que ja no plou i que el Sol ha tornat a sortir. Ahir ens van dir que s'acostava una tormenta tropical (Kalmaegi) que encara no ha arribat a categoria de tifó. Sigui com sigui, suposo que s'han acabat aquests dies tan macos de cels blaus, un Sol brillant i núvols blancs. Per molta calor que pugui fer, i sé que hi ha gent a qui no agrada gens aquesta mena temps, a mi m'encanta. Sempre m'anima més un cel blau que un cel gris.

Visat (dos)

Ja tinc el visat per entrar a la Xina (o "mainland China", com diuen molts per aquí), és a dir la República Popular. Així que ja podré prendre l'avió el dia 25 per anar a la reunió de joves astrònoms d'Asia Oriental (EAYAM2008) a Jiayuguan de Gansu. La companyia de viatges s'ha encarregat dels tràmits. Suposo que això encareix una mica el preu, però no m'he hagut de preocupar més que de reunir els documents que em demanaven i fer-me les fotos.

Qualsevol dia d'aquesta setmana em donaran els bitllets. Hi van uns quants estudiants des de Taiwan, de diverses universitats, i han fet la reserva conjuntament. Una estudiant m'ha estat ajudant en tot el procés, fent de connexió amb aquest grup de gent. Bastant més fàcil, perquè si no m'hauria fet un fart de rebre mails en xinès. Ara he de decidir quants diners canvio. Per atreure a més gent a la reunió, l'organització ho paga tot, però sempre hi ha alguna despesa extra.

Ja veurem com anirà. Encara he de preparar la xerrada que hi he de donar, cosa que no hauria de ser gaire difícil. He de preparar la camèra de fotos també per l'eclipsi solar total del dia 1 d'agost. Aquesta és la raó veritable del meu viatge... però no ho digueu a ningú.

Stinky tofu

Bé, no m'ho esperava d'aquesta manera, però avui es pot dir que oficialment he tastat el stinky tofu (o tofu pudent). Era a casa, pensant què em feia de sopar, quan m'ha trucat l'estudiant americà que va estar la setmana passada al workshop i que se'n va anar a passar un parell de dies a Hualien, Taroko Gorge i tot allò abans de tornar-se'n cap a Baltimore. Hem quedat per Gongguan i hem anat a prendre alguna cosa.

I com que havíem de menjar, hem fet una d'aquestes truites taiwaneses d'ostra (ostra taiwanesa) i hem tastat el stinky tofu. Jo ho vaig fer una nit, molt tard, en un bar, però no em semblava que comptés. Clar que no sé si és que avui feia més vent de l'habitual o que m'hi estic acostumant molt, però no el sentia pel carrer. Hem demant un plat per compartir i cap endins. No feia massa pudor, però pel gust sí que l'era. En les varietats de tofus fregits que he tastat, aquesta tenia un gust especial. El stinky tofu és una mena de tofu fermentat molt popular per tot el sudest asiàtic i també a Taiwan. La seva olor és potser la primera olor forta i desagradable que recordo en arribar. Després, encara que sembli mentida t'hi vas acostumant i ja no et sembla tant. Però suposo que és la primera prova que es fa passar al nouvingut per riure-se'n.

Petita sorpresa

La vida és sorprenent i avui, tot i que no sigui una gran cosa, he rebut un petit detall. O potser hauria de dir que n'he rebut dos.

Avui era el primer dia que podia tornar a l'oficina de bon matí i posar-me a fer la feina que no vaig poder fer la setmana passada. La cosa més urgent, i potser més senzilla de fer, era acabar de preparar la resposta al referee de l'article que no sembla acabar-se mai, que vaig deixar mig feta l'altre divendres. Així que de mica en mica, ho he tingut fet.

