Cap a l'eclipsi

Bé, potser que vagi acabant amb aquesta sèrie interminable d'històries sobre el meu viatge a la Xina. Així doncs, el darrer dia, després de visitar el punt final de la muralla, vam tornar a l'hotel, els que havíem de marxar aquell dia en tren vam deixar les nostre habitacions, vam dinar i ens vam ficar als autobusos per anar a Jinta, on teníem els permisos per veure l'eclipsi. Els dies previs ens havien demanat un parell de cops tota la documentació per, suposo, afegir-nos a la llista de gent a la qual se la permetia accedir al lloc. Seguretat, que en diuen. Tampoc no deixaven portar cap aparell amb GPS i ens vam preguntar no sé quants cops si en teníem cap. La meva resposta era sempre: el més avançat que porto a sobre és el meu rellotge.

El viatge en autobús per terrenys gairebé del tot desèrtics, sobretot a la part final, va ser una altra demostració de l'estat de les carreteres (no tan dolent com es podria imaginar) i de l'estil de conducció general. Caòtic.



Abans d'arribar a Jinta vam estar una bona estona aturats en un control general que havia al mig de la carretera. S'hi havien aplegat un munt d'autobusos, els representats dels quals havien d'anar fins a unes taules de càmping que havien posat sota uns para-sols on es trobaven els policies que feien els controls. Tot va anar bé fins a Jinta on semblava que no haurien de deixar passar el nostre autobús, quan l'altre del mateix grup havia passat sense problemes. Després d'una estona, va venir una policia que va fer alguna cosa i vam seguir endavant uns 500 metres, on un altre control tampoc no ens volia deixar passar. Al poc, però, va arribar la mateixa policia i ens van deixar anar fins a la zona d'aparcament d'autobusos. Els comentaris d'alguns dels taiwanesos d'això només passa a la Xina em va fer preguntar-los què havia passat, perquè és clar, jo no entenia res. En el primer control, sembla que el nostre autobús malgrat tenir els permisos en regla de la gent, no tenia permís per aparcar. En el segon, van trobar que no tenia el segell que tocava en els papers que feia dos minuts que els havien donat. En fi.


Així que vam aparcar, la gent va començar a muntar els telescopis i els trípodes per a les càmeres

i ens vam disposar a esperar-nos un parell d'hores abans no comencés l'eclipsi. Mentrestant, doncs a fer fotos, a anar amunt i avall —tampoc no em van deixar anar a veure un petit embassament que hi havia allà a la vora; massa occidental pel meu bé, crec— i a amagar-nos del Sol que picava fort a aquella hora de la tarda. Per sort teníem de menjar i veure, i entre bromes d'uns, històries dels altres, no es va fer gaire pesat.

Que hi ha algú?

Ja em passen aquestes coses de vegades, però crec que mai tant com aquesta setmana. Sona pitjor del que ha estat, perquè de fet no ha estat gens malament, però des de dissabte a la nit, quan vaig tornar de Jiufen, fins ahir a la tarda, no vaig tenir una conversa més llarga de 5 o 10 segons amb ningú. Això són gairebé cinc dies. Demanar el dinar, amb quatre paraules més o menys mal dites, o intercanviar dues frases amb algun estudiant que sembla no tenir temps per res, no compta com una conversa. Estic sol al despatx i la rutina es converteix en anar a la feina i tornar a casa, sobretot quan no hi ha hagut cap activitat destacable a l'IAA.

Això no vol dir que estigués aïllat del món. Les possibilitats de la informàtica permeten estar en contacte amb gent a distància, però tot i així, és una fita que no hauria d'intentar superar. Però ja se sap que passa amb els rècords.

Simulacre

Què hi ha avui per explicar?. Bé, aquest migdia, entre dos quarts de tres i les tres, hi ha hagut un simulacre d'atac aeri per tota la banda nord de Taiwan. Com a mínim, a Taipei segur, perquè ho he vist. Si un hi pensa bé, no és una cosa que faci gràcia, sobretot venint d'un continent amb tanta tradició en llençar-se coses pel cap, però deu ser un indicador gens agradable de com estan les coses. El divertit és que quan he sentit les sirenes, m'he adonat que en llegir l'avís que van enviar ahir o abans-d'ahir, vaig confondre el dia. Potser per això no ha aparegut ningú al meu despatx per la reunió setmanal? (com que sempre sóc el darrer en assabentar-me de les coses, no m'estranyaria).

