Inauguració

Dimarts o dimecres d'aquesta setmana, van inaugurar un nou local just sota de casa meva. No sé a què es dediquen, perquè només puc veure un gran tanc de peixos, per decorar, i els separadors a mitja alçada de diversos cubicles. No he sabut veure cap rètol que ho expliqui, però tampoc no m'interessa gaire.

Com es tradicional, van penjar les boles de paper de color vermell a l'entrada, que suposo que deixaran allà durant una bona temporada —en alguns llocs sembla que no els canvien fins que no estiguin ben esquerdats i rebregats. A les etiquetes que pengen de les boles, hi ha escrits textos, que suposo que seran de bon auguri o per portar la bona fortuna, coses d'aquestes. El que em va sorprendre van ser els 6 o 8 rams de flors amb el seu pedestal que van posar el primer dia, i que avui dissabte encara hi són. Les flors també porten algun missatge, però una part de la sorpresa és que ningú no se'ls hagi emportat o que algun sonat no hagi fet cap destrossa. Aquí tenen un altre comportament i un s'hi comença a acostumar massa. En fi, suposo que les flors les retiraran aviat. No poden durar tant com el paper.

Llaç infinit

La vida fa més i més voltes, per tornar si no al mateix lloc, a un de molt semblant. Farà uns quatre anys, quan estava a Columbus, vaig haver de fer de traductor —no molt, però en alguna ocasió— d'una tesi en francès que l'estudiant xinès que estava al meu grup havia de consultar a l'hora de fer algun estudi. Encara recordo la seva cara de completa incredulitat en veure'm llegir allò que a ell li semblava inintel·ligible.

Avui m'han passat un treball de màster d'un ex-estudiant d'aquí amb alguns mapes d'una regió de la qual volem acabar d'escriure un article. Ja veurem quant de temps em portarà, més que res, perquè hem de fer un treball d'arqueologia sobre què va fer o no amb les dades que tenia abans de poder continuar. El treball em pot servir d'orientació, si no fos que està, naturalment, escrit en xinès. Hauré de fer servir com a traductora a l'estudiant que s'està amb mi a la meva oficina.

Però serà divertit intentar entendre alguna cosa en xinès.

Mides

L'altre dia mentres m'esperava a la cafeteria del campus a què cantessin el número del meu plat amb els Yidali Mian (fideus a la italiana, és a dir, spaghetti), i tot fixant-me en els estudiants del meu voltant, em vaig adonar que m'està passant una mica com al Gulliver (el de la novel·la de J. Swift). Em vaig passar uns anys en un país on hi havia molta gent grassa i ara estic en un on la majoria de la gent és força prima. Això no vol dir que no hagi vist cap pilota amb potes que podria competir amb qualsevol Meiguoren (americà), però els veus molt menys sovint. I la quantitat de persones primes, joves i grans, o molt primes és clarament majoritària.

Potser es podria dir el mateix sobre l'alçada. En general són més baixos, però no és estrany veure gent jove que em treu més d'un cap. Tot deu anar lligat als canvis d'alimentació.

Per estar aquí mirant-te

Alguns potser reconeixereu aquesta (dolenta) traducció de l'anglès d'una de les frases mítiques de Bogart (Here's Looking at You). Fa molts anys que la trobo boníssima, però no és que hagi tornat a veure la pel·lícula en qüestió —mai no es igual si no hi ha els tradicionals comentaris familiars— sinó que em va venir al cap en veure el títol d'una de les cançons d'una altra de les meves obsessions musicals del moment, els The Gaslight Anthem. I és clar, em va portar a fer un repàs per imdb.com de més frases cèlebres de pel·lícules de Bogart. Una manera com una altra de passar una part de la nit de dissabte.

Memòries!, però la cançó capta el sentit de la frase perfectament.

...maybe I should call me an ambulance.

Branques

Si la memòria no em falla, perquè jo era prou petit com per a què se'm quedés marcat i al mateix temps confongués les dates, avui fa un any més, cada cop més, que se'n va anar caminant, tant com ens expliquen que ell caminava, per una altra mena de camí.

