De parranda

No he desaparegut, només m'he despistat. La setmana passada va acabar sent caòtica, enllestint el pòster per la conferència del cap de setmana passat a Pingtung a la punta sud de l'illa, on hi vam anar en cotxes en dos viatges llargs que ajuntats amb la manca de son durant quatre o cinc dies, em van deixar baldat en arribar a Taipei el vespre de diumenge.

Després, el cert és que se m'ha ajuntat una mica de mandra i desorientació. De parranda, com deia. Ja ho solucionaré amb nou material. Aviat.

Després de la pluja

Aquesta tarda hem tingut finalment una tempesta, que si bé no ha durat gaire i tampoc no ha plogut gaire, és la primera que recordo en setmanes. Des de la meva finestra podia veure el cel gairebé negre cap al Sud i els llampecs creuant-se entre els núvols. Ben estrany el temps tan sec que estem tenint aquestes setmanes. El millor però, el cel després de la pluja

Noms

No és el primer cop que em passa aquí. Avui he tornat a experimentar un d'aquells moments, potser intranscendents, en els que una petita bombeta se m'encén i m'adono de connexions entre coses diverses. Per una raó que en un principi no entenia, aquesta tarda una certa persona em parla de Kung Fu, pronunciat a la manera correcta, estranya per la meva oïda però més autèntica, i em pregunta sobre si en conec a un famós practicant, Lee Xiao Long, que havia fet pel·lícules. No, dic jo, pensant-me per un moment, tot i que ja començava a albirar la llum, que es referia a la sèrie Kung-Fu i el David Carradine.

No, ràpidament m'ensenya una foto de la web i era, evidentment, Bruce Lee. Lee Xiao Long, Lee petit drac. De sobte, m'han assaltat memòries de la més tendra infantesa quan companys d'escola (amb 7 anys?) m'explicaven pel·lícules senceres del Bruce Lee que havien vist el cap de setmana anterior —perquè jo no n'he vista mai cap, sorprenentment. I de sobte, molts dels títols de les seves pel·lícules i alguna altra cosa han pres sentit.

No és cap mena de revelació trasbalsadora, però m'ha fet gràcia.

Voluntaris

Un dia de la setmana passada, mentres esperàvem que es posés verd el semàfor pels peatons d'una de les cruïlles més sorolloses que m'he trobat a Taipei, just al costat del meu campus, em van explicar que no tots els policies que s'estan en cruïlles dirigint el caòtic trànsit de l'hora punta són realment policies. No me n'havia adonat i, de fet, no sé distingir-los encara, però em van dir que hi ha un bon nombre de voluntaris que fan aquesta feina d'intentar millorar la circulació. Per l'opinió que vaig rebre, sembla que prou bé.

Això em va fer pensar en la impossibilitat pràctica de portar a terme la mateixa cosa a casa, segurament, per la xuleria innata de la policia i per la xuleria innata d'una gran majoria de gent quan agafa una micona de poder. Però potser per aquí són millors ciutadans.

Clar que també vaig recordar la història que algun cosí o tiet meu explicava al poble del meu pare a l'Aragó, sobre el tonto del poble que dirigia el trànsit o ajudava a aparcar o a entrar els vehicles a les cotxeres. Pobres dels forasters que li fessin cas, —"tira, tira"—, que acabarien amb el cotxe encastat a la paret.

Us xiulen les orelles?

No és una coincidencia, oi?. Un dia després dels xiulets a l'amic alcohòlic dels óssos negres i de la realització nord-coreana de les teles regimentals, un speaker —originari de l'Est d'Europa, segur—, em parla de his majesty the king, que havia inaugurat una antena a Yebes, al costat de la que jo havia fet servir al principi de la meva tesi. Em pixava de riure per dins. No sé si el meu somriure burleta es notava gaire.

PS: relacionat, o no, amb això, però sí amb la bogeria col·lectiva que regna a 10000 km d'aquí, celebro haver rebut finalment el recull d'impressions del reporter més destraler a les vores de la Mediterrània. La diversió continua.

