Anuncis

Vespre de dijous, plujós amb una pluja molt fina que gairebé sura a l'aire. Després de sopar, una cerveseta al biergarten proper al campus. Això ja s'està convertit en una tradició. Ah, però avui, just davant, hi ha un gran desplegament de focus, càmeres, cables per tot arreu: estan filmant alguna cosa... umm, potser un anunci... de KFC!!

Certament, mentre xerràvem i bevíem, sota l'encegador reflex dels llums, anàvem veient escenes captivadores de com filmar una panotxa de blat de moro o una pizza. Llargues estones apassionants. Tanmateix, massa llum per gaudir dels nostres cereals.

Aparcament

El primer cop que vaig veure una d'aquestes dones que seia amb un peu a terra i l'altre en un pedal de la bicicleta, vestida amb una espècie d'uniforme de vigilant i amb el barret cònic encastat fins les orelles, la màscara a la boca i treient la maquineta per imprimir tiquets, que tot seguit posava al parabrises d'un cotxe, em vaig pensar que s'estava posant les botes amb multes.

Després, les/la vaig veure molts dies fins que em van explicar que anava una mica equivocat. No posen multes sinó que van marcant els intervals de temps en els quals els cotxes estan aparcats en les zones d'aparcament. Com a la foto.

El que ha de fer llavors el propietari del cotxe és anar a pagar, dins d'un termini de temps d'uns dies suposo, a qualsevol 7-11 o similar el que es deu per aparcar. Em va semblar força curiós, però pensant-ho bé, s'estalvien la instal·lació de les màquines automàtiques, perquè els vigilants han de continuar passant, oi?

El so del silenci

Des del dia 5 de setembre fins demà 15, s'estan celebrant a Taipei els Deaflympics, els jocs per a sords i muts. Com us podeu imaginar, alguna gent per aquí està molt excitada amb això, i ja feia setmanes que es veien anuncis i banderes per tota la ciutat. El primer dia van fer una d'aquests cerimònies que el papanatisme mundial tan admira, el mateix tipus de porqueria que ja es va fer als jocs falangistes de Barcelona. Vaig poder veure un tros en un pub i vam riure força amb ella —i no va anar malament per veure els noms dels països en xinès.

Ahir, però, vaig tenir una experiència curiosa, no per ser el primer cop, sinó per la magnitud. Havia quedat, un altre cop, en un bar per veure la carrera de F1, i aquest cop no em vaig poder escapar de veure-la —potser per primer cop en vaig veure una de sencera. Era el mateix lloc on vaig veure la final de la xampinyons al maig, i sembla que feien un descompte als participants dels Deaflympics. Així que cap al final, quan van abaixar el volum ensordidor de la televisó, vam veure que hi havia un munt de gent jove al voltant nostre, d'aspecte estranger, i parlant amb senyes. Molt de silenci per a tant gent com hi havia, com us ben podeu imaginar. I a fora al carrer, encara n'hi havia més.

Com us deia, a Barcelona havia vist grups de sordmuds reunits i tenint intenses converses, ja fos al metro o prop de casa, però mai no havia vist tant gran quantitat tots junts. Molt interessant. I em pregunto com s'ho fan per parlar les diferents llengües.

Calors

Mes de juliol, a Taipei. Com us podeu imaginar, fa força calor. Avui hem passat de 36 graus, segons les temperatures que he vist a la web, amb força xafogor i un Sol fortet, malgrat que hi havia alguns núvols difusos. La imatge divertida, que no he pogut captar perquè anava sense la cambra de fotos, era la de cinc o sis motoristes que no s'esperaven el semàfor just arran de la línia tal i com fan sempre, sinó 10 o 15 metres enrere, sota l'ombra d'una passarel·la de vianants, tots ben ajuntats per evitar el Sol. Com són!.

I valent de mi, aquesta tarda quan ja es posava el Sol, m'he anat a córrer una estoneta al llarg del riu. M'he trobat molt bé un altre cop, millor que dissabte passat, però m'he fet un fart de suar. Tant que a casa anava deixant un regueró de gotes pel terra.

Potser aquesta nit quan arribi a casa, segons com, em torni a dutxar per tercer cop. L'estiu.

