D'alarmes

De tant en tant, estant al meu apartament, sentia (i sento) alarmes de cotxe pel carrer. Res sorprenent, em direu. És cert, però en aquest cas semblaven com si estiguessin en moviment, perquè es podia notar l'augment i la disminució progressiva del seu. Tampoc no hi parava gaire més atenció, fins que un dia vaig veure, mentres m'esperava a creuar el carrer al costat de casa, passar davant meu, tot girant la cantonada, una grua que portava al dipòsit de cotxes que hi ha just darrera del carrer on visc un cotxe, amb les llums i l'alarma a tot drap, que devia haver estat mal aparcat en alguna banda. Ah, em vaig dir, que no fos això el que he sentit tants altres cops. Potser un misteri solucionat.

Aparcament

El primer cop que vaig veure una d'aquestes dones que seia amb un peu a terra i l'altre en un pedal de la bicicleta, vestida amb una espècie d'uniforme de vigilant i amb el barret cònic encastat fins les orelles, la màscara a la boca i treient la maquineta per imprimir tiquets, que tot seguit posava al parabrises d'un cotxe, em vaig pensar que s'estava posant les botes amb multes.

Després, les/la vaig veure molts dies fins que em van explicar que anava una mica equivocat. No posen multes sinó que van marcant els intervals de temps en els quals els cotxes estan aparcats en les zones d'aparcament. Com a la foto.

El que ha de fer llavors el propietari del cotxe és anar a pagar, dins d'un termini de temps d'uns dies suposo, a qualsevol 7-11 o similar el que es deu per aparcar. Em va semblar força curiós, però pensant-ho bé, s'estalvien la instal·lació de les màquines automàtiques, perquè els vigilants han de continuar passant, oi?

Voluntaris

Un dia de la setmana passada, mentres esperàvem que es posés verd el semàfor pels peatons d'una de les cruïlles més sorolloses que m'he trobat a Taipei, just al costat del meu campus, em van explicar que no tots els policies que s'estan en cruïlles dirigint el caòtic trànsit de l'hora punta són realment policies. No me n'havia adonat i, de fet, no sé distingir-los encara, però em van dir que hi ha un bon nombre de voluntaris que fan aquesta feina d'intentar millorar la circulació. Per l'opinió que vaig rebre, sembla que prou bé.

Això em va fer pensar en la impossibilitat pràctica de portar a terme la mateixa cosa a casa, segurament, per la xuleria innata de la policia i per la xuleria innata d'una gran majoria de gent quan agafa una micona de poder. Però potser per aquí són millors ciutadans.

Clar que també vaig recordar la història que algun cosí o tiet meu explicava al poble del meu pare a l'Aragó, sobre el tonto del poble que dirigia el trànsit o ajudava a aparcar o a entrar els vehicles a les cotxeres. Pobres dels forasters que li fessin cas, —"tira, tira"—, que acabarien amb el cotxe encastat a la paret.

Motarra

Una mostra que no només hi ha scooters a Taipei. Són un petit percentatge, però existeixen.

Acompanyades d'una certa actitud especial també.

Aparcant

Ja se sap que el general dels conductors de motos, sobretot com més petita és la moto, no acostumen a filar gaire prim a l'hora de buscar un lloc on deixar la màquina. Aquí a Taiwan, encara més. He vist gent tornant a arranjar fins a dues o tres motos per poder encabir-hi la seva. Com aquesta parella a qui vaig caçar l'altre dia.

Van moure una moto del costat i amb una mica d'esforç van aconseguir posar la seva en l'espai que quedava. El que ja no tinc tan clar és com s'ho van fer després els del voltant per treure les seves.

Diàlegs

No ho hauria dit mai. Passades les nou de la nit, el meu semàfor es posa verd i davant meu s'atura una moto i un SUV (un 4x4 d'aquests de ciutat). I abans que pugui posar un peu a la calçada, el conductor del 4x4 surt del cotxe, s'apropa al motorista amb posat tens, li diu alguna cosa i li dóna una forta empenta. I mentres començo a creuar, comencen a dialogar. Pensava que encara hi hauria una mà d'hòsties, però no. Vés a saber què deu haver passat.

Havia llegit que de tant en tant passava això, però després de veure tantes coses rares ni m'ho imaginava, pensava que passaven de tot. Però la mala bava és universal.

Accidents

Ahir a la nit, quan tornava cap a casa, just a un carrer del meu edifici, vaig veure el meu primer exemple d'un accident de trànsit acabat de succeir. A l'altra banda del carrer hi havia una ambulància amb les portes obertes, tres o quatre policies mesurant les distàncies de les trajectòries dels vehicles i, mentres passava, vaig entreveure un motorista assegut a la vorera i un altre a sobre de la llitera que estava essent atès pel personal de l'ambulància, però crec que es movia. Semblava un accident entre dues motos, però tampoc no n'estic segur.

Abans de venir, havia llegit en alguna guia que hi havia força accidents a Taiwan —no m'estranya gens—, però apart de veure tota mena de bonys i cops als xassís dels cotxes i les motos, i moltes maniobres d'evasió gairebé absurdes en la conducció d'uns i altres, no havia vist encara una escena com aquesta. A la llarga, però, ho acabes veient tot.

