Hockey

I com que tenia lliure la nit de dissabte, vaig tornar a anar al Taipei Arena. Bé, no a la pista gran, sinó a una d'auxiliar, per veure un partit de les semifinals de la CIHL (Chinese Taipei Ice Hockey League). Sí, hockey sobre gel, a Taiwan. Des de l'any 2004, hi ha una lliga amateur, amb 9 equips actualment, 4 de Taipei i 5 de la resta de l'illa, i aquests caps de setmanes estan jugant els play-offs al Taipei Arena. El partit que vaig veure era el segon entre els Hsinchu Raptors i els Taichung Lions.

Sorprenent, oi?, bé, no tant si penseu que Chien Chou, l'estudiant que estava a la meva oficina fa un any, i que tant em va ajudar, hi jugava. El fet és que sembla que hi ha uns 30000 canadencs a Taiwan (o això em van dir) i ja sabeu que l'hockey sobre gel és una mena de religió al Canadà. La majoria dels jugadors d'aquests equips són, probablement, canadencs, però estan començant a tenir força jugadors taiwanesos.

Jo he vist partits per la tele durant anys, quan es pot, que no és tan fàcil, i més o menys conec les regles, però era el primer cop que ho veia en directe. Evidentment, el nivell no era el de la NHL o d'un campionat internacional, però em va agradar força. Sempre he trobat que és un esport d'una gran bellesa plàstica, quan es llencen a tota velocitat cap a la porteria contrària tot controlant el puck amb el stick, o quan comencen a connectar passades. Malgrat el fred que hi feia, naturalment, va estar molt bé.

El divertit era el públic. Moltíssims nens, que no van parar de cridar i cantar cançons, molts segurament alumnes d'un dels jugadors dels Raptors que va ser rebut com una autèntica estrella en acabar el partit.

Això sí que és popularitat i la resta són mandangues.

Un any

Malgrat el que pugui semblar, avui mateix fa un any que vaig aterrar a Taiwan, una tarda ennuvolada i humida del mes d'abril, després d'un llarg viatge des d'Europa; amb certes imatges de com podria ser això, però, en realitat, amb tot un món per descobrir. Quint munt de canvis i quantes coses noves que he experimentat en un any; la gran majoria positives. He conegut un bon grapat de gent nova, amb alguns he establert un cert grau d'amistat; amb altres no, és clar; alguns ja han deixat l'illa, però d'altres hi han arribat; unes poquetes persones m'han arribat més a prop, alguna moltíssim més. Camins nous.

En aquest moment, ja estic contemplant el segon any. Amb molta feina per acabar, i més per començar. Amb dubtes, certeses, sabent el que s'acosta, preparant-me. Il·lusionat i no gaire enyorat de la terra que he deixat —però això no vol dir que no els trobi a faltar tot sovint—, i plantejant-me si he de mirar encara més endavant. Potser és massa aviat.

Un any està format per moltes escenes, per petits detalls, amb grans idees, moments tristos, instants emocionants, records inoblidables. No ho abastaré en unes poques línies. Per tant, seguir endavant. To be continued...

Relax

Aquesta matinada he acabat les tres nits d'observacions que tenia per aquest cap de setmana. Al final, he pogut fer més del que em vaig pensar en un moment de gairebé desesperació la primera nit. A veure si quan miri les dades hi ha alguna cosa interessant.

Ara mateix, però, he de tornar als horaris normals. Avui he dormit poquet un altre cop perquè volia anar a una xerrada que es feia a migdia. Així que arrossegaré una mica de son un dia més. Però aquesta matinada quan tornava cap a casa he vist que la paraula del dia és relax, malgrat que hagi de fer feina, naturalment.

Per què?, bé, a l'igual que divendres al matí, quan tornava cap a casa, vora les cinc del matí, el cel començava a clarejar. Era aquella hora de tranquil·litat i penombra just abans que hi hagi massa lluny. I ja hi havia gent pel campus fent exercicis. Els millors, tres jubilats que acompanyats amb música d'una mena de cant (budista? religiós?), molt tranquil i que en aquella situació agafava un protagonisme fascinant, estaven fent el que semblava més aviat gimnàstica. Bé, això divendres, perquè aquest matí estaven comentant la jugada abans de començar. Ben relaxats.

