Eclipsi (parcial) de Sol

Naturalment, aquest matí teníem una cita amb l'eclipsi de Sol, parcial a Taiwan, un 82%. Per veure l'eclipsi total no calia anar gaire lluny d'aquí, a la Xina, a Shanghai per exemple, on molta gent de l'ASIAA i de Shida han anat i encara no tinc clar quin temps han tingut. No és el meu cas; no he viatjat enlloc aquest cop.

Així que aquest matí, ens hem ajuntat uns quants per veure l'espectacle.

El cel no estava totalment net, teníem uns núvols com ahir, però hem pogut anar veient l'evolució de l'eclipsi, ja sigui amb filtres, cambres de fotos o un simple forat


Evidentment, també he tornat a veure les ombres dels arbres amb la forma en mitja lluna que havia vist en altres ocasions

que posen un punt fantàstic a l'ambient.

Els núvols han valgut per un parell de coses, per fer-nos l'espera una mica més fresca i per fer alguna foto espectacular sense cap filtre i a peu dret.


La resta del dia no ha pogut esta a l'altura, evidentment, i és curiós com encara m'emocionava un any després recordant el que vaig veure l'any passat a la Xina.

Calors

Mes de juliol, a Taipei. Com us podeu imaginar, fa força calor. Avui hem passat de 36 graus, segons les temperatures que he vist a la web, amb força xafogor i un Sol fortet, malgrat que hi havia alguns núvols difusos. La imatge divertida, que no he pogut captar perquè anava sense la cambra de fotos, era la de cinc o sis motoristes que no s'esperaven el semàfor just arran de la línia tal i com fan sempre, sinó 10 o 15 metres enrere, sota l'ombra d'una passarel·la de vianants, tots ben ajuntats per evitar el Sol. Com són!.

I valent de mi, aquesta tarda quan ja es posava el Sol, m'he anat a córrer una estoneta al llarg del riu. M'he trobat molt bé un altre cop, millor que dissabte passat, però m'he fet un fart de suar. Tant que a casa anava deixant un regueró de gotes pel terra.

Potser aquesta nit quan arribi a casa, segons com, em torni a dutxar per tercer cop. L'estiu.

Somriures innocents

Més d'un cop he parlat dels nens petits d'aquí, que poden ser força divertits, sobretot quan et miren tímidament, amb un mig somriure perquè, de fet, ets diferent. Molts són força macos, tot i que també hi ha un bon contingent que, ja sigui per com els porten o perquè són així, són més aviat lletjos.

Avui, quan tornava amb l'autobús d'una incursió amb èxit a un dels magatzems Ikea de Taipei, tenia al seient del davant una parella que portava una nena de diria al voltant de l'any —dues dents a dalt i tres a baix—, molt macona, amb uns grans ullassos, que es posava dreta cada dos per tres. En una d'aquestes, m'ha descobert i, com era d'esperar, m'ha mirat fixament, per tot seguit esclatar en una rialla desdentegada tan bon punt li he fet un somriure. Que s'ha repetit unes quantes vegades.

Com deia aquell, que sap de què parla, només cal un somriure per fer neteja de les preocupacions. I tant!, i, a més, m'ha fet recordar coses que no hauria d'oblidar.

Frustració

Aquest és el sentiment que m'omple ara, a finals d'aquesta primera setmana des que he tornat a Taiwan. I no és que m'hagin passat coses dolentes, fins i tot hi ha hagut unes quantes coses bones, per petites que fossin. Però entre les dificultats de processament de qüestions personals i que en la feina gairebé no m'ha sortit res del que he provat, acabo aquests dies sentint-me una mica massa impotent. Res, coses que passen, i amb les que cal vigilar quan s'està lluny de l'entorn de seguretat. No té més importància, però em fa una mica de ràbia.

Com a mínim, hem tingut dies de Sol i cels blaus, gràcies al tifó que ha passat en direcció Oest entre Taiwan i les Filipines, que sempre alegren els ànims.

