Salt a la fama

Viure en un altre continent on sempre ets diferent pel teu aspecte s'ha convertit des de fa temps en un aspecte més del dia a dia. No puc dir que hagi tingut massa experiències negatives o que la gent em vagi assenyalant amb el dit pel carrer, apart de potser alguns nens petits que em troben diferent i se'm queden mirant fixament d'aquella manera que tenen els nens petits. De tant en tant, t'adones que ets sempre i a tot hora un estranger, però això no té per què ser un desavantatge a Taiwan. De vegades et facilita algunes coses o et proporciona una excusa per justificar la teva nul.litat.

Ara, però, des que estem sortint al carrer i agafant metro i busos amb la nouvinguda, la cosa està canviant. De mica en mica, notes com la gent et/ens mira, somriuen o xiuxiuegen alguna cosa i C. es va convertint en l'atracció de sobretot dones grans i noies joves. No trigues mai gaire a sentir el característic 好可愛  (hao ke ai,  què maca) i molts cops, algú s'hi acosta per fer-li una mirada. Ara mateix rai, que C. no fa massa més en públic que dormir. Això  pot ser espectacular en un futur proper, com altres pares occidentals ja m'han explicat, o jo he vist amb els meus ulls. En fi, haurem d'acceptar això de viure amb un anunci amb cames.

Cinc

Doncs entre unes coses i unes altres, fora plans, projectes o idees preconcebudes, com qui no vol la cosa, avui fa exactament cinc anys que vaig arribar a Taiwan. I mira com estem! No sé si és una cosa bona o dolenta, la veritat, però sí que és molt més temps del que em vaig imaginar em un primer moment. I ja veurem quant de temps més hi haurem d'afegir. Una estoneta, segur.

I he tingut una forma curiosa de celebrar-ho. Bé, no és cert, no hi ha hagut celebracions, tot i que potser les hauria de fer, però hem fet una excursió per la pluja, el fang i les costes de YangMingShan que déu-n'hi do. Amb sangonera al peu inclosa.

Camuflatge

Farà un parell de setmanes, vam pujar la CK i jo pel camí de Xianjiyang a Jinmeng. Un camí que comença força a prop d'on vivim i que jo, encara, no havia ni trepitjat. Era un dia calorós pel mes de febrer i vam començar amb una pujada forta molt a la taiwanesa, que segueix en un camí encimentat més planer i força ple de gent. Més endavant, el camí creua pel mig d'un temple budista on ens vam trobar quatre monges resant una mena de rosari amb micròfons inalàmbrics connectats a altaveus i vam troba que una ruta alternativa i més interessant al camí principal està en obres. Així que vam seguir una estoneta fins que vam decidir que ja n'hi havia prou i que només hi havíem anat per estirar una mica les cames i escampar una mica la boira del cap.

En el camí de baixada, vam trobar un interessant llangardaix, o similar, ben camuflat

potser algun dels biòlegs de la sala ens en pot donar més informació.

Petita obsessió

Com alguns de vosaltres ja deveu saber (com a resultat de la meva constant repetició, oi?), a l'estiu de fa dos anys vaig tornar a sortir a córrer d'una manera més regular i seriosa. En bona part, per mirar de reduir el pes que havia anat acumulant (cosa que vaig aconseguir amb un èxit espectacular) i també per gaudir una mica de l'esport.

Des de llavors, he seguit sortint força a córrer, allargant en tot el procés les distàncies màximes i acumulades. Però entre les calors de l'estiu passat, les ocupacions diverses i el seu conflicte amb els moments en els que volia córrer, a més de la natació estiuenca, la freqüència i regularitat va començar a ser més dolenta. Afegits viatges a Europa i descansos forçats, diguem que la meitat final de l'any passat no va ser tan intensa com la primera. Amb el defecte que la forma que havia aconseguit, cada cop més a prop d'un objectiu, potser inabastable, que m'havia imposat, va empitjorar massa pel meu gust.

Així que, tornant d'Europa a principis de gener, vaig decidir tornar a provar-ho amb més fermesa. Em vaig fer un pla de dies i distàncies d'unes quantes setmanes i vaig començar a seguir-lo. Un pla ambiciós, amb la intenció d'arribar a fer al voltant de 64 km per setmana. Córrer 2 o 3 dies entre setmana -dos al principi, ara tres-, fer la tirada llarga els dissabtes i recuperar els diumenges.

