Canvis d'opinió

Farà cosa d'un parell de setmanes, que tornava a fer caminant el camí des de Shida Fenbu fins al campus de Taida, i havia just enfilat el curt i estret tram de Ting Chou Rd que voreja les pistes d'esport del campus. Just passat el petit temple que hi ha a mà dreta, em vaig fixar en les façanes dels edificis que alineen aquella part del carrer, i que de fet són la part del darrera, perquè la del davant dóna a Roosevelt Rd. Era un dia molt maco, amb un cel gairebé blau, un Sol espetegant, però amb una temperatura agradable. I vaig pensar que, si bé no és que els vegi macos, que no ho podran ser mai, s'han convertit en part d'un paisatge familiar i van camí de convertir-se en entranyables.

I vaig pensar en la impressió que els mateixos edificis, o uns altres de semblants, van fer-me el primer dia que vaig arribar a Taipei després del llarg viatge, o quan vaig començar a buscar un apartament sota un cel constantment ennuvolat i/o sota la pluja. En aquells moments en els que hom podria dir que té les arrels exposades a l'ira dels elements, en els que encara no pot saber on acabarà trobant un refugi —fins i tot en alguns moments hom pot dubtar de si mai no el trobarà—, on tot és nou i diferent, i no hi coneix ningú amb qui compartir una estona o en qui trobar unes paraules encoratjadores, aquella mena d'edificis poden aparèixer, potser per un instant fugisser, com uns símbols a mig camí d'odiosos i repugnants, d'allò que mai no t'agradarà. Potser un encara està comparant massa entre el que ha conegut i el que es troba davant dels seus ulls, que sembla enrevessat i difícil de capir.

Però vés que uns mesos després, ja totalment assentat, o tant com un hi pot estar, amb un cercle més o menys reduït de coneixences, espais que han esdevingut familiars i tota una sèrie de nous hàbits adquirits, la majoria de les connotacions negatives han desaparegut i simplement són una part més d'una terra que es va descobrint de mica en mica. Es part del progressiu canvi d'impressions, producte de les experiències diàries, dels records acumulats, que fan que el lloc on hi estàs passant una part considerable de la teva vida es vagi convertint en una altra casa que sumar a la llista, curta potser, que has anat fent amb els anys.

I això es comunica a l'estat d'ànim. Al principi tot està més a flor de pell, fas descobertes gairebé cada dia, et trobes al mig d'una munió de situacions desconegudes, petits detalls, petites rutines es transformen en qüestions d'una importància extrema. Amb el temps, tot es va difuminant, un troba un lloc i es va acostumant a tot. I llavors enyora, potser durant anys, en certa manera, aquells dies primigenis en els que tot era nou, quan no sabies on trepitjaves, quan et senties com una pissarra neta preparada per anar escrivint-hi noves línies. Però és molt difícil mantenir un estat així, a menys que tornis a agafar la bossa i marxar a una altra banda. Cosa que per ara, no tinc cap intenció de fer.