És curiós, quan hi penso, recordo els trossets de formatge que em donava, i que encara puc tastar com si fos ara mateix, els jocs de cartes que ens va ensenyar, el coll vermell i solcat per estries de tant anys de treballar en el camp, la bóta de vi i la boina. No tant les moltes històries que explicava, potser perquè ens han arribat per una segona i molt prolífica via. No és gaire, o potser és molt, pels pocs anys que teníem. Ah, i recordar com si fos ara, com el darrer nét que va conèixer embogia, amb un any, per anar a jugar amb ell. Una imatge que vaig veure repetida no fa gaires mesos. No m'estranya.

Parelles

Em podeu dir tafaner, però una de les coses que em fa més gràcia de viatjar per aquest mons, és fixar-me en com van pel carrer les parelles, especialment estant en una universitat, on acostumen a ser més joves i, se suposa, més esbojarrades. I tant que hi ha diferències d'un lloc a un altre!. Per Columbus, costava veure, sobretot si eren blancs, parelles agafades de les mans o d'altres parts del cos, passejant pel campus. No us dic res, d'altres mostres més íntimes d'afecte. Clar, pensava jo, venint de Barcelona on de vegades no saps si algú està filmant un video eròtic al bar de la Facultat, a qualsevol altre lloc sembla que ni es mirin. No és que no n'hi haguessin, però no era tan comú.

A Taiwan, trobo que hi ha un punt mig entre els dos extrems, amb un toc que no sabria dir si aparentment més innocent, però potser sí més alegre. No és estrany veure parelles agafades de la mà, petonejant-se més o menys obertament, o amb molt contacte humà. No n'he de fer res, però tot sovint és maco veure com floreixen aquestes coses en gent que et trobes a l'atzar pel carrer.

Per afaitar-se

En una cosa que he notat que per aquí, en general, els homes tenen molta menys barba que els europeus, no és en no veure pels carrers barbuts o gent amb la barba de tres o quatre dies que pots estar acostumat a veure per terres llunyanes, sinó a l'hora d'haver de comprar crema per afaitar o, la que em va costar més, per després de l'afaitat. Si en els supermercats d'Europa o els Estats Units, sempre hi ha una secció més o menys extensa dedicada a aquests productes, en alguns casos excessiva, per aquí és bastant més reduïda i en alguna ocasió he hagut de fer un bon passeig buscant algun lloc on trobar el que em feia falta. En alguns supermercats estan només en uns petits prestatges just abans de les caixes, acompanyats de piles, xiclets i coses d'aquestes. Però no va malament fer excursions exploratòries: coneixes món.

Diàlegs

No ho hauria dit mai. Passades les nou de la nit, el meu semàfor es posa verd i davant meu s'atura una moto i un SUV (un 4x4 d'aquests de ciutat). I abans que pugui posar un peu a la calçada, el conductor del 4x4 surt del cotxe, s'apropa al motorista amb posat tens, li diu alguna cosa i li dóna una forta empenta. I mentres començo a creuar, comencen a dialogar. Pensava que encara hi hauria una mà d'hòsties, però no. Vés a saber què deu haver passat.

Havia llegit que de tant en tant passava això, però després de veure tantes coses rares ni m'ho imaginava, pensava que passaven de tot. Però la mala bava és universal.

Bitllets

Ha trigat més del que m'esperava, sobretot perquè som tots tan moderns i la Caixa sempre sembla que vagi un metre per enrere, que no ho vaig poder fer jo solet via web. Així que tornem al sistema analògic, per via local, i sense més problemes. Avui els he pagat i ja tinc el comprovant a la mà, que ara la majoria ja són bitllets electrònics.

Només queda fer el compte enrere, si tingués el temps lliure per fer-lo. M'esperen unes setmanes ben apretadetes de feina.

Preguntes

Un dels avantatges de ser estranger i, a més, semblar-ho és que t'estalvies que t'aturi la gent que està fent enquestes o campanyes de recollides de signatures pel carrer, o que et donin gaire propaganda de botigues diverses, o coses similars. A Europa o als Estats Units no me n'escaparia, com no me'n vaig escapar si fins i tot un cop em van demanar si em volia registrar per votar a les eleccions, però aquí et veuen venir i en les seves cares veus com fan un càlcul ràpid de probabilitats que entenguis alguna cosa de xinès i, amb raó, decideixen que no val la pena.