No IYA

Aquest any es celebra, com suposo que ja heu vist anunciat per molts llocs, l'Any Internacional de l'Astronomia (les sigles en anglès, IYA). Amb motiu d'això, aquest cap de setmana, professors i estudiants de Shida feien unes activitats a Taichong per promoure l'Astronomia: algunes xerrades, observacions amb telescopis, etc. Han estat un munt de mesos treballant-hi i em van proposar donar una xerrada a professors de secundària, bàsicament tornar a fer-ne una que havia donat l'any passat. Encantat.

El problema ha estat que primer em van posar les observacions d'aquest cap de setmana i, després, em van canviar la data de la xerrada a Tsing Hua pel passat divendres. Tot al mateix temps!. En principi, atrevit, vaig pensar que ho podria fer tot, aprofitant els autobusos per dormir; però després em van convèncer que acabaria rebentat i com que els professors serien de primària, doncs que l'anglès seria una dificultat addicional per ells. En resum, que m'he quedat a Taipei, potser més descansat, però em sap greu. A veure si han tingut bon temps per allà baix, perquè per aquí ha estat ennuvolat i/o plovent la major part del temps.

Xerrada a NTHU

Avui és un dia maratonià. M'he passat la matinada, fins les 5, fent unes observacions que no eren les que planejava fer —un petit desastre, per culpa de no comprovar una cosa bàsica, però que un cop decidides les dates ja no tenia cap altra solució—; dorm quatre horetes i amunt per agafar l'autobús que em portarà fins a Hsinchu, a la universitat de Tsing Hua per donar una xerrada a migdia. Després, torna a Taipei, perquè torno a tenir observacions aquesta nit. Demà crec que dormiré fins que no en pugui més.

Però tampoc no em queixo. La xerrada no ha anat malament, tot i que n'he fet de millors. He tingut un cafè molt agradable després de la xerrada amb alguns dels assistents, ha tornat a fer un dia molt maco, i he pogut veure una mica de natura fora de les ciutats. Impressionants, les flors blanques en alguns dels arbres dels boscos que he vist des de l'autobús, que de lluny semblaven alternar-se entre el verd fosc i un verd més cap a blanquinós; que semblava que haguessin enfarinat els turons. Sort d'això, perquè la majoria de les construccions que es poden veure pel camí no són gaire maques. I quin munt de blocs d'edificis nous que he vist!.

El millor és, que entre una cosa i una altra, ja gairebé m'he tret de sobre totes les obligacions urgents que tenia. Ara podré tornar una mica a la normalitat.

Sant Jordi

La diada de sant Jordi en la distància sempre se'm fa molt estranya. Per mi, és un d'aquells dies màgics a Catalunya, entre roses i llibres, amb la primavera esclatant i, en general, ben acompanyada pel bon temps (o així la recordo sempre). Quan un està lluny, no veus les parades de flors i de llibres, la gent pels carrers, amb roses a les mans, les parelles trobant-se, l'olor de l'aire, la llum particular del dia, tot allò. Lluny, no és cap dia especial pels del teu voltant, però ho continua sent per a tu. I sempre que he pogut, alguna cosa he fet.


Avui, després de dies de pluja i de núvols, el dia ha sortit amb un Sol esclatant, el cel blau amb núvols blancs, caloreta, com ha de ser. Perfecte per recordar-me quin dia és, fins i tot a l'altra punta de l'Àsia.

I sí, he pogut trobar una rosa vermella, petitona però ben maca, per donar a una noia molt bonica.

Post-docs

Des de la setmana passada, hi ha una nova proposta per augmentar la interacció dels postdocs de l'ASIAA: postdoc tea cada dimecres. Prendre alguna beguda, potser pastetes i xerrar d'alguna cosa. La setmana passada hi vaig anar; aquesta, no, plovia i tenia feina. I, total, pel que hi he de fer, millor que m'ho reservi per una ocasió millor.

Molt curiosa tota aquesta cosa dels postdocs. No n'estic gaire acostumat, perquè en la meva estada als Estats Units, només vaig tenir interacció dins del nostre grup, on vam arribar a ser-ne una bona colla, però era una cosa diferent. Aquí, n'hi ha força a tot l'institut. La majoria, taiwanesos o japonesos, i després exemplars d'altres països com jo: un parell o tres d'indis, una canadenca, poca cosa més.

