15 de desembre 2008

Enlaire

No tinc manera de comprovar-ho, però si no hi ha hagut complicacions, ja estic volant. Unes vint hores més i podré ensumar una altra mena d'humitat més familiar. Se'm fa estrany.

14 de desembre 2008

Veïns


La meva cuina dóna al carreró on està l'entrada del meu edifici. Allà tinc un balconet on està la rentadora i on puc estendre la roba. El carreró és ben estret, i es pot sentir com els veïns dels diversos edificis van fent la seva vida, perquè s'assembla més a un pati interior. Així, alguns dies sents com des d'alguna banda canten en un karaoke, o de tant en tant, un nadó plora desconsoladament. Ara fa una estona, però, se'l podia sentir riure, d'aquella manera que tenen els nadons de riure amb tot el cos. Felicitat.

10 de desembre 2008

Galtones

Són petites coses, com tantes altres, però no sé si des de lluny és fàcil adonar-se de com poden arribar a ser d'importants, i quant s'agraeixen. I no importa que faltin pocs dies per veure'ls en carn i ossos.

Per sort, encara hi ha subministradors que em permeten veure l'huracà de dos anys, tota tranquil·la, però segurament no per gaire temps, i al petitó que malgrat estar una mica malaltó té unes galtes impressionants, mentres contempla a sa mare amb aquells ullassos de nadó. Impagable. Dos mesos ja.

09 de desembre 2008

Llumetes

Aquest any la temporada es presenta difícil. La preparació no està estant la més adient, lluny de les darreres innovacions tàctiques i seguint una dieta a base d'arròs i més aviat asiàticament frugal. A més, ja m'he perdut el partit més important de la pretemporada, que indica el comportament de cara a les maratons de finals de mes.

L'entorn tampoc no és el més habitual. Per una banda per les temperatures, però en això hi ha una mica de tot. Per una altra, tot i que per aquí i per allà es poden veure alguns motius nadalencs, estan comprensiblement repartits entre les esglésies cristianes i decoracions aparentment a l'atzar de botigues o de gent amb idees diferents de la decoració.


Però que no es digui que no ho tinc a la vista. Des de dimecres de la setmana passada, tot sortint de la meva oficina puc veure, allà davant del replà de l'ascensor i ben col·locat de cara a la finestra —per tal que pugui ésser contemplat des de ben lluny—, un arbre de Nadal amb la mínima decoració reglamentària: tres tires de llums de diferents colors; un programa que permet fins a vuit models d'il·luminació, amb un que permet recórrer tots els altres a l'atzar; i tot complementat per un temporitzador que l'encèn a les 5 de la tarda i l'apaga a les 6 del matí. Categoria!... i idees que se'ls fiquen al cap a alguns.

I sí, malgrat que és petitó, es pot veure des de l'altra punta del campus.

07 de desembre 2008

Magranes

Ahir per la nit vaig tornar de Hsinchu. L'anomenen la ciutat del vent i el nom s'ajusta a la realitat. Amb el vent que feia i les temperatures més baixes, m'ha recordat terres llunyanes. Trobava a faltar aquesta combinació tan vallenca. Com és habitual, la gent es queixava del fred, però a mi ja em va bé que sigui el mes de desembre i que es noti una mica de fresca. Clar que el meu pis es va refredant de mica en mica.

En fi, avui ha estat el primer dia en no sé quant de temps que he pogut cuinar alguna cosa a casa. Entre conferències, reunions, dies de fer observacions, feia una setmana com a mínim que no sopava, o dinava, a casa. Per celebrar-ho, magranes!.

Les vaig veure al supermercat fa uns dies i vaig trigar ben poc en posar-ne un parell a la bossa. No són típiques d'aquestes terres, que jo sàpiga —aquestes són de California&mdash, però tant és. Tan bones com de costum. Encara me'n queda una.

05 de desembre 2008

Un raig de llum

Algunes persones vénen, altres se'n van, unes poques es queden una estona més, és el fluir de la vida. De tant en tant, potser si hom es troba molt lluny, apareix, sigilosa i burleta, la sensació que no queda res dels bons moments, o en la mateixa mesura dels dolents, que tot és fum que ha desaparegut en el blau del cel.

No és cert. Per aquí i per allà romanen alguns records, potser unes olors, peces de música, imatges que et porten a pensar en aquella persona o que fan reviure per uns instants els sentiments d'aquells temps cada cop més llunyans, ara tornats petites brases mig mortes. De vegades, només cal una data per fer-te somriure, apreciar el que vas rebre, dedicar un segon a preguntar-te on serà, què deu estar fent ara mateix, tornar a agrair el regal i no pensar en el que va es va emportar després.

Un somriure i dues finestres a una mar blava on capbussar-se. Una nit llunyana de desembre, un raig de llum.

04 de desembre 2008

Tardor

Ja m'havien dit que la tardor a Taipei era molt agradable. Ara que s'està acostant l'hivern, si més no l'astronòmic, ho he pogut comprovar. Això no vol dir que no hi hagi hagut dies grisos, plujosos o ennuvolats i no gaire agradables, o tenir sobtadament temperatures bastant més baixes, però ja portem potser una setmana amb uns dies amb uns cels clars, ben blaus i un solet ben maco. Certament, feia més fresca al final de la setmana passada, però aquesta s'està a la glòria. Uns dies de tardor, tot i estar ja al mes de desembre.

I és que a mi, aquests matins en els que camino cap a la feina i puc contemplar uns cels tan nets i com la llum s'escola per entre el verd dels arbres m'agrada molt. A més, avui es podia notar l'olor de la gespa acabada de tallar davant del meu edifici de la feina.

Cap novetat, em recorda aquells dies molt i molt freds a Columbus, potser amb tot cobert d'una capa blanca de neu, amb el riu congelat, però amb un solet que, si més no, t'escalfava el cor. Petites alegries diàries.

I aquesta tarda, cap a Hsinchu, al workshop d'ALMA-JT, amb la presentació mig acabada. Anuncien que farà més fred demà i durant el cap de setmana. Ja ho veurem.

01 de desembre 2008

Triangle


Si llegiu això avui, encara potser tindreu l'oportunitat de veure-ho. Aquests dies Júpiter (mù xīng) i Venus (jīn xīng) estan acostant-se a la conjunció i avui se'ls ha ajuntat la Lluna ben a prop. Tot plegat, crea un triangle molt maco allà dalt del cel. A més, amb el dia tan bo que ha fet avui —estem tenint sort darrerament— l'escena es completava amb els darrers colors de la posta de Sol a l'horitzó. A veure si sabeu dir quin és un i quin l'altre.

29 de novembre 2008

Inauguració


Dimarts o dimecres d'aquesta setmana, van inaugurar un nou local just sota de casa meva. No sé a què es dediquen, perquè només puc veure un gran tanc de peixos, per decorar, i els separadors a mitja alçada de diversos cubicles. No he sabut veure cap rètol que ho expliqui, però tampoc no m'interessa gaire.

Com es tradicional, van penjar les boles de paper de color vermell a l'entrada, que suposo que deixaran allà durant una bona temporada —en alguns llocs sembla que no els canvien fins que no estiguin ben esquerdats i rebregats. A les etiquetes que pengen de les boles, hi ha escrits textos, que suposo que seran de bon auguri o per portar la bona fortuna, coses d'aquestes. El que em va sorprendre van ser els 6 o 8 rams de flors amb el seu pedestal que van posar el primer dia, i que avui dissabte encara hi són. Les flors també porten algun missatge, però una part de la sorpresa és que ningú no se'ls hagi emportat o que algun sonat no hagi fet cap destrossa. Aquí tenen un altre comportament i un s'hi comença a acostumar massa. En fi, suposo que les flors les retiraran aviat. No poden durar tant com el paper.

28 de novembre 2008

Llaç infinit

La vida fa més i més voltes, per tornar si no al mateix lloc, a un de molt semblant. Farà uns quatre anys, quan estava a Columbus, vaig haver de fer de traductor —no molt, però en alguna ocasió— d'una tesi en francès que l'estudiant xinès que estava al meu grup havia de consultar a l'hora de fer algun estudi. Encara recordo la seva cara de completa incredulitat en veure'm llegir allò que a ell li semblava inintel·ligible.