Tan bon punt han sonat les sirenes, han anat aturant el tràfic i fent que la gent entrés als edificis. Al campus hi havia policia donant voltes amb motos o bicis assegurant-se que no circulaven cotxes i que la gent no estigués passejant per allà (coneixent-los, un munt de feina, com he pogut comprovar). Des de les finestres de la meva planta he pogut veure com no es movia cap cotxe per Roosevelt Rd, ni pels trams elevats de les autopistes que ens envolten. Fins i tot el pont que creua el riu estava completament buit. I això durant mitja hora.


Fa molta impressió veure una ciutat tan gran completament buida, com en una d'aquelles pelis dels 70 sobre catàstrofes. Inquietant tot plegat.

Fumadors

Les vaig veure quan vaig passar per primer cop per l'aeroport de Hong Kong, però no vaig fer-ne cap foto. Tres mesos després, quan anava cap a la Xina, sí.

A l'aeroport de Taipei també n'hi ha, però semblen encara més futuristes. Tal vegada tretes d'alguna d'aquelles pel.lícules de l'espai.

Què són?. Cabines per als fumadors. No està permès fumar en tot l'aeroport, o com a mínim en les zones d'embarcament, i per fumar, cal entrar en una d'aquestes cabines. El primer cop em va semblar per un moment que eren mini-bars, perquè vaig veure la gent de dins atapeïda, fumant com a posseïts, mentre s'asseien en alguna de les butaques o seients de barra que hi havia. Potser la idea de bar no és tan dolenta.

Hi ha uns vidres ben grans per mirar a l'exterior, però em va fer més l'efecte d'un lloc on es mostren els viciosos de la societat per a exemple de la resta. Semblaven ben bé animals engabiats. Tal i com van les coses potser s'hi arribarà. I s'ho hauran guanyat a pols.

Reunió

Tant de parlar del viatge a la Xina i cap comentari sobre el meu propòsit per anar allà?. 2008 EAYAM. El cert és que hi vaig anar poc convençut i, com ja vaig dir, per veure l'eclipsi. Un cop allà, el cert és que va estar molt millor del que m'esperava. Potser és que m'ho vaig prendre d'una altra manera, però va ser interessant seguir la majoria de les xerrades que es van donar. Evidentment, hi va haver algunes insuportables i/o avorrides, però trobo que n'hi va haver moltes molt interessants. Generalment, hi havia una xerrada llarga inicial donada per algun "senior", seguida de xerrades de 15 minuts de tots, o gairebé tots, els participants durant els cinc dies de la reunió. Per alguns era el primer cop que ho feien i es notava, però per alguna banda s'ha de començar.


A més, em va permetre veure una reunió d'aquesta mena on l'únic occidental era jo. Quan un va per aquests mons de l'astronomia s'acostuma a veure tota mena de gent estranya i no és gens sorprenent trobar-se amb tipus ben estirats, anti-socials o, simplement, desagradables. En altres reunions, la majoria dels asiàtics semblen estar en un segon pla si no tenen un nom reconegut. I estic segur que entre Orient i Occident hi ha un munt de malentesos, quan potser és un problema de timidesa cultural i manca d'habilitat amb l'idioma. En aquesta reunió, vaig poder veure com la gent, en general que no tots, es mostrava tímida al principi i a mida que s'anaven coneixent, s'anava generant una confluència de més i més gent i un ambient cada cop millor, dins i fora de la sala de reunions (les nits passades bevent cervesa i jugant bé s'havien de notar). De fet, i salvant la distància de l'edat, però llavors recordo temps llunyans, no crec que hagi vist mai un bon rotllo tan general.

Porto setmanes pensant-hi i estic començant a arribar a la conclusió que no és que per aquí siguin menys estranys (em refereixo als científics), però potser tenen una amabilitat més aparent que fa les coses més agradables, fins i tot en situacions més incòmodes. No ho sé, és una d'aquelles coses que hauré d'observar molt més temps per acabar de fer-me'n una idea concreta.

Acabat

Després de queixar-me, o comentar, com estava el meu carrer amb les obres, no havia pensat a acabar la saga ensenyant com l'han deixat. Farà uns 10 dies, van tornar a encimentar-lo i cada dia semblava més difícil sortir o entrar a casa, però veient com l'han acabat deixant, no està gens malament. Sobri, senzill, però ben arregladet. Fins i tot hi han posat unes quantes torretes amb plantes. Els dos primers dies estava força net. Inevitablement, hi han hagut d'aparcar motos. Molt pesats.

La primera torre de vigia de la Gran Muralla

El mateix dia de l'eclipsi pel matí, ja acabes les xerrades, vam anar a visitar el que era el final de la Gran Muralla a l'oest, o el principi, segons com es miri. Aquest lloc és conegut com la primera torre de vigia de la Gran Muralla. Està situat a uns set o vuit km del fort de JiaYuGuan, que es pot veure des d'allà si un segueix la muralla. Més enllà del final, hi ha els penyasegats del riu Taolai, que representen una muralla natural força difícil de superar.