En general, els estrangers tendim a fer més coses junts, perquè és normal que els taiwanesos tinguin la seva vida i/o objectius personals: són els que s'hi quedaran a la llarga. També és diferent la manera en que cada un respon a altres qüestions internes i externes. La gent va i ve, costa establir amistats més profundes, tot sovint les relacions són més aviat superficials. En general, tant me fa, però hi ha vegades que pot arribar a cansar o ser decebedor: fer molt d'esforç, per no gaire. Suposo que així és la vida, no passa res. A més, jo tinc la meva tendència, molt afermada en la meva experiència barcelonina, a buscar-me la vida fora d'aquests cercles també.

Però ja veieu perquè avui no hi he anat.

Taula

Avui he estrenat la taula que han posat a la meva disposició a l'IAA per tal que hi pugui passar algun temps a la setmana.

Va ser una petició/demanda del director —hauries de passar almenys un dia a la setmana aquí—, i vés que has de dir, oi?. La reunió amb el director va ser farà uns dos mesos, però pels problemes greus de lloc que tenen, fins que s'acabi el nou edifici, no van trobar un lloc fins la setmana passada. En principi, m'hi estaré els dimarts que és també el dia que, cada dues setmanes generalment, tenim la reunió del grup de Formació Estel·lar. Avui, a més, he tingut una llarga reunió amb un visitant francès sobre qüestions de modelització de la química i m'ha anat molt bé tenir un lloc on deixar el portàtil i la bossa. Algun avantatge ha de tenir.

L'oficina en la que estic està plena d'estudiants de doctorat, però per sort la meva taula està al costat de la finestra i té vistes a l'exterior (i al Taipei 101). És un pas més, en aquest procés meu d'integració en els afers de l'institut. De totes maneres, ja veurem fins a quin punt hi vinc cada setmana o no, perquè ja em trobava prou bé a la meva oficina habitual... i un ha de lluitar per la seva independència.

La primavera ja és aquí

A partir d'algun moment del mes de febrer, i més endavant, vaig començar a veure aquest símbol, negre sobre un fons vermell, per molts llocs: a les portes d'oficines, en parets de passadissos, en alguna porta d'alguna casa, fins i tot en taxis.


Què té d'estrany?. Bé, a poc que t'hi fixes, te n'adones que és el mateix caràcter que en xinès significa primavera (chūn) girat de cap per avall. L'altre dia em van explicar —i espero recordar bé el que em van dir— que el caràcter invertit és semblant, o vol dir, dao que sona de la mateix manera que arribar i, per tant, el que aquests signes penjats per les parets volen dir és que la primavera ja ha arribat. Senzill i maco, oi?.

"Set Them Free"

Una entrada d'en Jordi al blog de SeNSe SeNSo d'avui m'ha fet fer un viatge en el temps, a una època no tan llunyana —IRA i unionistes a l'Ulster, amb l'exèrcit britànic fent de les seves; l'apartheid a Sud-Àfrica—, que aparentment i per ara, si es mira com han canviat les coses, ha estat feliçment deixada enrera, amb totes les dificultats, errades i encerts del món.

I seguint amb la música, no he pogut evitar fer la connexió entre aquesta cançó

Biko (de Peter Gabriel), i aquesta altra

Silver & Gold (d'U2), probablement una de les primeres raons pel començament d'una gran amistat farà 20 anys, com a mínim (Ok, Edge... play the blues!!).

Com moltes altres, són cançons que encara m'emocionen (sí, se m'humitegen els ulls i començo a moquejar). I espero que em duri per molt de temps.

Tremolors

A la vida et trobes en situacions en les que et tremolen les cames. En d'altres, la intensitat de les emocions és tal que sembla que la terra tremoli. Ahir en vaig viure una en la que, a més, el terra també es movia. Passats dos quarts de nou del vespre, de sobte, un parell de sacsejades fortes; un altre terratrèmol. Molt més curt que d'altres que he notat, però amb un parell de d'oscil·lacions més fortes. I per primer cop, amb una mica més de resposta dels habitants locals. No massa, no us penseu. Després vaig veure que havia estat d'una magnitud de 5.5. Suposo que es nota més al meu edifici del campus, alt i estret. Crec que no en notava cap des de l'any passat.

Errades tipogràfiques

Els que escriuen (escrivim), ja sigui llibres, articles, blogs o qualsevol altra cosa que hagi de veure un cert públic, estan acostumats a repassar els texts força cops, intentant evitar que s'escapi alguna errada tipogràfica en el que hi ha escrit, que sempre fa lleig. Sí, hi ha correctors de text, però tot i així, sempre acabes trobant-ne alguna.