Avui m'han passat un treball de màster d'un ex-estudiant d'aquí amb alguns mapes d'una regió de la qual volem acabar d'escriure un article. Ja veurem quant de temps em portarà, més que res, perquè hem de fer un treball d'arqueologia sobre què va fer o no amb les dades que tenia abans de poder continuar. El treball em pot servir d'orientació, si no fos que està, naturalment, escrit en xinès. Hauré de fer servir com a traductora a l'estudiant que s'està amb mi a la meva oficina.

Però serà divertit intentar entendre alguna cosa en xinès.

27 de novembre 2008

Mides

L'altre dia mentres m'esperava a la cafeteria del campus a què cantessin el número del meu plat amb els Yidali Mian (fideus a la italiana, és a dir, spaghetti), i tot fixant-me en els estudiants del meu voltant, em vaig adonar que m'està passant una mica com al Gulliver (el de la novel·la de J. Swift). Em vaig passar uns anys en un país on hi havia molta gent grassa i ara estic en un on la majoria de la gent és força prima. Això no vol dir que no hagi vist cap pilota amb potes que podria competir amb qualsevol Meiguoren (americà), però els veus molt menys sovint. I la quantitat de persones primes, joves i grans, o molt primes és clarament majoritària.

Potser es podria dir el mateix sobre l'alçada. En general són més baixos, però no és estrany veure gent jove que em treu més d'un cap. Tot deu anar lligat als canvis d'alimentació.

26 de novembre 2008

Per estar aquí mirant-te

Alguns potser reconeixereu aquesta (dolenta) traducció de l'anglès d'una de les frases mítiques de Bogart (Here's Looking at You). Fa molts anys que la trobo boníssima, però no és que hagi tornat a veure la pel·lícula en qüestió —mai no es igual si no hi ha els tradicionals comentaris familiars— sinó que em va venir al cap en veure el títol d'una de les cançons d'una altra de les meves obsessions musicals del moment, els The Gaslight Anthem. I és clar, em va portar a fer un repàs per imdb.com de més frases cèlebres de pel·lícules de Bogart. Una manera com una altra de passar una part de la nit de dissabte.

Memòries!, però la cançó capta el sentit de la frase perfectament.

...maybe I should call me an ambulance.

25 de novembre 2008

Branques

Si la memòria no em falla, perquè jo era prou petit com per a què se'm quedés marcat i al mateix temps confongués les dates, avui fa un any més, cada cop més, que se'n va anar caminant, tant com ens expliquen que ell caminava, per una altra mena de camí.

És curiós, quan hi penso, recordo els trossets de formatge que em donava, i que encara puc tastar com si fos ara mateix, els jocs de cartes que ens va ensenyar, el coll vermell i solcat per estries de tant anys de treballar en el camp, la bóta de vi i la boina. No tant les moltes històries que explicava, potser perquè ens han arribat per una segona i molt prolífica via. No és gaire, o potser és molt, pels pocs anys que teníem. Ah, i recordar com si fos ara, com el darrer nét que va conèixer embogia, amb un any, per anar a jugar amb ell. Una imatge que vaig veure repetida no fa gaires mesos. No m'estranya.

24 de novembre 2008

Parelles

Em podeu dir tafaner, però una de les coses que em fa més gràcia de viatjar per aquest mons, és fixar-me en com van pel carrer les parelles, especialment estant en una universitat, on acostumen a ser més joves i, se suposa, més esbojarrades. I tant que hi ha diferències d'un lloc a un altre!. Per Columbus, costava veure, sobretot si eren blancs, parelles agafades de les mans o d'altres parts del cos, passejant pel campus. No us dic res, d'altres mostres més íntimes d'afecte. Clar, pensava jo, venint de Barcelona on de vegades no saps si algú està filmant un video eròtic al bar de la Facultat, a qualsevol altre lloc sembla que ni es mirin. No és que no n'hi haguessin, però no era tan comú.

A Taiwan, trobo que hi ha un punt mig entre els dos extrems, amb un toc que no sabria dir si aparentment més innocent, però potser sí més alegre. No és estrany veure parelles agafades de la mà, petonejant-se més o menys obertament, o amb molt contacte humà. No n'he de fer res, però tot sovint és maco veure com floreixen aquestes coses en gent que et trobes a l'atzar pel carrer.

23 de novembre 2008

Per afaitar-se

En una cosa que he notat que per aquí, en general, els homes tenen molta menys barba que els europeus, no és en no veure pels carrers barbuts o gent amb la barba de tres o quatre dies que pots estar acostumat a veure per terres llunyanes, sinó a l'hora d'haver de comprar crema per afaitar o, la que em va costar més, per després de l'afaitat. Si en els supermercats d'Europa o els Estats Units, sempre hi ha una secció més o menys extensa dedicada a aquests productes, en alguns casos excessiva, per aquí és bastant més reduïda i en alguna ocasió he hagut de fer un bon passeig buscant algun lloc on trobar el que em feia falta. En alguns supermercats estan només en uns petits prestatges just abans de les caixes, acompanyats de piles, xiclets i coses d'aquestes. Però no va malament fer excursions exploratòries: coneixes món.

20 de novembre 2008

Diàlegs

No ho hauria dit mai. Passades les nou de la nit, el meu semàfor es posa verd i davant meu s'atura una moto i un SUV (un 4x4 d'aquests de ciutat). I abans que pugui posar un peu a la calçada, el conductor del 4x4 surt del cotxe, s'apropa al motorista amb posat tens, li diu alguna cosa i li dóna una forta empenta. I mentres començo a creuar, comencen a dialogar. Pensava que encara hi hauria una mà d'hòsties, però no. Vés a saber què deu haver passat.

Havia llegit que de tant en tant passava això, però després de veure tantes coses rares ni m'ho imaginava, pensava que passaven de tot. Però la mala bava és universal.

19 de novembre 2008

Bitllets

Ha trigat més del que m'esperava, sobretot perquè som tots tan moderns i la Caixa sempre sembla que vagi un metre per enrere, que no ho vaig poder fer jo solet via web. Així que tornem al sistema analògic, per via local, i sense més problemes. Avui els he pagat i ja tinc el comprovant a la mà, que ara la majoria ja són bitllets electrònics.

Només queda fer el compte enrere, si tingués el temps lliure per fer-lo. M'esperen unes setmanes ben apretadetes de feina.

18 de novembre 2008

Preguntes

Un dels avantatges de ser estranger i, a més, semblar-ho és que t'estalvies que t'aturi la gent que està fent enquestes o campanyes de recollides de signatures pel carrer, o que et donin gaire propaganda de botigues diverses, o coses similars. A Europa o als Estats Units no me n'escaparia, com no me'n vaig escapar si fins i tot un cop em van demanar si em volia registrar per votar a les eleccions, però aquí et veuen venir i en les seves cares veus com fan un càlcul ràpid de probabilitats que entenguis alguna cosa de xinès i, amb raó, decideixen que no val la pena.

Un dia de la setmana passada, caminant per la zona de Gongguan, passava per entre mig d'un veritable exèrcit de dones de mitjana edat abillades amb uns pantalons blancs i polos blau marins que intentaven aturar a tothom que passava per allà. Alguna mena d'associació cultural o, potser, política. A mi, se'm quedaven mirant, amb una cara una mica decebuda, com pensant: un que no podem caçar. Bé, de totes maneres, no crec que ni que encara que entengués l'idioma, que m'aturés gaire. És clar que no se sap mai; aquí estic molt més pacífic.

17 de novembre 2008

Activitats d'estudiants

Ja feia unes setmanes que els veia a la petita esplanada davant del meu edifici a la feina, grups de nois i noies fent estiraments i practicant coreografies diverses, o sentia des del meu despatx els seus crits i les seves rialles, però no tenia clar què hi feien. Potser eren simplement classes d'expressió corporal per estudiants, o potser de ball, perquè també hi havia música de vegades. O potser hi assajaven alguna funció teatral. Total, el temps és bo en general i hi tenen prou lloc per posar-hi un munt de gent.

Avui, però ja ho he vist clar, pel grup ben nombrós al peu de l'edifici de recerca i també, a un centenar de metres més enllà, davant de la mena d'auditori o gimnàs que hi ha a mitja alçada del passeig central del campus. Els crits, les coreografies, noies pujant a esquenes d'altres i saltant fent tombarelles esperant que algú les agafi en l'aire, els pom-poms: estan preparant una actuació de cheerleaders. Segurament sigui una competició d'aquestes que s'estan posant de moda.

No em sorprèn gens, per la influència americana en tantes coses i perquè ja en vaig veure un exemple fa uns mesos en una representació d'activitats que van fer al campus central de Shida. Això, malgrat que els pesi a alguns, també és multiculturalitat, oi?.

