13 de novembre 2008

Mirada perduda


Potser és només el cel cobert, una temperatura agradable, acompanyada d'una brisa ni massa fresca, ni massa càlida. O vés a saber si és per causa d'un somni ja oblidat de la nit anterior. Hi ha dies, aquí potser és el primer, que em porten a pensar en la frase Faraway Eyes, com si el meu ànim tingués la mirada perduda en un vol per cels llunyans sobre planures que es perden a l'horitzó. Records de certs moments similars, potser per les Amèriques, tornen al meu cap, i tot plegat m'embolcalla amb una sensació de confort, de retrobament. Com si estigués tota l'estona acompanyat per algú.

Uns dies ideals per sentir alguna cosa del Steve Earle, o els Marah, o del disc que no puc deixar de sentir darrerament dels Elliot Brood: una bona dosi de cançons melancòliques i al mateix cop enormement alegres. Ah, l'harmònica és imprescindible.

2 comentaris:

agarsan69 ha dit...

Una entrada d'allò més poètica!

I veig que elliott brood t'ha pres el cor!

No sé si n'havíem parlat algun cop, però potser t'agradaria també lucero (desafortunat nom, trobo), concretament, aquest disc: http://www.megaupload.com/es/?d=OTNW3GWK

A veure si li trobes també alguna cosa particular...

Òscar Morata ha dit...

I continua. Entre Without Again i Miss You Now, entre d'altres, se'm passen les hores.