Només em quedava la part més arriscada, fer córrer un model amb dades noves. Ho he de fer en un moment o altre, però potser no és el millor moment per jugar-se-la. Així que m'ho he pres amb calma. Fent tots els pasos el més cuidadosament que ho podia fer, a més d'anar apuntant coses perquè ho vull explicar a un visitant. Anar mirant els canvis que han fet en els formats, i que sempre m'acaba fent remugar una mica, i he fet la primera prova. Fatal, els resultats són horrorosos. Ho torno a provar comprovant més coses. Com més m'ho mirava, pitjor semblava. Pitjor, perquè si no trobo cap error i és el nou resultat, se me'n va l'article enlaire.

Després de passar-me molt estona fent proves, comprovant coses, he vist que no anava enlloc. Així que m'he tornat cap a casa, amb l'ànim bastant baix, amb una mica de mal de cap i sentint-me molt cansat. Encara em quedava per comprovar alguna cosa, però no hi comptava gaire. En aquests moments, és quan desitges fotre el camp.

He arribat a casa, passant per la trinxera en la que s'ha convertit l'entrada —encara hi són amb les obres—, m'he embrutit una mica amb la tele (ei, Jordi, avui jugaven contra Egipte) i he fet una darrera revisió. Més o menys quan he trobat una possible raó de l'error, han trucat a la porta. Era la propietària del pis que em portava sopar!. Llàstima que no pugui parlar amb ella i només li pugui agrair de manera molt senzilla. No sé si és per alguna festa (que s'acosta), o perquè els han arribat els diners del lloguer, o potser perquè simplement són així, però ha estat un petit gran detall, que sumat a l'altre detall (si és que xuta) em deixen un bon gust de boca del dia d'avui.

Cultura

Aquesta ha estat una setmana esgotadora. Sobretot pel workshop que m'ha fet estar fora de la meva oficina la major part del temps i la inevitable vida social amb gent que assistia a les xerrades: sopars i post-sopars. Una part bona és que m'he pogut apuntar a fer una mica de turisme amb ells. En aquest mes i mig que porto per aquí, he fet unes quantes excursions, però poques visites per Taipei. I ja va sent l'hora que ho comenci a arreglar.

Ahir vam anar fins al National Palace Museum, que diuen que conté una de les col·leccions més importants, si no la més important, d'art xinès del món. Són bàsicament els tresors imperials que es van emportar des de Beijing l'any 49. El museu es troba al nord de Taipei, bastant lluny del centre i no gaire ben comunicat, però com que érem quatre, el taxi surt bastant bé de preu.

Feia anys que no entrava en un d'aquests grans museus. No perquè no m'agradin, sinó perquè sé que acabaré molt cansat després de les quatre o cinc hores que segur que em passaré a dins. És per aquesta raó que m'he estalviat moltes visites òbvies a París o Madrid per exemple. Aquest cop, vaig decidir saltar-me la norma i anar-hi.


El cert és que està molt bé. Jo no he estat mai un gran admirador de l'art xinès, però hi ha un munt de coses molt curioses, molt interessants i molt impressionants. No vam acabar de veure tot el museu (alguns es queixaven massa), però val la pena. Sobretot perquè no és una acumulació insuportable de cosetes, malgrat que en gran part són els tresors imperials i sempre hi ha col·leccions que només obeien a les obsessions personals de l'emperador de torn. De fet, es podria dir que és bastant sobri. Suposo que tard o d'hora, hi tornaré, perquè val la pena.

Després, vam agafar un taxi i vam passar per un mercat de Jade que hi ha més cap al centre. Em va sorprendre molt la grandíssima quantitat de venedors i de tipus diferents de jades, figuretes, penjolls, etc. I el preus d'algunes coses!.

Després vam anar a un mercat d'arts manuals que hi ha prop de l'hospital de Taida. Quatre pisos de tota mena d'artesania xinesa. Un bon lloc per anar a buscar un regal.

Vam acabar la nit, amb un sopar de "hot pot" per Gongguan (una olla amb brou bollint on hi aboques el que vulguis) i unes cervesetes per acomiadar l'estada dels visitants. En general, bé. La companyia visitant agradable, però el cansament molt gran.

