Petita obsessió

Com alguns de vosaltres ja deveu saber (com a resultat de la meva constant repetició, oi?), a l'estiu de fa dos anys vaig tornar a sortir a córrer d'una manera més regular i seriosa. En bona part, per mirar de reduir el pes que havia anat acumulant (cosa que vaig aconseguir amb un èxit espectacular) i també per gaudir una mica de l'esport.

Des de llavors, he seguit sortint força a córrer, allargant en tot el procés les distàncies màximes i acumulades. Però entre les calors de l'estiu passat, les ocupacions diverses i el seu conflicte amb els moments en els que volia córrer, a més de la natació estiuenca, la freqüència i regularitat va començar a ser més dolenta. Afegits viatges a Europa i descansos forçats, diguem que la meitat final de l'any passat no va ser tan intensa com la primera. Amb el defecte que la forma que havia aconseguit, cada cop més a prop d'un objectiu, potser inabastable, que m'havia imposat, va empitjorar massa pel meu gust.

Així que, tornant d'Europa a principis de gener, vaig decidir tornar a provar-ho amb més fermesa. Em vaig fer un pla de dies i distàncies d'unes quantes setmanes i vaig començar a seguir-lo. Un pla ambiciós, amb la intenció d'arribar a fer al voltant de 64 km per setmana. Córrer 2 o 3 dies entre setmana -dos al principi, ara tres-, fer la tirada llarga els dissabtes i recuperar els diumenges.

Vaig aconseguir seguir el pla, tot i canviant alguns dies de lloc, durant les primeres dues setmanes, però em vaig adonar que la pressió horària i social es convertiria en tràgica pels meus plans. Per solucionar-ho, vaig començar a sortir a córrer de matinada entre setmana. La qual cosa vol dir està al carrer entre les 6:30 i les 7 al principi i anar matinant més i més a mesura que els mesos vagin passant. Per a mi, acostumat a sortir a córrer per la tarda i només ocasionalment pel matí, un gran canvi.

Molt sorprenentment per a mi, he mantingut el pla fins al més petit detall en les sis setmanes següents, la qual cosa és una fita inimaginable, desconeguda. Aquesta setmana, en faré 56 km, amb una tirada llarga de 22 km que va anar de conya. Tot sense molèsties de cap mena.

Deu ser el que tenen les obsessions o el fet de no trencar la cadena. Tard o d'hora, segur que perdré algun dia per una raó o una altra, però per ara això va molt bé. Veure el progrés de la meva forma també ajuda molt a motivar-se i a sortir del llit els matins que em trobo més endormiscat. Un altre dia potser hauré d'explicar com m'organitzo cada dia que corro per no avorrir-me, ni matar-me per aquests camins.

Ara per ara, ja porto 360 km aquest any. Un bon principi, tot i que he de començar a pensar en comprar un altre parell de sabatilles, que ja toca. Sí, això pot ser el principi d'una altra ``obsessió''.

Un any d'exercici

Els posts són pocs i separats entre si. Ja m'hi estic fent a la idea i no cal seguir fent promeses que sembla que no podré complir. Però no volia deixar passar el dia d'avui sense fer esment d'un aniversari amb una certa importància. Més o menys ara fa un any, vaig començar a sortir a córrer amb regularitat al llarg dels carril bici que hi ha per la vora dels rius de Taipei per on visc.

En un principi va ser una manera de rebaixar el pes que, de mica en mica i per falta de control, se m'havia anat acumulant en el parell d'anys previs. El resultat era que em trobava amb el pes més alt que mai no havia tingut i ja era hora de fer-ne alguna cosa. I així, cada dos o tres dies i anant augmentant la distància i el ritme, vaig enganxar-me al vici de córrer i no l'he deixat fins ara. Bé, això no és del tot cert. Amb les calors que estem tenint darrerament, m'està fent una certa prevenció sortir a córrer i el fet és que ja fa tres setmanes que no ho faig. De totes maneres, estic anant a nedar dos o tres dies a la setmana -una altra addició de les grosses- i he arribat a la conclusió que potser serà millor dedicar-se a l'aigua durant els dies més calorosos i provar de córrer quan les temperatures siguin més agradables.

Tot just fa un any, no vaig fer gaire cas de la calor i em vaig dedicar a suar la cansalada. Amb el temps, els quilos van anar desapareixent fins als valors gairebé al·lucinants del present, els ritmes de carrera van anar baixant i les distàncies recorregudes es van anar allargant més i més.