Somriures innocents

Més d'un cop he parlat dels nens petits d'aquí, que poden ser força divertits, sobretot quan et miren tímidament, amb un mig somriure perquè, de fet, ets diferent. Molts són força macos, tot i que també hi ha un bon contingent que, ja sigui per com els porten o perquè són així, són més aviat lletjos.

Avui, quan tornava amb l'autobús d'una incursió amb èxit a un dels magatzems Ikea de Taipei, tenia al seient del davant una parella que portava una nena de diria al voltant de l'any —dues dents a dalt i tres a baix—, molt macona, amb uns grans ullassos, que es posava dreta cada dos per tres. En una d'aquestes, m'ha descobert i, com era d'esperar, m'ha mirat fixament, per tot seguit esclatar en una rialla desdentegada tan bon punt li he fet un somriure. Que s'ha repetit unes quantes vegades.

Com deia aquell, que sap de què parla, només cal un somriure per fer neteja de les preocupacions. I tant!, i, a més, m'ha fet recordar coses que no hauria d'oblidar.

Petits plaers

La memòria sempre acaba enganyant-me, però no recordo que l'any passat tinguéssim tants dies de Sol al principi de maig. No em queixo, avui ha sortit un altre dia fantàstic, amb els cels blaus, potser travessats per algun núvol blanc, i un Sol de principis d'estiu (pel meu costum). Fa calor, però no s'hi està gens malament.

Així que aquest migdia, que he hagut de dinar sol —per atzars estúpids—, m'he assegut després de menjar en un banc del jardinet que hi ha davant del meu edifici al campus. Sota l'ombra de les palmeres que eren agombolades per una brisa fresqueta que evitava que fes gens de calor i sentint el refilar dels ocells, mentre els meus ulls es perdien per sobre de la verdor de la gespa i els arbres, m'hi he estat uns 20 minuts, assaborint trossos de síndria i absorbint la tranquil·litat al meu voltant. Endormiscant-me de mica en mica, també.

Petites, i efímeres, però molt agradables moments d'un dia qualsevol, que no aprofito tant com hauria de fer-ho.

Relax

Aquesta matinada he acabat les tres nits d'observacions que tenia per aquest cap de setmana. Al final, he pogut fer més del que em vaig pensar en un moment de gairebé desesperació la primera nit. A veure si quan miri les dades hi ha alguna cosa interessant.

Ara mateix, però, he de tornar als horaris normals. Avui he dormit poquet un altre cop perquè volia anar a una xerrada que es feia a migdia. Així que arrossegaré una mica de son un dia més. Però aquesta matinada quan tornava cap a casa he vist que la paraula del dia és relax, malgrat que hagi de fer feina, naturalment.

Per què?, bé, a l'igual que divendres al matí, quan tornava cap a casa, vora les cinc del matí, el cel començava a clarejar. Era aquella hora de tranquil·litat i penombra just abans que hi hagi massa lluny. I ja hi havia gent pel campus fent exercicis. Els millors, tres jubilats que acompanyats amb música d'una mena de cant (budista? religiós?), molt tranquil i que en aquella situació agafava un protagonisme fascinant, estaven fent el que semblava més aviat gimnàstica. Bé, això divendres, perquè aquest matí estaven comentant la jugada abans de començar. Ben relaxats.

Tremolors

A la vida et trobes en situacions en les que et tremolen les cames. En d'altres, la intensitat de les emocions és tal que sembla que la terra tremoli. Ahir en vaig viure una en la que, a més, el terra també es movia. Passats dos quarts de nou del vespre, de sobte, un parell de sacsejades fortes; un altre terratrèmol. Molt més curt que d'altres que he notat, però amb un parell de d'oscil·lacions més fortes. I per primer cop, amb una mica més de resposta dels habitants locals. No massa, no us penseu. Després vaig veure que havia estat d'una magnitud de 5.5. Suposo que es nota més al meu edifici del campus, alt i estret. Crec que no en notava cap des de l'any passat.

I Remember You

Quan vaig des de Shida fins al campus de Taida, he de creuar Roosevelt Rd, una avinguda força ampla. Generalment, faig servir un dels dos passos subterranis que hi ha entre Keelung Rd i la porta general de Taida. També hi ha un pas elevat i alguns semàfors, però no val la pena esperar-s'hi.

