284, tarda de maig

Ah, memòria, traïdora dels sentiments.

Una llum familiar. L'angle dels raigs del Sol de la tarda caient sobre uns arbres frondosos. El verd brillant, abundant, ple de vida. Calma estiuenca en el terrabastall de la ciutat.

Record d'algú que va ser-ho tot, però que ara ha de ser no res. Una pregunta, tanmateix.

Una tarda pretèrita trobant a faltar algú altre. Sentiments perduts en les sorres del temps, difuminats i canviants, confusos com el fum.

Què fàcil caure-hi un altre cop; què fàcil enlairar-se per sobre i seguir volant.

Rumiant de bon matí

En un dia com avui, gris i plujós, com molts dels primers que vaig viure aquí, però també ple de records i sensacions, m'he descobert de bon matí a l'autobús pensant com és de curiosa la manera com, amb el temps, canvien les sensacions sobre un lloc. I no perquè no ho hagi viscut ja abans diversos cops.

Prop de dos anys després d'arribar a Taiwan, es pot dir que les he vistes de gairebé tots els color: grisos i plujosos, blaus i radiants, verds, fragrants, també negres, entristits i pesants, i torna a començar. Ja fa temps que vaig perdre aquella sensació de novetat i estranyesa del principi, i tot ha pres un aire de familiaritat, malgrat les diferències lingüístiques i culturals.

No gens malament, la veritat sigui dita, llàstima només dels petits detalls que deixen cicatrius en l'esperit. Inevitables, però. I tanmateix, acompanyats de grans records, per sort.

Final d'any

Com deia aquell principi d'una de les novel·les més famoses de Dickens: era el millor dels temps, era el pitjor dels temps..., així ha estat aquest any. Bé, sense exagerar, però sí que ha estat un any d'alts força alts i alguns baixos considerables. Tanmateix, després de portar dues setmanes per Barcelona, les coses es miren d'una altra manera. Amb més optimisme, una perspectiva diferent i apreciant totes les coses bones que hi ha hagut, hi ha i que n'hi haurà.

Com escalfar-se en el somriure de dues petites llumetes que tot just comencen a caminar pel món, o gaudir d'una bona conversa amb una vella amistat al voltant d'uns cafetons

Bon Any Nou i ja seguirem!

Nova oficina

Ahir va ser el primer dia sencer que vaig passar a la meva nova oficina a Shida. Es troba en el mateix edifici, però en el sisè pis. Per què el canvi?. Pel que em van dir, les noves incorporacions de personal han fet que l'espai se'ls quedi petit i han hagut de fer una reordenació dels despatxos. A mi m'ha tocat ficar-me en una oficina en la que com a mínim podré estar-m'hi un any, i així poden portar dues noies més al despatx on m'estava. Per què així i no d'una altra manera?. Ja no ho he volgut preguntar; no hi estic d'humor. I després de l'any, potser us preguntareu?. No ho sé, no m'ho poden dir. No em preocupa gaire ara mateix, primer he de continuar per aquí l'any que ve.

Les primeres impressions de la nova oficina no són especialment positives, tot i que d'estructura és molt semblant a la que tenia i la situació no és gaire diferent. Però les vistes no em semblen tan bones i aquesta la noto com buida i freda. Clar que tinc molts bons records de l'anterior i tot plegat fa que me n'acomiadi amb tristesa —dijous passat que és quan vaig fer la mudança, en tancar la porta sentia com si una etapa de la meva vida quedés enrere... exagerat que sóc.

Sentiments contradictoris en uns dies complicats. Res de l'altre món.

Frustració

Aquest és el sentiment que m'omple ara, a finals d'aquesta primera setmana des que he tornat a Taiwan. I no és que m'hagin passat coses dolentes, fins i tot hi ha hagut unes quantes coses bones, per petites que fossin. Però entre les dificultats de processament de qüestions personals i que en la feina gairebé no m'ha sortit res del que he provat, acabo aquests dies sentint-me una mica massa impotent. Res, coses que passen, i amb les que cal vigilar quan s'està lluny de l'entorn de seguretat. No té més importància, però em fa una mica de ràbia.

Com a mínim, hem tingut dies de Sol i cels blaus, gràcies al tifó que ha passat en direcció Oest entre Taiwan i les Filipines, que sempre alegren els ànims.

Meditant a les altures

Anar de passatger en qualsevol mitjà de transport em fa entrar tot sovint en un estat de reflexió, més intens com més complicada tingui la situació vital. Però en comparació amb trens, cotxes o autobusos, on veus passar el paisatge a un pam del teu nas, dins d'un avió la sensació és molt diferent. Potser és perquè només pots veure, amb sort, una part molt petita de l'exterior; i si la veus, et trobes a gran distància del terra, entre els núvols i això em porta a pensaments més boirosos.