Per Taiwan, és molt comú veure'n en tota mena d'escrits en anglès, fins i tot en documents seriosos (i no us vull explicar res sobre el meu nom). Per una banda, suposo que és problema de l'alfabet i de fer servir una llengua estrangera. Per una altra, potser volen fer les coses massa de pressa. Perquè si no, sense entrar en altres qüestions gramaticals, com s'explica que el text que hi ha en aquest got de plàstic s'inventi una nova paraula?

envivonmental (en lloc d'environmental). Val per un somriure, si més no.

Rellegint

Diumenge passat estava repassant el meu correu electrònic, quan no sé ben bé per quina raó, vaig començar a rellegir durant una bona estona missatges de la família de les setmanes abans de venir a Taiwan i de les primeres en les que estava ja a Taipei. No va ser premeditat, m'hi vaig trobar; però va ser interessant. Recordar frases divertides o afortunades de l'un o de l'altre; o quan m'explicaven alguna cosa que havia fet la petita o com els començava a portar de cap; intercanvis lúcids entre germans; càrregues de l'artilleria sobre temes qualssevol que inevitablement em feien esclatar la rialla, etc. Un fart de riure i de somriure.

També em vaig adonar en el que jo mateix escrivia de com canvien les coses entre el principi i uns mesos més tard. Durant els primers dies, hi ha molta incertesa, la novetat es troba a tot arreu, els ànims són molt variables. Petites coses et fan sentir malament, d'altres et fan sentir molt bé. Als pocs mesos, tot s'estabilitza molt més i comences a oblidar-ho, a pensar que allò que senties no va existir mai. Tornar a llegir aquests missatges m'ajuda a adonar-me, com si em calgués ara mateix, de com de bé que em sento ara mateix.

I Remember You

Quan vaig des de Shida fins al campus de Taida, he de creuar Roosevelt Rd, una avinguda força ampla. Generalment, faig servir un dels dos passos subterranis que hi ha entre Keelung Rd i la porta general de Taida. També hi ha un pas elevat i alguns semàfors, però no val la pena esperar-s'hi.

El primer pas subterrani acostuma a estar desert —tot i que avui hi havia unes noies assegudes a les escales—, sense decoració i només recentment tornat a pintar.

L'altre, que dóna al night market de Gongguan és diferent. De fet, té sis sortides en tres braços que es troben al mig del carrer, amb columnes postisses de decoració, pòsters sobre Taida o algun mapa de la zona. Acostuma a estar força concorregut i amb gent que hi ven alguna cosa: llibres vells, flors, penjolls o pintes, etc. També hi ha moltes vegades un home vell agenollat que ven, bé, no sé què ven, però m'han dit que hi porta un munt d'anys.

Aquesta tarda, però, quan hi he entrat he sentit música familiar. De seguida he reconegut els acords de la cançó dels Skid Row, I Remember You. La cantava un noi amb estètica entre punk i sleaze, amb els braços tot tatuats, que tenia la funda de la guitarra oberta, amb alguns discs i coses semblants. Feia, evidentment, una versió personal de la cançó —no és fàcil fer-la, però no m'ha importat. En un dia de cançons maques, he tornat cantant per mi mateix la tonada d'aquesta cançó que feia tant de temps que no sentia i que sempre m'ha agradat. I m'ha fet pensar...

Tornada als escenaris

Potser ja fa dies que hi són, però ahir va ser la primera nit que, quan passava per la zona, vaig tornar a sentir ben fort el raucar de les granotes pels voltants del mercat de flors que tinc camí de casa. Feia mesos que no les sentia. Potser la primavera fa que es tornin a animar, però han trigat les punyeteres. L'altra nit vaig poder veure una de les petitones però sorolloses granotes que hi ha pel campus —els agrada el risc, perquè va anar d'un pèl que no l'aixafés—, però encara no se senten cantar gaire.

Aliens

Com ja he comentat en alguna ocasió, Taipei és una ciutat força internacional i no és doncs gens estrany creuar-se amb bitxos rars com jo: occidentals. Això es nota en que la gent del país no perd gaire el temps en mirar-te (a diferència del que vaig experimentar a la Xina) i fins i tot molts nens petits estan tan experimentats que no semblen adonar-se'n. Els que ho fan, però, són la bomba. De totes maneres, no és tampoc un fet que passi a cada moment, la qual cosa vol dir que hi ha generalment prou separació com per a què ho notis.