Una cosa divertida és veure, en comparació amb occidentals que acaben d'arribar, com un es pren les coses d'una altra manera i com es comença a notar que tinc més familiaritat amb el xinès. Ara hauré d'estudiar d'una vegada, potser.

Obres

No és cap notícia veritablement interessant, però estan fent obres als carrers sota de casa meva. No al gran, sinó als petits carrerons que he de prendre per entrar al meu edifici. Van començar el passat dimecres, però no vaig ser-ne conscient de quant de temps feia que no sentia un taladre fins divendres al matí. Ja se sap, a Barcelona deu haver alguna normativa municipal que obliga a obrir les voreres un cop al mes. Així ens acostumem al soroll i la pols.

Com deia, dimecres vaig sentir uns cops molt forts, que feien tremolar la casa, i en sortir vaig veure que estaven treballant al carrer del costat del meu edifici. Dijous ja hi havia una rasa oberta i divendres al matí el taladre no parava de sonar. Em va fer pensar en casa. Com que no hi sóc gaire, tampoc no és cap problema, però he obert la porta del carrer un parell de matins preguntant-me si podria sortir de casa o quina ruta hauria de prendre per anar a la feina. Afortunadament, sempre hi havia un pas, per estret que fos. No crec que duri gaire, perquè són carrers estrets i curts, però vés a saber si tenen una política semblant a Barcelona. Segurament aquí són més civilitzats que els demòcrates heretats.

Pagant el lloguer

Arriba un altre mes i toca tornar a pagar el lloguer (i les altres factures). Com que ja tinc tots els papers en ordre, ja puc fer servir una transferència bancària per passar els diners al compte de la propietària del pis. Així que aquest matí, abans d'anar a les darreres sessions del workshop, he passat pel caixer per fer-ho. Sort dels menús en anglès, però de seguida m'han aparegut problemes. Després d'introduir un munt de números, sembla que em fa la transacció i m'acaba dient que no tinc activada la capacitat de fer transferències. M'ho podia haver dit al principi. Un exemple d'excel·lent programació.

Per sort, eren hores normals de feina i he pogut entrar a l'oficina que hi ha allà mateix, buscar una caixera que parlés anglès, omplir un formulari que estava només en xinès —cosa a la qual ja hi estic força acostumat, però com que et van dient el que hi has de posar no és tan difícil— i m'ho han fet al moment. Efectivament, la targeta m'ha funcionat després. Ara espero no haver-me equivocat en el número del compte bancari.

Workshop

Ja és dijous. Avui és el quart dia d'un workshop sobre simulacions numèriques, química i transport radiatiu que s'està celebrant a l'IAA. És una reunió més o menys informal, orientada a compartir coneixements i tècniques dels tres camps. M'ho van dir dijous de la setmana passada i em van insistir en què hi anés després de la xerrada que vaig donar.

Hi ha hagut xerrades de tota mena, com és habitual, però en general és interessant. El problema és que començo a estar esgotat. Tot el dia escoltant xerrades i discutint unes coses i unes altres; que si sopar amb uns o altres; tinc la sensació que la meva vida s'està convertint en un caos. És el trencament de la rutina. Tant que gairebé no puc ni contestar mails. Però vés a saber què surt de tot això.

A la platja

Bé, ja m'he banyat al Pacífic. Diumenge per la tarda vam acabar anant a una platja cap al nord de Taipei. Vam agafar el metro fins a Danshui, al final de la línia vermella a unes 20 estacions del centre, i després un autobús fins a la platja de Baishawan (badia de sorra blanca). Tota una experiència l'autobús, perquè el conductor semblava anar-se grillant per moments.