El primer pas subterrani acostuma a estar desert —tot i que avui hi havia unes noies assegudes a les escales—, sense decoració i només recentment tornat a pintar.

L'altre, que dóna al night market de Gongguan és diferent. De fet, té sis sortides en tres braços que es troben al mig del carrer, amb columnes postisses de decoració, pòsters sobre Taida o algun mapa de la zona. Acostuma a estar força concorregut i amb gent que hi ven alguna cosa: llibres vells, flors, penjolls o pintes, etc. També hi ha moltes vegades un home vell agenollat que ven, bé, no sé què ven, però m'han dit que hi porta un munt d'anys.

Aquesta tarda, però, quan hi he entrat he sentit música familiar. De seguida he reconegut els acords de la cançó dels Skid Row, I Remember You. La cantava un noi amb estètica entre punk i sleaze, amb els braços tot tatuats, que tenia la funda de la guitarra oberta, amb alguns discs i coses semblants. Feia, evidentment, una versió personal de la cançó —no és fàcil fer-la, però no m'ha importat. En un dia de cançons maques, he tornat cantant per mi mateix la tonada d'aquesta cançó que feia tant de temps que no sentia i que sempre m'ha agradat. I m'ha fet pensar...

Rodolant

... costa avall, és com tinc una certa part del meu cos després del que he vist aquest matí.

Millor que m'expliqui. En molts dels temples budistes que es troben per Taiwan, es pot veure molt clarament la sauvàstica, la creu gammada que té els braços en la direcció contrària a les agulles del rellotge. A l'igual que l'esvàstica, és un símbol cultural i religiós habitual des de fa mil·lennis fet servir per cultures que van des de Grècia a la Xina, sobretot al Budisme i a l'Hinduisme. Tots dos sempre havien tingut un significat positiu, fins que aquells amics dels demòcrates no-nacionalistes (hipernacionalistes ells) van fer el que van fer per Europa als anys 30 i 40.

Fins aquí, bé, sempre sorprèn una mica veure'n una, venint d'Europa, però no havia vist cap esvàstica encara, només sauvàstiques en temples, i la sorpresa ha anat disminuint amb el temps.

Aquest matí, però, quan venia cap a la feina, ha estat una cosa molt diferent. I és un problema d'aquest costum de fer servir símbols d'altres cultures sense saber què signifiquen. Perquè una cosa és portar una esvàstica a sobre aquí —el símbol en sí no ha de tenir cap problema—, però una altra cosa ben diferent és portar pintada a l'esquena una bandera vermella, amb un cercle blanc al centre, dins del qual hi ha una esvàstica negra inclinada uns 45 graus. En certs llocs d'Europa, vas de cap a la presó per això, i amb raó. He fet un bot de bon matí i encara estic alterat.

Massa moderns

Per entrar al meu edifici al campus, faig servir la mateixa targeta del MRT que ha estat validada per a tal objectiu. I ha anat funcionant força bé. Fa uns mesos, potser per la calor, potser per alguna altra cosa, la targeta se'm va fer malbé i vaig haver de canviar-la perquè gairebé no la podia fer servir al metro o als autobusos.

Així que la meva sorpresa va ser gran diumenge a la matinada (en el meu cap encara dissabte a la nit) quan volia entrar al meu edifici per fer la segona nit d'observacions i vaig sentir els tres xiulets allargats i la llum vermella pampalluguejant que m'indicava que no hi podia entrar. Ho vaig provar diversos cops amb el mateix resultat.

Llavors vaig anar cap a la porta del campus, gran error, per veure si el guàrdia em podia obrir la porta. Bé, el guàrdia no parlava anglès i un paio que passava per allà que va dir que sí que el parlava em va semblar un d'aquells subnormals que es pensa que és més llest que ningú i en lloc d'ajudar encara emmerda més la cosa (sí, clar, com si jo fos un terrorista). Veient el nivell intel·lectual que corria per allà, vaig fer una darrera prova i me'n vaig anar cap a casa pensant que la targeta s'havia tornat a espatllar.