Vaig aconseguir seguir el pla, tot i canviant alguns dies de lloc, durant les primeres dues setmanes, però em vaig adonar que la pressió horària i social es convertiria en tràgica pels meus plans. Per solucionar-ho, vaig començar a sortir a córrer de matinada entre setmana. La qual cosa vol dir està al carrer entre les 6:30 i les 7 al principi i anar matinant més i més a mesura que els mesos vagin passant. Per a mi, acostumat a sortir a córrer per la tarda i només ocasionalment pel matí, un gran canvi.

Molt sorprenentment per a mi, he mantingut el pla fins al més petit detall en les sis setmanes següents, la qual cosa és una fita inimaginable, desconeguda. Aquesta setmana, en faré 56 km, amb una tirada llarga de 22 km que va anar de conya. Tot sense molèsties de cap mena.

Deu ser el que tenen les obsessions o el fet de no trencar la cadena. Tard o d'hora, segur que perdré algun dia per una raó o una altra, però per ara això va molt bé. Veure el progrés de la meva forma també ajuda molt a motivar-se i a sortir del llit els matins que em trobo més endormiscat. Un altre dia potser hauré d'explicar com m'organitzo cada dia que corro per no avorrir-me, ni matar-me per aquests camins.

Ara per ara, ja porto 360 km aquest any. Un bon principi, tot i que he de començar a pensar en comprar un altre parell de sabatilles, que ja toca. Sí, això pot ser el principi d'una altra ``obsessió''.

Bigotis

Diumenge passat vam anar a l'exhibició de Dalí que fan fins a finals de setembre a les sales del Chiang-Kai Shek Memorial Hall. Sí, Dalí a Taipei. Es part de la col·lecció d'una fundació americana que porta col·leccionant objectes de Dalí des dels anys 60.

A l'exposició no hi ha cap dels quadres grans i coneguts, per raons òbvies, a banda de part de l'escenari que es va fer servir per la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Tot plegat, la majoria són un munt de gravats per il·lustracions de llibres, obres de teatre o d'òpera (des de Casanova a Carmen de Bizet, passant per les dotze tribus d'Israel), escultures diverses, joies, mobles en honor de Mae West, rellotges doblegats, etc. La barreja habitual de coses que trobo en Dalí: genialitats, dibuixos senzills però molt impactants, les obsessions de sempre, toreros i gitanes, anades de castanya molt considerables i coses que semblen més que res fetes per aconseguir peles.

Com deia, vam anar diumenge després de l'hora de dinar i hi havia molta gent. No vaig poder evitar pensar què és el que els taiwanesos hi veien des de tan lluny. Perquè no és només les referències de vegades una mica fosques a la religió, o les seves dèries sobre sexe i capellans, sinó tot aquest entorn sonat de l'època i, perquè no dir-ho, de la terra on vivia.

El detall divertit són els bigotis al mig del caràcter xinès 瘋狂 (que vol dir boig).

Un any d'exercici

Els posts són pocs i separats entre si. Ja m'hi estic fent a la idea i no cal seguir fent promeses que sembla que no podré complir. Però no volia deixar passar el dia d'avui sense fer esment d'un aniversari amb una certa importància. Més o menys ara fa un any, vaig començar a sortir a córrer amb regularitat al llarg dels carril bici que hi ha per la vora dels rius de Taipei per on visc.

En un principi va ser una manera de rebaixar el pes que, de mica en mica i per falta de control, se m'havia anat acumulant en el parell d'anys previs. El resultat era que em trobava amb el pes més alt que mai no havia tingut i ja era hora de fer-ne alguna cosa. I així, cada dos o tres dies i anant augmentant la distància i el ritme, vaig enganxar-me al vici de córrer i no l'he deixat fins ara. Bé, això no és del tot cert. Amb les calors que estem tenint darrerament, m'està fent una certa prevenció sortir a córrer i el fet és que ja fa tres setmanes que no ho faig. De totes maneres, estic anant a nedar dos o tres dies a la setmana -una altra addició de les grosses- i he arribat a la conclusió que potser serà millor dedicar-se a l'aigua durant els dies més calorosos i provar de córrer quan les temperatures siguin més agradables.

Tot just fa un any, no vaig fer gaire cas de la calor i em vaig dedicar a suar la cansalada. Amb el temps, els quilos van anar desapareixent fins als valors gairebé al·lucinants del present, els ritmes de carrera van anar baixant i les distàncies recorregudes es van anar allargant més i més.

Qui ho diria oi? Tot just per començar un dia, fer-ho seguit i anar incrementant la dosi.

Recerca esgotadora

I què hi ha de nou? Força coses, segurament, si ens posem a fer llistes, però ara mateix potser tampoc no tenim temps per tot. Per donar una miqueta de peixet, sempre puc fer referència a la darrera cerca en la que ens hem embrancat: trobar un nou apartament.