Vegetals

Des d'ahir, tenim noves formes de vida dins de la meva oficina. És una de les coses que es podria dir que és conseqüència de l'anomenat toc femení: tres plantes per millorar la decoració i donar una mica més d'alegria a l'entorn.




Ahir per la tarda, vam fer una visita ràpida al mercat de flors i plantes que hi ha a mig camí entre casa meva i la feina i en un momentet estava fet. I mira que hi havia força varietat de plantes d'interior, d'exterior, de flors; algunes molt maques. Em va fer gràcia veure algunes de les plantes i flors que són gairebé un institució dins de la família. Bé, no sé si eren les mateixes, però prou que s'hi assemblaven.

Estiu

Astronòmicament no ho és encara, i ja sé que això anirà en augment, però després de dos o tres dies semblants, dono per inaugurat, d'acord amb el que estic acostumat, l'estiu. Avui hem tingut un altre dia de Sol —bé, pel que he vist, perquè m'he aixecat a les tantes—, força calor i, m'ha semblat, poca humitat pel que estem acostumats. Era un dia d'aquells que per Catalunya és de l'estiu avançat, quan el primer que et ve al cap és sortir cap a la platja.

I és graciós perquè se suposa que ara comença la temporada de pluges. Crec que ens esperen unes bones tormentes, per compensar.

Canvis d'horaris

Potser és el fet de viure sol; potser no sóc capaç ja de seguir una disciplina estricta; potser és que ja fa anys que ho faig una mica d'aquesta manera. Sigui el que sigui, avui tornaré a trencar el ritme normal (recomanat?) de son. Torno a tenir observacions amb el SMT, fins les 3 de la matinada aproximadament. Així que demà començarà per mi cap al migdia. Per sort, avui l'inici ha anat com la seda i suposo que podré fer gran part del que tinc previst.

Aquests canvis sobtats, no em produeixen grans problemes, i acostumo a poder dormir força bé la nit següent. Hi tinc el cos força acostumat, apart d'una certa sensació de desordre que m'acostuma a perseguir quan m'aixeco tard entre setmana, però també és cert que des que vaig aterrar a Taiwan, els meus ritmes vitals són bastant diferents dels que seguia a Barcelona i arriba un moment que ja no sé quins eren abans. De vegades penso en la ironia de comparar els ritmes dels músics que treballen de nit i d'alguns astrònoms. Mala vida.

Tapes

Segur que per alguna banda hi ha algun aficionat que ha obert un bloc dedicat a les tapes de les clavegueres o dels túnels de manteniment de serveis, de la llum, etc. O potser no, però amb els anys i a força d'anar caminant, i de veure tota mena de dissenys i decoracions, estic començant a pensar que podria ser una bona idea per veure la variació de gustos i idees. Una mostra, les tapes de la companyia de l'aigua a Taipei.

Peixos per sota, arbres pel dalt. O aquesta que vaig fer al Carrer Vell de Sansia; una de les moltes i diferents que hi havia.

Potser tingui un nou objectiu a la vida. Millor que no.

Renovació de contracte

Com que comença a fer un any de tot, avui he renovat també el contracte de lloguer del meu pis. Hi ha hagut gent que m'ha preguntat per què no em buscava un de nou, que podia explorar una altra part de Taipei. Cert, però dins de les limitacions que té el meu apartament, està prou bé, amb prou espai per visites que puguin venir, i prop de la feina. I la propietària és molt amable. Avui, sense anar més lluny, m'ha regalat un pot de te oolong, típic de Taiwan. A més, em feia molta mandra haver de començar a buscar-ne un de nou. Així que seguiré aquest segon any per aquí, a menys que hi hagi sorpreses. Si l'any que ve continuo, ja veurem què faig.

De totes maneres, encara enyoro el meu apartament als Estats Units, així que no em ve d'aquí.

Petits plaers

La memòria sempre acaba enganyant-me, però no recordo que l'any passat tinguéssim tants dies de Sol al principi de maig. No em queixo, avui ha sortit un altre dia fantàstic, amb els cels blaus, potser travessats per algun núvol blanc, i un Sol de principis d'estiu (pel meu costum). Fa calor, però no s'hi està gens malament.

