Trobades

El meu primer dissabte de l'any a Taipei. Farà tres setmanes. Tornava, tard, de fer unes cerveses després del sopar de final d'any de l'ASIAA al CO2 (Café Odeon 2). Un bar que freqüentem; suposo que us n'he parlat més d'un cop. Havia deixat en Satoki prop de casa seva i ja caminava per la vorera del darrera del "Mercat de flors i plantes de Taipei" que hi ha prop de casa. Foscor travessada per alguna llum del carrer entre els arbres; les granotes no canten, deu fer massa fred per elles. Veig com m'acosto a un home, aparentment gran, que camina amb dificultats, recolzat en dos bastons. Quan arribo a la seva alçada —sí, ja té uns quants anys—, s'atura, aixeca el cap i em diu alguna cosa en xinès. Deu ser alguna conya, però no hi entenc res. I li ho dic, en xinès, se'n sorprèn, somriu i sembla acomiadar-se, mentres segueix el seu camí entre rialles i paraules.

El dissabte següent. El mateix lloc. Torno a caminar cap a casa, tard, després de fer, evidentment, més cerveses després del sopar mig-celebració del meu aniversari amb la mateixa companyia. Aquest cop prop de Nanjing E. Rd, força més lluny de casa. Fa més bona temperatura, però no se sent el raucar de les granotes. Aixeco el cap i torno a veure el mateix vellet que se m'acosta. Quan arribo a la seva alçada, es torna a aturar, em mira, em reconeix i em fa un comentari, que tot i no entendre ja sé què vol dir. Sí, li dic en anglès, sóc el mateix. Mala vida, penso, o potser és bona. Somriu, somriem, li desitjo bona nit, en xinès. Torna a riure. I ens tornem a separar.

Coincidències. Em vaig emportar dos somriures. Per alguna raó.