I això és el més curiós per a mi. Les races són, bàsicament, una cosa que afecta l'aspecte extern, però estem tan acostumats a reconèixer formes, o colors, o persones similars a les del nostre entorn original, que molts cops és sorprenent com destaca, per a un mateix, i tan ràpidament, un occidental en el fons de la gent que va pel carrer. I mira que la majoria són del tipus nòrdic/anglosaxó.

Llavors es produeix una cosa molt divertida (o molt trista, segons com un s'ho miri), perquè les reaccions poden ser de tres maneres:

• el paio que porta pocs dies per aquí, segurament, que en descobrir-te et mira com si pensés, "un dels meus". Els ulls se li'n van, segurament et somriu massa intensament. Li alegres el dia. No n'hi ha per tant, oi?
  
  
• l'altre extrem és el que et veu i ben ràpidament desvia la mirada, de vegades fent contorsions extremes del cap. O potser fa que no mira, però potser sí que t'està controlant.
  
  
• i, finalment, doncs un més normal que et mira, més o menys estona, com ho deu fer amb tothom i tira endavant.
  

Jo crec que estic entre la segona i sobretot la tercera, depèn de les etiquetes que un té per la gent que sembla ser d'una certa manera (i us asseguro que hi ha un tipus de turista/expatriate que el tinc més que clitxat), però no em costa res fer un somriure o un cop de cap a algú que es troba a la primera.

El curiós és que de vegades se t'escapa el pensament, "home, un d'aquests un altre cop", venint d'un tipus semblant de bitxo rar. I és que ens acostumem a tot.

Dou hua

Ahir vaig parlar de postres, però sense entrar en detalls. Això és el que vam prendre ahir al night market de Danshui, dou hua (豆花).

És la mena de postres que vaig descobrir al poc d'estar aquí i de ben segur que m'agraden. Aquest està fet per una mena de tofu especialment tou, d'un aspecte i textura que recorda al formatge fresc, però encara més tou. A Taiwan, acostumen a servir-lo amb cacauets o amb alguna mena de mongetes, o tapioca, etc, dins d'un xarop amb gusts diversos (amb gust de gingebre o ametlla?). Pot ser servit calent o amb gel (muntanyes de gel). El gust és, evidentment, dolç, però no massa dolç per al meu gust. I omplen més del que sembla.

Els de la foto estaven boníssims.

Danshui

Avui hem tingut un altre dissabte fantàstic, com el de la setmana passada. Sembla que algú hagi fet tot el possible per a què tinguéssim un temps perfecte. En arribar a Danshui abans de les quatre, el Sol picava i feia calor, però sent el mes d'abril encara es pot aguantar.

Així que hem anat caminant al llarg del mercat que segueix el riu en direcció a la seva desembocadura. Com era d'esperar, estava ple de gent. Amb totes les botigues, coses que hi venen, gent que actua pel carrer, era veritablement la definició de la barreja de colors, sons i olors.



I d'oferta. Des de pandes, que es troben aquests dies per tot arreu a Taipei,

fins a la importació de maquinària estrangera (dedicat als estudiants de rus).


Hem anat caminant fins arribar a una escullera on hem estat una bona estona gaudint del Solet, de la brisa i de les petites onades d'aquesta barreja de riu i d'oceà.


Esperant la posta de Sol.


Després, sopar excel·lent, postres i una caminada de tornada al llarg del carril bici que segueix tota la vora del riu fins a la següent parada del MRT. Un veritable gaudi dels sentits, caminar en la penombra, amb les olors, els sorolls i les millors sensacions de la nit al teu voltant. Dissabte de passió, oi?

Un dia veritablement meravellós.

Roques

És un costum que em va cridar l'atenció ben aviat, que em va agradar, però del qual no tinc tants documents gràfics com voldria. He vist que està molt estès, en parcs, monuments, llocs significats, posar una roca —generalment d'una mida considerable— que té inscrits els caràcters amb el nom del lloc, o en el que s'hi diu alguna cosa. M'agrada aquesta barreja de les qualitats naturals de les pedres amb la cal·ligrafia.