En aquest punt, i suposo que de cara als turistes, hi ha una representació de com seria el lloc on s'estava la darrera guarnició de defensa, amb pont penjant inclós.

Per augmentar l'atractiu turístic, hi ha una tirolina que et permet passar d'una banda a l'altra del riu. Un viatge impressionant. Suposo, perquè no vaig tenir ganes de fer cua per fer-ho i em vaig anar cap al petit fort que hi havia més enllà. Al costat, un balcó amb terra transparent per augmentar més la sensació de vertigen que l'alçada sobre el riu podria provocar.

Tot això es troba en un lloc que comença a ser desèrtic, tot i que al lluny a l'altra banda, podíem veure un ramat d'ovelles o cabres —estaven massa lluny per distingir-les. El matí era relativament fresc i el cel totalment blau, excepte per sobre de les altes muntanyes que es veien al fons. Ens trobàvem al final d'una planura entre muntanyes i tot estava dominat pels color ocres de la terra i el riu, creant un entorn estranyament bonic. Jo em trobava en un estat una mica massa inquiet, suposo que el final de l'estada començava a afectar-me. Per sort, sempre hi ha alguna floreta per alegrar-te el dia... o més d'un.

JiuFen

Ja feia dies que no sortia de Taipei. Fins ahir. Amb dos postdocs japonesos i dues visitants coreanes, vam anar fins a Jiu Fen, que es troba a la costa oriental, just a l'est de Taipei. Després de dinar sushi i esperar que la tormenta de cada tarda amainés una mica, vam agafar un tren fins a Ruei Feng i d'allà un autobús fins a Jiu Fen (nou porcions), que és un poblet que es troba arrapat a la muntanya just davant del mar, no gaire lluny de KeeLung. La primera visió del mar que vaig tenir, després de girar un revolt va ser espectacular. Estàvem força alts i vèiem allà baix una badia i un port, i el mar. Davant nostre, un temple força gran, als peus d'una muntanya força alta, a l'altra banda de la qual estaria el mar. S'hi podia veure un rastre de pavellons que baixaven des del cim fins a Jiu Fen.


Un cop al poble, que està veritablement enganxat a la paret de la muntanya, vam fer un tomb per un dels carrers comercials, que també va pujant fent esses. Ple de botigues i llumetes, força endreçat i atractiu.


Vam estar en una botiga que venia ocarines, de totes menes, formes i colors. A més, per atreure gent, o si algú volia comprar-ne alguna, les provaven i la música transformava la botiga. El cert és que van vendre'n unes quantes al nostre grup.

Després, una aturada per menjar un dels típics postres taiwanesos;

més voltes pel mercat i veure el famós carrer que baixa cap al mar; per acabar fent un té a l'estil tradicional i menjar en un balcó amb una vista preciosa del mar i de la costa. Després de passar-me cinc dies tancat sentint xerrades, vaig agrair un vespre tan relaxant.


Tant, que una mica més i no agafem el darrer autobús per tornar a l'estació de tren i poder tornar a Taipei. Però vam tornar a tenir sort, per molt que ens haguéssim d'esperar gairebé una hora a l'estació. Però tenien les ocarines per entretenir-se. I la veritat és que el so és molt maco.

Escola

M'he passat aquesta setmana assistint a les xerrades de l'escola d'interferometria que es feia a l'ASIAA. Com a "estudiant". Sí, tot i que hi he treballat i en sé alguna cosa, vaig pensar que estaria bé veure què hi explicaven, perquè segur que hi havia molt per aprendre.

I ho he fet. Com a mínim, he pogut veure com es fan les parts que no havia practicat abans, la qual cosa sempre ha estat un motiu de perplexitat per mi. Clar que també m'he adonat que en sabia (o recordava) bastant més del que em pensava. Després de tants anys, no és sorprenent.

Durant els primers dos dies, les xerrades eren a l'edifici de l'IAA, la qual cosa era cómoda per mi; però els darrers tres dies, es traslladaven al campus de l'Academia Sinica al campus de Nangang. L'Academia Sinica és una mena de CSIC i tenen un campus a l'extrem est de la ciutat. A una hora en metro i autobús de casa meva o uns 25 minuts fent servir la llançadora que surt del campus de NTU. Un passeig, tot plegat, però m'ha servir per veure com és el MRT en hores punta: gent per tot arreu.

La Gran Muralla penjant

Així és com anomenen el que vam veure la mateixa tarda que havíem arribat, ja pel nostre compte —perquè teníem encara el dia lliure— després d'agafar uns taxis per anar-hi, i experimentar la conducció creativa dels taxistes de la zona. I com estan les carreteres!.