Per sort, vaig poder connectar-me amb l'antena a Arizona —total, per al que em va valer; va estar nevant set hores seguides i només vaig poder aprofitar l'hora final— i no vaig haver de trucar a aquelles hores de la matinada a cap estudiant per tal que m'ajudés.

Avui, després de comprovar que la targeta funcionava al metro, m'he assabentat que havien donat de baixa tots els números de les targetes com la meva. Sense avisar a ningú. L'encarregat/ada fa una bona feina!, —me n'han explicat les darreres anècdotes i n'estan molt contents. En fi, me l'han tornada a activar i funciona. Massa tecnologia.

Xoc

Diferents cultures, com la taiwanesa i la japonesa, acostumen a abordar les coses de manera diferent. Afegiu-hi que cada persona dins d'una cultura és probablement un altra illa molt diferent de la del costat. El resultat?. De vegades, es produeixen trobades, gairebé col·lisions, molt estranyes.

Ahir en vaig viure una de colossal. Jo només era un observador. Al final, no sabíem si riure o prendre'ns-ho malament, de tan surrealista com era, en adonar-nos que havíem perdut dues hores en una reunió que s'havia tornat inútil en el darrer moment. No vull entrar en més detalls, però com més hi penso, més gràcia em fa. Hi ha gent que veritablement són un cas com un cabàs.

D'això, algú vol fer un postdoc en astrofísica a Taiwan?.

Classes de llengües

Ahir, en certa manera, em van donar el dinar. Com que no tenia ganes d'anar a cap de les cafeteries del campus, me'n vaig anar fins al costat de Taida, a un lloc on fan bagels que acostuma a ser molt tranquil. Tenia un d'aquells dies en els que no volia tenir gaire soroll al voltant a l'hora de dinar — com a mínim, sense televisió en funcionament. I ve't aquí que hi havia un parell de nois xerrant i ja de seguida vaig notar que un parlava en espanyol. Coses d'aquestes es detecten molt ràpidament. Suposo que seria una d'aquestes parelles d'intercanvi on un deu aprendre espanyol i l'altre xinès. Adéu tranquil·litat, perquè no és tan fàcil aïllar-se d'una llengua que controles tant.

Així doncs, inevitablement, no podia deixar de sentir les lliçons i, com a bon crític de saló, trobar-hi objeccions. No és gens fàcil explicar segons què a algú que encara n'està aprenent, però hi ha vegades que fa gràcia. La millor va ser quan intentava explicar-li el soroll de la ella, però ell tampoc no la pronunciava 'a la castellana' (que és la catalana, també). En fi, hagués pogut fer més d'un comentari (oi?) a alguna explicació sense gaire base, però el millor és potser somriure, anar fent i no ficar-se on no et demanen. O potser recomanar tenir un diccionari a prop que sempre ajuda.

Dibuixos animats

No he estat mai, encara, al Japó, però quan hi penso sempre em vénen al cap una barreja d'imatges entre alta tecnologia i manga. Taiwan no és el mateix, però molta gent diu que s'hi assembla. De vegades, tinc la sensació d'estar en un país de dibuixos animats. Com a exemple, aquest ninot que hi ha a l'entrada del campus de Gongguan de Shida

Ningú no m'ha acabat d'explicar què significa, però en tenen cura: li canvien la decoració, el mantenen net. El que deia, no m'imaginaria un detall així per Europa

Fideus

Al Taiwan Folk Village, just quan ja ens tornàvem cap a l'hotel, vaig poder veure això

com assecaven els fideus acabats de fer a l'aire i al Sol d'aquell matí. Pel que m'han explicat, aquesta és, més o menys, la forma tradicional de fer-ho i depenent de les condicions ambientals i del vent, els fideus poden tenir diferents característiques. Per exemple, a Hsinchu on acostuma a fer força vent, són famosos un fideus molt fins típics de la zona.

Veient aquests de prop, feia una certa impressió

i l'olor a pasta ho omplia tot. Gairebé t'entrava gana de cop.

Motarra

Una mostra que no només hi ha scooters a Taipei. Són un petit percentatge, però existeixen.

Acompanyades d'una certa actitud especial també.