Qui ho diria oi? Tot just per començar un dia, fer-ho seguit i anar incrementant la dosi.

El so del silenci

Des del dia 5 de setembre fins demà 15, s'estan celebrant a Taipei els Deaflympics, els jocs per a sords i muts. Com us podeu imaginar, alguna gent per aquí està molt excitada amb això, i ja feia setmanes que es veien anuncis i banderes per tota la ciutat. El primer dia van fer una d'aquests cerimònies que el papanatisme mundial tan admira, el mateix tipus de porqueria que ja es va fer als jocs falangistes de Barcelona. Vaig poder veure un tros en un pub i vam riure força amb ella —i no va anar malament per veure els noms dels països en xinès.

Ahir, però, vaig tenir una experiència curiosa, no per ser el primer cop, sinó per la magnitud. Havia quedat, un altre cop, en un bar per veure la carrera de F1, i aquest cop no em vaig poder escapar de veure-la —potser per primer cop en vaig veure una de sencera. Era el mateix lloc on vaig veure la final de la xampinyons al maig, i sembla que feien un descompte als participants dels Deaflympics. Així que cap al final, quan van abaixar el volum ensordidor de la televisó, vam veure que hi havia un munt de gent jove al voltant nostre, d'aspecte estranger, i parlant amb senyes. Molt de silenci per a tant gent com hi havia, com us ben podeu imaginar. I a fora al carrer, encara n'hi havia més.

Com us deia, a Barcelona havia vist grups de sordmuds reunits i tenint intenses converses, ja fos al metro o prop de casa, però mai no havia vist tant gran quantitat tots junts. Molt interessant. I em pregunto com s'ho fan per parlar les diferents llengües.

Xampinyons nihilistes

Ja fa més d'una setmana d'això, i potser he hagut de meditar, o potser no, sobre el qualificatiu de nihilista que em va ser aplicat pel senyor sense sostre i sense senso, però cal deixar constància que en la matinada del dijous 28 de maig jo estava complint els meus deures patriòtics. Bé, no realment, però sabent que com a mínim hi havia un lloc on feien el partit, que començava prop de les 3 del matí aquí, doncs vaig anar a veure una mica de futbol de qualitat i a veure què hi feien. Hi ajudava que l'endemà era festa.

Així que després de fer un passeig d'una hora fins allà —perquè em venia de gust—, vaig arribar a un pub ple a vessar de gent, amb majoria de seguidors del Manchester (alguns brits entre ells), però també amb seguidors blaugranes. Fa molta gràcia veure taiwanesos amb la samarreta del Barça, però així són les coses. Em vaig quedar gairebé a la porta, a la finestra des d'on veia més o menys bé les pantalles i on la gent que, evidentment, no deixava de passar, no em molestaria. Fins i tot vaig fer la bona acció de la nit, fent notar a un occidental que aquella cartera que hi havia a terra potser era seva (ah, perdran el cap algun dia).

El partit va estar molt bé, però sent nihilista no n'hauria de parlar, i, en canvi, sí d'alguna gent que vaig veure o que se'm va acabar enganxant. Els anglesos van començar contents i van acabar, en cosa de mitja hora, guardant gairebé silenci total. Hi havia representació sudamericana i alguns espanyols, alguns anaven amb el Barça i d'altres (els de la roja), doncs no gaire —gran plaer en veure'ls marxar cap cots. També hi vaig trobar una catalana. I després, la fauna local, dos germans sudafricans, però d'origen taiwanès que passen bona part de l'any a Barcelona, que van al·lucinar en què jo fos d'allà; el seu cosí i gent diversa que saludava o s'ajuntava. Una tropa curiosa. I s'ho van passar d'allò més bé. Jo també, és clar, però es feia ben estrany estant tan lluny, i amb el dubte de saber quanta gent allà entenia de futbol i del que és el Barça.


Després, vaig ser convidat a esmorzar allà a prop, cosa que va estar força bé, i de tornada cap a casa en un matí emboirat i molt tranquil.

