Camuflatge

Farà un parell de setmanes, vam pujar la CK i jo pel camí de Xianjiyang a Jinmeng. Un camí que comença força a prop d'on vivim i que jo, encara, no havia ni trepitjat. Era un dia calorós pel mes de febrer i vam començar amb una pujada forta molt a la taiwanesa, que segueix en un camí encimentat més planer i força ple de gent. Més endavant, el camí creua pel mig d'un temple budista on ens vam trobar quatre monges resant una mena de rosari amb micròfons inalàmbrics connectats a altaveus i vam troba que una ruta alternativa i més interessant al camí principal està en obres. Així que vam seguir una estoneta fins que vam decidir que ja n'hi havia prou i que només hi havíem anat per estirar una mica les cames i escampar una mica la boira del cap.

En el camí de baixada, vam trobar un interessant llangardaix, o similar, ben camuflat

potser algun dels biòlegs de la sala ens en pot donar més informació.

Petita obsessió

Com alguns de vosaltres ja deveu saber (com a resultat de la meva constant repetició, oi?), a l'estiu de fa dos anys vaig tornar a sortir a córrer d'una manera més regular i seriosa. En bona part, per mirar de reduir el pes que havia anat acumulant (cosa que vaig aconseguir amb un èxit espectacular) i també per gaudir una mica de l'esport.

Des de llavors, he seguit sortint força a córrer, allargant en tot el procés les distàncies màximes i acumulades. Però entre les calors de l'estiu passat, les ocupacions diverses i el seu conflicte amb els moments en els que volia córrer, a més de la natació estiuenca, la freqüència i regularitat va començar a ser més dolenta. Afegits viatges a Europa i descansos forçats, diguem que la meitat final de l'any passat no va ser tan intensa com la primera. Amb el defecte que la forma que havia aconseguit, cada cop més a prop d'un objectiu, potser inabastable, que m'havia imposat, va empitjorar massa pel meu gust.

Així que, tornant d'Europa a principis de gener, vaig decidir tornar a provar-ho amb més fermesa. Em vaig fer un pla de dies i distàncies d'unes quantes setmanes i vaig començar a seguir-lo. Un pla ambiciós, amb la intenció d'arribar a fer al voltant de 64 km per setmana. Córrer 2 o 3 dies entre setmana -dos al principi, ara tres-, fer la tirada llarga els dissabtes i recuperar els diumenges.

Vaig aconseguir seguir el pla, tot i canviant alguns dies de lloc, durant les primeres dues setmanes, però em vaig adonar que la pressió horària i social es convertiria en tràgica pels meus plans. Per solucionar-ho, vaig començar a sortir a córrer de matinada entre setmana. La qual cosa vol dir està al carrer entre les 6:30 i les 7 al principi i anar matinant més i més a mesura que els mesos vagin passant. Per a mi, acostumat a sortir a córrer per la tarda i només ocasionalment pel matí, un gran canvi.

Molt sorprenentment per a mi, he mantingut el pla fins al més petit detall en les sis setmanes següents, la qual cosa és una fita inimaginable, desconeguda. Aquesta setmana, en faré 56 km, amb una tirada llarga de 22 km que va anar de conya. Tot sense molèsties de cap mena.

Deu ser el que tenen les obsessions o el fet de no trencar la cadena. Tard o d'hora, segur que perdré algun dia per una raó o una altra, però per ara això va molt bé. Veure el progrés de la meva forma també ajuda molt a motivar-se i a sortir del llit els matins que em trobo més endormiscat. Un altre dia potser hauré d'explicar com m'organitzo cada dia que corro per no avorrir-me, ni matar-me per aquests camins.

Ara per ara, ja porto 360 km aquest any. Un bon principi, tot i que he de començar a pensar en comprar un altre parell de sabatilles, que ja toca. Sí, això pot ser el principi d'una altra ``obsessió''.