Com ja és sabut, aquest cop no ho faig en solitari i no sé si serà per això, o que som una mica més exigents després de passar (massa?) temps per aquí, o que simplement tenim mala sort, però ara mateix ja ens acostem a la desena de pisos visitats i no acabem de trobar el que volem. Si massa grans i cars, si massa lluny, si massa petits o, la darrera moda, massa sorollosos. M'estaré tornant vell o és que només he gaudit de gairebé un any de força silenci i tranquil·litat, després de viure gairebé assegut sobre d'una autopista ciutadana, però és una qüestió que em preocupa. El soroll no molesta fins que se't fica al cap i llavors ja no en surt.

En fi, la cerca continua i no se sap mai quan es trobarà la peça desitjada. Tot i que comencem a notar una mica de cansament, tinc més o menys un mes per deixar el pis on visc ara. No s'acaba el món... encara.

Falsos enemics

Un exemple dels perills d'aplicar significat als acrònims en una llengua diferent d'aquella en la que van ser pensats (o malpensats) inicialment.

Aquest festival artístic té pinta de ser una mica merdós.

Txè

Arriben ben lluny, fins i tot als lavabos d'un bar de Taipei, saltant-se la barrera de bobbies. Però mantenen la flama viva.

Educació cerebral

No m'ho havia plantejat mai, escola d'aprenentatge basat en el cervell!. I les altres en què es basen?. No sé si és una traducció dolenta més o simplement el darrer truc per fer veure que són molt moderns.

Cap al tard, a Taipei

Un altre passeig sense cap més objectiu que escampar una mica la boira i gaudir del que semblava, i ha estat, un capvespre perfecte.

Per raons de logística i material, m'he acostat fins el Chiang-Kai Shek Memorial Hall (中正紀念堂, presumint que he configurat l'ordinador per escriure en xinès i ara puc practicar).

Un cel serè travessat per núvols esfilagarsats, la temperatura just al punt alt de confort, amb una brisa lleu. Bon moment per escampar la vista per la llunyania, sigui maca o no.


I de trobar a faltar algú al costat, també.

D'alarmes

De tant en tant, estant al meu apartament, sentia (i sento) alarmes de cotxe pel carrer. Res sorprenent, em direu. És cert, però en aquest cas semblaven com si estiguessin en moviment, perquè es podia notar l'augment i la disminució progressiva del seu. Tampoc no hi parava gaire més atenció, fins que un dia vaig veure, mentres m'esperava a creuar el carrer al costat de casa, passar davant meu, tot girant la cantonada, una grua que portava al dipòsit de cotxes que hi ha just darrera del carrer on visc un cotxe, amb les llums i l'alarma a tot drap, que devia haver estat mal aparcat en alguna banda. Ah, em vaig dir, que no fos això el que he sentit tants altres cops. Potser un misteri solucionat.

Canvi de piles

Arriba un dia que, després de molt anar amunt i avall, l'agulla s'atura, es fa el silenci i tot s'ha acabat. Bé, no del tot, podem canviar la pila del rellotge. Això és el que em va passar la setmana passada, se'm va aturar el rellotge, i fins avui no he pogut anar a buscar un rellotger per canviar-li la pila.

Res de l'altre món, però m'he quedat meravellat de l'habilitat del rellotger, qui amb unes pinces ha obert el rellotge, ha tret una protecció de plàstic, ha agafat la petita pila i ha comprovat que no donava voltatge; amb les mateixes pinces, ha agafat el cartró amb la pila nova, l'ha treta de dins del plàstic protector, ha posat la pila dins del rellotge, la protecció de plàstic i la coberta exterior a sobre. El rellotge en marxa, posada en dia i hora, i NT 100 per tot. Ràpid i eficient.

Vinets

Divendres a la nit, vaig anar a un tast de vins en una botiga de vins que hi ha a Tian Mu, a la banda nord de Taipei, amb un amic japonès, aficionat a anar-hi a comprar vi o cervesa. I no va estar gens malament. Per una quantitat fixa, NT 800, podies tastar vins majoritàriament francesos, i prendre menjar força bo, generosos amb el formatge, a més d'escoltar una banda que tocava música en directe (clàssics del rock i del pop).

El més sorprenent, a primera vista, era que la gran majoria de la gent assistent eren occidentals i podies comptar els taiwanesos, o asiàtics, presents. I no només això. Per un cop, jo em trobava entre els mes joves del lloc. Serà pel nivell econòmic.

