Tal dia com avui, farà dos anys, que aterrava a Taiwan. Pensant-hi avui, sembla com si aquests dos anys hagin estat només un sospir. Ja cal que em calci pel que ve, oi?
I a veure si ressuscito aquest blog. La rutina s'instal·la en les nostres vides.
28 d’abril 2010
08 d’abril 2010
Rumiant de bon matí
En un dia com avui, gris i plujós, com molts dels primers que vaig viure aquí, però també ple de records i sensacions, m'he descobert de bon matí a l'autobús pensant com és de curiosa la manera com, amb el temps, canvien les sensacions sobre un lloc. I no perquè no ho hagi viscut ja abans diversos cops.
Prop de dos anys després d'arribar a Taiwan, es pot dir que les he vistes de gairebé tots els color: grisos i plujosos, blaus i radiants, verds, fragrants, també negres, entristits i pesants, i torna a començar. Ja fa temps que vaig perdre aquella sensació de novetat i estranyesa del principi, i tot ha pres un aire de familiaritat, malgrat les diferències lingüístiques i culturals.
No gens malament, la veritat sigui dita, llàstima només dels petits detalls que deixen cicatrius en l'esperit. Inevitables, però. I tanmateix, acompanyats de grans records, per sort.
Prop de dos anys després d'arribar a Taiwan, es pot dir que les he vistes de gairebé tots els color: grisos i plujosos, blaus i radiants, verds, fragrants, també negres, entristits i pesants, i torna a començar. Ja fa temps que vaig perdre aquella sensació de novetat i estranyesa del principi, i tot ha pres un aire de familiaritat, malgrat les diferències lingüístiques i culturals.
No gens malament, la veritat sigui dita, llàstima només dels petits detalls que deixen cicatrius en l'esperit. Inevitables, però. I tanmateix, acompanyats de grans records, per sort.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)