Wow

I no sóc capaç d'afegir-hi res més ara mateix.

Convois

El meu supervisor taiwanès acostuma a fer una mica de conya dient que el meu apartament és a prop de la casa del president del país, volent dir que és un barri de categoria. No m'ho sembla pas. Ara mateix, però, sembla que només hi viu la seva mare, i és segurament en uns edificis una mica apartats i, suposo, ben vigilats.

Potser és per això que he vist més d'una nit, passades les 9 o les 10 de la nit, tot un seguit de policies, d'uniforme o de paisà, desplegats al llarg de Xìng Lōng Lù, el meu carrer, un en cada cruïlla com a mínim, vigilant i controlant el ritme dels semàfors, esperant un petit convoi de motos i cotxes de policia que escorten un o dos grans cotxes negres que passen rabent carrer enllà. Deu ser que el president torna de visitar sa mare.

Decoracions

Les ciutats acostumen a tendir a ser grises. Taipei també, malgrat la multitud de rètols lluminosos de tots colors que pengen per les parets dels edificis, els arbres que es troben per molts carrers, molts d'ells amb flors de colors llampants. Potser per això, han de decorar els armaris de connexions de les companyies telefòniques, potser també de la llum o de control del trànsit.


Semblen els pòsters d'una agència de viatges, però és més agradable que veure les capses de color verd fosc o gris dels armaris dels semàfors que hi ha penjades per alguns carrers.

Paraules

Com ens afecten les paraules, quins sentiments ens evoquen, ja sigui de plaer o de rebuig, és una d'aquelles coses de les que m'he anat adonant més i més en aprendre altres idiomes. No és tan fàcil saber que una paraula és malsonant o que significa això o allò, i notar al mateix temps aquella sensació intensa que t'hauria de provocar. O fins i tot, qui ho diu i com ho diu.

Amb els anys, m'hi he anat acostant molt en anglès, però crec que mai no arribaré a tenir-lo tan a la pell com el català o el castellà. Clar que els dos anys als US van fer el seu efecte, amb exemples com en no poder aguantar sentir el Bush cap al final de la meva estada.

Farà un parell de setmanes, el diumenge que vaig anar al Jardí Botànic, tornava caminant per un carrer que en el mapa que tinc en anglès s'anomena Aiguo Rd. El nom no em produïa cap resposta especial, potser alguna conya personal amb la semblança amb aigua. Llavors, em vaig adonar de com s'escriu en xinès

愛, ài, vol dir amor i 國, guó, nació, pàtria. Ei, quin canvi, i una mica de decepció -què voleu que hi faci- de caminar pel carrer dels patriotes o del patriotisme o d'alguna cosa semblant. I no és d'estranyar, perquè és un carrer que es troba en la part més oficial de la ciutat, amb ministeris i coses d'aquestes. A més, veient els vigilants que s'estaven cada 50 o 100 metres, vestits amb roba més o menys de carrer, però sense poder amagar l'embalum de la pistola que es notava sota la camisa llarga que portaven, que et miren sempre amb mala cara, va fer que sortís d'allà ben ràpid. Perquè ja ho diu aquella frase sobre els patriotes...

Registre

Hom podria dir que a Taiwan, els arbres porten matrícula.

Potser es podria pensar que és una exageració, però és molt comú veure una corda lligada al voltant del tronc de molts arbres aguantant una peça de fusta o de plàstic amb un número de registre, el nom en llatí de l'arbre i, suposo, l'equivalent en xinès. Poden ser més serioses o una mica més informals


Per la visita que vam fer a Alishan, sé que els arbres protegits per la seva antiguitat tenen aquesta corda per tenir-los controlats i evitar que furtius els tallin o facin alguna barrabassada (i en vam veure petits exemples). A ciutats com a Taipei, potser ja no és per aquestes raons, sinó per tenir un cens dels arbres de la ciutat, tal i com el tenen a Barcelona.

De totes maneres, porten matrícula.

Arena

Aquest cap de setmana he fet una mica d'allò que alguns anomenen cultura i, a més, vaig poder veure l'interior del Taipei Arena,

un dels palaus d'esports de Taipei. Em semblava més gran des de fora del que vaig veure un cop a dins, però déu n'hi do. El dia que miri com descarregar les fotos del mòbil, ja en penjaré alguna de les que vaig fer.