El que vam veure s'assemblava més a les típiques postals de la Gran Muralla, amb les parets i les torres enfilant-se muntanya amunt, seguint el relleu. El nom de la Gran Muralla penjant està molt ben trobat, perquè de veritat sembla que estiguin gairebé suspeses en l'aire. Aquesta part guardava el pas de Shiguanxia.

Des del final d'una zona de verd, hi ha una part de muralla i des d'allà es pot pujar caminant fins a dues torres, al final de la darrera s'acaba la paret.


A l'altra banda de la vall, es pot veure un altre tram, molt espectacular. Als seus peus hi ha una sèrie d'edificis que no sé què devien ser, perquè no ens hi vam apropar. Però hi havia una pagoda d'unes 7 plantes i altres edificis que semblaven formar part d'alguna mena de temple. Potser només era alguna cosa per a turistes.


Com deia, vam pujar fins a la torre més alta. Des d'allà es podia veure al davant l'oasi i el desert darrera en una planura que es perdia en l'horitzó.

Girant cap a la dreta, es podia seguir la muralla en direcció al fort de JiaYuGuan que encara era visible a uns quants km de distància. Girant a mà esquerra, estava l'altre tros de muralla penjant, la pagoda i les muntanyes agrests i totalment seques. No hi havia ni un bri de verd. Em vaig imaginar que segur que hi havia camins força macos de seguir, si es tenia aigua i a cobert del Sol que queia, és clar. Això de les terres desèrtiques té un encant veritablement especial.


Aquí, la part de muralla continuava feta d'aquella mena d'adob i era només ampla per deixar passar a dues persones, però seguia fidelment les ondulacions del terreny i es veia que havien aprofitat qualsevol sortint del terreny per estalviar-se de construir paret. Molt interessant de veure de prop.

Molta cultura. I un bon bany de Sol. Vaig acabar amb un bon bronzejat de la pell.

El castell de JiaYuGuan

Com deia l'altre dia, el nom de JiaYuGuan no és famós per la ciutat moderna sinó per la fortalesa que va començar a ser construïda cap a finals del segle XIV, a la dinastia Ming, per controlar un pas clau de la ruta de la seda i que guardava el final occidental de la Gran Muralla, que es troba a menys de 10 km d'allà. El van construir aquí, perquè hi havia un petit oasi que podia donar-los aigua.

Hi vam anar el primer dia de ser per allà. Tot just vam arribar a l'hotel, vam esmorzar, una estona per dutxar-se i canviar-se i au, un altre cop a l'autocar i cap allà. D'entrada el que es veia era una muralla i una torre al fons.


La muralla és part de la Gran Muralla, que en aquesta banda no esta feta de maons, ni és tan espectacular com les imatges que s'acostumen a veure, pero déu n'hi do. De totes maneres, són parets altes, fetes d'una mena d'adob, ja que el clima és tan sec aquí i plou molt rararment (i per coincidència, va ploure alguns dels dies de després).

Enganxat a la muralla, hi ha els diversos recintes que conformen la fortalesa, fets també de maons. Alguns dels taiwanesos i dels xinesos es van sentir decebuts. No sé què esperaven, suposo que deu ser un lloc famós en la història (i amb molta propaganda, també). De totes maneres, a l'època devia ser un lloc molt difícil d'atacar.


El castell està situat en una planura entre dues fileres de muntanyes. La ruta de la seda passava per allà mateix. Era, de fet, la duana i la defensa de la ruta en aquesta zona, perquè suposo que tothom hi havia de passar. Per dins, tenen una sèrie d'edificis més o menys reconstruïts (n'hi ha molt de nou) i les tres torres principals. És força impressionant, sobretot les fotos que es veuen per allà amb les muntanyes nevades, que es troben a uns quants km de distància, al fons.

A mi em va fer gràcia el color marronós que tenia tot. Fins i tot, les teulades típicament vermelles tenien una capa marronosa permanent. I a la vegada, hi ha un parell de zones d'arbres que entre el color verd que destaca del fons i la bona ombra em van deixar una imatge ben agradable a la memòria.

No és que quedi gaire cosa de l'època, apart de la residència del general, però aprofiten per tenir gent vestida de l'època i practicant, suposo, per alguna representació. Mirant cap a l'oest, la muralla continua enllà per la desolació del desert.


Com a primera cosa per veure, va ser un bon començament. Conec gent que va veure l'eclipsi des d'allà. N'he vist alguna foto i és vertaderament maca.

