06 de maig 2010
D'alarmes
De tant en tant, estant al meu apartament, sentia (i sento) alarmes de cotxe pel carrer. Res sorprenent, em direu. És cert, però en aquest cas semblaven com si estiguessin en moviment, perquè es podia notar l'augment i la disminució progressiva del seu. Tampoc no hi parava gaire més atenció, fins que un dia vaig veure, mentres m'esperava a creuar el carrer al costat de casa, passar davant meu, tot girant la cantonada, una grua que portava al dipòsit de cotxes que hi ha just darrera del carrer on visc un cotxe, amb les llums i l'alarma a tot drap, que devia haver estat mal aparcat en alguna banda. Ah, em vaig dir, que no fos això el que he sentit tants altres cops. Potser un misteri solucionat.
05 de maig 2010
Vista marina
De la meva segona visita a Califòrnia, la vista des de la finestra de la nostra habitació a Alameda. Just davant, Oakland. Un lloc maco i tranquil (i molt artificial, és clar).
04 de maig 2010
La llagosta saluda
Una foto de principis de febrer, tot just al començament del sopar de l'any nou lunar xinès que vam fer al balneari de Tian Lai (天籟; sons de la natura) a Yangmingshan amb la gent de l'ASIAA. Un balneari gran, ben equipat, amb varietat d'aigües i temperatures, on vam passar unes hores molt agradables. Per sort, tot estava pagat, perquè és un lloc més aviat car.
Sí, el lloc on em va tocar una XBox i vaig dir que no la volia.
03 de maig 2010
284, tarda de maig
Ah, memòria, traïdora dels sentiments.
Una llum familiar. L'angle dels raigs del Sol de la tarda caient sobre uns arbres frondosos. El verd brillant, abundant, ple de vida. Calma estiuenca en el terrabastall de la ciutat.
Record d'algú que va ser-ho tot, però que ara ha de ser no res. Una pregunta, tanmateix.
Una tarda pretèrita trobant a faltar algú altre. Sentiments perduts en les sorres del temps, difuminats i canviants, confusos com el fum.
Què fàcil caure-hi un altre cop; què fàcil enlairar-se per sobre i seguir volant.
Una llum familiar. L'angle dels raigs del Sol de la tarda caient sobre uns arbres frondosos. El verd brillant, abundant, ple de vida. Calma estiuenca en el terrabastall de la ciutat.
Record d'algú que va ser-ho tot, però que ara ha de ser no res. Una pregunta, tanmateix.
Una tarda pretèrita trobant a faltar algú altre. Sentiments perduts en les sorres del temps, difuminats i canviants, confusos com el fum.
Què fàcil caure-hi un altre cop; què fàcil enlairar-se per sobre i seguir volant.
02 de maig 2010
Excursió al temple de Zhinan
La primavera està disparada en tota la seva esplendor, o potser això ja és un principi d'estiu, i després d'un divendres amb un temps esplèndid, va venir un dissabte semblant (i diumenge, per no faltar a la realitat). Així que vam decidir anar fins al temple de Zhinan (指南宮), per la zona de Muzha, i fer alguna passejadeta per les muntanyes del voltant.
Arribar fins al peu del temple és ben fàcil: només cal agafar la línia 530 i després de voltes i més voltes arribes a l'estació final. Passar un carrer de botigues, bastant atrotinat, però atractivament vell,
unes quantes escales, menys que les que tocaria si haguéssim començat des del principi
i allà tenim un dels diversos temples que hi ha per la zona.
Una mica més enllà hi ha un temple budista.
Potser era per l'hora o el dia, o és que és així, però ens vam trobar amb un entorn gairebé buit del tot i envoltat d'una tranquil·litat que no és gens fàcil de trobar a Taiwan.
A més, amb el solet tan bo que teníem, amb una brisa refrescant, el silenci que hi regnava, feia entrar ganes d'aturar-se una bona estona prop dels elefants.
Però vam seguir endavant. Pels voltants, hi ha una de les estacions de la Maokong Gondola, un aeri que puja des del costat del zoo, fins a Maokong. Amb uns desnivells considerables.
Aquest aeri ha estat tancat durant més d'un any per causa dels desperfectes que un tifó va provocar en un dels pilars. Ara deu fer cosa d'un parell de mesos que torna a funcionar.