Competicions

Des de fa ja setmanes, pel campus de Shida on estic hi havia penjats banderoles anunciant una competició esportiva interuniversitària que havia de començar avui i fins el dia 6 de maig —després també els vaig veure pel campus principal de Shida i per Taida. Setmanes o fins i tot mesos abans havien començat a reformar i embellir la pista d'atletisme i les instal·lacions adjacents que hi ha en el meu petit campus, i a reparar parts de les voreres i de la calçada.

Aquesta setmana ja es van començar a veure els darrers detalls i, des de dijous, assaigs d'orquestres, de la gent que haurà de guiar els visitants, encintat de les places d'aparcament, etc. Tot un muntatge!. De fet, veure dijous passat els grups de nois i noies, ells amb vestits negres, elles amb vestits lila, desfilant amunt i avall, reunint-se en grups, tot assajant el que hauran de fer des d'avui, feia una mica de por.

Ah, i per no oblidar-me, aquesta és la mascota oficial de la competició.

Una tortuga amb una síndria a la panxa. Em van explicar que la van triar perquè juga amb la semblança en la pronúncia entre tortuga i síndria en taiwanès, i d'aquí a un mes és el dia de la síndria, un dia on es regalen síndries com a mostra d'amistat i/o d'amor. Una raó tan bona com qualsevol altra.

Hockey

I com que tenia lliure la nit de dissabte, vaig tornar a anar al Taipei Arena. Bé, no a la pista gran, sinó a una d'auxiliar, per veure un partit de les semifinals de la CIHL (Chinese Taipei Ice Hockey League). Sí, hockey sobre gel, a Taiwan. Des de l'any 2004, hi ha una lliga amateur, amb 9 equips actualment, 4 de Taipei i 5 de la resta de l'illa, i aquests caps de setmanes estan jugant els play-offs al Taipei Arena. El partit que vaig veure era el segon entre els Hsinchu Raptors i els Taichung Lions.

Sorprenent, oi?, bé, no tant si penseu que Chien Chou, l'estudiant que estava a la meva oficina fa un any, i que tant em va ajudar, hi jugava. El fet és que sembla que hi ha uns 30000 canadencs a Taiwan (o això em van dir) i ja sabeu que l'hockey sobre gel és una mena de religió al Canadà. La majoria dels jugadors d'aquests equips són, probablement, canadencs, però estan començant a tenir força jugadors taiwanesos.

Jo he vist partits per la tele durant anys, quan es pot, que no és tan fàcil, i més o menys conec les regles, però era el primer cop que ho veia en directe. Evidentment, el nivell no era el de la NHL o d'un campionat internacional, però em va agradar força. Sempre he trobat que és un esport d'una gran bellesa plàstica, quan es llencen a tota velocitat cap a la porteria contrària tot controlant el puck amb el stick, o quan comencen a connectar passades. Malgrat el fred que hi feia, naturalment, va estar molt bé.

El divertit era el públic. Moltíssims nens, que no van parar de cridar i cantar cançons, molts segurament alumnes d'un dels jugadors dels Raptors que va ser rebut com una autèntica estrella en acabar el partit.

Això sí que és popularitat i la resta són mandangues.

Temps real

Des de fa un parell d'anys, potser més, que es va parlant d'això que anomenen la Web 2.0, una de les paraules de moda (o buzzwords, com diuen en anglès) que es refereix a tot això dels blogs, xarxes socials, Myspace, Facebook, Twitter, etc. Crec que si no hagués marxat tan lluny de casa, potser no hauria tocat cap d'aquestes coses, perquè sempre he estat una mica escèptic sobre la utilitat de tot plegat. Però aquí em veieu, mantenint un blog. També m'he apuntat en aquest darrer any al Facebook, i des de fa unes tres setmanes, al Twitter. Si sobre el primer penso que hi tinc els dies comptats, encara estic provant si el segon em pot servir d'alguna cosa (bé, certament, hi puc explicar, breument, altra mena de coses).

Ahir per la nit, ja passada la mitja nit, em va passar una cosa curiosa relacionat amb tot això. Estava a punt d'anar-me'n a dormir, acabava de posar una entrada al blog, estava mirant coses diverses per la web i, ben bé no sé per què, vaig passar una estoneta divertida seguint pel Twitter el partit del torneig de les Sis Nacions entre França i Escòcia. Informació en temps real sobre el resultat, amanit amb tot de comentaris que la gent feia sobre com anava el partit. Ben bé igual al que se sentiria en un bar, hi havia opinions per a tots els gustos, passant del pessimisme a l'optimisme en qüestió de minuts (espectacular el raig de tweets quan Escòcia va fer un assaig a 10 minuts del final).