Ja sabia que no són gaire aficionats a això de l'aigua, però el que vaig veure era ridícul. Els socorristes tenien posats uns límits que acabaven en un lloc on l'aigua m'arribava per sota del melic i es posaven ben nerviosos si algú intentava traspassar-la. L'aigua estava plana com una banyera, però, com aquells dies supertranquils a la Mediterrània. I el que és pitjor, a quarts de sis van "recollir". Al final vaig acabar-ne fart, d'ells. De totes maneres, l'aigua tenia una temperatura perfecta i vaig poder fer unes quantes braçades.


Després, vaig poder assistir a una altra posta del Sol al mar, amb un cel bastant espectacular en alguns moments, mentre a l'horitzó darrera d'uns turons podíem veure com començava una tormenta força espectacular.


Un cop es va fer de nit, vam agafar l'autobús per tornar a Danshui i vam visitar el carrer vell que segueix el riu, que és molt ample ja que és on es troba amb el mar. Com sempre, botigues i botiguetes, llum, soroll, carretades de gent i menjar per tot arreu. Com és habitual, vaig acabar tastant uns quants menjars nous. Molta varietat de tofu. Després vam fer un petit passeig per Danshui. En temps era un dels ports més importants de Taiwan i té restes de construccions europees:

angleses, holandeses, espanyoles. Per acabar, un metro de mitjanit cap a casa i a dormir ràpid que dilluns havia d'estar en un workshop a l'ASIAA.

Ceràmica

No em puc queixar, cap de setmana sí, cap de setmana no, hi ha alguna cosa per fer amb el grup de postdocs. En aquest, per acomiadar a Jinhua, un postdoc xinès que la setmana que ve se'n torna a la Xina, vam anar a Yngge, una ciutat a uns 20 minuts en tren de Taipei que té un museu de la ceràmica, i després a SanShian, que es troba al costat, que té un conegut carrer comercial construït a principis del segle XX amb edificis d'un parell de plantes de maons vermells, semblants a les fàbriques aquelles del segle XIX.

El museu de la ceràmica està bé. Amb l'estil modern característic d'aquests museus, té una exposició permanent amb l'evolució de la ceràmica a Taiwan des dels temps dels aborígens fina a l'era espacial.

Hi ha tot de coses curioses sobre els estils de fer maons i teules i bols i coses d'aquestes, amb moltes influències barrejades, xineses, japoneses, occidentals. També hi havia una exposició temporal d'instal·lacions i altres coses més modernes, amb l'estètica habitual, però amb objectes ben atractius, també.


D'allà, agafant un autobús que anava amb el preu de l'entrada al museu, vam anar fins a SanShian i vam visitar el carrer vell (Old Street),

que està ple de botigues venent menjar, evidentment, roba, objectes d'artesania, etc. Aquesta regió era famosa pels tintats d'indigo i els industrials competien en la construcció de les botigues per atreure a la clientela. Ara són botigues. Algunes venen uns croissants petites amb banyes més a la vikinga, que en alguns llocs els coronen amb gelat.


Després vam visitar el temple que hi ha al cap del carrer, que és força antic per Taiwan, més de 200 anys i força gran. I maco. Vaig poder veure com molta gent feia ofrenes votives als déus, encenent palets d'encens, deixant fruita a l'altar, etc. Quin tràfec!.


Després, tornada a Taipei que teníem el sopar de comiat. Se'ns va ajuntar un postdoc indi, Kanak, que porta tres dies a Taiwan i m'ha tret ja l'etiqueta de "novell". Quin personatge!. Va connectar ràpidament amb els japonesos per la qüestió de la cervesa. Com molts altres indis, es fa un fart de riure amb qualsevol cosa. Previsio d'històries divertides.

En resum, un dia força divertit i bastant cansat.

Paraula apresa del dia: PaPu és gelat.

Loteria als tickets de la compra

Els primers dies que vaig estar per Taiwan, cada cop que comprava alguna cosa, m'insistien que agafés el ticket de la compra. Bé, per tot el món et donen el ticket i tu l'agafes, però aquí em va semblar una mica estrany, fins que em van explicar que hi ha una espècie de loteria bimensual on el número premiat cal comparar-lo amb els números que trobes a la part superior dels tickets de compra, i que ja deuen venir així, suposo. Segons la quantitat de números que has encertat, començant pel final, tens més o menys premi.

