30 de gener 2009

Trobades

El meu primer dissabte de l'any a Taipei. Farà tres setmanes. Tornava, tard, de fer unes cerveses després del sopar de final d'any de l'ASIAA al CO2 (Café Odeon 2). Un bar que freqüentem; suposo que us n'he parlat més d'un cop. Havia deixat en Satoki prop de casa seva i ja caminava per la vorera del darrera del "Mercat de flors i plantes de Taipei" que hi ha prop de casa. Foscor travessada per alguna llum del carrer entre els arbres; les granotes no canten, deu fer massa fred per elles. Veig com m'acosto a un home, aparentment gran, que camina amb dificultats, recolzat en dos bastons. Quan arribo a la seva alçada —sí, ja té uns quants anys—, s'atura, aixeca el cap i em diu alguna cosa en xinès. Deu ser alguna conya, però no hi entenc res. I li ho dic, en xinès, se'n sorprèn, somriu i sembla acomiadar-se, mentres segueix el seu camí entre rialles i paraules.

El dissabte següent. El mateix lloc. Torno a caminar cap a casa, tard, després de fer, evidentment, més cerveses després del sopar mig-celebració del meu aniversari amb la mateixa companyia. Aquest cop prop de Nanjing E. Rd, força més lluny de casa. Fa més bona temperatura, però no se sent el raucar de les granotes. Aixeco el cap i torno a veure el mateix vellet que se m'acosta. Quan arribo a la seva alçada, es torna a aturar, em mira, em reconeix i em fa un comentari, que tot i no entendre ja sé què vol dir. , li dic en anglès, sóc el mateix. Mala vida, penso, o potser és bona. Somriu, somriem, li desitjo bona nit, en xinès. Torna a riure. I ens tornem a separar.

Coincidències. Em vaig emportar dos somriures. Per alguna raó.

28 de gener 2009

Calma

Som, suposo, en el dia del mig de les celebracions de l'Any Nou. Pel que em van dir, fins el cinquè dia no es tornava a obrir el mercat, és a dir, les botigues. Això no vol dir que no n'hi hagi d'obertes; gent que vol guanyar diners n'hi ha a tot arreu. Va bé, però, saber que el supermercat és obert. Si no fos perquè vaig fer provisió, ja que no sabia què i quan estaria obert.

Però es nota la festa. Hi ha molt menys trànsit pels carrers, no es veu gairebé gent caminant, el campus és buit, excepte per la poca gent que hi pot anar a passejar, i el meu edifici sembla completament desert. Sí, com a bon desarrelat, estic anant a la feina per mirar d'anar avançant. Amb un ritme més relaxat, que m'ha permès tornar a anar a còrrer —aquest matí també—, i recuperar el fer-me el dinar a casa, que no sembla que hi hagi gaires restaurants oberts.

Fa dies que no mantinc una conversa amb ningú, però no em fa res, hi ha una sensació de pau general, només trencada per petards i coets de tant en tant —tot i que n'hi ha hagut molts menys del que m'esperava. No crec que duri gaire, per això és millor aprofitar-la.

27 de gener 2009

Correu

Hom podria dir que la gestió de la meva bústia aquí és ben estranya. I no aniria mancat de raó. Per ara, poc correu arriba al meu nom, apart d'alguna postal de la família. Però, si no comptem la propaganda o les factures de la llum, del gas i del telèfon que he de pagar, arriben força coses a nom o d'algun antic llogater o de la propietària del pis. Com que haver d'avisar la propietària cada cop que hi havia alguna cosa per ella, fent servir la secretària de l'IAA com a mitjancera, per tal que passés a buscar les cartes es convertiria en una cosa molesta, vam arribar a la solució que ells, els propietaris, passaven de tant en tant a mirar la meva bústia, que tampoc no té clau ni cadenat, i recollien el que jo havia deixat —pensant que fos per ells, que al principi se'm feia difícil de vegades.

La cosa ha funcionat sense més grans problemes durant mesos. Amb això del Cap d'Any xinès, hi ha hagut una mica més de complicacions. Primer va ser, farà una mica més d'una setmana, un carter que va passar amb un paquet de regal per la propietària. En el poc xinès que vaig entendre i en poder llegir el seu nom, vaig agafar-lo i després, via la comunicació típica, ella va passar a buscar-lo per casa —i em va deixar una bossa de taronges que no sé si em podré menjar, però quin detall!.

Diumenge passat, van tornar a trucar a la porta per deixar un altre paquet més petit. Era un altre carter, o potser un missatger. Vaig tornar a reconèixer el nom de la propietària, així que signatura i, au, cap endins. El problema és que tota aquesta setmana és de festa i no trucaria a la secretària per una cosa com aquesta, quan segurament estan molt embolicats amb totes les celebracions.