La vida nocturna

Però no la de Taipei, sinó l'animal al campus de GongGuan de ShiDa. Ja us vaig parlar del raucar de les granotes per la nit. El més curiós és que de vegades has d'esquivar-les quan se'n van de passeig i s'aturen al mig de la vorera dels peatons. Són granotes ben petites, que van saltant una mica cap on poden i has de vigilar de no esclafar-les. Això sí, quan es posen a cantar fan molt de soroll.

Ahir per la nit les vaig tornar a sentir i en vaig veure unes quantes vagarejant per aquí i per allà. Tornava de sopar i fer unes cerveses per la banda nord amb altres postdocs, i de passar una nit força divertida. I de sobte vaig veure una ombra i una cosa ben gran alla davant a la vorera que no vaig identificar fins que hi vaig arribar. Era un cargol. Però quin cargol,

entre closca i cos, era mes gran que la meva mà. Per casa, he vist cargols des dels ben petitons, fins a alguns bastant més grans. Ara ja sé on n'he vist el més gran. La veritat és que feia bastanta impressió. Allà el vaig deixar movent-se molt lentament, mentres jo anava a recollir la meva bossa i me'n tornava cap a casa.

El mes dels esperits

Ahir em van explicar una altra d'aquelles tradicions xineses. Sembla ser que el setè mes del calendari lunar, que és aquest mes d'agost, és el mes dels esperits i dels fantasmes, i per extensió dels avantpassats finats. Les creences xineses diuen que en aquest mes els esperits corren lliurement per la Terra. Així el 15è dia del mes, que és quan la lluna és plena, és el dia de més activitat, perquè és el dia que estan obertes les portes del cel, de la terra i de l'infern. Són els dies que els morts visiten els vius. Això és avui i/o demà.

La tradició diu que s'han de fer ofrenes als esperits per, suposo, apaivagar-los, afalagar-los, alleugerir els seus patiments, etc i així no cridar a la mala sort. Les ofrenes són diverses: posar menjar a la porta de casa, amb barretes d'encens, per tal que els esperits es puguin alimentar, cremar paper moneda especial (una mena de paper que diria que fan especialment per aquestes ocasions), o fins i tot construir rèpliques de tota mena d'estris. He llegit que també s'arriba a posar un plat a taula pels familiars morts. Em van dir que segurament seria demà, però avui ja he vist força taules a les portes de cases i botigues, o al davant d'un karaoke o a l'entrada d'un parking, amb tota mena de menjar: fruita, paquets d'arròs, lunchboxes, bosses de doritos, capses de galetes, bombons, llaunes de cervesa. El que sigui. I de bon matí ja he vist gent cremant paper moneda en uns brasers portàtils que es veuen tot sovint per aquí. En alguns llocs, hi ha força fum i les olors són de paper cremat o d'encens. Ben curiós. Em van explicar que també s'hi poden veure reproduccions de telèfons mòbils i coses d'aquestes. Potser per què els morts els facin servir?


Em van dir que el menjar te'l podies menjar després, però la creença que totes les coses tenen un esperit dins dicta que l'esperit del menjar serà consumit pels esperits. Tot molt animista, que crec que és una part ben important de les creences generals de la població.

Clar que, com sempre que m'expliquen una història i hi ha més d'un taiwanès present apareix la frase que "això que expliques no és exactament així". Així que segur que el que he explicat conté moltes errades. No hi ha res simple, aquí.

Jia Yu Guan

Quan em vaig despertar al tren, ja clarejava. Mirant per la finestra el canvi de paisatge era ben clar: una terra plana i aparentment molt àrida. El Sol encara estava envoltat per la boirina del matí i no s'arribava a veure què hi havia per l'horitzó.


Al cap d'una hora, arribàvem a JiaYuGuan. Pel que ens van explicar, és una ciutat relativament nova. Fundada als anys 50 al voltant d'una fàbrica d'acer i poblada per gent que va venir de les zones superpoblades de l'Est. Abans aquí no hi havia gaire cosa més. Bé, no és cert del tot. El lloc era famós per un castell que guardava el límit occidental de la Gran Muralla i que vam visitar al poc d'arribar (però això més endavant). És una ciutat que està situada prop d'un petit oasi, crec, però l'aigua la porten des de les Snow Mountains (Qilian) que es troben a unes quantes desenes de kilòmetres d'allà.

Com correspon a una ciutat tan nova, JiaYuGuan té una graella cuadrada d'avingudes amples, grans places, molts edificis d'estil comunista, tots iguals i bastant lletjos, fàbriques més o menys lletges, escultures modernes repartides pels parcs i les places, no gaire circulació, i una població d'uns 200000 habitants. Però és bastant extensa. Aquí o vas en bici o agafes un taxi (que són molt barats pel nostre costum, i mira que a Taipei també ho són) o a peu no arribes enlloc. A la part central i ha una mica d'activitat comercial, que no és que sigui una gran cosa però hi ha bastantes botiguetes, i algun "night market", que és miserable comparat amb l'exuberància dels que he vist a Taiwan. La circulació és bastant caòtica, però com que la ciutat és petita i no hi ha tants cotxes com a Lanzhou no ho sembla tant.