Em van dir que això formava part d'un programa del govern per lluitar contra el frau, pirateria i suposo evasió d'impostos, perquè així fan que la gent demani els tickets, el format dels quals està fet pel govern. Al revers et diu que per saber el número premiat corresponent als mesos del ticket has d'anar a una pàgina web determinada. Un dia hi vaig anar per curiositat, però estava tot en xinès. Així que o pregunto a algú o mai no sabré quina és la sort dels meus tickets. O potser he de buscar millor. De totes maneres, pot ser una bogeria semblant a la de la grossa de Nadal, per trobar algun número que tingui premi.


Per mal costum, els he estat desant, però ja els podria llençar, perquè la veritat és que poques coses puc entendre-hi.

ps: he buscat millor i he trobat una plana en anglès. Segueix participant!

Ja són aquiií!

Sortia aquest matí de casa, un altre cop bastant més tard del que voldria —però no hi ha manera, deu ser la calor, ja, els nasos— i m'he trobat a les escales dues dones que per la manera de vestir i per la manera de preguntar-me si era americà, "no", que si podia llegir l'anglès, "sí", que tenien uns llibres que..., "no m'interessa", o eren testimonis de Jehovà o d'alguna cosa evangelista venent la moto. Segur. La globalització és imparable!. Clar que aquests han estat sempre bastant globalitzats. Són els requeriments de voler-nos salvar a tots.

Primera xerrada

Ahir vaig donar la meva primera xerrada a l'ASIAA. Una cosa que era més o menys informal i que pensava que em duraria poquet i que al final se'm va allargar fins a omplir tot el temps disponible, entre prendre-m'ho amb calma (finalment) i preguntes. M'havien demanat que expliqués coses sobre com fer models de la química en el medi interestel.lar. I no era gent que estigui en el camp on he estat treballant més habitualment de la formació estel.lar, sinó en l'altra punta, en el grup d'estrelles evolucionades (les que es van acostant a la seva mort, per dir-ho més fàcilment).

Com que és un tema bastant ampli, i jo no en sé tant malgrat que he treballat amb gent que en sap moltíssim i alguna cosa s'ha d'haver filtrat, he intentat fer un repàs més o menys senzill i explicant coses bastant a prop del que un acostuma a fer. Uns quants m'han dit que ha quedat força clar. No ho sé, sempre em quedo amb la impressió que foto una pallissa que avorreix a les ovelles. Però la veritat és que m'han fet força preguntes i el que és més, uns quants m'han dit que ens hem de mirar un parell de coses i potser mirar de fer alguna col·laboració. Està molt bé, aquesta era la idea, però a aquest pas no hi haurà temps per fer res, de tant ocupat que estaré. Una altra cosa que em preocupa és com de ràpid la gent et col·loca l'etiqueta que ets expert en alguna cosa. No puc negar que sé com funcionen algunes coses i tot això, però d'aquí a ser-ne un expert, us ben asseguro que encara me'n falta molt.

De totes maneres, és una manera d'estrenar la meva pàgina web del departament on he penjat el fitxer de la presentació. Comunicació en massa!

Taxistes

Em va passar l'altre dia al matí i m'ha tornat a passar aquesta nit passada, a més d'unes quantes vegades abans. Vas caminant pel carrer i sents un toc de claxon curt. Si aixeques el cap, és un taxista que l'ha tocat per fer-te cridar l'atenció per si l'agafes. Clar, ells no coneixen la meva aversió general per agafar taxis (llargues històries que explicar de Barcelona que no vénen al cas). Malgrat això, trobo una mica a faltar aquells taxistes de Columbus que gairebé no parlaven anglès i no coneixien la meitat dels carrers, però tenien el cotxe ple d'estampetes, penjolls i tota mena de ferralla pseudo-religiosa. Els millors van ser un parell d'etíopes d'alguna mena de variant cristiana que no paraven de xerrar i explicar-me històries de la seva vida.