Un dia de la setmana passada, caminant per la zona de Gongguan, passava per entre mig d'un veritable exèrcit de dones de mitjana edat abillades amb uns pantalons blancs i polos blau marins que intentaven aturar a tothom que passava per allà. Alguna mena d'associació cultural o, potser, política. A mi, se'm quedaven mirant, amb una cara una mica decebuda, com pensant: un que no podem caçar. Bé, de totes maneres, no crec que ni que encara que entengués l'idioma, que m'aturés gaire. És clar que no se sap mai; aquí estic molt més pacífic.

Activitats d'estudiants

Ja feia unes setmanes que els veia a la petita esplanada davant del meu edifici a la feina, grups de nois i noies fent estiraments i practicant coreografies diverses, o sentia des del meu despatx els seus crits i les seves rialles, però no tenia clar què hi feien. Potser eren simplement classes d'expressió corporal per estudiants, o potser de ball, perquè també hi havia música de vegades. O potser hi assajaven alguna funció teatral. Total, el temps és bo en general i hi tenen prou lloc per posar-hi un munt de gent.

Avui, però ja ho he vist clar, pel grup ben nombrós al peu de l'edifici de recerca i també, a un centenar de metres més enllà, davant de la mena d'auditori o gimnàs que hi ha a mitja alçada del passeig central del campus. Els crits, les coreografies, noies pujant a esquenes d'altres i saltant fent tombarelles esperant que algú les agafi en l'aire, els pom-poms: estan preparant una actuació de cheerleaders. Segurament sigui una competició d'aquestes que s'estan posant de moda.

No em sorprèn gens, per la influència americana en tantes coses i perquè ja en vaig veure un exemple fa uns mesos en una representació d'activitats que van fer al campus central de Shida. Això, malgrat que els pesi a alguns, també és multiculturalitat, oi?.

El temple de Longshan

Ahir vaig fer, finalment, una visita, curta i nocturna, al temple de Longshan, un dels més famosos i populars de Taipei. Però no hi havia anat encara. Així que per què no anar-hi en una tarda de dissabte sense gaires ganes de fer res més?.

A la plaça del davant estaven fent alguna mena de festival, amb paradetes amb venda de menjar tot al llarg dels carrers. El temple era una mica més tranquil, però el vaig trobar molt concorregut, no per turistes, sinó per un bon munt de gent fent ofrenes i pregant, per aquí i per allà. Múltiples taules amb oferiments de menjar i les espelmes d'encens enceses. No sé com expressar-ho, malgrat la quantitat de gent que hi havia, l'ambient era força distès i relaxat, gairebé familiar. Sí, hi ha molta gent pregant i fent el que hagin de fer, tenen posada la música adient i no crec que sigui difícil entrar en un estat de recolliment espiritual, però al mateix temps pots veure una velleta menjant-se els fideus del sopar o gent asseguda a un costat del pati principal descansant i bevent aigua. Un altre estil.

En sortir vaig fer un tomb pels carrers del voltant, on hi ha alguns night markets. És curiós com està distribuït l'espai. En el carrer adjacent al temple, s'hi poden trobar moltes botigues de material religiós: vestits, espelmes, figures de Buda, ghost money, el que un vulgui. Cap al Sud, la zona de botigues de roba, que ocupen bona part del carrer amb quantitats incomptables de peces de vestir: pantalons de tota mena, jaquetes, camises, etc. No vaig buscar el famós Snake Alley, perquè se'm feia tard, però tornant caminant en direcció al Chiang Kai-Shek Memorial, vaig passar per un tram on tot eren botigues d'animals, especialment ocells. Hi vaig veure un munt de gàbies, que em van fer pensar en un llibre de contes xinesos que teníem de petits, i d'ocells. Molts lloros, papagais, paons i ocells semblants, amb una pota lligada a una cadeneta i allà mostrats fora de les gàbies. Una gran varietat de colors, sons i olors.