Això se'm va acudir en el tram final entre Bangkok i Taipei del viatge de tornada que vaig fer dimecres passat. No és que reflexionés excessivament, però si que vaig fer un petit repàs al lloc situació que acabava de deixar i també al que m'esperava. Contemplant més d'una possible situació, intentant preparar-me en la mesura del possible pel que passés.

No és que m'hagi estalviat mai res, ni que m'hagi portat a grans conclusions, però això de pensar en els avions en moments particulars sempre ha estat una experiència molt interessant, rica i clarificadora. Serà per volar per sobre dels núvols.

Post-docs

Des de la setmana passada, hi ha una nova proposta per augmentar la interacció dels postdocs de l'ASIAA: postdoc tea cada dimecres. Prendre alguna beguda, potser pastetes i xerrar d'alguna cosa. La setmana passada hi vaig anar; aquesta, no, plovia i tenia feina. I, total, pel que hi he de fer, millor que m'ho reservi per una ocasió millor.

Molt curiosa tota aquesta cosa dels postdocs. No n'estic gaire acostumat, perquè en la meva estada als Estats Units, només vaig tenir interacció dins del nostre grup, on vam arribar a ser-ne una bona colla, però era una cosa diferent. Aquí, n'hi ha força a tot l'institut. La majoria, taiwanesos o japonesos, i després exemplars d'altres països com jo: un parell o tres d'indis, una canadenca, poca cosa més.

En general, els estrangers tendim a fer més coses junts, perquè és normal que els taiwanesos tinguin la seva vida i/o objectius personals: són els que s'hi quedaran a la llarga. També és diferent la manera en que cada un respon a altres qüestions internes i externes. La gent va i ve, costa establir amistats més profundes, tot sovint les relacions són més aviat superficials. En general, tant me fa, però hi ha vegades que pot arribar a cansar o ser decebedor: fer molt d'esforç, per no gaire. Suposo que així és la vida, no passa res. A més, jo tinc la meva tendència, molt afermada en la meva experiència barcelonina, a buscar-me la vida fora d'aquests cercles també.

Però ja veieu perquè avui no hi he anat.

Rellegint

Diumenge passat estava repassant el meu correu electrònic, quan no sé ben bé per quina raó, vaig començar a rellegir durant una bona estona missatges de la família de les setmanes abans de venir a Taiwan i de les primeres en les que estava ja a Taipei. No va ser premeditat, m'hi vaig trobar; però va ser interessant. Recordar frases divertides o afortunades de l'un o de l'altre; o quan m'explicaven alguna cosa que havia fet la petita o com els començava a portar de cap; intercanvis lúcids entre germans; càrregues de l'artilleria sobre temes qualssevol que inevitablement em feien esclatar la rialla, etc. Un fart de riure i de somriure.

També em vaig adonar en el que jo mateix escrivia de com canvien les coses entre el principi i uns mesos més tard. Durant els primers dies, hi ha molta incertesa, la novetat es troba a tot arreu, els ànims són molt variables. Petites coses et fan sentir malament, d'altres et fan sentir molt bé. Als pocs mesos, tot s'estabilitza molt més i comences a oblidar-ho, a pensar que allò que senties no va existir mai. Tornar a llegir aquests missatges m'ajuda a adonar-me, com si em calgués ara mateix, de com de bé que em sento ara mateix.

Un raig de llum

Algunes persones vénen, altres se'n van, unes poques es queden una estona més, és el fluir de la vida. De tant en tant, potser si hom es troba molt lluny, apareix, sigilosa i burleta, la sensació que no queda res dels bons moments, o en la mateixa mesura dels dolents, que tot és fum que ha desaparegut en el blau del cel.

No és cert. Per aquí i per allà romanen alguns records, potser unes olors, peces de música, imatges que et porten a pensar en aquella persona o que fan reviure per uns instants els sentiments d'aquells temps cada cop més llunyans, ara tornats petites brases mig mortes. De vegades, només cal una data per fer-te somriure, apreciar el que vas rebre, dedicar un segon a preguntar-te on serà, què deu estar fent ara mateix, tornar a agrair el regal i no pensar en el que va es va emportar després.

Un somriure i dues finestres a una mar blava on capbussar-se. Una nit llunyana de desembre, un raig de llum.

Canvis d'opinió

Farà cosa d'un parell de setmanes, que tornava a fer caminant el camí des de Shida Fenbu fins al campus de Taida, i havia just enfilat el curt i estret tram de Ting Chou Rd que voreja les pistes d'esport del campus. Just passat el petit temple que hi ha a mà dreta, em vaig fixar en les façanes dels edificis que alineen aquella part del carrer, i que de fet són la part del darrera, perquè la del davant dóna a Roosevelt Rd. Era un dia molt maco, amb un cel gairebé blau, un Sol espetegant, però amb una temperatura agradable. I vaig pensar que, si bé no és que els vegi macos, que no ho podran ser mai, s'han convertit en part d'un paisatge familiar i van camí de convertir-se en entranyables.