Em va saber una mica greu, no gaire en realitat, un que gairebé es va aturar al meu costat l'altre dia i només li va faltar baixar-se del cotxe. Jo ni el vaig mirar, és clar. Però és que a més, alguns no sé com s'ho farien per aturar-se si, donat el cas, els necessités, perquè no han afluixat gens la marxa. Potser provocarien una col·lisió en massa. El bó va ser el d'ahir a la nit que em va donar el toc quan jo estava sota el balcó de casa. Sí, era gairebé mitjanit, però vam tenir la megareunió en un dimecres i després vaig estar ajudant a dos estudiants molt desorientats.

Això sí, una nit que acompanyava a una noia japonesa per a què agafés un taxi, ni un a la vista i va acabar agafant el metro. Deu ser part de les proves que han de passar per aconseguir la llicència.

Final de curs

Ja ha arribat el mes de juliol i es nota en la quantitat d'estudiants que em trobo a l'ascensor del meu edifici o si vaig a comprar menjar a la cafeteria. Molts menys!. Ja fa dies que no he hagut de pujar amb 8 estudiants més i aturar-me en un munt de pisos. Perquè jo estic al darrer, el vuitè (finalment a Planta 8).

Si no ho entès malament, aquí segueixen un sistema semblant al nostre de semetres, amb la qual cosa van acabar els darrers exàmens la setmana passada. Ja llavors vaig veure un petit tancat fet amb cintes de plàstic amb coses rebutjades. Però des de dilluns n'he vists bastants més. És una ordenació de la porqueria. Un quadrat on la gent deu deixar totes aquelles coses que ja no vol. Us ho podeu imaginar. Amb les pluges que estan caient cada tarda, però, no crec que hi hagi gaire cosa aprofitable. Avui he vist una pilota de futbol, vella, que m'ha fet fer un petit salt en el temps.

També és el moment en què els estudiants han de deixar les seves habitacions als "dorms", ja sigui perquè han acabat el curs i marxen, o perquè han de canviar-se d'edifici per l'estiu, com em va explicar una estudiant, perquè el seu edifici està tancat durant aquest mesos. I també hi ha altres estudiants que hi arriben. Ahir, davant i per les escales que porten a la cafeteria/restaurant, hi havia tota una estesa de torres d'ordinadors, pantalles planes, roba i caixes de cartró, i bastants cotxes descarregant encara més material. Només hi havia un caminet per on passar.

Ah, el canvi de les estacions!.

NTNU

Ahir us parlava de Taida, avui de Shida. Shida és la forma col·loquial d'anomenar NTNU, la Universitat Normal Nacional de Taiwan (Kuoli Taiwan Xifan Taxue). És una universitat bastant més petita que Taida, però estan molt orgullosos de la qualitat d'algun dels seus departament, com el de cultura xinesa. La meva oficina està dins del petit campus que tenen a la zona de Gongguan, que és el campus de Ciències. El campus principal es troba a uns 2 km cap al NO de nosaltres. No molt lluny, però hi ha una bona estona caminant.


Aquest campus és petitó, sobretot comparat amb el de Taida. Però és molt tranquil, per això mateix. Té una zona amb pistes d'esport, després una avinguda amb una sèrie de facultats, al final de la qual està el meu edifici

i una sèrie de dormitoris per estudiants. Tot molt a prop. Just darrera, una autopista elevada i el riu.

No hi ha gaire ornamentació vegetal, però hi ha un jardinet just davant del meu edifici, on estic dinant darrerament si està núvol, i una mica més enllà una petita zona humida on se senten granotes a la nit.



Llàstima que entre els campus de Shida Branch, com ho anomenen, i Taida hi hagi un petit infern de soroll, cotxes, motos i ciment.