Com que feia molt bona temperatura, vaig continuar xino-xano pel costat del Jardí Botànic —que hauré de visitar un altre dia— fins al memorial a CKS que vaig veure tot il·luminat. Un passeig molt agradable.

Germanes

Una cosa que he fet de tant en tant amb el Firefox és jugar amb les diferents localitzacions, o adaptacions a diversos idiomes, i si tinc ganes, fer-lo servir en anglès o en alemany, apart de la que faig servir normalment en català. Però l'altre dia, amb ocasió de la darrera actualització a la versió 3.0.4, vaig veure a les notes de la versió que tenien, en fase beta, el Firefox en occità.

Apa, a baixar-se'l!. És molt divertit fer-lo servir. Tan proper i, al mateix temps, diferent. Em fa pensar en èpoques medievals. Per a mostra, una captura de pantalla, de la barra de menús


i de la finestra de preferències

Canvis d'opinió

Farà cosa d'un parell de setmanes, que tornava a fer caminant el camí des de Shida Fenbu fins al campus de Taida, i havia just enfilat el curt i estret tram de Ting Chou Rd que voreja les pistes d'esport del campus. Just passat el petit temple que hi ha a mà dreta, em vaig fixar en les façanes dels edificis que alineen aquella part del carrer, i que de fet són la part del darrera, perquè la del davant dóna a Roosevelt Rd. Era un dia molt maco, amb un cel gairebé blau, un Sol espetegant, però amb una temperatura agradable. I vaig pensar que, si bé no és que els vegi macos, que no ho podran ser mai, s'han convertit en part d'un paisatge familiar i van camí de convertir-se en entranyables.

I vaig pensar en la impressió que els mateixos edificis, o uns altres de semblants, van fer-me el primer dia que vaig arribar a Taipei després del llarg viatge, o quan vaig començar a buscar un apartament sota un cel constantment ennuvolat i/o sota la pluja. En aquells moments en els que hom podria dir que té les arrels exposades a l'ira dels elements, en els que encara no pot saber on acabarà trobant un refugi —fins i tot en alguns moments hom pot dubtar de si mai no el trobarà—, on tot és nou i diferent, i no hi coneix ningú amb qui compartir una estona o en qui trobar unes paraules encoratjadores, aquella mena d'edificis poden aparèixer, potser per un instant fugisser, com uns símbols a mig camí d'odiosos i repugnants, d'allò que mai no t'agradarà. Potser un encara està comparant massa entre el que ha conegut i el que es troba davant dels seus ulls, que sembla enrevessat i difícil de capir.

Però vés que uns mesos després, ja totalment assentat, o tant com un hi pot estar, amb un cercle més o menys reduït de coneixences, espais que han esdevingut familiars i tota una sèrie de nous hàbits adquirits, la majoria de les connotacions negatives han desaparegut i simplement són una part més d'una terra que es va descobrint de mica en mica. Es part del progressiu canvi d'impressions, producte de les experiències diàries, dels records acumulats, que fan que el lloc on hi estàs passant una part considerable de la teva vida es vagi convertint en una altra casa que sumar a la llista, curta potser, que has anat fent amb els anys.

I això es comunica a l'estat d'ànim. Al principi tot està més a flor de pell, fas descobertes gairebé cada dia, et trobes al mig d'una munió de situacions desconegudes, petits detalls, petites rutines es transformen en qüestions d'una importància extrema. Amb el temps, tot es va difuminant, un troba un lloc i es va acostumant a tot. I llavors enyora, potser durant anys, en certa manera, aquells dies primigenis en els que tot era nou, quan no sabies on trepitjaves, quan et senties com una pissarra neta preparada per anar escrivint-hi noves línies. Però és molt difícil mantenir un estat així, a menys que tornis a agafar la bossa i marxar a una altra banda. Cosa que per ara, no tinc cap intenció de fer.

