Cap al tard, a Taipei

Un altre passeig sense cap més objectiu que escampar una mica la boira i gaudir del que semblava, i ha estat, un capvespre perfecte.

Per raons de logística i material, m'he acostat fins el Chiang-Kai Shek Memorial Hall (中正紀念堂, presumint que he configurat l'ordinador per escriure en xinès i ara puc practicar).

Un cel serè travessat per núvols esfilagarsats, la temperatura just al punt alt de confort, amb una brisa lleu. Bon moment per escampar la vista per la llunyania, sigui maca o no.


I de trobar a faltar algú al costat, també.

Taps a les orelles

Com suposo que he explicat més d'un cop —l'avi batalletes—, el meu pis dóna a un carrer ample, força sorollós, la qual cosa no és alleugerada per uns vidres que aïllin el so. Amb el temps, t'hi acostumes, però no es pot dir que sigui una situació cómoda. De tant en tant, hi ha una d'aquelles nits en les que un no pot dormir, sigui per preocupacions, per algun dolor particular o vés a saber per què.

Aquesta nit passada va ser una d'aquestes nits. Malgrat haver-me despertat a les 5:30 del matí (gana, segurament), no podia dormir i tenia una mica de mal de cap potser per haver dormit només unes 5 hores la nit anterior. I només faltaven els cotxes i les motos passant rabents pel carrer de sota a les 2 de la matinada. Així que vaig provar una cosa, un Gelocatil pel dolor, i uns taps per les orelles que havia obtingut en algun dels vols transcontinentals que he fet en els darrers mesos. Impressionant, silenci gairebé absolut i una dormida reconstituent.

Ho hauré de tornar a provar de tant en tant, però vigilant amb les addiccions que sempre són perilloses.

La foscor cau

En més d'un sentit, la foscor cau sobre nosaltres.

En aquest cas, minuts abans de caure una, afortunadament curta, tromba d'aigua. I dic afortunadament, perquè estava dinant i sense un paraigües a mà. Ha plogut finalment. No ho feia des de no sé quan. I s'ha notat una mica en les temperatures.

De totes maneres, la novetat és que s'acosta una tempesta tropical, més o menys la primera. En principi, va cap a les Filipines, i encara no és cap tifó. Amb aquests bitxos, però, mai no saps en què es convertiran i on acabaran anant a petar.

Misantropia (passant dels orcs pesats)

Ahir em preguntaven, des de les (potser) boiroses terres d'Eire, si a Taipei també ens concentràvem (per cert, impressionant). Bé, el fet és que no conec catalans per aquí i no sé si feien res. No del tot cert, me n'he trobat un parell: una noia d'Igualada la nit del Barça campió de la Champions i una parella de Lleida a Taichung, però cap contacte mínimament estable, només trobades atzaroses i fugisseres.

No és que els eviti, tot el contrari, però tampoc no faig cap esforç especial. Particularment, perquè acostumen a anar acompanyats de la tropa de llefiscosos orcs pesats de sempre que sí que procuro evitar. Tant que en dos anys encara no m'he acostat a l'oficina comercial de Mordor a Taipei. Ho hauré de fer, sobretot si vull votar (i els molt fatxes em deixen) a la tardor, però només pensar-ho em fa venir urticària.

En fi, no he pogut col·laborar amb la causa, però tampoc no vindrà d'aquí.

Solitud

En una de les diverses zones, prop de l'ASMAB, en destrucció/construcció al campus de Taida.

Franquistes

Sembla que ni a l'altra banda del món no puc escapar de l'escòria de la humanitat

o potser només són barretes de xocolata.

Taxes i dumplings

El mes de maig passat vaig haver de tornar a fer la declaració de la renda a Taiwan. L'any passat, per raó que només em comptaven 8 mesos i que m'havien retingut massa diners, em van tornar una bona quantitat de diners. Aquest any, en canvi, em va tocar afegir-ne, perquè m'estan retenint una mica menys del que haurien de fer-ho. No és una gran diferència, però en dotze mesos es converteix en un número que no fa gaire gràcia.

Les taxes a Taiwan em sembla que són ben curioses. Molta gent no les paga, sobretot els que més tenen (com explica aquest article), i hi ha tota mena de tripijocs per descomptar, que potser hauria pogut provar, però vaig decidir que no, o per no pagar —molts lloguers no estan ni declarats. En fi, tampoc no m'hi poso pedres al fetge. El meu sou està força per sobre de la mitjana del país i així són les coses.

Però amb un noi suís que hi ha a la feina, a qui també li va tocar pagar, hem decidit prendre'ns una petita revenja en espècies. El costum a l'institut quan ve un visitant que dóna una xerrada és anar a sopar amb ell a algun dels restaurants que estan força bé prop de la feina. Tots hi estem convidats, i el sopar surt gratis. Des de fa un parell de mesos, ens apuntem a tots els que calgui. D'alguna manera ens compensaran els impostos que paguem. I us asseguro que el menjar val la pena.

Suant

Diuen que si dos coneguts es troben en un ascensor i no saben què dir-se, acaben parlant del temps. Doncs parlem del temps. Aquest ha estat un any curiós per aquí. Durant la primavera vam tenir constants pujades i baixades de temperatura, de dies agradables a nits ben fredes, de quatre dies amb molta calor amb una setmana amb aigua i fred. Després, ja al juny, pluges i més pluges. Moltes torrencials, de les que no deixaven veure gairebé res.

Però ja deu fer un parell de setmanes, que el forn s'ha encès i la calor, amb la xafogor habitual, regna per Taipei. Avui, hem arribat als 35 o 38ºC, depenent de les fonts. I he decidit que no volia sortir al carrer. En fi, ja sabem que la calor està dins del cap el el fons, però encara no m'he acostumat a suar com un porc de bon matí.

Bon estiu, doncs.