La raó d'anar-hi era un concert de Sarah Brightman. No és el meu estil de música, la veritat, i totes aquestes produccions gegantines no em fan gaire el pes, però va estar força bé, amb algunes peces molt maques. I els efectes de llum a l'escenari eren bastant impressionants. A més, vaig tenir l'oportunitat de veure el comportament del públic taiwanès, que sempre és un valor afegit —i una mar de gent a la sortida.

Després encara vam tenir temps de descobrir un bar d'estil alemany, amb tota la decoració i fins i tot amb una ràdio alemanya de fons. En fi, una vetllada molt agradable en molt bona companyia.

Renovacions

Una de les conseqüències d'acostar-me a l'any d'estar a Taiwan és que he de renovar el certificat de residència d'estrangers (ARC) abans de finals d'aquest mes. Sí, ja fa més d'onze mesos que vaig arribar a l'illa.

Aquest matí, doncs, com que ahir em van donar a la feina els papers necessaris per fer els tràmits, he anat a una de les oficines d'immigració, ben aviat i preparat per si hi havia cues, però no hi havia gairebé ningú. Crec que he estat més temps esperant el metro que fent cua i en uns 5 o 10 minuts, i després de pagar NT1000, tot fet. Ara he d'esperar una setmana més o menys per recollir el carnet nou. Pel que he vist, perquè m'havien d'explicar que el permís de re-entrada ara estarà en el carnet d'ARC, és una targeta ben moderna. Una altra més.

Rodolant

... costa avall, és com tinc una certa part del meu cos després del que he vist aquest matí.

Millor que m'expliqui. En molts dels temples budistes que es troben per Taiwan, es pot veure molt clarament la sauvàstica, la creu gammada que té els braços en la direcció contrària a les agulles del rellotge. A l'igual que l'esvàstica, és un símbol cultural i religiós habitual des de fa mil·lennis fet servir per cultures que van des de Grècia a la Xina, sobretot al Budisme i a l'Hinduisme. Tots dos sempre havien tingut un significat positiu, fins que aquells amics dels demòcrates no-nacionalistes (hipernacionalistes ells) van fer el que van fer per Europa als anys 30 i 40.

Fins aquí, bé, sempre sorprèn una mica veure'n una, venint d'Europa, però no havia vist cap esvàstica encara, només sauvàstiques en temples, i la sorpresa ha anat disminuint amb el temps.

Aquest matí, però, quan venia cap a la feina, ha estat una cosa molt diferent. I és un problema d'aquest costum de fer servir símbols d'altres cultures sense saber què signifiquen. Perquè una cosa és portar una esvàstica a sobre aquí —el símbol en sí no ha de tenir cap problema—, però una altra cosa ben diferent és portar pintada a l'esquena una bandera vermella, amb un cercle blanc al centre, dins del qual hi ha una esvàstica negra inclinada uns 45 graus. En certs llocs d'Europa, vas de cap a la presó per això, i amb raó. He fet un bot de bon matí i encara estic alterat.

Traduint

La setmana passada, i amb setmanes o mesos de retard, vaig estar traduint gràcies a l'ajuda d'una estudiant, una tesina de màster que havia fet servir unes dades que volem publicar properament. No és que fos totalment necessari, però era l'única manera de saber amb exactitud què hi havien fet, què havien observat, etc.

La tesina, per si faltava dir-ho, està escrita totalment en xinès. Hi ha parts de les que entre els números i els termes en anglès, i amb algun caràcter que conec, en puc extreure la major part de la informació que necessito. N'hi ha d'altres on això és gairebé impossible. Així que, en dues sessions, vam traduir tres quartes parts del que hi ha (la resta per més endavant). I em va anar bé, perquè vaig acabar d'entendre un parell de coses que no acaba de saber perquè havien estat fetes d'aquella manera. Ara podré dedicar-me a explorar amb més coneixement el laberint de dades que tinc al meu ordinador, i decidir què aprofitar i què no. I posar-me a escriure l'article.

El divertit era quan l'estudiant se sorprenia que entengués uns quants caràcters (i encara en vaig aprendre uns poquets d'ella) i em preguntava perquè m'havia preocupat en aprendre'ls. Bé, no és una dedicació total, ni de bon tros, però ni que sigui per tenir una estada més còmoda va bé anar aprenent el que es pugui. En realitat, però, és molt gratificant adonar-me que puc entendre cada cop més coses.