Mirada perduda

Potser és només el cel cobert, una temperatura agradable, acompanyada d'una brisa ni massa fresca, ni massa càlida. O vés a saber si és per causa d'un somni ja oblidat de la nit anterior. Hi ha dies, aquí potser és el primer, que em porten a pensar en la frase Faraway Eyes, com si el meu ànim tingués la mirada perduda en un vol per cels llunyans sobre planures que es perden a l'horitzó. Records de certs moments similars, potser per les Amèriques, tornen al meu cap, i tot plegat m'embolcalla amb una sensació de confort, de retrobament. Com si estigués tota l'estona acompanyat per algú.

Uns dies ideals per sentir alguna cosa del Steve Earle, o els Marah, o del disc que no puc deixar de sentir darrerament dels Elliot Brood: una bona dosi de cançons melancòliques i al mateix cop enormement alegres. Ah, l'harmònica és imprescindible.

Accidents

Ahir a la nit, quan tornava cap a casa, just a un carrer del meu edifici, vaig veure el meu primer exemple d'un accident de trànsit acabat de succeir. A l'altra banda del carrer hi havia una ambulància amb les portes obertes, tres o quatre policies mesurant les distàncies de les trajectòries dels vehicles i, mentres passava, vaig entreveure un motorista assegut a la vorera i un altre a sobre de la llitera que estava essent atès pel personal de l'ambulància, però crec que es movia. Semblava un accident entre dues motos, però tampoc no n'estic segur.

Abans de venir, havia llegit en alguna guia que hi havia força accidents a Taiwan —no m'estranya gens—, però apart de veure tota mena de bonys i cops als xassís dels cotxes i les motos, i moltes maniobres d'evasió gairebé absurdes en la conducció d'uns i altres, no havia vist encara una escena com aquesta. A la llarga, però, ho acabes veient tot.

Pastissos

Acabo d'arribar a casa, prop de dos quarts d'onze de la nit. És dimecres i tenim reunió fins tard. I encara m'he quedat discutint unes coses amb un dels estudiants. Però ja portem dues reunions en les que no se'm fan tant pesades. Una, que em puc entretenir en intentar entendre alguna paraula (cada cop una micona més). Dues, que des que hem canviat d'oficina de reunions, dues més enllà de la meva perquè a la meva hi va una estudiant i un altre ordinador, que hi ha més espai i és més fàcil seguir les coses. I tres, avui hem tingut pastissos d'aniversari. No per celebrar l'aniversari de Sun Yat-Sen (un pare de la pàtria), sinó el del cap del grup. Així que un tros de pastís, mochi també (és una mena de pastís d'arròs típicament japonès i força popular a Taiwan) i cerveseta per regar-ho.

A més, tot ha estat amenitzat per les innumerables converses sobre qualsevol tema. Avui he sabut més detalls sobre els incidents i merders de la setmana passada, i l'actuació de la policia. M'ha recordat tant els Jocs Olímpics a Barcelona o tota la paranoia típica dels paios del ram de la fusta.

Trípodes

No és cap novetat, ja ho sé, però n'he vist tants pels dos campus universitaris, tots construïts amb troncs de bambú lligats amb unes cordes, cap mena de canyetes esquifides, que per què no deixar-ne una mostra.


Alguns semblen més que intentin atrapar l'arbre que ja ha crescut massa, que ajudar-lo a estar dret.

Canvi de temps

Després de dos dies de pluja gairebé ininterrompuda, el front que ens està passant per sobre ha portat unes temperatures més baixes. Avui, que continuava núvol però ha plogut poquet, hem estat al voltant dels 20 graus, gairebé 10 graus de diferència amb la setmana passada. No sé quant de temps feia que no notava temperatures tan baixes. Potser des del mes de juny quan vaig estar per les muntanyes d'Alishan. En certa manera, trobava una mica a faltar que fes una mica més de fresca, clar que les darreres setmanes eren gairebé perfectes de bon temps i temperatura. Per alguna cosa s'ha de notar que estem gairebé al tròpic.

No sé si durarà gaire perquè anunciaven millor temps per dimecres. Tan bon punt apareix el Sol, s'acaba el fred. Ara bé, mirant la gent que anava pel carrer avui, semblava que fes molt més fred. Alguns van força tapats. Jo estic en aquell punt on la màniga curta és còmoda encara, però cal tenir alguna peça de roba a l'abast per si les temperatures baixen una mica al vespre. Definitivament, la meva estada a Amèrica va canviar el meu termòstat.