Tot plegat no res, però des de la distància, i sense poder veure el partit, amb un cert interès.

Tornada a la normalitat

Avui és el primer dilluns després de la setmana de festa de l'Any Nou Xinès. I bé que es notava: totes les botigues obertes; a migdia, davant d'un munt de botigues i oficines, hi havia gent cremant diners dels esperits o fent ofrenes de menjar; o, més espectacularment, fent esclatar traques a la porta dels comerços just en obrir —una manera de rebre el nou any i espantar els esperits dolents—; o el trànsit que ha tornat als nivells normals.

Al campus, però, la calma continua sent gairebé total. Hi ha més gent, per suposat, però les classes no comencen fins d'aquí a tres setmanes. Temps per gaudir de la tranquil·litat que això representa, abans que tots els estudiants tornin a inundar les escales i els ascensors.

Però, jo, de bon matí, força aviat, he agafat un autobús per anar fins a un pub on feien la SuperBowl. Dos anys seguits a Barcelona aguantant fins a les tantes de la nit, aquí tot el contrari. El món a l'inrevés. Per cert, un altre final de partit molt emocionant.

(Hey Ho) Let's Go

No és el mateix Cap d'Any, però he pensat que potser hauria d'aprofitar el nou any xinès per fer algun canvi. Així que després d'uns nou mesos i perquè el cos m'ho demanava, aquest matí m'he posat la calça curta, les bambes noves que finalment m'he portat de Barcelona i, au, a córrer una estoneta aviat pel matí en un dia de festa.


La sortida em valia per explorar una ruta al costat del riu i per comprovar com estic. Pel que fa a la primera cosa, la ruta està força bé, m'hauria hagut d'emportar la cambra de fotos. I respecte a la segona, doncs molt bé. Una mica rovellat, és clar, després de tant de temps sense fer-ho, però m'he trobat molt millor del que m'esperava. El ritme no ha pogut ser gaire alt naturalment, però he fet una mica més de 40 minuts i no he acabat gens cansat. Tot el contrari, com que m'he trobat tan bé, el cuc de tornar-hi ja està corrent per dins meu. Avui el dia ha sortit ben ennuvolat i la temperatura era una mica freda, però molt bona per córrer. A més, gairebé no hi havia ningú pel carrer. Encara no he deixat la petita sensació d'eufòria que m'ha entrat.

Ara només em falta fer un lloc en els meus horaris i sortir més sovint. A veure si no tornen a passar tants mesos.

Finals

Durant aquests dies que es jugaven les World Series americanes, a Taiwan també estan jugant les finals de la lliga de beisbol: les Taiwan Series, entre els Lleons i els Elefants. Sembla aquell capítol de Cheers quan aposten pels resultats del futbol americà. Així que segueixen, més o menys, el temps de la temporada americana.


Sembla com si a la televisió sempre hi hagi com a mínim un partit de beisbol en marxa, però no conec els equips, i només n'hi ha cinc o sis. Un dels equips que juguen la final és de Taipei i l'altra nit, cap allà a les 6:30 o les 7, mentre sopàvem en un restaurant proper al campus, hi havia un grup de gent jove que havia acabat de sopar i es mirava el partit entre crits i expressions d'alegria. No d'una manera exagerada, però quan volen fan força soroll.

A qui l'interessi, la sèrie està ara mateix empatada 2-2.

Beisbol

Alguns de vosaltres m'heu preguntat quins són els esports més seguits a Taiwan. Bé, pot haver ping-pong, badminton, bàsquet i què sé jo que més, però l'esport rei és el beisbol.


Tinc la sensació que el segueixen amb devoció i als campus de TaiDa i ShiDa hi ha un munt de gent practicant. Pots sentir gent parlant de beisbol i és molt divertit veure taiwanesos i japonesos (nois i noies) comentar la jugada. Tenen una lliga de beisbol i jugadors jugant al Japó i, fins i tot, als Estats Units. Un parell, crec. Així que a la televisió és ben normal trobar partits de la lliga taiwanesa, de la japonesa i de la MLB. Però com que un dels propietaris dels NY Yankees és taiwanès i hi juga un altre de pitcher, sempre fan partits dels Yankees. Obsessions estranyes.