Mentres m'ho pensava, aquest vespre han trucat a la porta. Un noi, parlant en anglès, que em deia que hi havia hagut un error en l'adreça del paquet que la seva mare havia enviat i que m'havien deixat un paquet que era pel pis de baix. Curiós, tothom es deu dir Chen!. L'hi he donat, vés quin remei. Espero que no em vingui ara ningú a reclamar-me una altra cosa.

Els problemes de no parlar l'idioma del lloc.

26 de gener 2009

(Hey Ho) Let's Go

No és el mateix Cap d'Any, però he pensat que potser hauria d'aprofitar el nou any xinès per fer algun canvi. Així que després d'uns nou mesos i perquè el cos m'ho demanava, aquest matí m'he posat la calça curta, les bambes noves que finalment m'he portat de Barcelona i, au, a córrer una estoneta aviat pel matí en un dia de festa.


La sortida em valia per explorar una ruta al costat del riu i per comprovar com estic. Pel que fa a la primera cosa, la ruta està força bé, m'hauria hagut d'emportar la cambra de fotos. I respecte a la segona, doncs molt bé. Una mica rovellat, és clar, després de tant de temps sense fer-ho, però m'he trobat molt millor del que m'esperava. El ritme no ha pogut ser gaire alt naturalment, però he fet una mica més de 40 minuts i no he acabat gens cansat. Tot el contrari, com que m'he trobat tan bé, el cuc de tornar-hi ja està corrent per dins meu. Avui el dia ha sortit ben ennuvolat i la temperatura era una mica freda, però molt bona per córrer. A més, gairebé no hi havia ningú pel carrer. Encara no he deixat la petita sensació d'eufòria que m'ha entrat.

Ara només em falta fer un lloc en els meus horaris i sortir més sovint. A veure si no tornen a passar tants mesos.

24 de gener 2009

Roig i daurat

Dilluns és l'Any Nou Xinès, demà doncs la vigilia. Dia gran per donar la benvinguda a l'any del Bou. Des que vaig arribar a Taiwan fa unes dues setmanes, vaig poder veure en supermercats, o als 7-11, muntanyetes de coses relacionades amb el menjar i les decoracions típiques d'aquesta època. De mica en mica, he vist com han anat posant les decoracions per tot arreu. A botigues, a cases particulars, per oficines; com per Nadal a Europa. Aquí, però el que predomina aclaparadorament són els vermells i daurats. Colors que porten sort, suposo. Com a exemple, el material que tenen a la venda en una botiga que vaig visitar diumenge passat


A més, els temples que vaig visitar a Changhua, i els que he pogut veure per Taiwan, estaven especialment decorats amb una multitud de llanternes, vermelles és clar; i també vaig veure unes quantes portes de temples decorades amb tires lluminoses de LEDs. M'han explicat que durant aquests dies i setmanes, hi ha tota una sèrie de festes o celebracions per tota l'illa: des de festival de llanternes, crema de vaixells de paper, festivals de traques i coets (perillosos pel que em deien), competicions de suportar el dolor de les explosions, etc.

Parlant de pirotècnia, ja he pogut començar a sentir com llençaven coets i petards, tot i que m'havien dit que n'havien prohibit la venda —potser d'algun tipus en particular — i ja no és com fa uns anys. Ja veurem com és d'espectacular demà a la nit. És fora d'època per al que estic acostumat, però fa gràcia sentir el familiar soroll dels coets esclatant a la nit.

22 de gener 2009

Tornant de la reunió de la PSROC

Ahir al vespre, tard, vaig tornar de passar tres dies fora de Taipei. Des de dilluns a migdia, vaig assistir a la reunió anual de la Societat de Física de la República de Xina que es celebrava a Changhua, prop de Taichung. Era una d'aquelles reunions multitudinàries on la part d'Astrofísica és més aviat reduïda, perduda entre xerrades de totes les branques de la Física i amb una assistència, em van dir, per sobre del miler de persones.

Per un cop, m'ho vaig prendre, o m'ho van fer prendre, més aviat com uns dies fora que com una reunió molt interessant. Com és habitual, vaig poder tastar plats locals i gaudir de la gastronomia taiwanesa. I també visitar algun temple dels voltants. Però ja aniré parlant d'això.

Pel que fa a la la part científica, els estudiants van aconseguir acabar els pòsters i imprimir-los. Al final no van quedar tan malament, sobretot en comparació amb les versions inicials, i em vaig alegrar força, per ells, que els poguessin acabar tots. Alguns van apurar gairebé fins a l'últim minut. Espero que ara entenguin que no es poden deixar aquestes coses per al darrer dia; però tampoc no hi confio gaire.

19 de gener 2009

Aparcant

Ja se sap que el general dels conductors de motos, sobretot com més petita és la moto, no acostumen a filar gaire prim a l'hora de buscar un lloc on deixar la màquina. Aquí a Taiwan, encara més. He vist gent tornant a arranjar fins a dues o tres motos per poder encabir-hi la seva. Com aquesta parella a qui vaig caçar l'altre dia.