Visites de l'altra banda

Suposo que la visita a Taiwan durant aquesta setmana del representant xinès de l'organisme que tracta amb Taiwan ha estat d'alguna manera en les notícies de les Europes. Pel que he pogut llegir a les notícies, han acordat una sèrie de millores en les comunicacions que segur que ajudaran a millorar les relacions i el comerç entre els dos països. I potser farà rebaixar les tensions.

El que ja no tinc tan clar és què en pensa la gent. Hi ha opinions per tots els gustos, suposo. Hi ha hagut una bona colla de manifestacions en contra i més d'un enfrontament amb la policia. Això segur que ha sortit a la tele. Una part entra dins del joc de govern i oposició, com a tot arreu. Però no tot.

Parlant amb la gent del meu voltant, és curiós. Conec uns quants que estan per la independència, altres que ja els està bé la situació actual, i ningú no m'ha dit, clarament almenys, que volen la unificació. Personalment, penso que és una cosa molt difícil, per no dir impossible, que es faci voluntàriament. Vist el que he vist dels dos costats, no crec que la majoria dels taiwanesos ho vulgui, com m'han dit uns quants, als quals entenc perfectament, per raons òbvies. A més, crec que hi ha substancials diferències, econòmiques i culturals fins i tot, entre els dos països.

El que em va sorprendre van ser els comentaris d'alguns estudiants, generalment molt reservats, preguntant-me sobre com ho veia jo. Parlant amb ells, veuen les millores que els nous tractats portaran, però al mateix temps vaig notar que corre un sentiment d'inquietud sobre què pot passar a la llarga. I no m'estranya. Com va dir una altra, vosaltres, referint-se als estrangers, sempre podeu marxar a un altre lloc.

Aigua i té

Un dia de pluja, que no s'ha aturat en cap moment. Cap al tard, he quedat amb uns amics en una tea house (casa de té), a l'estil japonès, prop del campus de Taida. Un lloc molt tranquil i relaxant, un refugi ideal dels sorolls i les presses de l'exterior. En un vespre com el d'avui, a més, s'hi afegeix aquell ambient que els dies de pluja donen als moments de pau.

No és la meva primera experiència en això de prendre el té a la manera tradicional, però això no vol dir que no tingui el seu atractiu. T'hi pots passar hores que, amb sort, et porten a converses interessants. A més, allà mateix també hem sopat, bastant més del que planejàvem, però aquí, a poc que s'hi posen, acabes afartat.


Hi ha hagut una víctima però. El meu vell paraigües ha estat destrossat per, suposo, un escamot de gent de pell blanca (americanes o britàniques per l'aspecte), aixafat sota les puntes dels seus. No sé quina culpa tindria ell.

Hereus

La setmana passada vaig llegir una notícia en un diari local sobre la mort a Taipei del 77è descendent lineal de Confuci, Kung Teh-Cheng. Apart de si un es pot arribar a creure que hom pot controlar la veracitat dels descendents durant una mica menys de 2500 anys, com a mínim la mitjana per generació no surt impossible. I potser és aquí un dels poquíssims llocs del món on l'estructura de poder ha estat suficientment estable per poder fer-ho. Sobretot si es té en compte l'alt grau de respecte que hi ha davant de la figura de Confuci.

Un dels problemes que té plantejats ara el govern és la designació del successor, perquè com a mínim, una de les feines importants que ha de portar a terme és la d'exercir d'Oficial Sagramental davant de Confuci en el dia de l'aniversari del filòsof, el 28 de setembre —la celebració d'aquest any va ser posposada per un tifó. El just traspassat ho venia fent des de l'any 1935, que es diu aviat.

Teuladetes

En un país on pot ploure tant i tan de sobte —com abans-d'ahir que vaig tornar a pensar que no sé perquè m'havia dutxat aquell matí, si no m'hagués calgut—, i on fan servir tant l'aire condicionat, amb les pèrdues consegüents de líquid a poc que s'hi posin, no és estrany que gairebé cada unitat que es col·loca a l'exterior vagi amb la seva petita protecció a sobre.