Així que aquest migdia, que he hagut de dinar sol —per atzars estúpids—, m'he assegut després de menjar en un banc del jardinet que hi ha davant del meu edifici al campus. Sota l'ombra de les palmeres que eren agombolades per una brisa fresqueta que evitava que fes gens de calor i sentint el refilar dels ocells, mentre els meus ulls es perdien per sobre de la verdor de la gespa i els arbres, m'hi he estat uns 20 minuts, assaborint trossos de síndria i absorbint la tranquil·litat al meu voltant. Endormiscant-me de mica en mica, també.

Petites, i efímeres, però molt agradables moments d'un dia qualsevol, que no aprofito tant com hauria de fer-ho.

Te d'herbes

Els dimarts s'estan convertint en un dia complicat, i no gaire productiu, potser perquè els estic passant a l'ASIAA i vaig de reunió en reunió. Al vespre, ja al meu despatx, em costa tornar a agafar el fil. Ahir, però, em va ajudar una mica un te d'herbes que molt amablement em van oferir

De crisantem (jú huā, en mandarí). Curiós. I estava força bo.

Practicant

Hi ha diversos sistemes per transcriure fonèticament el xinès a un sistema de símbols més senzill. A la Xina, fan servir l'anomenat pinyin, que consisteix en caràcters romans que representen els sons i estructures de la seva llengua. Moltes de les lletres es pronuncien d'una manera semblant a la nostra, amb l'afegit d'alguns dígrafs per indicar sons característics del mandarí, i tildes per indicar els tons.

A Taiwan, però, malgrat que sembla que de mica en mica van cap al pinyin, o una forma similar, durant els primers anys de l'ensenyament primari fan servir el zhuyin o, com és més conegut popularment, bopomofo (pel só dels primers quatre sons b, p, m, f) . Aquest és un sistema, similar al pinyin, que fa servir però símbols particulars per a representar tots els sons possibles en mandarí. Un dels avantatges que alguna gent ressalta és que l'escriptura s'assembla més a la xinesa i pot servir com a entrenament a l'hora d'aprendre a llegir. La taula d'equivalències:

És el sistema que fan servir per ensenyar a llegir els nens durant els primers anys, o als estrangers que aprenen xinès, i també un dels més estesos per escriure en teclats a ordinadors o telèfons mòbils d'una manera relativament senzilla, fent-lo servir per triar els caràcters adients a partir de la seva transcripció fonètica. Si voleu tenir més informació, a la wikipèdia teniu entrades ben extenses sobre zhuyin fuhao, hanyu pinyin, o tongyong pinyin (la variant taiwanesa del pinyin).

Fa uns mesos vaig memoritzar els símbols i els sons del bopomofo per si m'era útil en alguna ocasió, però com que no els vaig tocar gaire, de mica en mica van anar esborrant-se de la meva memòria. Ahir, però, vaig tornar a repassar la llista i la vaig recordar força ràpidament. Llavors em vaig dedicar a jugar una estona amb el meu mòbil fent servir aquests símbols per escriure en caràcters xinesos. Sorprenentment, em va funcionar molt millor del que m'imaginava. Potser serà una manera més fàcil d'aprendre més lletres.

Tornant a estudi

Aquí són molt benevolents amb mi quan aconsegueixo dir alguna paraula en mandarí. Les respostes van des de la sorpresa perquè pugui arribar a dir o a llegir qualsevol cosa, fins els que molt amablement aprecien que conegui alguna paraula més complicada i em llencen tota mena de floretes. Si em pregunteu a mi, penso que hauria de saber-ne bastant més després d'estar-me un any aquí. Però és clar, vaig començar a estudiar pel meu compte una micona per l'estiu, i de ben segur que vaig notar millora; però des de Nadal, ben poquet he fet. I l'avenç és fa bastant més lent.

Una cosa bona té la immersió lingüística, però, i és que contínuament vas reforçant el que aprens per diversos canals i, de mica en mica, vas millorant. A més, estic força acostumat a sentir parlar en mandarí i això segur que ajuda, per poc que entengui. De fet, des de fa mesos, començo a entendre parts de frases i de vegades frases senceres. Potser sóc massa crític amb mi mateix, però cal que dediqui més hores al mandarí si vull arribar més enllà, perquè és molt diferent de les llengües que parlo i no penetra tan fàcilment.

