Sant Jordi

La diada de sant Jordi en la distància sempre se'm fa molt estranya. Per mi, és un d'aquells dies màgics a Catalunya, entre roses i llibres, amb la primavera esclatant i, en general, ben acompanyada pel bon temps (o així la recordo sempre). Quan un està lluny, no veus les parades de flors i de llibres, la gent pels carrers, amb roses a les mans, les parelles trobant-se, l'olor de l'aire, la llum particular del dia, tot allò. Lluny, no és cap dia especial pels del teu voltant, però ho continua sent per a tu. I sempre que he pogut, alguna cosa he fet.


Avui, després de dies de pluja i de núvols, el dia ha sortit amb un Sol esclatant, el cel blau amb núvols blancs, caloreta, com ha de ser. Perfecte per recordar-me quin dia és, fins i tot a l'altra punta de l'Àsia.

I sí, he pogut trobar una rosa vermella, petitona però ben maca, per donar a una noia molt bonica.

Rellegint

Diumenge passat estava repassant el meu correu electrònic, quan no sé ben bé per quina raó, vaig començar a rellegir durant una bona estona missatges de la família de les setmanes abans de venir a Taiwan i de les primeres en les que estava ja a Taipei. No va ser premeditat, m'hi vaig trobar; però va ser interessant. Recordar frases divertides o afortunades de l'un o de l'altre; o quan m'explicaven alguna cosa que havia fet la petita o com els començava a portar de cap; intercanvis lúcids entre germans; càrregues de l'artilleria sobre temes qualssevol que inevitablement em feien esclatar la rialla, etc. Un fart de riure i de somriure.

També em vaig adonar en el que jo mateix escrivia de com canvien les coses entre el principi i uns mesos més tard. Durant els primers dies, hi ha molta incertesa, la novetat es troba a tot arreu, els ànims són molt variables. Petites coses et fan sentir malament, d'altres et fan sentir molt bé. Als pocs mesos, tot s'estabilitza molt més i comences a oblidar-ho, a pensar que allò que senties no va existir mai. Tornar a llegir aquests missatges m'ajuda a adonar-me, com si em calgués ara mateix, de com de bé que em sento ara mateix.

Galtones

Són petites coses, com tantes altres, però no sé si des de lluny és fàcil adonar-se de com poden arribar a ser d'importants, i quant s'agraeixen. I no importa que faltin pocs dies per veure'ls en carn i ossos.

Per sort, encara hi ha subministradors que em permeten veure l'huracà de dos anys, tota tranquil·la, però segurament no per gaire temps, i al petitó que malgrat estar una mica malaltó té unes galtes impressionants, mentres contempla a sa mare amb aquells ullassos de nadó. Impagable. Dos mesos ja.

Street View

Sembla que és la notícia de moda, oi?. Google ha posat en línia la possibilitat de veure les fotos dels carrers de Barcelona i de València. Vist des de la distància és una cosa divertida. Dimarts o dimecres de la setmana passada vaig perdre una estona mirant com era. Fa mesos havia fet el mateix amb les fotos de Columbus i és un exercici força interessant. Et proves a tu mateix que encara recordes com són les coses per allà i tens l'oportunitat de mirar si hi ha alguna novetat: aquell edifici que no estava acabat quan vas marxar, com ha canviat aquell carrer des de fa dos o tres anys, etc. Crec que les fotos de Barcelona són de la primavera passada i, tot i així, ja he vist alguna cosa que no coneixia (o he recordat els canvis dels darrers dies).

Després vénen les anècdotes de gent que coneixes. Mires què es veu dels balcons de la família. No gaire, persianes abaixades o roba estesa; però a la porta del meu edifici, crec que s'hi pot veure el porter de la casa. I l'altre dia un amic ens va enviar les coordenades d'on se'l podia trobar: creant riquesa a la terrassa d'un bar.

En resum, si un dia et trobes que et ve de gust, o potser ho necessites, pots dedicar-te a moure el teu ninotet groc al llarg dels carrers blaus d'un mapa de Google i fer un passeig pels camins de la memòria.

Llocs que no veuràs més

És molt curiós com funciona la comunicació per internet. Una mica a ratxes. En aquests darrers tres o quatre dies he pogut parlar, ja sigui via e-mail o per alguna mena de xat, amb gent que vaig conèixer o retrobar als Estats Units. Feia unes quantes setmanes, o mesos en algun cas, que no en sabia res i, de sobte, tots al mateix temps. Sempre és bo posar-se una mica al dia i explicar-se les novetats.

Potser per això vaig recordar un pensament que em va creuar el cap farà un parell de setmanes i en aquell moment vaig pensar que sí que em venien aviat. Posat de manera senzilla: arriba un dia quan estàs com ara jo en un lloc llunyà d'on saps que hauràs de marxar relativament aviat que mires al voltant, als llocs per on potser passes gairebé cada dia, i t'adones que un dia marxaràs i probablement no els veuràs mai més. Llavors em ve un sentiment barreja d'una mica de nostàlgia (cap al futur) i d'incredulitat perquè no sembla que pugui passar una cosa així. El vaig començar a tenir a Columbus quan potser em quedaven sis o set mesos d'estada, per això em vaig sorprendre de tenir-lo tan aviat.

Això també s'aplica a les persones que vas coneixent, però aquesta és una història completament diferent. Hi ha més oportunitats de retrobament i, al mateix temps, la distància pot arribar a fer més mal.

Però no us preocupeu, va ser un pensament fugisser que no ha tornat... encara.