16 de novembre 2008

El temple de Longshan

Ahir vaig fer, finalment, una visita, curta i nocturna, al temple de Longshan, un dels més famosos i populars de Taipei. Però no hi havia anat encara. Així que per què no anar-hi en una tarda de dissabte sense gaires ganes de fer res més?.

A la plaça del davant estaven fent alguna mena de festival, amb paradetes amb venda de menjar tot al llarg dels carrers. El temple era una mica més tranquil, però el vaig trobar molt concorregut, no per turistes, sinó per un bon munt de gent fent ofrenes i pregant, per aquí i per allà. Múltiples taules amb oferiments de menjar i les espelmes d'encens enceses. No sé com expressar-ho, malgrat la quantitat de gent que hi havia, l'ambient era força distès i relaxat, gairebé familiar. Sí, hi ha molta gent pregant i fent el que hagin de fer, tenen posada la música adient i no crec que sigui difícil entrar en un estat de recolliment espiritual, però al mateix temps pots veure una velleta menjant-se els fideus del sopar o gent asseguda a un costat del pati principal descansant i bevent aigua. Un altre estil.

En sortir vaig fer un tomb pels carrers del voltant, on hi ha alguns night markets. És curiós com està distribuït l'espai. En el carrer adjacent al temple, s'hi poden trobar moltes botigues de material religiós: vestits, espelmes, figures de Buda, ghost money, el que un vulgui. Cap al Sud, la zona de botigues de roba, que ocupen bona part del carrer amb quantitats incomptables de peces de vestir: pantalons de tota mena, jaquetes, camises, etc. No vaig buscar el famós Snake Alley, perquè se'm feia tard, però tornant caminant en direcció al Chiang Kai-Shek Memorial, vaig passar per un tram on tot eren botigues d'animals, especialment ocells. Hi vaig veure un munt de gàbies, que em van fer pensar en un llibre de contes xinesos que teníem de petits, i d'ocells. Molts lloros, papagais, paons i ocells semblants, amb una pota lligada a una cadeneta i allà mostrats fora de les gàbies. Una gran varietat de colors, sons i olors.

Com que feia molt bona temperatura, vaig continuar xino-xano pel costat del Jardí Botànic —que hauré de visitar un altre dia— fins al memorial a CKS que vaig veure tot il·luminat. Un passeig molt agradable.

15 de novembre 2008

Germanes

Una cosa que he fet de tant en tant amb el Firefox és jugar amb les diferents localitzacions, o adaptacions a diversos idiomes, i si tinc ganes, fer-lo servir en anglès o en alemany, apart de la que faig servir normalment en català. Però l'altre dia, amb ocasió de la darrera actualització a la versió 3.0.4, vaig veure a les notes de la versió que tenien, en fase beta, el Firefox en occità.

Apa, a baixar-se'l!. És molt divertit fer-lo servir. Tan proper i, al mateix temps, diferent. Em fa pensar en èpoques medievals. Per a mostra, una captura de pantalla, de la barra de menús


i de la finestra de preferències

14 de novembre 2008

Canvis d'opinió

Farà cosa d'un parell de setmanes, que tornava a fer caminant el camí des de Shida Fenbu fins al campus de Taida, i havia just enfilat el curt i estret tram de Ting Chou Rd que voreja les pistes d'esport del campus. Just passat el petit temple que hi ha a mà dreta, em vaig fixar en les façanes dels edificis que alineen aquella part del carrer, i que de fet són la part del darrera, perquè la del davant dóna a Roosevelt Rd. Era un dia molt maco, amb un cel gairebé blau, un Sol espetegant, però amb una temperatura agradable. I vaig pensar que, si bé no és que els vegi macos, que no ho podran ser mai, s'han convertit en part d'un paisatge familiar i van camí de convertir-se en entranyables.

I vaig pensar en la impressió que els mateixos edificis, o uns altres de semblants, van fer-me el primer dia que vaig arribar a Taipei després del llarg viatge, o quan vaig començar a buscar un apartament sota un cel constantment ennuvolat i/o sota la pluja. En aquells moments en els que hom podria dir que té les arrels exposades a l'ira dels elements, en els que encara no pot saber on acabarà trobant un refugi —fins i tot en alguns moments hom pot dubtar de si mai no el trobarà—, on tot és nou i diferent, i no hi coneix ningú amb qui compartir una estona o en qui trobar unes paraules encoratjadores, aquella mena d'edificis poden aparèixer, potser per un instant fugisser, com uns símbols a mig camí d'odiosos i repugnants, d'allò que mai no t'agradarà. Potser un encara està comparant massa entre el que ha conegut i el que es troba davant dels seus ulls, que sembla enrevessat i difícil de capir.

Però vés que uns mesos després, ja totalment assentat, o tant com un hi pot estar, amb un cercle més o menys reduït de coneixences, espais que han esdevingut familiars i tota una sèrie de nous hàbits adquirits, la majoria de les connotacions negatives han desaparegut i simplement són una part més d'una terra que es va descobrint de mica en mica. Es part del progressiu canvi d'impressions, producte de les experiències diàries, dels records acumulats, que fan que el lloc on hi estàs passant una part considerable de la teva vida es vagi convertint en una altra casa que sumar a la llista, curta potser, que has anat fent amb els anys.

I això es comunica a l'estat d'ànim. Al principi tot està més a flor de pell, fas descobertes gairebé cada dia, et trobes al mig d'una munió de situacions desconegudes, petits detalls, petites rutines es transformen en qüestions d'una importància extrema. Amb el temps, tot es va difuminant, un troba un lloc i es va acostumant a tot. I llavors enyora, potser durant anys, en certa manera, aquells dies primigenis en els que tot era nou, quan no sabies on trepitjaves, quan et senties com una pissarra neta preparada per anar escrivint-hi noves línies. Però és molt difícil mantenir un estat així, a menys que tornis a agafar la bossa i marxar a una altra banda. Cosa que per ara, no tinc cap intenció de fer.

13 de novembre 2008

Mirada perduda


Potser és només el cel cobert, una temperatura agradable, acompanyada d'una brisa ni massa fresca, ni massa càlida. O vés a saber si és per causa d'un somni ja oblidat de la nit anterior. Hi ha dies, aquí potser és el primer, que em porten a pensar en la frase Faraway Eyes, com si el meu ànim tingués la mirada perduda en un vol per cels llunyans sobre planures que es perden a l'horitzó. Records de certs moments similars, potser per les Amèriques, tornen al meu cap, i tot plegat m'embolcalla amb una sensació de confort, de retrobament. Com si estigués tota l'estona acompanyat per algú.

Uns dies ideals per sentir alguna cosa del Steve Earle, o els Marah, o del disc que no puc deixar de sentir darrerament dels Elliot Brood: una bona dosi de cançons melancòliques i al mateix cop enormement alegres. Ah, l'harmònica és imprescindible.

Accidents

Ahir a la nit, quan tornava cap a casa, just a un carrer del meu edifici, vaig veure el meu primer exemple d'un accident de trànsit acabat de succeir. A l'altra banda del carrer hi havia una ambulància amb les portes obertes, tres o quatre policies mesurant les distàncies de les trajectòries dels vehicles i, mentres passava, vaig entreveure un motorista assegut a la vorera i un altre a sobre de la llitera que estava essent atès pel personal de l'ambulància, però crec que es movia. Semblava un accident entre dues motos, però tampoc no n'estic segur.

Abans de venir, havia llegit en alguna guia que hi havia força accidents a Taiwan —no m'estranya gens—, però apart de veure tota mena de bonys i cops als xassís dels cotxes i les motos, i moltes maniobres d'evasió gairebé absurdes en la conducció d'uns i altres, no havia vist encara una escena com aquesta. A la llarga, però, ho acabes veient tot.

12 de novembre 2008

Pastissos

Acabo d'arribar a casa, prop de dos quarts d'onze de la nit. És dimecres i tenim reunió fins tard. I encara m'he quedat discutint unes coses amb un dels estudiants. Però ja portem dues reunions en les que no se'm fan tant pesades. Una, que em puc entretenir en intentar entendre alguna paraula (cada cop una micona més). Dues, que des que hem canviat d'oficina de reunions, dues més enllà de la meva perquè a la meva hi va una estudiant i un altre ordinador, que hi ha més espai i és més fàcil seguir les coses. I tres, avui hem tingut pastissos d'aniversari. No per celebrar l'aniversari de Sun Yat-Sen (un pare de la pàtria), sinó el del cap del grup. Així que un tros de pastís, mochi també (és una mena de pastís d'arròs típicament japonès i força popular a Taiwan) i cerveseta per regar-ho.