Camionetes blaves

Aquí teniu dos exemples dels característics petits camions, gairebé furgonetes, que es poden veure per Taipei, a tota hora i a qualsevol lloc.

Les cabines són de color blau i són relativament petits. Pel que em sembla, són fets servir per reparadors, repartidors o diverses menes de transport de material. Generalment, els repartidors amb cambres frigorífiques no porten aquests colors, però també n'he vist alguns. I no és que siguin tots del mateix fabricant, perquè n'he vist d'uns quants diferents (malgrat que en un principi pensava que eren tots Mitsubishi).

A mi em fan força gràcia, no sé per què. Tenen un aspecte molt asiàtic, i no és per les lletres. Massa pel·lícules, potser. Com us podeu imaginar, els pots veure passant rabent al teu costat, transportant qualsevol cosa i movent-se d'una banda a l'altra del carrer.

Botzines

Més escenes de carrer. Ahir per la tarda caminava Roosevelt Rd amunt en direcció a l'ASIAA on havia quedat per anar a sopar i discutir algunes coses relacionades amb reunions de grup. Eren passades les sis de la tarda que és quan sembla que hi ha més trànsit i més caòtic, i se sentia una sirena. Allà, a l'altra banda del carrer, hi havia una ambulància atrapada entre un eixam de cotxes i motos. Mentre caminava m'hi anava fixant i no es movia gairebé ningú. Segurament perquè no podien, o ho feien amb moltes dificultats.

El que em va sorprendre més, en el minut més o menys que va trigar a arribar l'ona provinent del semàfor més avall, és que no se sentien les botzines dels cotxes. Estic segur que a Barcelona hi hauria hagut un concert entre la gent que vol moure's per deixar passar l'ambulància, els que no poden, els que no volen i els que van de purs per la vida. Aquí, no. Potser ja ho he explicat en alguna altra entrada, però només fan servir les botzines en casos extrems per ells. De vegades, en situacions no gaire perilloses, però. S'agraeix, perquè només faltaria un concert de botzines, com el que vaig veure a la Xina, amb la densitat de cotxes que hi ha. Al mateix temps, però, em fa pensar si no fa encara més complicat acostumar-se a l'estil de circulació que gasten.

Motos, motos

La guia que tinc aquí de Taiwan (thanks, Fel) diu que el número de motos per càpita a Taiwan és probablement el més alt del món. Amb aquestes coses, vés a saber si és veritat, però venint de Barcelona, que diuen que és de les primeres ciutats d'Europa per número de motos i, per tant, un hauria d'estar acostumat a veure moltes motos pel carrer, em trobo que potser hi ha tranquil·lament 10 vegades més motos.

No és difícil adonar-se'n. Només cal esperar-se en un semàfor en vermell d'un carrer mitjanament concorregut per veure com comencen a aturar-se motos: una, dues, cinc, deu, desenes, potser en algun cas arribin a la centena. És una autèntica bogeria, perquè quan el semàfor es posa verd i arrenquen totes de cop, sembla un eixam d'abelles metàl·liques (totes fosques) que es llencen a una carrera desenfrenada per arribar al següent semàfor. Em recorda les sortides de les carreres de 50 o 80 cc d'antany, potser a 125 és semblant ara.



Prop del campus on estic, hi ha una avinguda gran —uns sis carrils— i per la nit, un cop ha passat la primera onada de motos, es fa un silenci momentani fins que veus aparèixer per allà baix al revolt tot un escamot de motos, amb els llums encesos, o no, disparades cap a tu. Recorda totes aquelles pel.lícules de carreres i persecucions.

Un altre fet curiós és que la gran majoria són scooters. Hi ha poques motos que no ho siguin i es fa molt difícil veure motos d'alta cilindrada. Deuen ser massa cares. Aquí a la universitat hi ha aparcaments farcits de motos, algunes en bon estat, altres bastant fetes pols.



La part més perillosa és com condueixen. Ja ho sabem, oi?, motoristes!. Doncs aquí, dins de l'estil de conducció que tenen de caos apenes control·lat, van per tot arreu. Cal vigilar bastant en creuar els carrers en mantenir un pas uniforme i esperar que calculin bé la traçada, i en no entrar a la calçada sense mirar just quan el semàfor canvia i es posa verd per a tu i per a ells. Clar, alguns vermells són orientatius i de vegades, fins i tot el fet que els peatons vagin per la vorera o els sentits de circulació en carrers estrets (cosa que també se salten els cotxes). Hi ha cruïlles on entre motos i cotxes, creuant per on els rota, i provocant situacions inversemblants, sembla més aviat una coreografia d'un musical. El cert és que en molts d'aquests casos no van massa ràpid i tenen temps de reaccionar

En el fons, són uns pesats amb les motos. Entre ensurts, previsió d'ensurts i el zum zum contiu, t'entra la sensació que el seu únic objectiu a la vida és fer voltes i més voltes fins que es vaporitzen. Per aquí, per allà, sempre n'hi ha una. El curiós és que en general, no fan servir gaire la botzina, ni motos ni cotxes. Deu ser perquè deuen pensar que gasta benzina i la pela és la pela.