I vaig pensar en la impressió que els mateixos edificis, o uns altres de semblants, van fer-me el primer dia que vaig arribar a Taipei després del llarg viatge, o quan vaig començar a buscar un apartament sota un cel constantment ennuvolat i/o sota la pluja. En aquells moments en els que hom podria dir que té les arrels exposades a l'ira dels elements, en els que encara no pot saber on acabarà trobant un refugi —fins i tot en alguns moments hom pot dubtar de si mai no el trobarà—, on tot és nou i diferent, i no hi coneix ningú amb qui compartir una estona o en qui trobar unes paraules encoratjadores, aquella mena d'edificis poden aparèixer, potser per un instant fugisser, com uns símbols a mig camí d'odiosos i repugnants, d'allò que mai no t'agradarà. Potser un encara està comparant massa entre el que ha conegut i el que es troba davant dels seus ulls, que sembla enrevessat i difícil de capir.

Però vés que uns mesos després, ja totalment assentat, o tant com un hi pot estar, amb un cercle més o menys reduït de coneixences, espais que han esdevingut familiars i tota una sèrie de nous hàbits adquirits, la majoria de les connotacions negatives han desaparegut i simplement són una part més d'una terra que es va descobrint de mica en mica. Es part del progressiu canvi d'impressions, producte de les experiències diàries, dels records acumulats, que fan que el lloc on hi estàs passant una part considerable de la teva vida es vagi convertint en una altra casa que sumar a la llista, curta potser, que has anat fent amb els anys.

I això es comunica a l'estat d'ànim. Al principi tot està més a flor de pell, fas descobertes gairebé cada dia, et trobes al mig d'una munió de situacions desconegudes, petits detalls, petites rutines es transformen en qüestions d'una importància extrema. Amb el temps, tot es va difuminant, un troba un lloc i es va acostumant a tot. I llavors enyora, potser durant anys, en certa manera, aquells dies primigenis en els que tot era nou, quan no sabies on trepitjaves, quan et senties com una pissarra neta preparada per anar escrivint-hi noves línies. Però és molt difícil mantenir un estat així, a menys que tornis a agafar la bossa i marxar a una altra banda. Cosa que per ara, no tinc cap intenció de fer.

Mirada perduda

Potser és només el cel cobert, una temperatura agradable, acompanyada d'una brisa ni massa fresca, ni massa càlida. O vés a saber si és per causa d'un somni ja oblidat de la nit anterior. Hi ha dies, aquí potser és el primer, que em porten a pensar en la frase Faraway Eyes, com si el meu ànim tingués la mirada perduda en un vol per cels llunyans sobre planures que es perden a l'horitzó. Records de certs moments similars, potser per les Amèriques, tornen al meu cap, i tot plegat m'embolcalla amb una sensació de confort, de retrobament. Com si estigués tota l'estona acompanyat per algú.

Uns dies ideals per sentir alguna cosa del Steve Earle, o els Marah, o del disc que no puc deixar de sentir darrerament dels Elliot Brood: una bona dosi de cançons melancòliques i al mateix cop enormement alegres. Ah, l'harmònica és imprescindible.

Llocs que no veuràs més

És molt curiós com funciona la comunicació per internet. Una mica a ratxes. En aquests darrers tres o quatre dies he pogut parlar, ja sigui via e-mail o per alguna mena de xat, amb gent que vaig conèixer o retrobar als Estats Units. Feia unes quantes setmanes, o mesos en algun cas, que no en sabia res i, de sobte, tots al mateix temps. Sempre és bo posar-se una mica al dia i explicar-se les novetats.

Potser per això vaig recordar un pensament que em va creuar el cap farà un parell de setmanes i en aquell moment vaig pensar que sí que em venien aviat. Posat de manera senzilla: arriba un dia quan estàs com ara jo en un lloc llunyà d'on saps que hauràs de marxar relativament aviat que mires al voltant, als llocs per on potser passes gairebé cada dia, i t'adones que un dia marxaràs i probablement no els veuràs mai més. Llavors em ve un sentiment barreja d'una mica de nostàlgia (cap al futur) i d'incredulitat perquè no sembla que pugui passar una cosa així. El vaig començar a tenir a Columbus quan potser em quedaven sis o set mesos d'estada, per això em vaig sorprendre de tenir-lo tan aviat.

Això també s'aplica a les persones que vas coneixent, però aquesta és una història completament diferent. Hi ha més oportunitats de retrobament i, al mateix temps, la distància pot arribar a fer més mal.

Però no us preocupeu, va ser un pensament fugisser que no ha tornat... encara.