A més, tot ha estat amenitzat per les innumerables converses sobre qualsevol tema. Avui he sabut més detalls sobre els incidents i merders de la setmana passada, i l'actuació de la policia. M'ha recordat tant els Jocs Olímpics a Barcelona o tota la paranoia típica dels paios del ram de la fusta.

11 de novembre 2008

Trípodes

No és cap novetat, ja ho sé, però n'he vist tants pels dos campus universitaris, tots construïts amb troncs de bambú lligats amb unes cordes, cap mena de canyetes esquifides, que per què no deixar-ne una mostra.


Alguns semblen més que intentin atrapar l'arbre que ja ha crescut massa, que ajudar-lo a estar dret.

10 de novembre 2008

Canvi de temps

Després de dos dies de pluja gairebé ininterrompuda, el front que ens està passant per sobre ha portat unes temperatures més baixes. Avui, que continuava núvol però ha plogut poquet, hem estat al voltant dels 20 graus, gairebé 10 graus de diferència amb la setmana passada. No sé quant de temps feia que no notava temperatures tan baixes. Potser des del mes de juny quan vaig estar per les muntanyes d'Alishan. En certa manera, trobava una mica a faltar que fes una mica més de fresca, clar que les darreres setmanes eren gairebé perfectes de bon temps i temperatura. Per alguna cosa s'ha de notar que estem gairebé al tròpic.

No sé si durarà gaire perquè anunciaven millor temps per dimecres. Tan bon punt apareix el Sol, s'acaba el fred. Ara bé, mirant la gent que anava pel carrer avui, semblava que fes molt més fred. Alguns van força tapats. Jo estic en aquell punt on la màniga curta és còmoda encara, però cal tenir alguna peça de roba a l'abast per si les temperatures baixen una mica al vespre. Definitivament, la meva estada a Amèrica va canviar el meu termòstat.

09 de novembre 2008

Visites de l'altra banda

Suposo que la visita a Taiwan durant aquesta setmana del representant xinès de l'organisme que tracta amb Taiwan ha estat d'alguna manera en les notícies de les Europes. Pel que he pogut llegir a les notícies, han acordat una sèrie de millores en les comunicacions que segur que ajudaran a millorar les relacions i el comerç entre els dos països. I potser farà rebaixar les tensions.

El que ja no tinc tan clar és què en pensa la gent. Hi ha opinions per tots els gustos, suposo. Hi ha hagut una bona colla de manifestacions en contra i més d'un enfrontament amb la policia. Això segur que ha sortit a la tele. Una part entra dins del joc de govern i oposició, com a tot arreu. Però no tot.

Parlant amb la gent del meu voltant, és curiós. Conec uns quants que estan per la independència, altres que ja els està bé la situació actual, i ningú no m'ha dit, clarament almenys, que volen la unificació. Personalment, penso que és una cosa molt difícil, per no dir impossible, que es faci voluntàriament. Vist el que he vist dels dos costats, no crec que la majoria dels taiwanesos ho vulgui, com m'han dit uns quants, als quals entenc perfectament, per raons òbvies. A més, crec que hi ha substancials diferències, econòmiques i culturals fins i tot, entre els dos països.

El que em va sorprendre van ser els comentaris d'alguns estudiants, generalment molt reservats, preguntant-me sobre com ho veia jo. Parlant amb ells, veuen les millores que els nous tractats portaran, però al mateix temps vaig notar que corre un sentiment d'inquietud sobre què pot passar a la llarga. I no m'estranya. Com va dir una altra, vosaltres, referint-se als estrangers, sempre podeu marxar a un altre lloc.

08 de novembre 2008

Aigua i té

Un dia de pluja, que no s'ha aturat en cap moment. Cap al tard, he quedat amb uns amics en una tea house (casa de té), a l'estil japonès, prop del campus de Taida. Un lloc molt tranquil i relaxant, un refugi ideal dels sorolls i les presses de l'exterior. En un vespre com el d'avui, a més, s'hi afegeix aquell ambient que els dies de pluja donen als moments de pau.

No és la meva primera experiència en això de prendre el té a la manera tradicional, però això no vol dir que no tingui el seu atractiu. T'hi pots passar hores que, amb sort, et porten a converses interessants. A més, allà mateix també hem sopat, bastant més del que planejàvem, però aquí, a poc que s'hi posen, acabes afartat.


Hi ha hagut una víctima però. El meu vell paraigües ha estat destrossat per, suposo, un escamot de gent de pell blanca (americanes o britàniques per l'aspecte), aixafat sota les puntes dels seus. No sé quina culpa tindria ell.

06 de novembre 2008

Hereus

La setmana passada vaig llegir una notícia en un diari local sobre la mort a Taipei del 77è descendent lineal de Confuci, Kung Teh-Cheng. Apart de si un es pot arribar a creure que hom pot controlar la veracitat dels descendents durant una mica menys de 2500 anys, com a mínim la mitjana per generació no surt impossible. I potser és aquí un dels poquíssims llocs del món on l'estructura de poder ha estat suficientment estable per poder fer-ho. Sobretot si es té en compte l'alt grau de respecte que hi ha davant de la figura de Confuci.

Un dels problemes que té plantejats ara el govern és la designació del successor, perquè com a mínim, una de les feines importants que ha de portar a terme és la d'exercir d'Oficial Sagramental davant de Confuci en el dia de l'aniversari del filòsof, el 28 de setembre —la celebració d'aquest any va ser posposada per un tifó. El just traspassat ho venia fent des de l'any 1935, que es diu aviat.

05 de novembre 2008

Teuladetes

En un país on pot ploure tant i tan de sobte —com abans-d'ahir que vaig tornar a pensar que no sé perquè m'havia dutxat aquell matí, si no m'hagués calgut—, i on fan servir tant l'aire condicionat, amb les pèrdues consegüents de líquid a poc que s'hi posin, no és estrany que gairebé cada unitat que es col·loca a l'exterior vagi amb la seva petita protecció a sobre.


No sé si realment valen la pena, però sí que crea simetries boniques

04 de novembre 2008

Impostos

Crec que avui fa, dia més o dia menys, 183 dies que he estat a Taiwan. No tinc clar com es compten els dies d'arribada i partida, però tant fa, no marxo demà. Què vol dir això?. Ara mateix no gaire, però suposo que es podria dir que de cara als impostos sobre la meva renda, que passo a ser una mena de resident econòmic. Això implica que en la declaració d'impostos d'aquest any, el percentatge que caldrà aplicar al meu sou ja no estarà en el 20% que hi ha ara, sinó que canviarà a algun valor entre el 6 i el 13%. Així que m'haurien de tornar com a mínim un 7% dels impostos que s'estant emportant del meu sou. No em faré ric, però segur que m'ajudarà a tenir una economia més sanejada (tampoc és que estigui passant problemes, ja que gasto poc, sobretot perquè aquí tot és més barat que per Europa). Però això passarà el maig que ve, com a molt aviat. Ara per ara, tot continua igual.

03 de novembre 2008

Canvi d'hora

Doncs ja s'han acabat els canvis d'hora pel món. Si fa dos caps de setmana era a Europa, aquest va ser als Estats Units i el Canadà. Aquí, a Taiwan, no hi ha cap canvi d'hora entre l'estiu i l'hivern. És una cosa pròpia de països situats més cap als Pols. Tot i que vaig llegir que ho van provar durant uns anys, ja en fa bastants, fins que ho van deixar de fer. No crec que en tinguin cap necessitat, suposant que n'hi hagi cap, més cap al Nord o cap al Sud. I que consti que jo sóc d'aquells a qui no li importa gaire. De fet, m'agrada per motius estètics i de costum, però no seria una gran pèrdua.

Així que ara mateix, tenim una diferència de 7 hores respecte a l'hora central europea, 8 amb el Regne Unit i 13 amb la costa est americana, però només 11 amb Xile, que l'han canviada en sentit contrari. Aquestes diferències de temps són divertides quan vols parlar amb algú tan lluny. De fet, crec que ara em faran una mica més difícil les connexions entre setmana via Skype: em redueixen la finestra de comunicació.