V-3

Hi ha vegades a la vida que et passes dies, o setmanes, esperant una trucada. Generalment, si hi ha algú en una situació molt delicada, és una trucada que no vols que arribi mai, perquè portarà notícies definitivament dolentes. D'altres, és tot el contrari, per exemple si hi ha algun petit shawarma, com diu el poeta familiar, a punt d'arribar. Les primeres sempre et troben. Les segones, sembla que costi més que ho facin. Sobretot si encara faltaven dos setmanes, segons els càlculs.

Això em va passar ahir. Vés per on, em vaig assabentar casualment via Facebook del magne esdeveniment, o el feliç succés (més tòpics?). Una mica fred potser, però així són les circumstàncies. Després, confirmat pel dessusdit poeta via xat i, als pocs instants, imatge via mail des del mòbil del, suposo, feliç pare. Au, un més per fer barrila!.

I un altre cop, jo tan lluny.

Per ser un nom tan poc comú, és el més comú a la família.

El final de la llista

Au, una altra xerrada feta, i ja estan totes les que tenia previstes, més les que han anat apareixent. Aquesta darrera amb remuneració, ja que no estic afiliat directament amb la NTNU —per variar, estic en una altra situació estranya. No està gens malament. L'audiència no era especialitzada del tot, molta gent no era d'Astronomia, i he intentat adaptar-m'hi. Només espero que s'hagi entès alguna cosa. Com passa habitualment, a mi m'han donat un parell d'idees.

En fi, no ha estat un mal dia i a sobre hem aconseguit fer una videoconferència en les dues direccions amb Skype. La petita ho és una mica menys, però es mou més que mai.

Restes

Quan arribes a un lloc llunyà i t'has de buscar un apartament, acostumes a passar-te unes quantes setmanes buscant mobles, accessoris de la casa, matalassos, etc. I a la inversa, quan has de marxar del país, et passes dies i setmanes intentant vendre-les, o regalant-les, o simplement llençant-les. Ni pots, ni val la pena emportar-te la majoria de les coses. Així que hi ha tota una sèrie de cicles de gent passant-se coses dels uns als altres.

Això és el que hem hagut de fer tots els que hem estat fora en un moment o un altre. Al final, pel que a mi respecta, ja no t'importa gaire quant en pots treure, sinó que només et vols desfer de tot i oblidar-te'n. La parella australiana s'ha passat doncs unes setmanes oferint els mobles que tenien. Hi havia un parell de coses que m'haurien pogut interessar, però com que tinc el pis moblat i eren més aviat secundàries, al final no em vaig decidir per res.

Ahir a migdia, em van trucar per si volia un matalàs plegable que en un principi havien pensat en emportar-se, però que a darrera hora ja no el volien. Típic. Així que avui he passat pel seu despatx —ells ja han marxat— per recollir-lo. No és petit precisament. He donat una mica d'espectacle caminant amb ell pel carrer. Sobretot a última hora que feia una mica de vent i plovisquejava.

Però si ara apareix algú pel meu pis, no haurà de dormir a terra o al sofà.

Webcam

Abans d'ahir vaig aconseguir provar la webcam del meu portàtil en una trucada per Skype amb el Virgili. Sembla que es veu i se sent força bé, malgrat la distància. I ahir vam fer la prova de foc amb la patufa. Deu funcionar, perquè la seva reacció va ser inequívoca. Ells no tenen webcam, per la qual cosa per ara és una comunicació unidireccional, però la vaig sentir bastant més que altres cops i semblava contenta. Segur que devia ser una gran sorpresa per ella. Feia gairebé tres mesos que no em veia!.

Nit de St Joan

Aquesta nit és la nit de Sant Joan, petards, coca, fogueres, prohibicions de fogueres, disbauxa, més del mateix, aglomeracions, intents de fer alguna cosa diferent, gent descontrolada, el principi de l'estiu, veure sortir el Sol a la platja, la platja està feta una porqueria. Tot això i més. Però un cop més, me la perdré. No serà la primera vegada. Tampoc no és una pèrdua irreparable, però hi ha festes, com Sant Jordi, que poden ser pesades, poden no venir de gust algun cop, però sempre marquen l'època de l'any i, què cony, sent d'on som, les portes dins i t'agraden. I així, encara que un tingués un examen l'endemà, alguna cosa s'intentava fer.

Com a molt, si tinc sort, em pagaran el sopar, que estan intentant convèncer a una japonesa per a què accepti un postdoc a NTNU. Però he dormit poc, aquest matí ha acabat la darrera nit d'observació, i ja veurem com em trobaré.

Compte amb els excessos i beneïts els que no fan pont, perquè ells no faran cues kilomètriques.

...i jo ja em posaré "Dixie Beauxderaunt" a tot drap per celebrar-ho.

Sol solet

És la primera que en rebo i em va fer molta il·lusió, apart de comprovar que l'adreça és correcta (la transcripció entre els caràcters xinesos i els romans sembla tenir un aspecte inquietantment aleatori de vegades)


Em va arribar dimecres i avui he pogut "parlar" amb ella. Bé, més aviat he pogut sentir la seva veu, perquè comprensiblement escolta i no diu gaire cosa. De totes maneres, és molt maco.

Fosc

Ara, fa no gaire, passejant per la col·lecció de fotos a picasa de certa persona, vaig trobar això: Si una nit un gat negre.... Quina allau de records de tantes nits, d'estiu o d'hivern, creuant aquell pati, escenari de jocs, festa, baralles, lectures, calma, tantes coses... De petit, feia una mica de por i suposo que hi passàvem corrents. Clar que ara hi ha molta més llum... i moltes menys estrelles per veure des del terrat. Hi ha una connexió entre un pati del darrera de la Xamora i Taiwan.