L'hotel estava situat a la banda sud, una mica cap als afores, però tampoc no gaire lluny del centre, molt a prop de l'edifici de l'ajuntament. Allà mateix hi havia un complexe esportiu amb un estadi de futbol i una sèrie de llacs artificials bastant grans. El passeig que vam fer una nit va ser molt agradable.




Evidentment, la parafernàlia olímpica ho omplia tot.


Però també vaig veure barris bastant pobres i deixats, probablement més a prop de les fàbriques més brutes. Les diferències de riquesa, de la qualitat dels edificis, de l'estat de manteniment de tot en general, és una cosa que salta a la vista en el que vaig veure a la Xina.

En resum, un lloc on no hi voldries passar gaire temps, però on encara vam descobrir alguns llocs on sopar o prendre alguna cosa, i així allunyar-nos d'un hotel que cansava bastant ràpidament.

I de sobte...

... article acceptat. Finalment. Encara no m'ho crec.

Una altra xerrada

No sé si és per la calor, perquè no és que en faci més que fa un mes, o que el mes d'agost sembla induir un ritme més lent. No hi ha classes, hi ha molt poca gent pel campus i sembla que totes les coses estan fora del ritme habitual de l'any (o del que jo he vist).

Però jo no he acabat d'aturar-me. Ahir vaig fer una altra xerrada. Se suposava que era informal, però no sé si va quedar més formal del que hauria volgut. Bé, per mi va ser un bon intent, que és el que compta. En el temps que porto aquí ja no sé quantes n'he hagut de fer (tres o quatre). I encara me'n queden dues d'aquí a un mes. Diferències en els estils.

Tots al tren

I llavors vam haver d'anar cap a l'estació. Ja a l'entrada, quan havíem de passar les bosses pels scanners, hi havia força xivarri, però un cop a la sala d'espera, allò semblava un galliner. Tampoc res de l'altre món. La part divertida va venir quan van anunciar el nostre tren.

Es van fer un parell de cues per passar per davant dels controladors de bitllets i vaig assistir a l'estil de fer cues a la Xina, que és, diguem, relaxat. Qui no és cola és perquè no vol. I sense cap mena de vergonya, amb tota la parsimònia imaginable. Hi havia un paio amb un megàfon posant ordre, esgargamellant-se, que per un moment semblava que anés a saltar sobre la gent. I amb raó. Però un cop passada l'entrada, allò ja va ser com en aquelles pel·lícules sobre Àsia quan la gent fuig perquè hi ha la invasió d'un o altre exèrcit. Gent per tot arreu, corrent, empenyent-se, amb les maletes per aquí o per allà. Realment un assalt de les andanes. Nosaltres teníem el lloc reservat, lliteres; no sé si la gent corria per agafar un seient o és que és l'estil.

I el nostre grup liderat per una noia amb una barra on anava lligada una bandereta blava, allà al mig. Hilarant. Vam pujar a l'andana i vam buscar el nostre vagó sense més problemes. No vaig veure coses més rares, tot i que al tornar em van dir que han arribat a veure gent entrar per les finestres en alguna ocasió. Jo, no.

Una curiositat, per controlar el personal, abans de pujar al vagó et donen una targeta a canvi del teu ticket. Quan és hora de baixar, fan el canvi invers. La revisora porta una carpeta força gran amb la "col·lecció de cromos". Els vagons de lliteres no estan compartimentats. Potser això dóna encara menys intimitat, però crec que és més saludable que aquells compartiments on s'acumulen els efluvis personals.

A mi em va tocar la llitera de sota de tot. La col·locació de les maletes va tenir la seva història, perquè us podeu imaginar que a l'interior dels vagons també hi havia gent inquieta. Però ho vam fer força bé. Jo vaig adormir-me molt depressa, perquè aquell dia m'havia aixecat a quarts de quatre del matí. I vaig dormir molt, bastant més que quan he anat amb la Renfe. És clar, per no variar, no va faltar la fracció de gent que no té més feina que anar amunt i avall tota la nit. I sempre són els mateixos. Ah, la humanitat.

Lanzhou

Bé, l'altre dia em vaig quedar que anàvem per l'autopista (no és que ho vulgui allargar massa). De sobte, entre els turons totalment erms, vaig veure aparèixer unes torres d'uns edificis i en no res, vam tenir davant nostre una ciutat aparentment molt gran, al voltant de la qual passa el riu Groc (Huang He): Lanzhou. Després em van dir que hi viuen més de 3 milions de persones.