De totes maneres, tinc una sèrie de petites aplicacions a l'ordinador que m'ajuden a saber quina hora és en diverses parts del món, perquè hi ha vegades que val més saber-ho, no sigui que et passis de la data límit. El cas de Xile és divertit, com el d'Austràlia. Fa dues setmanes, a Xile portaven la mateixa hora que la costa Est americana; la passada, anaven una hora avançats i, a partir d'ara, en portaran dos. Com per fiar-se de la memòria.

02 de novembre 2008

Street View

Sembla que és la notícia de moda, oi?. Google ha posat en línia la possibilitat de veure les fotos dels carrers de Barcelona i de València. Vist des de la distància és una cosa divertida. Dimarts o dimecres de la setmana passada vaig perdre una estona mirant com era. Fa mesos havia fet el mateix amb les fotos de Columbus i és un exercici força interessant. Et proves a tu mateix que encara recordes com són les coses per allà i tens l'oportunitat de mirar si hi ha alguna novetat: aquell edifici que no estava acabat quan vas marxar, com ha canviat aquell carrer des de fa dos o tres anys, etc. Crec que les fotos de Barcelona són de la primavera passada i, tot i així, ja he vist alguna cosa que no coneixia (o he recordat els canvis dels darrers dies).

Després vénen les anècdotes de gent que coneixes. Mires què es veu dels balcons de la família. No gaire, persianes abaixades o roba estesa; però a la porta del meu edifici, crec que s'hi pot veure el porter de la casa. I l'altre dia un amic ens va enviar les coordenades d'on se'l podia trobar: creant riquesa a la terrassa d'un bar.

En resum, si un dia et trobes que et ve de gust, o potser ho necessites, pots dedicar-te a moure el teu ninotet groc al llarg dels carrers blaus d'un mapa de Google i fer un passeig pels camins de la memòria.

30 d’octubre 2008

Finals

Durant aquests dies que es jugaven les World Series americanes, a Taiwan també estan jugant les finals de la lliga de beisbol: les Taiwan Series, entre els Lleons i els Elefants. Sembla aquell capítol de Cheers quan aposten pels resultats del futbol americà. Així que segueixen, més o menys, el temps de la temporada americana.


Sembla com si a la televisió sempre hi hagi com a mínim un partit de beisbol en marxa, però no conec els equips, i només n'hi ha cinc o sis. Un dels equips que juguen la final és de Taipei i l'altra nit, cap allà a les 6:30 o les 7, mentre sopàvem en un restaurant proper al campus, hi havia un grup de gent jove que havia acabat de sopar i es mirava el partit entre crits i expressions d'alegria. No d'una manera exagerada, però quan volen fan força soroll.

A qui l'interessi, la sèrie està ara mateix empatada 2-2.

29 d’octubre 2008

Set

Ja que vaig de recordatoris darrerament. Avui ja fa set anys des que vam fer la representació i ens van donar un títol i un paperet!. Mentalment, però, ja havíem acabat feia mes i mig, i es notava en totes les celebracions que vam fer. Com han canviat algunes coses en aquest temps. Ja és el que acostuma a passar quan es tanca una etapa i es comença una altra.

I com ens ha passat massa vegades —per culpa meva, que sempre estic en una altra banda— no podrem fer la commemoració com cal. Bé, ja la farem tard o d'hora.

28 d’octubre 2008

Introduccions

Com suposo que ja devia comentar en alguna ocasió, al poc d'arribar a Taiwan, Chien Chou, l'estudiant que compartia la meva oficina amb mi, em va escriure una llista de caràcters xinesos, més la seva pronunciació aproximada, relacionats amb el menjar.


No era una llista gaire llarga i tampoc no tenia gaire varietat, però em va servir en un principi per poder mirar un menú i poder distingir els ingredients principals dels plats oferts, que si arrós o fideus, quin tipus de carn o si era peix, que em podrien fer una mica més fàcil triar. Evidentment, això només permet fer-se una idea aproximada de què estàs demanant, però també hi ha la sort que no hi acostuma a haver les llargues descripcions de plats que estan tan de moda per Occident.

Amb el temps, he augmentat una micona el meu vocabulari, però es pot dir que aquesta va ser la meva primera classe de xinès a Taiwan.

27 d’octubre 2008

Mig any

Avui m'he aixecat i m'he adonat que ja fa sis mesos que vaig marxar de Barcelona per venir-me a Taipei. Si es compten, són un bon grapat de dies. El temps passa de pressa i no ho sembla pas, oi?. Sobretot al principi. Bé, no hi ha hagut gaire més que potser aturar-se a pensar per uns segons quantes coses han passat en totes aquestes setmanes. I ara, a seguir afegint-hi.

26 d’octubre 2008

Llumenetes

Llegint L'estrella amb cua he trobat aquest parell de paràgrafs descrivint els efectes que amb la llum de les espelmes, o també amb bombetes per les generacions més modernes com jo mateix, un pot arribar a observar :

I si un se les mira amb els ulls mig aclucats ne veu sortir unes estries lluminoses que s'escurcen o dilaten encara més, segons acluqueu més fort els ulls...

I que si els acluqueu amb intensitat alterna, ara més l'un que l'altre, les aspes lluminoses sembla que dansin, decantant-se ara cap ací, ara cap allà.


Ja podeu parlar d'identificar-se amb la història!. Era el nostre esport favorit en certa època, en certs moments i en certs llocs.

Notícies

Una de les coses que no he aconseguit fer del tot fins ara, és seguir les notícies locals amb una certa regularitat. És veritat que l'idioma és una barrera, però hi ha com a mínim un parell de diaris en anglès a la venda (i els seus respectius llocs web). El fet és que com tendeixo a seguir les notícies per internet, doncs no he canviat gaire de costums.

Això pot estar bé, a base de planes web, podcasts i coses d'aquestes pots estar en contacte amb notícies de casa o d'altres llocs del món (és el que té seguir alguna cosa de la BBC), però corres el risc de no arribar a saber què estar passant a pocs metres d'on vius. Per raons òbvies, ja sé on anar a buscar informacions sobre alertes de tifons, apart que sempre hi ha algú que t'ho acaba dient. Però de la resta, no me n'arriba massa informació.

Tampoc no cal capficar-se gaire. Crec que és només una qüestió de temps. Al principi d'arribar a un lloc tan llunyà, no saps gaire de la situació política o social, i la majoria de noms de persones i de llocs no et diuen res de res. És potser quan ja portes un temps al país que comences a distingir les fonts, on passen les coses, com reacciona la gent. Una cosa semblant em va passar a Columbus. Així que suposo que tard o d'hora aniré submergint-me més i més en el que passa per aquesta illa i el seu voltant. És una part més del procés.

25 d’octubre 2008

Centre comercial

Avui m'he acostat a l'edifici 101. Apart de provar quina línia d'autobús em pot portar fins allà sense haver d'agafar el metro, potser era hora de fer-hi una visita. No he pujat dalt de la torre, tot i que segurament hi hauria una bona vista, perquè no tenia ganes de fer cua i era una mica tard. Total, tinc un munt de dies per fer-ho.


Així que he fet un passeig pel centre comercial que hi ha als peus de la torre. Com podeu imaginar, sota un edifici tan alt, el centre comercial també és ben gran. I típic. Tot de botigues multinacionals, els terres immaculats, tot de llumetes i amples espais dedicats al no-res. No gaire diferent de qualsevol mall americà o europeu. No sé per què, però aquests llocs em buiden emocionalment i acabo sentint-me gairebé brut.


Però he fet un descobriment molt interessant amb la llibreria Page One que té una oferta de llibres en anglès que no te l'acabes. Crec que no passaré problemes per falta de lectura. I per no perdre el costum, hi he fet dues adquisicions.

El punt divertit ha estat entrar en una botiga de joguines —ja se sap, s'acosta Nadal i és hora de buscar idees pels petits— en una altra planta. Vist en perspectiva era inevitable, però fins que no ho he tingut al davant no m'ho esperava: tan a prop del Japó, no és gens estrany trobar-hi robots i tot de figuretes de manga. Per un moment he tingut un viatge al 1978 o 1979, era post-Star Wars i en ple Mazinger Z, quan els meus avis van tornar d'un viatge al Japó i ens van portar un robot d'alguna sèrie popular per allà, però que nosaltres no coneixíem. Com ens fascinava l'empaquetat japonès.

Bé, doncs, de Mazingers en tenien uns quants a la venda

i hi he vist el mateix robot que deu estar encara per casa. Podia contemplar com aquell nen de fa tants anys somreia per dins.