Tremolant al llit

Aquesta nit, he tingut moments de tremolar al llit, però no per causes internes, com tenir febre o altra mena d'espasmes, sinó d'externes. Feia una estoneta que dormia —després he vist que eren passades les dues de la matinada— i m'he despertat sortint d'un somni on el terra es movia per un camió pesat i quan de mica en mica he tornat a la realitat, m'he adonat que el llit, i jo amb ell, es movia força. He trigat uns quants segons en adonar-me que era un terratrèmol —els vidres de les finestres de la meva habitació també estaven fent força soroll—, i un de força intens que en aquells moments em semblava que el més fort que havia notat. I força llarg també, sobretot perquè vés a saber quanta estona feia que tremolava el terra i jo dormia.

Encara he tingut temps de plantejar-me si aixecar-me i obrir la porta de l'habitació que tinc tancada per si engego l'aire condicionat, però al final les tremolors s'han aturat abans que em mogués. És llavors quan he notat com un petit calfred al cor, un principi d'espant que s'ha quedat en només això.

A l'estona, m'he connectat a la pàgina del servei meteorològic que dóna les magnituds dels terratrèmols de Taiwan, ja que estava despert, i després d'esperar una mica més de l'habitual, perquè suposo que molta gent hi volia accedir, he vist que havia estat de magnitud 6.3 a 57 km a l'est de Hualien. Com m'havia semblat, el més fort que he notat mai.

I avui molta gent ho comentava, malgrat que no tothom se'n va adonar, perquè qui més qui menys es posa alerta quan són d'aquesta mena.

Meditant a les altures

Anar de passatger en qualsevol mitjà de transport em fa entrar tot sovint en un estat de reflexió, més intens com més complicada tingui la situació vital. Però en comparació amb trens, cotxes o autobusos, on veus passar el paisatge a un pam del teu nas, dins d'un avió la sensació és molt diferent. Potser és perquè només pots veure, amb sort, una part molt petita de l'exterior; i si la veus, et trobes a gran distància del terra, entre els núvols i això em porta a pensaments més boirosos.

Això se'm va acudir en el tram final entre Bangkok i Taipei del viatge de tornada que vaig fer dimecres passat. No és que reflexionés excessivament, però si que vaig fer un petit repàs al lloc situació que acabava de deixar i també al que m'esperava. Contemplant més d'una possible situació, intentant preparar-me en la mesura del possible pel que passés.

No és que m'hagi estalviat mai res, ni que m'hagi portat a grans conclusions, però això de pensar en els avions en moments particulars sempre ha estat una experiència molt interessant, rica i clarificadora. Serà per volar per sobre dels núvols.

A caminar

Quan núvols negres s'ajunten dintre del meu cap, una sortida és quedar amb amics al voltant d'una taula i passar l'estona per si la conversa, les bromes o les converses serioses m'aixequen l'ànim i em fan sortir del lloc amb el pas animat i volant un altre cop per sobre de les preocupacions. A més, si em proposen d'anar a fer una excursió l'endemà, el millor és dir que sí.

Així que dissabte al matí ens vam reunir uns quants postdocs a l'estació central de Taipei i vam anar amb el metro fins Beitou. Després en taxi fins a Zhuzihu (el llac de bambú, tot i que no hi ha llac ni gaire bambú), per fer una caminada pel parc nacional de Yangmingshan, al nord de Taipei.

Com ja us he comentat més d'un cop, Taipei està envoltat de muntanyes fins a uns 1000 m i se suposa que Yangmingshan és un dels llocs més macos. Feia mesos que hi volia anar i, vés per on, ahir ho vaig fer. Feia un dia magnífic, com els darrers que hem tingut per aquí

però això també vol dir que feia molta calor i que el Sol picava fort.

Després de dinar bé i, sota un Sol castigador —ja sentia la veu dels ancians criticant sortir a hores tan estranyes, però la companyia era la que era—, vam agafar el camí que anava fins a Xiaoyoukeng

fet de pedres i/o escales, que anava pujant, de vegades molt suaument, d'altres amb pujades fortes. Pel camí, un bosc amb arbres de moltes menes, bambú entre ells,

ple de tot de sons, papallones de molts colors (i molt maques)


espiadimonis de tota mena


i amb plantes amb fulles ben curioses.