Van moure una moto del costat i amb una mica d'esforç van aconseguir posar la seva en l'espai que quedava. El que ja no tinc tan clar és com s'ho van fer després els del voltant per treure les seves.

18 de gener 2009

Afegint números

Un altre ben lluny de casa. Com que no és el primer cop, cap problema. Ahir vaig aconseguir reunir un grupet de gent i sopar, molt bé, en un restaurant japonès. La veritat és que em van sorprendre molt agradablement, amb regalet

i el procediment requerit habitual


Avui, cançoneta de felicitació via Skype. Molt maca.

15 de gener 2009

Repetim

Avui he tingut una altra celebració. Aquest cop ha estat un dinar de Final d'Any. És la part bona de dependre, d'una manera o d'una altra, de dues institucions. Aquest cop era del Department of Earth Sciences de NTNU. Més tranquil que el sopar de dissabte —no hi havia KTV—, però amb una estructura semblant. Aquest cop, però, m'he afartat molt més. Era un restaurant potser menys fi que el de l'hotel on vam estar, però el menjar era més bo i més abundant. Massa i tot. A més, han comprat ampolles de vi, xilè i australià, i ja us podeu imaginar que han anat caient.

També hi ha hagut un altre sorteig. Em van dir que és una tradició xinesa d'aquesta època de l'any. Aquest cop, m'ha caigut un stick USB de 2GB. A aquest pas faré la col·lecció completa.

La part més interessant, però, és que era un dinar amb un ambient totalment taiwanès: les típiques taules circulars xineses, menjar i més menjar, alegre conversa entre ells, en la que jo feia el que podia —he mig parlat francès amb un d'ells&mdash, acudits i somriures, i tot un seguit de brindis cara a cara molt curiosos i més elaborats del que hom pensaria.

En el cotxe de tornada, calentet i amb la panxa plena, m'endormiscava. Però la vida és dura i tinc sis estudiants que han de passar, entre avui i demà, per a què els revisi els pòsters per la conferència de la setmana que ve i no hi ha descans. La majoria van tard i malament. Com deien aquells es mastega la tragèdia.

12 de gener 2009

Festa de final d'any

Un cap de setmana letàrgic, però segurament em feia falta. Sí, vaig anar a la festa de Final d'Any de l'ASIAA, al pis 44 de la Torre Shin Kong Life —el segon edifici més alt de la ciutat—, però em vaig oblidar la cambra de fotos a casa (massa oblits darrerament). Hauria valgut la pena intentar fer alguna foto des de les altures.

No hi ha gaire per explicar de la festa: plats i més plats, generalment força bons, però dels quals no en menges gaire perquè no saps si arribarà per tothom de la taula (i quan veus que en sobra, potser ja no en tens ganes); sorteig de regals —dos vals per menjar (gairebé) gratis en un restaurant—; i sessió de karaoke, de la qual em vaig poder escapar sense més danys. Una manera suau de tornar a tocar de peus a les terres taiwaneses.

09 de gener 2009

Arrossegant la fresca

La nit abans de marxar de Barcelona vaig poder veure com nevava pel Poble Nou i Ciutat Vella. No era una gran nevada, potser una mica més gel que neu, però prou per comptar-la com a tal. I la temperatura era ben baixa per ser Barcelona.

Encara que no ho pugui semblar, per Taiwan també hi ha temperatures baixes a l'hivern, però fins ahir, quan mirava a la web quina temperatura hi feia, hi havia màximes de 18º a 20ºC cada dia i mínimes al voltant dels 15ºC. Avui, ja hem estat prop de 15ºC de màxima i la previsió de demà és per sota d'això, amb mínimes de 8ºC. Pot no semblar gaire, però per ells això és extremadament fred. Sembla com si amb les maletes hagi arrossegat una mica de fred amb mi (ningú no ho hauria dit en l'estoneta que vaig passar a l'aeroport de Bangkok).

En fi, demà que tinc la festa de Cap d'Any de l'ASIAA, ja podré fer un bon ús de l'abric que em vaig portar des de Barcelona. Ara m'he de comprar alguna manta pel llit.

08 de gener 2009

Tornat d'Europa

Quan vaig marxar cap a Barcelona, tenia la intenció de continuar afegint alguna entrada de tant en tant, però no hi ha hagut manera o de recordar-se'n o de trobar la concentració, i al final res de res.

Aquest vespre he aterrat a Taiwan, després d'un viatge una mica més curt que el d'anada, amb totes les connexions i horaris complerts gairebé al minut i sense majors problemes —com oblidar-me a Barcelona l'adaptador de l'endoll de corrent per al portàtil, gran error!, però ja en tinc un de nou.

Això és tot per ara. Tot i dormir molt, estic força cansat i amb encara més ganes de dormir. Deixaré per uns altres dies més explicacions sobre les meves aventures. Però per esvair temors, aquest blog és encara viu.