24 d’octubre 2008

Amunt

M'hi va fer adonar un dels investigadors d'aquí, d'origen hongarès, farà un parell de setmanes. Ell estava parlant amb algú altre sobre menjar i va dir que és curiós però a Europa, als Estats Units, a Occident, no està gens ben vist aixecar el plat de la taula i acostar-se'l a la boca. Que ha de ser la cullera o la forquilla qui ha de moure's. En canvi, aquí és ben comú veure la gent menjant amb el bol amb la sopa a mitja alçada o, sobre tot, el bol amb l'arròs del qual vas agafant petites quantitats i barrejant-les amb altres coses. I jo m'incloc en el grup.

Cert, són costums ben diferents, però a mi no m'havien sorprès el més mínim.

23 d’octubre 2008

Per dinar

Avui he anat al que aquí anomenen Lunch Talk, és a dir, una xerrada a l'hora de dinar. Aquestes xerrades es diferencien del Colloqiums en dues coses: se suposa que són molt més informals i de durada més reduïda; i tenen l'afegit, si t'hi apuntes amb prou temps —el límit acostuma a ser dues hores abans— que pots tenir una lunchbox de franc per cruspir-te-la allà mateix. És una manera de promocionar que la gent hi vagi. No tothom s'hi apunta, perquè pot ser complicat anar menjant i fer cas del que s'explica, però trobo que tampoc no és tant difícil si tens un lloc on recolzar la caixa. A més, en algunes ocasions, les lunchboxes estan força bé. Darrerament, estem en una bona ratxa.

Avui ha estat divertit, perquè un dels titulars, que acostuma a portar-se el seu propi menjar, ha aparegut quan la xerrada acabava de començar portant una d'aquelles planxes elèctriques que pots fer servir per torrar panets o potser cuinar salsitxes. L'ha plantada al seu costat de la taula, l'ha connectada i a esperar que es fes la mena de panada que hi ha posat.

Ja estic frisant pel dia que algú aparegui amb una barbacoa.

22 d’octubre 2008

Camionetes blaves

Aquí teniu dos exemples dels característics petits camions, gairebé furgonetes, que es poden veure per Taipei, a tota hora i a qualsevol lloc.

Les cabines són de color blau i són relativament petits. Pel que em sembla, són fets servir per reparadors, repartidors o diverses menes de transport de material. Generalment, els repartidors amb cambres frigorífiques no porten aquests colors, però també n'he vist alguns. I no és que siguin tots del mateix fabricant, perquè n'he vist d'uns quants diferents (malgrat que en un principi pensava que eren tots Mitsubishi).

A mi em fan força gràcia, no sé per què. Tenen un aspecte molt asiàtic, i no és per les lletres. Massa pel·lícules, potser. Com us podeu imaginar, els pots veure passant rabent al teu costat, transportant qualsevol cosa i movent-se d'una banda a l'altra del carrer.

21 d’octubre 2008

Escriptura

Llegia la setmana passada en algun lloc de la web que el nombre de síl·labes possibles en mandarí era aproximadament unes 1700, força menys que l'anglès (unes 8000) i suposo que altres llengües indoeuropees. No sé si hi tenen en compte els tons, però el cert és que és una cosa que notes de seguida. I fa treballar la memòria molt durament.

També hi llegia que aprofitant això, un escriptor xinès, Zhao Yuanren, havia escrit un llibre on només es feia servir el so shi (amb diferents tons, pot ser ésser, deu, pedra, lleó, etc). El resultat és un llibre que es pot llegir, perquè els caràcters són diferents, però és impossible d'entendre si es llegeix en veu alta. Casualment, un parell de dies després, mentres sopava amb gent del meu grup d'aquí, un dels estudiants somreia mentres llegia el diari i, en preguntar-li per què, em va ensenyar un text curt, de poques línies, que era un exemple del mateix. I sí, hi vaig poder reconèixer uns quants caràcters coneguts que sonen com shi.

En fi, això és com aquells llibres en francès del Perec —tot un llibre sense fer servir la lletra e, que és la més freqüent en francès, o un on l'única vocal que es fa servir és la lletra e— o tants altres experiments. Una constant humana; ens agrada jugar amb el llenguatge i no estem gaire bé del cap.

20 d’octubre 2008

Màscares

Les porten quan van en moto, cosa força comprensible amb la pol·lució que hi pot arribar a haver i tot el fum de cotxes i motos que deuen tragar. També recomanen, o potser exigeixen, portar-les al metro en cas de tenir la grip —cosa que també té bastant de sentit. N'he vist a gent que semblava estar un mica encostipada i n'he vist a gent que la porta sempre i a tot hora. Algunes són ben lletges, d'altres són iguals a les que porten als hospitals, d'altres tenen tota mena de dissenys, colorets i figures.


Però no sé per què, no m'hi acabo d'acostumar. Els que les porten sempre em fan la impressió de ser bastant maniàtics. I per molt que sigui una mesura de precaució, sobretot des de tot l'episodi de la febre aviar, veure a gent estossegant i tenint aquestes peces de roba a la boca em fa preguntar si no seran encara més un focus d'infecció.

En fi, per ara el temps tampoc no ha estat per encostipar-se de mala manera. Aquí encara tenim temperatures de finals d'estiu.

19 d’octubre 2008

Nuvis

Ahir, quan vam fer l'aturada per dinar en la reunió de la que ja us he parlat, vaig sortir un moment a l'exterior de l'edifici després de dinar per gaudir del molt bon temps que feia. Una temperatura molt agradable, amb Sol i un cel predominantment blau. I de sobte, veig una noia vestida de núvia, amb el nuvi al costat (però elles són molt més fàcils de veure amb tot l'embalum del vestit i la faldilla), fent-se fotos a la gespa allà davant. Ja n'havia vist a les 9 del matí quan arribava a la reunió, però no n'havia fet cap cas.

Miro al meu voltant i m'adono que n'hi ha dues o tres parelles més per les escultures de la meva dreta. No, quatre, cinc si compto els que s'estan fent la foto davant del pavelló esportiu. Més a la porta i prop del passeig. Tota una plaga de parelles de nuvis fent-se fotos o buscant lloc on fer-se-les. Sols amb el fotògraf o amb la família. Feia por fins i tot.


Quan marxava, passades les quatre de la tarda, continuava ple de parelles de nuvis i de fotògrafs. No sé què hi devien fer, al pavelló esportiu d'allà davant: un concurs de vestits de núvia?, un concurs de fotografia?, casaments a l'engròs?. Com a mínim, el dia era ideal per fer-se les fotos.

18 d’octubre 2008

Intensiu

Avui m'he passat més o menys set hores sentint xinès sense parar. Per alguna raó que no acabo d'entendre, així estic del cap suposo, he anat a una reunió d'uns quants astrònoms taiwanesos que estan preparant un gran proposta de diners per a projectes per presentar al govern taiwanès. Ha estat interessant veure els projectes en els que participen, o volen participar, i les quantitats de diners que necessiten o demanen. I en són molts. Però excepte una xerrada, crec que perquè el que la presentava parla millor cantonès, tot ha estat en mandarí. Sort que en la majoria de les xerrades, les transparències estaven en anglès, que si no
hauria estat impossible.

De totes maneres, ha estat molt interessant. Apart de poder distingir uns quants caràcters xinesos, entendre alguna paraula de tant en tant, fins i tot alguna frase senzilla; distingir diferents accents o estils de parlar que fan que a uns els pugui entendre més sons —potser no tant paraules— que a uns altres; i el millor, la gran quantitat de paraules angleses que hi van barrejant. Algunes, com a tot arreu, són tecnicismes. Com que porto uns quants anys en el negoci ho he vist moltíssimes vegades, però no ho acabo de compartir, ja que penso que sempre es pot trobar una paraula tan bona com l'anglesa. Però porto gairebé sis mesos preguntant-me perquè aquí fan servir paraules en anglès que suposo que el xinès té ben establertes des de fa centenars d'anys. Avui n'he sentit exemples espectaculars. I no crec que sigui per la meva presència.

17 d’octubre 2008

Traduccions

Quantes vegades ens hem trobat que volem traduir una paraula a un altre idioma i ens sembla que no l'acabem de trobar?. Tenint un traductor a la família, ho he vist en més d'una ocasió, fins i tot amb professionals. Dimecres passat vaig assistir a un exemple exagerat d'això. Per causa de la creació d'un nou centre conjunt entre diverses universitats de Taiwan de cara a la utilització d'ALMA, buscaven una traducció per la paraula en anglès Advancement per traduir el nom al xinès. I es van posar a proposar opcions. Com podeu veure a la foto, hi van trobar més de vint maneres diferents.