No sé si realment valen la pena, però sí que crea simetries boniques

Impostos

Crec que avui fa, dia més o dia menys, 183 dies que he estat a Taiwan. No tinc clar com es compten els dies d'arribada i partida, però tant fa, no marxo demà. Què vol dir això?. Ara mateix no gaire, però suposo que es podria dir que de cara als impostos sobre la meva renda, que passo a ser una mena de resident econòmic. Això implica que en la declaració d'impostos d'aquest any, el percentatge que caldrà aplicar al meu sou ja no estarà en el 20% que hi ha ara, sinó que canviarà a algun valor entre el 6 i el 13%. Així que m'haurien de tornar com a mínim un 7% dels impostos que s'estant emportant del meu sou. No em faré ric, però segur que m'ajudarà a tenir una economia més sanejada (tampoc és que estigui passant problemes, ja que gasto poc, sobretot perquè aquí tot és més barat que per Europa). Però això passarà el maig que ve, com a molt aviat. Ara per ara, tot continua igual.

Canvi d'hora

Doncs ja s'han acabat els canvis d'hora pel món. Si fa dos caps de setmana era a Europa, aquest va ser als Estats Units i el Canadà. Aquí, a Taiwan, no hi ha cap canvi d'hora entre l'estiu i l'hivern. És una cosa pròpia de països situats més cap als Pols. Tot i que vaig llegir que ho van provar durant uns anys, ja en fa bastants, fins que ho van deixar de fer. No crec que en tinguin cap necessitat, suposant que n'hi hagi cap, més cap al Nord o cap al Sud. I que consti que jo sóc d'aquells a qui no li importa gaire. De fet, m'agrada per motius estètics i de costum, però no seria una gran pèrdua.

Així que ara mateix, tenim una diferència de 7 hores respecte a l'hora central europea, 8 amb el Regne Unit i 13 amb la costa est americana, però només 11 amb Xile, que l'han canviada en sentit contrari. Aquestes diferències de temps són divertides quan vols parlar amb algú tan lluny. De fet, crec que ara em faran una mica més difícil les connexions entre setmana via Skype: em redueixen la finestra de comunicació.

De totes maneres, tinc una sèrie de petites aplicacions a l'ordinador que m'ajuden a saber quina hora és en diverses parts del món, perquè hi ha vegades que val més saber-ho, no sigui que et passis de la data límit. El cas de Xile és divertit, com el d'Austràlia. Fa dues setmanes, a Xile portaven la mateixa hora que la costa Est americana; la passada, anaven una hora avançats i, a partir d'ara, en portaran dos. Com per fiar-se de la memòria.

Street View

Sembla que és la notícia de moda, oi?. Google ha posat en línia la possibilitat de veure les fotos dels carrers de Barcelona i de València. Vist des de la distància és una cosa divertida. Dimarts o dimecres de la setmana passada vaig perdre una estona mirant com era. Fa mesos havia fet el mateix amb les fotos de Columbus i és un exercici força interessant. Et proves a tu mateix que encara recordes com són les coses per allà i tens l'oportunitat de mirar si hi ha alguna novetat: aquell edifici que no estava acabat quan vas marxar, com ha canviat aquell carrer des de fa dos o tres anys, etc. Crec que les fotos de Barcelona són de la primavera passada i, tot i així, ja he vist alguna cosa que no coneixia (o he recordat els canvis dels darrers dies).

Després vénen les anècdotes de gent que coneixes. Mires què es veu dels balcons de la família. No gaire, persianes abaixades o roba estesa; però a la porta del meu edifici, crec que s'hi pot veure el porter de la casa. I l'altre dia un amic ens va enviar les coordenades d'on se'l podia trobar: creant riquesa a la terrassa d'un bar.

En resum, si un dia et trobes que et ve de gust, o potser ho necessites, pots dedicar-te a moure el teu ninotet groc al llarg dels carrers blaus d'un mapa de Google i fer un passeig pels camins de la memòria.