Abans d'arribar-hi, però, ens vam trobar unes vies que deuen fer servir per pujar i baixar material de la muntanya, i que tenia tot l'aspecte de les velles instal·lacions deixades enrera pels japonesos.
Però encara funciona i hi ha gent atrevida que hi puja. Per treballar, suposo.
Passada l'estació de l'aeri vam decidir seguir una ruta fins al pic de Houshanyue (猴山岳), la muntanya del mico. Pel camí, que començava costerut i ple d'escales, com tants pels voltants de Taipei, vam trobar encara restes de grans esllavissades de farà un parell d'anys.
Des d'aquí, i malgrat que la visibilitat que no era perfecta, podíem contemplar una vista diferent de Taipei, Yangmingshan i imaginar Danshui i el mar més enllà.
Sorprenentment, els graons van desaparèixer en un cert moment i, per primer cop que recordi, vaig caminar per un veritable camí de muntanya. Que és va complicar una mica, quan vam haver de pujar gairebé en vertical ajudant-nos de les cordes que hi ha instal·lades, en un tros curt de la ruta.
La resta, un cop arribats a la carena, molt més fàcil. El camí, estret, seguia gairebé pla, envoltats de vegetació força salvatge. Es nota que no hi passa gaire gent. I així vam seguir durant una bona estona fins que vam decidir que seria millor tornar a la civilització.
Una excursió perfecta per un dia espectacular. Crec que repetirem per la zona. Ens queda prop de casa, les rutes semblen prou interessants i no trobes gent gairebé. I això, aquí, és gairebé inaudit.
Arribar fins al peu del temple és ben fàcil: només cal agafar la línia 530 i després de voltes i més voltes arribes a l'estació final. Passar un carrer de botigues, bastant atrotinat, però atractivament vell,
unes quantes escales, menys que les que tocaria si haguéssim començat des del principi
i allà tenim un dels diversos temples que hi ha per la zona.
Una mica més enllà hi ha un temple budista.
Potser era per l'hora o el dia, o és que és així, però ens vam trobar amb un entorn gairebé buit del tot i envoltat d'una tranquil·litat que no és gens fàcil de trobar a Taiwan.
A més, amb el solet tan bo que teníem, amb una brisa refrescant, el silenci que hi regnava, feia entrar ganes d'aturar-se una bona estona prop dels elefants.
Però vam seguir endavant. Pels voltants, hi ha una de les estacions de la Maokong Gondola, un aeri que puja des del costat del zoo, fins a Maokong. Amb uns desnivells considerables.
Aquest aeri ha estat tancat durant més d'un any per causa dels desperfectes que un tifó va provocar en un dels pilars. Ara deu fer cosa d'un parell de mesos que torna a funcionar.
Abans d'arribar-hi, però, ens vam trobar unes vies que deuen fer servir per pujar i baixar material de la muntanya, i que tenia tot l'aspecte de les velles instal·lacions deixades enrera pels japonesos.
Però encara funciona i hi ha gent atrevida que hi puja. Per treballar, suposo.
Passada l'estació de l'aeri vam decidir seguir una ruta fins al pic de Houshanyue (猴山岳), la muntanya del mico. Pel camí, que començava costerut i ple d'escales, com tants pels voltants de Taipei, vam trobar encara restes de grans esllavissades de farà un parell d'anys.
Des d'aquí, i malgrat que la visibilitat que no era perfecta, podíem contemplar una vista diferent de Taipei, Yangmingshan i imaginar Danshui i el mar més enllà.
Sorprenentment, els graons van desaparèixer en un cert moment i, per primer cop que recordi, vaig caminar per un veritable camí de muntanya. Que és va complicar una mica, quan vam haver de pujar gairebé en vertical ajudant-nos de les cordes que hi ha instal·lades, en un tros curt de la ruta.
La resta, un cop arribats a la carena, molt més fàcil. El camí, estret, seguia gairebé pla, envoltats de vegetació força salvatge. Es nota que no hi passa gaire gent. I així vam seguir durant una bona estona fins que vam decidir que seria millor tornar a la civilització.
Una excursió perfecta per un dia espectacular. Crec que repetirem per la zona. Ens queda prop de casa, les rutes semblen prou interessants i no trobes gent gairebé. I això, aquí, és gairebé inaudit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)