Sostre de núvols

El Taipei 101 durant la major part del dia d'avui

Em pregunto si feia Sol dalt de tot.

Audiència privilegiada

Dilluns passat, que era quan hi havia la lluna plena, era el darrer dia de les celebracions de l'any nou xinès. Dues setmanes, en total. En sortir de sopar d'un restaurant davant del campus, cap allà a quarts de vuit, vam passar pel davant del petit temple que hi ha a la vora i vam veure que hi havia un petit camió on hi havien fet un forat o una finestra en un costat que feia la funció d'escenari per a una representació de titelles.

Curiosament, l'actuació estava ja en marxa, amb tot de crits i efectes especials, però només hi havia mirant-se-la una dona que s'estava en un costat i un home que estava dret una mica darrere d'una de les portes del temple. Tanmateix, sembla que no importava gaire si no hi havia gaire, o cap, públic humà, perquè la representació es feia per al gaudi dels déus que viuen dins del temple. Com podran saber els titellaires si els ha agradat la funció, em pregunto.

Trobades

El meu primer dissabte de l'any a Taipei. Farà tres setmanes. Tornava, tard, de fer unes cerveses després del sopar de final d'any de l'ASIAA al CO2 (Café Odeon 2). Un bar que freqüentem; suposo que us n'he parlat més d'un cop. Havia deixat en Satoki prop de casa seva i ja caminava per la vorera del darrera del "Mercat de flors i plantes de Taipei" que hi ha prop de casa. Foscor travessada per alguna llum del carrer entre els arbres; les granotes no canten, deu fer massa fred per elles. Veig com m'acosto a un home, aparentment gran, que camina amb dificultats, recolzat en dos bastons. Quan arribo a la seva alçada —sí, ja té uns quants anys—, s'atura, aixeca el cap i em diu alguna cosa en xinès. Deu ser alguna conya, però no hi entenc res. I li ho dic, en xinès, se'n sorprèn, somriu i sembla acomiadar-se, mentres segueix el seu camí entre rialles i paraules.

El dissabte següent. El mateix lloc. Torno a caminar cap a casa, tard, després de fer, evidentment, més cerveses després del sopar mig-celebració del meu aniversari amb la mateixa companyia. Aquest cop prop de Nanjing E. Rd, força més lluny de casa. Fa més bona temperatura, però no se sent el raucar de les granotes. Aixeco el cap i torno a veure el mateix vellet que se m'acosta. Quan arribo a la seva alçada, es torna a aturar, em mira, em reconeix i em fa un comentari, que tot i no entendre ja sé què vol dir. Sí, li dic en anglès, sóc el mateix. Mala vida, penso, o potser és bona. Somriu, somriem, li desitjo bona nit, en xinès. Torna a riure. I ens tornem a separar.

Coincidències. Em vaig emportar dos somriures. Per alguna raó.

Llumetes

Aquest any la temporada es presenta difícil. La preparació no està estant la més adient, lluny de les darreres innovacions tàctiques i seguint una dieta a base d'arròs i més aviat asiàticament frugal. A més, ja m'he perdut el partit més important de la pretemporada, que indica el comportament de cara a les maratons de finals de mes.

L'entorn tampoc no és el més habitual. Per una banda per les temperatures, però en això hi ha una mica de tot. Per una altra, tot i que per aquí i per allà es poden veure alguns motius nadalencs, estan comprensiblement repartits entre les esglésies cristianes i decoracions aparentment a l'atzar de botigues o de gent amb idees diferents de la decoració.


Però que no es digui que no ho tinc a la vista. Des de dimecres de la setmana passada, tot sortint de la meva oficina puc veure, allà davant del replà de l'ascensor i ben col·locat de cara a la finestra —per tal que pugui ésser contemplat des de ben lluny—, un arbre de Nadal amb la mínima decoració reglamentària: tres tires de llums de diferents colors; un programa que permet fins a vuit models d'il·luminació, amb un que permet recórrer tots els altres a l'atzar; i tot complementat per un temporitzador que l'encèn a les 5 de la tarda i l'apaga a les 6 del matí. Categoria!... i idees que se'ls fiquen al cap a alguns.

I sí, malgrat que és petitó, es pot veure des de l'altra punta del campus.