Evidentment, no us puc dir com de prop estaven o si eren aproximacions més o menys acurades o poètiques. Però em van dir que no només buscaven que s'hi acostés, sinó que sonés bé, fins i tot que tingues una certa qualitat especial. Difícil tot plegat.

Avui m'han dit que l'han trobada finalment. No m'ho semblava dimecres. El més divertit serà l'acrònim que potser acabaran adoptant. En part, serà culpa meva.

16 d’octubre 2008

Llocs que no veuràs més

És molt curiós com funciona la comunicació per internet. Una mica a ratxes. En aquests darrers tres o quatre dies he pogut parlar, ja sigui via e-mail o per alguna mena de xat, amb gent que vaig conèixer o retrobar als Estats Units. Feia unes quantes setmanes, o mesos en algun cas, que no en sabia res i, de sobte, tots al mateix temps. Sempre és bo posar-se una mica al dia i explicar-se les novetats.

Potser per això vaig recordar un pensament que em va creuar el cap farà un parell de setmanes i en aquell moment vaig pensar que sí que em venien aviat. Posat de manera senzilla: arriba un dia quan estàs com ara jo en un lloc llunyà d'on saps que hauràs de marxar relativament aviat que mires al voltant, als llocs per on potser passes gairebé cada dia, i t'adones que un dia marxaràs i probablement no els veuràs mai més. Llavors em ve un sentiment barreja d'una mica de nostàlgia (cap al futur) i d'incredulitat perquè no sembla que pugui passar una cosa així. El vaig començar a tenir a Columbus quan potser em quedaven sis o set mesos d'estada, per això em vaig sorprendre de tenir-lo tan aviat.

Això també s'aplica a les persones que vas coneixent, però aquesta és una història completament diferent. Hi ha més oportunitats de retrobament i, al mateix temps, la distància pot arribar a fer més mal.

Però no us preocupeu, va ser un pensament fugisser que no ha tornat... encara.

15 d’octubre 2008

Reunions de grup

Dins de l'IAA, com és natural, hi ha diversos grups de gent que es reuneixen periòdicament d'acord amb llurs interessos o camps de treball. No us avorriré ara amb la nomenclatura, sobre tot perquè no sé quants són en total. Al poc d'arribar, però, em van convidar a assistir a les reunions setmanals de l'anomenat Late Stars Group, o grup d'estrelles tardanes o evolucionades. Tot i ser un camp en el que he fet molt poquetes coses, les reunions eren força interessants. Mentres van durar, perquè amb la marxa de dos dels postdocs que més es preocupaven en moure-ho, no hi ha hagut més reunions. Una cosa semblant devia passar amb el grup de Formació Estel·lar, que sí que seria més apropiat pel que jo he estat fent. Quan vaig arribar em van dir que feia mesos que no es reunien. Hi vaig donar una xerradeta, però no hi ha va haver cap més moviment.

Això és, fins fa poc. Tres dels postdocs ens vam reunir per traçar unes idees o propostes per tornar a ressuscitar les reunions. Un problema d'aquestes coses és que potser hi va massa gent i es tendeix a fer una xerrada gairebé monolítica, poc participativa i pesada de preparar. Què passa llavors?, que un cop tothom hi ha passat, fa mandra tornar-ho a fer.

Així que aquest cop ens vam plantejar fer-ho menys formal, reunir-nos en un despatx més petit, fer una petita introducció al tema i veure on ens portava la discussió. Ahir va ser la primera ocasió i crec que va ser tot un èxit. Vam estar-nos-hi gairebé una hora i mitja, amb moltes intervencions —afavorits per la vocació polèmica del director de l'institut— i van sorgir una àmplia varietat de qüestions. Potser no serveix per gaire a curt termini, però són d'aquelles coses que motiven: aprens coses, pots discutir sobre diversos aspectes relacionats amb el tema (o no) i no se sap mai on pots acabar.

A veure com segueixen les següents reunions. D'aquí a dues setmanes, em toca a mi. Volen que els expliqui alguna cosa d'Astroquímica. Ens haurem d'inventar alguna cosa.

14 d’octubre 2008

Dates

Ja porto uns quants mesos pensant, de tant en tant, que la data que veig en algun edifici ben modern o en les etiquetes de caducitat del menjar és una data que ja he viscut abans, fa uns quants anys. Com aquesta de la setmana passada

L'any 97!. Bé, és l'any en el que estem si seguim el calendari (no sé fins a quin punt) oficial, que comença el 1911, l'any de la fundació de la República de la Xina, com us en parlava l'altre dia. Suposo que això entronca amb la tradició de comptar els anys des del començament dels regnats dels emperadors.

Evidentment, hi ha la inevitable barreja de les dues dates, la "local" i la "universal". Pot semblar un cacau, però no ho és tant perquè l'any també comença l'1 de gener. Si no, sí que ho seria. Només cal recordar-se de restar 11 i ja està. Però fa gràcia intentar recordar què podia estar fent jo fa 11 anys.

13 d’octubre 2008

Coses simples

Són les que he vist fer a alguns estudiants. Bé, potser em direu que això és més vell que l'anar a peu, però si ho havia vist abans deu fer molt de temps ja.

Parlo de la solució que tenen per emportar-se la beguda d'alguns llocs on potser sí que tenen una capsa de cartró on posar el menjar, però no gots. Fan servir una bossa de plàstic —potser com aquelles transparents típiques que fèiem servir per embolicar l'entrepà i que al Balmes servien per ser llençades plenes d'aigua— on posen la beguda, una canyeta, un nus al voltant de la canyeta i, au, a caminar. I amb les anses, és ben fàcil de portar. És clar, molt poc respectuós amb el medi ambient, que és sempre el problema de tot això.

12 d’octubre 2008

Esglésies

Per Taipei es poden veure tota mena de temples i templets. Sembla que n'hi hagi un en cada carrer. Alguns són grans, altres no gaire; uns tenen columnes de pedra decorada, altres són poca cosa més que un cobert amb un altar. És part de la gràcia del país. Apart d'aquests llocs, també es poden trobar llocs de reunió d'altres religions: he vist força esglésies cristianes, des de catòliques a evangelistes, i m'han dit que també hi ha una mesquita prop del campus. Suposo que també n'hi ha d'altres confessions, però segurament se m'escapen més (l'idioma i tot això).

Les esglésies salten a la vista ben ràpidament. Per les creus, és clar, però també perquè la majoria de les creus estan il·luminades per la nit. Resulta ben curiós veure una creu penjant de la foscor de la nit a la llunyania. Aquí en teniu uns exemples.

La de la dreta diria que pertany a una església catòlica. No tinc gaire clar de quina branca és la de la dreta. Moltes de les creus que he vist per la nit són vermelles —i no són farmàcies— però suposo que el vermell és un color que s'ha de fer servir per aquestes terres per tenir bona sort.

11 d’octubre 2008

V-3

Hi ha vegades a la vida que et passes dies, o setmanes, esperant una trucada. Generalment, si hi ha algú en una situació molt delicada, és una trucada que no vols que arribi mai, perquè portarà notícies definitivament dolentes. D'altres, és tot el contrari, per exemple si hi ha algun petit shawarma, com diu el poeta familiar, a punt d'arribar. Les primeres sempre et troben. Les segones, sembla que costi més que ho facin. Sobretot si encara faltaven dos setmanes, segons els càlculs.

Això em va passar ahir. Vés per on, em vaig assabentar casualment via Facebook del magne esdeveniment, o el feliç succés (més tòpics?). Una mica fred potser, però així són les circumstàncies. Després, confirmat pel dessusdit poeta via xat i, als pocs instants, imatge via mail des del mòbil del, suposo, feliç pare. Au, un més per fer barrila!.

I un altre cop, jo tan lluny.

Per ser un nom tan poc comú, és el més comú a la família.

10 d’octubre 2008

Doble deu

Avui és festa a Taiwan. La festa nacional (mira, dos dies abans del dia del fatxa!). Com és en aquesta data, també l'anomenen Doble deu o Deu deu. L'edifici 101 ha estat il·luminat, com a mínim, des de dilluns amb el símbol del doble deu.

Nota informativa: en xinès, la creu és el número 10. Commemoren l'aixecament de l'any 1911 que va acabar amb els emperadors a la Xina i que va portar a l'establiment de la República de la Xina, que és el nom del país ara mateix. És curiós pensar que en aquella època Taiwan estava sota dominació japonesa.