I ho sembla. En pocs minuts, vam passar de la conducció gairebé solitària i tranquil·la de l'autopista al caos. Cotxes, autobusos i motos per totes bandes, bicicletes també, peatons creuant per on els sortia (en part, també, perquè els passos de peatons són escassos), un concert de clàxons. No és que em sorprengués excessivament, però va ser sobtat. Em van dir que era així, o pitjor, per tota la Xina i per la major part d'Àsia. Taiwan, en comparació, és un paradís. En fi, vaig passar una bona estona rient del que veia i trobant a faltar els comentaris afinats que hi hauria hagut si hagués estat en família.

Vam arribar a l'hotel, ens van donar el bitllet pel tren de la nit, vam deixar les maletes en una habitació, vaig quedar molt favorablement impressionat, i vam anar a tastar els "beef noodles" típics i famosos de la ciutat.


Una mica picants i força calents. Però apart de la suada que tot plegat, ajuntat amb la calor que feia, em va provocar, estaven molt bons. A més, vam poder veure com els feien de ràpid.

Un detall interessant era veure la barreja cultural, no sé si racial, de la ciutat. La comunitat musulmana era ben visible.

Per fer temps, vam agafar un altre taxi, vam experimentar un altre exemple de conducció arriscada i ens vam apropar fins el Huang He amb el seu característic color marronós. Un riu ample com tants altres

i vam acabar fent una anada riu amunt en fora bordes, on vam veure tot d'edificis, mesquites entre ells, a la vora del riu, i tornada en un rai fet de fusta i pells de xai inflades, al vell estil. Molt tranquil i relaxant.


El cert, és que la tarda era perfecta, sobretot lluny del soroll ensordidor del trànsit de la ciutat, amb una temperatura molt bona i una fresqueta agradable. Vam aprofitar per fer unes cerveses allà a la vora del riu. Un molt bon començament.

Adéus

Com passa de ràpid el temps!. Fa poc més de tres mesos arribava jo aquí. En el procés d'introducció a la vida a Taiwan, vaig tenir l'ajut inestimable de Chian Chou, l'estudiant que s'estava a la meva mateixa oficina. Llavors semblava molt lluny que a mitjans d'agost havia d'anar-se'n cap al Hawaii per començar el seu doctorat allà. Fins al mes de juliol, que és quan acabava el seu contracte, em va ajudar moltíssim a saber com funcionen les coses a ShiDa, em va ensenyar els primers caràcters per entendre com podia demanar menjar, i em va a anar explicant tot de coses sobre Taiwan i la cultura xinesa. A més, és un noi ben trempat amb el qual vaig passa moltes estones divertides (ei, i és amb qui he anat en moto per Taipei).

El mes passat ja va passar ben poc pel despatx, i ja el vaig trobar a faltar. Ara és difícil parlar amb ningú mentres estic a la feina, perquè la resta d'estudiants estan en un altre edifici.

I, en fi, l'agost ja és aquí, ahir vam fer una celebració general, i avui ens hem dit adéu, perquè dilluns agafa l'avió cap a Honolulu. Li he desitjat sort, perquè té per endavant un camí llarg i complicat, però estic convençut que se'n sortirà. Sembla mentida, només dos o tres mesos de coneixença, però sap greu això de dir adéu. Però és per a millor, i això sempre és una raó per alegrar-se'n.

Primer contacte

Certament, vaig passar per l'aeroport de Hong Kong, però allò no és realment la Xina encara, i pel de Chengdu, però els aeroports no indiquen com és l'exterior. Així que el primer contacte real amb la Xina va ser quan vam sortir de l'aeroport de Lanzhou, que es troba a uns 60 o 80 km de la ciutat, en el mig del no res. La primera sensació que ja vaig notar caminant pels passadissos va ser la de sequedat. S'havia acabat la humitat. A més, feia un dia d'un Sol esplèndid i un cel absolutament blau, que augmentaven aquesta sensació.

El següent pas va ser agafar el taxi. Evidentment, amb estètica 80s i sense aire condicionat. El que em va colpir va ser el paisatge que vaig veure a continuació. Tant, que em va entrar una nostàlgia molt gran. I és que, salvant les distàncies i els colors, l'ambient i l'entorn em recordaven les terres seques prop de Tauste o per alguna zona dels Monegros. Evidentment, les construccions són força diferents (molt curioses les teulades), però moltes tenien una espècie de pati interior i algun edifici al costat on segur que hi guardaven un tractor o estris del camp. Hi havia camps de blat de moro, de girasols, i també zones amb repoblació d'arbres.