Un cop arribats dalt, on el paisatge havia canviat del bosc inicial, a un bosc de coníferes i per acabar amb herbes més altes sense cap arbre, vam poder veure les fumaroles de sofre a la falda de Qixingshan, mentre ens refrescàvem una mica (acompanyats per música d'Abba, curiosament).


Alguns de nosaltres vam fer la pujada a Qixingshan (la muntanya de les 7 estrelles), de 1120 m, la muntanya més alta del nord de Taiwan. I m'ho vaig passar la mar de bé, forçant la màquina pujant per les costerudes escales que hi portaven. Gaudint de les múltiples fumaroles que vam trobar pujant, de les vistes, del vent i del Sol canviants, suant la cansalada.

Pel camí, podíem veure Taipei als nostres peus, malgrat que l'atmosfera no estava tan neta com hauríem volgut.

Dalt de tot, una vista magnífica de la costa nord-est et recompensa de l'esforç, on fins i tot es veia Yehliu, amb un cel molt net i la gran sensació que un té en fer un cim per petit que sigui.


Vam baixar per l'altra banda, on també hi ha havia uns desnivells mot grans per curts que fossin, per acabar agafant pels pèls el darrer autobús a Taipei.

Un dels postdocs em preguntava després, ja sopant, quin era l'objectiu de fer una caminada, cansar-se?. No ho sé, per mi, és la barreja de passejar per la natura, arribar a llocs macos i, perquè no dir-ho, fotre-li canya a la màquina que en alguns dies, i mentres la salut aguanti, és el millor que pots fer. Neteja del cos, neteja de l'esperit.

Buf

Un dia tard, és clar. El que es veia venir, que sabia que tenia molts números de passar, però que mai no vaig voler, ja ha passat. Ara, em caldrà agafar molt d'aire i veure què podem fer. No serà gens fàcil. Buf!

Com a mínim, avui he sentit "Waterloo" i "Dancing Queen" dalt de la muntanya, que sempre alegren la vida.

I marxem

És realment sorprenent com de ràpid passen dues setmanes i mitja. Hom arriba amb una llista de coses per fer, o per ordenar, gent per veure, llocs per tornar a visitar; però a l'hora de marxar, no he pogut fer-ho tot. De totes maneres, me'n vaig content, perquè he pogut fer gran part de la feina que tenia pensat fer, he vist a la família amb comoditat i els amics amb els qui he pogut quedar. Ho d'ordenar, doncs ho hauré de deixar per un altre moment, com de costum.

Ara mateix, amb les maletes fetes i a punt de sortir cap a l'aeroport, se'm barreja un petit sentiment de pena per marxar, que s'ajunta amb l'anticipació de tornar a ser a Taiwan. Em va costar tres dies acostumar-me a la vida catalana i ara em pregunto si m'acostumaré a la vida taiwanesa. Les qüestions que em faig quan faig tombs al món.

La següent entrada ja serà des d'allà

Lectures

Aquests dies que estic per Barcelona i que pujo a la facultat de Física cada dia amb el metro —per fer força feina, vés per on— he tornat a aficionar-me a una cosa que vaig fer abastament en els meus temps de carrera i, sobretot, de tesi: llegir un llibre en el metro. Des que vaig marxar a fer tombs pel món, ni a Columbus, on per anar a la feina agafava un autobús del campus al principi, però després hi anava la bicicleta; ni a Madrid, on hi anava en cotxe; ni a Taipei, on vaig caminant a la feina, ho he pogut fer. El resultat és, després de perdre'm per uns minuts dins d'un univers paral·lel, que acabo fent força via en les lectures endarrerides. En aquesta ocasió, ajudades per un llarg viatge en avió.

A veure si abans de marxar tinc temps de passar per alguna llibreria i puc trobar alguns llibres més en català per emportar-me.