Una nit diferent que va tractar molt bé el meu estómac.

Plugim

No es pot dir que Taiwan no sigui un país on no hi plogui, i molt fort tot sovint, però després de tant de temps d'estar per aquí, no em deixa de sorprendre com tan aviat com una micona d'aigua de no res comença a caure, ja va la gent amb els paraigües oberts. Com si els seus cossos estiguessin fets de fang i correguessin el risc de desfer-se.

Avui, quan tornava cap a casa al vespre, queia un plugim molt molt molt finet, que, de fet, només el notaves molt de tant en tant. S'assemblava més a escadussers gots d'aigua, feta gotetes molt petites, que et poguessis trobar aquí o allà. Doncs ja he vist gent creuant el carrer amb paraigües ben grans protegint-los. Està bé, són molt previsors, amb coses d'aquestes, és clar.

Pizza al carrer

Dijous d'aquesta setmana, vaig quedar per sopar amb una de les post-docs de l'ASIAA. Com és habitual, se'ns va plantejar la pregunta transcendent d'on anar. Ja sabeu com funciona: les possibilitats són tantes que un no sap on triar o, potser contradictòriament, no se't acudeix cap lloc on anar.

Al final, ens vam decidir per una pizzeria (Free Pizza) que està en una cantonada de dos carrers propers al campus de Taida, petita, amb molts pocs seients, tots al carrer, en una barra realment rústica. Però les pizzes que vam demanar estaven prou bones

malgrat que els faltés una mica de sal. I teníem davant el forn on les feien.


Aquest és un lloc aparentment molt popular, perquè els seients estan tots sempre ocupats, i amb cues de gent esperant pizzes per emportar-se. Mira, un cop que no vaig menjar asiàtic.

Catifes

Avui hem tingut un d'aquells dies de cels blaus, Sol espetegant i temperatures per sobre dels 25º C, que alegren el cor només d'obrir els ulls. Sí, és el mes de desembre, però és el preu que hem de pagar, oi?. En certs moments, llargues catifes o llençols de núvols han recorregut el cel, d'un color blanc intens durant el dia, foscos i esfilagarsats cap el capvespre. Amb una gran vista des del pis tretzè del nou edifici

Torna per...

Comencem el darrer mes de l'any. El tindré ocupat. Fa una mica més de fresca, però ens trobem més aviat en aquella època de l'any en la que un no sap si agafar una jaqueta o no, perquè si fa Sol, fa calor.

I ja es veuen les decoracions nadalenques per algunes (moltes) botigues, especialment les que deuen tenir més clients occidentals, les esglésies cristianes que es troben escampades per la ciutat i fins i tot en bars i cafès. No es un fenomen molt escampat, no és per res que em trobo en terra d'infidels, com algun demòcrata constitucionalista diria, però suposo que la influència americana té el seu pes.


Això sí, no m'esperava trobar-me floquets de neu/estrelles nadalenques penjant del mànec de la porta d'un lavabo d'un bar que freqüentem.

De formatges

Els caps de setmana són molt lents, darrerament. Mea culpa, que diria algú. Ahir, però, vaig fer un atac de compres. Primer un disc dur extern per fer còpies de seguretat o per posar-hi més brossa electrònica. Llavors, em vaig acostar al Breeze Center, un més d'aquests grans centres comercials plens de botigues de luxe que hi ha per Taipei. Hi anava més que res per explorar el supermercat que hi ha en un dels soterranis, on m'havien dit que hi havia força productes d'importació.

I sí, era cert: vins, cerveses, salsitxes, ... formatge!. Tan lluny d'Europa es fa difícil trobar-ne d'una mena que em sigui atractiva. Renoi quina varietat que tenien, que si Camemberts, que si Brie, mira un manxego, ei, una mica de formatge ibèric que em vaig emportar cap a casa. No és precisament barat, però no és d'estranyar. I el gust és força decent.

De vestits

En les darreres setmanes, he pogut veure pel campus de NTU, o per la zona propera, parelles de nuvis per aquí o per allà, fent-se fotos. No en grans grups com aquell dia de l'any passat, sinó només la parella, un o dos fotògrafs o acompanyants, i les estrambòtiques idees de com i on posar per la foto.

Jo pensava que aquestes fotos se les feien després de la cerimònia i celebració, però resulta ser que no. Es fan les fotos abans, amb cadascun dels tres vestits que la núvia acostuma a posar-se el dia del casament, i així poden ensenyar i compartir les fotos amb la família i els amics.

Per un cop, una cosa que no sembla que porti mala sort. A diferència d'Occident.