Així que aquest cap de setmana, he tornat a agafar les lliçons que vaig deixar. No és el primer intent que he fet, però a veure si aquesta vegada avanço més, perquè cada cop puc practicar més. El fet és agafar la rutina i després la cosa ja anirà sola. Fins al nivell rudimentari on hagi d'arribar, naturalment.

Aniversari

Ahir va fer un any que vaig començar aquest blog. Acabava d'arribar a Taiwan i en els dies previs al viatge vaig decidir que podria ser la manera més adient, i eficient, d'explicar les meves aventures per aquesta banda del món. En aquell moment, m'hauria sorprès molt de saber que, 365 dies després, encara el tindria actiu i que hi hauria escrit tant, més de 300 entrades. Però com ja vaig escriure farà 8 o 9 mesos, s'ha anat convertint en una afició més, les idees sobre temes sobre els que escriure han anat apareixent regularment i, fins i tot, m'entra una lleu inquietud quan em sembla que se'm comença a eixugar la imaginació.

I tenia raó en la meva idea inicial. És una manera molt millor d'explicar com van les coses per aquí, de tenir a la família i els amics que hi estiguin interessats una mica al dia de les meves coses i, també, per tenir un record personal pel dia en el futur que vulgui saber què feia o què pensava en una època determinada, que escriure correus electrònics explicant les mateixes coses una vegada i una altra. Clar que potser això fa que rebi menys respostes. No es pot tenir tot, oi?.

De vegades, però, em pregunto què en penseu els que el llegiu. Els comentaris sempre s'agraeixen, per curts, o eixelebrats, que puguin arribar a ser. Mirant des d'on es connecten els visitants, puc identificar germans, amics, etc, però també em fa gràcia veure adreces que apareixen un cop i un altre, des de llocs insospitats, i que no puc associar amb ningú conegut. Celebro que ho trobeu interessant.

En el principi del segon any, i amb el sarró de les idees una mica buit, tot s'ha de dir, només volia recordar que està sent una experiència molt interessant.

Competicions

Des de fa ja setmanes, pel campus de Shida on estic hi havia penjats banderoles anunciant una competició esportiva interuniversitària que havia de començar avui i fins el dia 6 de maig —després també els vaig veure pel campus principal de Shida i per Taida. Setmanes o fins i tot mesos abans havien començat a reformar i embellir la pista d'atletisme i les instal·lacions adjacents que hi ha en el meu petit campus, i a reparar parts de les voreres i de la calçada.

Aquesta setmana ja es van començar a veure els darrers detalls i, des de dijous, assaigs d'orquestres, de la gent que haurà de guiar els visitants, encintat de les places d'aparcament, etc. Tot un muntatge!. De fet, veure dijous passat els grups de nois i noies, ells amb vestits negres, elles amb vestits lila, desfilant amunt i avall, reunint-se en grups, tot assajant el que hauran de fer des d'avui, feia una mica de por.

Ah, i per no oblidar-me, aquesta és la mascota oficial de la competició.

Una tortuga amb una síndria a la panxa. Em van explicar que la van triar perquè juga amb la semblança en la pronúncia entre tortuga i síndria en taiwanès, i d'aquí a un mes és el dia de la síndria, un dia on es regalen síndries com a mostra d'amistat i/o d'amor. Una raó tan bona com qualsevol altra.

Comprant

Sembla mentida, m'he passat un any a Taipei i fins ahir no vaig anar realment a mirar de comprar roba. Cert, de menjar, n'he comprat, i coses per la casa, regals, llibres i coses per l'estil, també, però entrar en una botiga o una altra per mirar si trobava alguna peça de roba que m'agradés, no. Ahir, un passeig nocturn pel night market de Gongguan, més per fer companyia que no per iniciativa pròpia, però vaig veure coses interessants. Hi tornaré. Per un cop, no vaig passar de llarg davant de tanta botiga i botigueta. Una nova dimensió.