Anàvem per una espècie d'autovia que han construït expressament per l'aeroport. Molt poc tràfic i encara i així advertien de les col·lisions pel darrere. L'aire era sec i a voltes molt calent, però tampoc de manera exagerada; n'he sentit de pitjors. Durant una bona estona vaig estar mirant una cosa, però recordant una altra, i m'ho mirava tot amb un mig somriure. Coses ben familiars a l'altra banda del món.

L'Experiment

Com us vaig dir, en el viatge a la Xina no em vaig emportar el portàtil. La raó era que no em feia cap gràcia fer-lo travessar unes fronteres que no m'inspiraven gaire confiança, quan no era una eina imprescindible. I crec que vaig fer bé. Em van fer obrir la bossa un parell de cops i no vull pensar què m'haguessin fet fer el primer cop si arribo a portar el portàtil.

A més, un cop a la reunió, vaig decidir no consultar el mail. Total, si hi ha notícies dolentes, no podré fer res. I les bones, poden esperar-se. De fet, només vaig tocar un ordinador un únic cop quan em van preguntar una cosa i vaig assegurar-me que els deia la resposta correcta. I no ho vaig passar gens malament. Mentres molta gent no feia més que mirar l'ordinador durant les xerrades, preocupar-se per una cosa o una altra, dir que treballava, jo em podia dedicar totalment a atendre a les explicacions de torn; o a contemplar el panorama o a fer gargots en el llibret del programa si em començava a avorrir, que va ser poques vegades. Em vaig sentir força alliberat de l'esclavitud autoimposada d'haver d'estar pendent del trastet.

A més, com que no portar l'ordinador em va fer tenir la meva xerrada preparada abans de marxar, no em vaig haver ni de preocupar més d'ella. Tot un plaer. Durant gairebé nou dies!.

De tornada

Ja estic de tornada. Aquesta matinada passada, just després de mitjanit, entrava a casa. Bastant cansat després de la combinació de tren i avions, controls i més controls de policia. Però no hi ha hagut cap problema destacable.

Ha estat una setmana i escaig molt intensa en sensacions. La part de la Xina que he vist és, com m'esperava, un altre món. I la gent, també. La reunió ha estat molt més interessant i atractiva del que m'esperava i he pogut conèixer un bon grup de gent jove, la majoria ben allunyats de mi culturalment. Això no ha estat obstacle per passar uns dies (i unes nits) divertits i plens de petites o grans anècdotes. Potser no ens tornarem a veure, però segur que si que ho recordarem amb afecte. I amb algú en particular, amb alguna cosa més. Tot coronat per l'espectacle majestuós i meravellós de l'eclipsi total de Sol al mig del desert del Gobi. Si hi ha coses que no oblidaré mentres visqui, segur que una d'elles serà això.

Però ja ho aniré explicant de mica en mica. Ara se'm fa difícil començar per res en particular. A més, la tornada a la "vida real" no està sent gaire senzilla. Cap sorpresa.

Beisbol

Alguns de vosaltres m'heu preguntat quins són els esports més seguits a Taiwan. Bé, pot haver ping-pong, badminton, bàsquet i què sé jo que més, però l'esport rei és el beisbol.


Tinc la sensació que el segueixen amb devoció i als campus de TaiDa i ShiDa hi ha un munt de gent practicant. Pots sentir gent parlant de beisbol i és molt divertit veure taiwanesos i japonesos (nois i noies) comentar la jugada. Tenen una lliga de beisbol i jugadors jugant al Japó i, fins i tot, als Estats Units. Un parell, crec. Així que a la televisió és ben normal trobar partits de la lliga taiwanesa, de la japonesa i de la MLB. Però com que un dels propietaris dels NY Yankees és taiwanès i hi juga un altre de pitcher, sempre fan partits dels Yankees. Obsessions estranyes.

Sabates

Era el meu segon dia a Taipei quan vaig anar a visitar els primers apartaments, en la meva cerca d'un lloc on viure. El primer que em va sorprendre, molt i no precisament de manera agradable, va ser trobar-me passadissos plens de sabates a l'exterior. No només de les que la gent pogués haver fet servir en aquell mateix moment, sinó tot el sabater sencer.

Allò va ser un cas exagerat, però és molt comú trobar coses com aquestes a la meva escala


He llegit que els taiwanesos poden tenir les cases fetes un fàstic per fora, però les volen molt netes per dins. Per això deixen les sabates (i els paraigües) a fora. No és tan mala idea com sembla, sobretot quan plou tant com ho fa aquí.

Jo, en el meu pis, no ho faig, però tinc un moble per a sabates només entrar ben gran. El que no tinc són prou sabates.