Bigotis

Diumenge passat vam anar a l'exhibició de Dalí que fan fins a finals de setembre a les sales del Chiang-Kai Shek Memorial Hall. Sí, Dalí a Taipei. Es part de la col·lecció d'una fundació americana que porta col·leccionant objectes de Dalí des dels anys 60.

A l'exposició no hi ha cap dels quadres grans i coneguts, per raons òbvies, a banda de part de l'escenari que es va fer servir per la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Tot plegat, la majoria són un munt de gravats per il·lustracions de llibres, obres de teatre o d'òpera (des de Casanova a Carmen de Bizet, passant per les dotze tribus d'Israel), escultures diverses, joies, mobles en honor de Mae West, rellotges doblegats, etc. La barreja habitual de coses que trobo en Dalí: genialitats, dibuixos senzills però molt impactants, les obsessions de sempre, toreros i gitanes, anades de castanya molt considerables i coses que semblen més que res fetes per aconseguir peles.

Com deia, vam anar diumenge després de l'hora de dinar i hi havia molta gent. No vaig poder evitar pensar què és el que els taiwanesos hi veien des de tan lluny. Perquè no és només les referències de vegades una mica fosques a la religió, o les seves dèries sobre sexe i capellans, sinó tot aquest entorn sonat de l'època i, perquè no dir-ho, de la terra on vivia.

El detall divertit són els bigotis al mig del caràcter xinès 瘋狂 (que vol dir boig).

Pirates de la llibertat

Una cosa que no havia fet encara, penso, parlar d'un llibre que he acabat de llegir. Bé, acabat, acabat no ben bé. Sí, quan vaig escriure el primer esborrany d'aquest post, però d'això ja fa uns tres o quatre mesos. No importa, perquè el llibre s'ho val: Pirates de la llibertat de Xavier Montanyà, que en Jordi em va regalar fa una bona pila de mesos.

Si no heu llegit fins ara res d'en Montanyà, comenceu per buscar els seus articles demolidors a Vilaweb. Acostuma a repartir força canya i a allunyar-se dels llocs comuns que fa servir la, habitualment patètica, premsa casolana. Molt recomanable.

El llibre parla del segrest del creuer Santa Maria, rebatejat Liberdade, el 1961 per lluitadors antifeixistes portuguesos i espanyols. D'on venien, què van fer, com van reaccionar els règims dictatorials d'Espanya i Portugal, i tot el rerafons d'aquella època i anteriors. Què va representar aquest fet per la gent que estava contra els règims; tant els que eren partidaris de la lluita, com els que o bé estaven més aviat adormits o només posaven pals a les rodes, com els comunistes. La part final s'estén molt sobre els anys posteriors als fets i potser es perd una mica el fil, però apart de regirar-te l'estòmac, és un retrat d'ho podrida que va començar la famosa Transició i tota la resta.

Molt interessant.

Un any d'exercici

Els posts són pocs i separats entre si. Ja m'hi estic fent a la idea i no cal seguir fent promeses que sembla que no podré complir. Però no volia deixar passar el dia d'avui sense fer esment d'un aniversari amb una certa importància. Més o menys ara fa un any, vaig començar a sortir a córrer amb regularitat al llarg dels carril bici que hi ha per la vora dels rius de Taipei per on visc.

En un principi va ser una manera de rebaixar el pes que, de mica en mica i per falta de control, se m'havia anat acumulant en el parell d'anys previs. El resultat era que em trobava amb el pes més alt que mai no havia tingut i ja era hora de fer-ne alguna cosa. I així, cada dos o tres dies i anant augmentant la distància i el ritme, vaig enganxar-me al vici de córrer i no l'he deixat fins ara. Bé, això no és del tot cert. Amb les calors que estem tenint darrerament, m'està fent una certa prevenció sortir a córrer i el fet és que ja fa tres setmanes que no ho faig. De totes maneres, estic anant a nedar dos o tres dies a la setmana -una altra addició de les grosses- i he arribat a la conclusió que potser serà millor dedicar-se a l'aigua durant els dies més calorosos i provar de córrer quan les temperatures siguin més agradables.

Tot just fa un any, no vaig fer gaire cas de la calor i em vaig dedicar a suar la cansalada. Amb el temps, els quilos van anar desapareixent fins als valors gairebé al·lucinants del present, els ritmes de carrera van anar baixant i les distàncies recorregudes es van anar allargant més i més.

Qui ho diria oi? Tot just per començar un dia, fer-ho seguit i anar incrementant la dosi.

Rituals anuals

Torna el mes d'abril, amb la calor, pluges més intenses, flors per tot arreu, fragàncies agradables surant per l'ambient, i l'obligatòria renovació del meu permís d'estranger. Ah, els cicles anuals.

Avui he aconseguit anar fins a l'oficina d'immigració i entregar la documentació que portava uns dies esperant-se en els meus prestatges. Per problemes d'horaris i una mica de distracció general, havia anat deixant passar el temps. Tot es posar-se, perquè després ho fas tot en un tres i no res. Literal. Crec que m'hi he estat, entre esperar-me i fer els tràmits, menys de quinze minuts. Eficients, ho són. Clar que ajuda anar-hi aviat i que no hi hagi gairebé ningú.

El funcionari que m'ha atès era el mateix que ho va fer l'any passat. De posat seriós i amb un tall de cabell ben curt. Mentres ell anava fent amb l'ordinador, he llegit un dels texts que hi ha pels clients on et demanen que valoris la seva feina i, curiosament també, que si no et somriuen prou, que els ho recordis. Ha estat en aquell moment que m'he adonat que l'home no ho havia fet en cap moment. Però vés per on, quan m'ha entregat el rebut i m'ha acabat d'explicar el que havia fet i d'indicar-me quan havia de passar a recollir el carnet, m'ha fet uns quants somriures ben amables i m'ha desitjat bon dia.

He trobat que era tot un detall.

Recerca esgotadora

I què hi ha de nou? Força coses, segurament, si ens posem a fer llistes, però ara mateix potser tampoc no tenim temps per tot. Per donar una miqueta de peixet, sempre puc fer referència a la darrera cerca en la que ens hem embrancat: trobar un nou apartament.

Com ja és sabut, aquest cop no ho faig en solitari i no sé si serà per això, o que som una mica més exigents després de passar (massa?) temps per aquí, o que simplement tenim mala sort, però ara mateix ja ens acostem a la desena de pisos visitats i no acabem de trobar el que volem. Si massa grans i cars, si massa lluny, si massa petits o, la darrera moda, massa sorollosos. M'estaré tornant vell o és que només he gaudit de gairebé un any de força silenci i tranquil·litat, després de viure gairebé assegut sobre d'una autopista ciutadana, però és una qüestió que em preocupa. El soroll no molesta fins que se't fica al cap i llavors ja no en surt.

En fi, la cerca continua i no se sap mai quan es trobarà la peça desitjada. Tot i que comencem a notar una mica de cansament, tinc més o menys un mes per deixar el pis on visc ara. No s'acaba el món... encara.