El cap de setmana passat ja es podien veure banderetes per les mitjanes de les avingudes de Taipei, per ponts, passarel·les de peatons, per molts indrets. Suposo que avui farien un munt de celebracions oficials, però no us penseu que em trobareu prop de coses d'aquestes. S'ha d'aprofitar el dia lliure, encara que no faci res.

09 d’octubre 2008

Jaquetes i motos

És una cosa que vaig començar a veure ben aviat després de començar a caminar pels carrers de Taipei. Si feia una mica de vent o de fresca, potser cap al tard, o simplement pels efectes de la velocitat, aquest és un estil molt estès per Taipei de portar posats la jaqueta o el jersei quan es va en moto A l'inrevés!.

Homes i dones portant d'aquesta manera jerseis, jaquetes, xandalls, el que sigui, fins i tot els impermeables característics que porten quan plou. En algun lloc he llegit que si és perquè així es presenta menys resistència a l'aire, que de l'altra manera fa que sempre s'inflin i facin bossa. Però ja és curiós que ningú no hagi comercialitzat una jaqueta feta d'aquesta mena. Potser la diferència de preu i la seva utilitat reduïda la faria poc atractiva. Ara que les temperatures han baixat una micona de res, em sembla que en veig menys.

No ho sé, moltes vegades m'ha fet la impressió que és perquè van més ràpid posant-se la jaqueta així si no fa gaire fred, per poder dedicar-se al que és realment important, que és anar d'aquí cap allà.

08 d’octubre 2008

Guo tie

Avui teníem una altra reunió de grup. De les que acaben tan tard. Per un cop, me n'he recordat i he tornat a la tradició que vam establir amb Chen Chou de comprar per sopar el que aquí anomenen guo tie.

Són uns dumplings fregits que amb una salsa, més o menys picant segons els gustos, estan molt bons. I omplen més del que podria semblar. També els acostumàvem a acompanyar amb llet de soja. M'hi van introduir només arribar i ara ja feia un parell de mesos que no els prenia. Hi ha un restaurant on els fan no gaire lluny d'aquí, al night market de Gongguan, i no m'ha costat gaire fer-me entendre. Era fàcil dir-ho, és clar, però em meravello cada cop que ho provo i m'entenen.

07 d’octubre 2008

Olors retrobades

Feia uns quants mesos que no sentia l'olor. A Taiwan, el consum de drogues no legals està bastant perseguit. Quan llegeixes les condicions d'entrada ja diuen que el tràfic de drogues pot arribar a ser castigat amb la pena de mort. No sé què passa pel que fa al consum personal, però no n'he vist gens en aquests mesos. Clar que a mi, tant m'és. Conec gent, però, que no sé si duraria gaire sense lligar algunes herbes i calar-hi foc.

Per tot això, m'ha sorprès aquest vespre, en passar al costat d'un cotxe engegat on hi havia un home que estaria esperant a algú altre, ensumar l'oloreta del fum que sortia per la finestra. El paio no estava fumant precisament tabac. I serà per la falta de costum, però anava ben carregat.

06 d’octubre 2008

Errant

Això dels números em captiva. Avui no seria un dia especial, si no fos perquè fa justament cinc anys que vaig fer les maletes i vaig agafar un avió cap a Columbus (OH, com diuen ells). Un número rodó i maco, que bé es val aturar-se un segon. Cinc anys en els que he estat fent voltes pel món. Res d'especial, ja ho sé: tres continents, quatre països, busca't pis, compra-t'ho tot,... Tot sovint em sembla com si hagués passat molt més temps, però només són cinc anys. Comparat amb els cinc anys anteriors, déu n'hi do els canvis i les coses que he hagut de fer.


La pregunta és, què he après de tot plegat?. O què he deixat enrera, o què m'he trobat. Moltes coses, suposo, bones i dolentes. Conèixer gent, dir molts adéus. Com a mínim, avorrit no ha estat. I continua.

05 d’octubre 2008

Colors

Aquest matí he anat a comprar una mica de menjar, que ja tocava. La nevera començava a estar buida i ahir no hi vaig anar al final. Buscant fruita, si no és per la forma, no hagués dit mai que això fos una pera.

Crec que no havia vist mai peres amb un color com aquest: més aviat grana que vermell. Però sí que ho són. Amb un gust més que acceptable i amb la consistència que m'agrada.

04 d’octubre 2008

Reixes

Aquesta és una típica imatge que es pot veure en molts carrers i carrerons de Taiwan.

Reixes per les façanes. No només en els pisos baixos, sinó en gairebé tots. Els edifics més moderns no les tenen, però són molt freqüents en la resta. També en vaig veure bastants per Lanzhou, a la Xina. No sé perquè realment, però apart de les façanes enrajolades, les reixes als balcons i gal·leries són una de les primeres coses que vaig veure de les ciutats de per aquí. No gaire maques al principi, però t'hi acostumes. Amb el temps, fins i tot, comences a veure els diferents estils i algunes són molt maques. Una mica com els balcons de Barcelona.

03 d’octubre 2008

En passar

Avui quan anava caminant una mica de pressa per Tin Zhou Lu amunt, que és el carrer de la porta del campus, perquè anava amb una mica de retard i havia quedat per dinar, he vist una d'aquelles escenes de carrer que no saps si has malentès. El carrer és força estret, amb prou feines hi passen dos cotxes si no hi ha ningú aparcat. Hi havia un cotxe blanc mig arrambat en diagonal a un costat, amb tot de Doraimons ben grans pintats pels costats. I tres persones: un noi jove, una dona de més edat i un home que semblava també gran, amb una màscara per la boca d'aquestes que fan servir aquí, amb un petit recipient metàl·lic a les mans. En els pocs segons que he vist, ha fet una volta al cotxe, aturant-se uns quants cops, potser a cada un dels quatre costats, per ficar els dits dins del bol i esquitxar unes gotes al cotxe. L'home semblava bastant ficat en la seva feina i la dona s'ho mirava amb un posat seriós.

Beneint el cotxe?. No ho sé. M'ho ha semblat.

Kuàizi

No recordo qui, segurament un d'aquests pomposos bocamolls que xerren per les ràdios o escriuen als diaris, que es posava les mans al cap per si algun dia tots els xinesos fan servir paper de water i com afectarà això als arbres, etc, etc. Bé, suposo que a ell tant se li'n fotia, i ho feia servir per fer sortir les habituals paranoies d'aquesta mena de gent. A més, suposo que ja ho estan fent. Però hi ha una cosa que segur en la que segurament mai no s'haurà aturat a pensar, i és la gran quantitat de fusta que es fa servir per elaborar els palets d'un sol ús que et donen en tota una multitud de restaurants o llocs de menjar per emportar. I si ho multipliquem per, suposo, gran part de l'est de l'Àsia, segur que la quantitat és esfereïdora. En alguns restaurants, hi ha palets que es poden rentar i reutilitzar, però n'hi ha bastants on no. Els deu sortir més barat.


Fa setmanes em van explicar que és tot un problema i que el govern de Taiwan havia fet campanyes per reduir-ne el consum i promocionar que la gent en fes servir de reaprofitables. He vist força gent que porta uns palets desmuntables que fa servir per menjar i després els desa a la bossa. N'he vist de tota mena de formes i colors; alguns amb dissenys molt atractius. Suposo que jo acabaré fent el mateix tard o d'hora. A la llarga, acaba sent més còmode.

02 d’octubre 2008

Tallers i karaokes

En moltes ciutats de les que he visitat, diferents zones semblen dedicades a diversos negocis. Per exemple, a Taipei, hi ha zones plenes de botigues occidentals o grans magatzems; altres semblen infestades d'edificis oficials. Per on jo visc, i prop del campus, hi ha un munt de (petits o molt petits) tallers de reparació de cotxes i/o motos o, al meu carrer, un munt de karaokes.


Al principi de passar-hi, quan encara no entenia que hi posava, vaig pensar que semblaven locals de, diguem, moral relaxada. Problemes de venir de la ciutat d'on vinc. No sé si ho són o no, però el que diu a fora és Karaoke. A la xinesa, és clar, on la síl·laba 'ra' es pronuncia 'la'. És allò dels tòpics que porten de vegades una part de raó. Amb la barreja de parlants de japonès i xinès que puc observar, és molt divertit constatar les tendències oposades d'ambdós grups a l'hora de pronunciar els dos sons.

01 d’octubre 2008

Després de la tormenta

Aquest matí he pogut fer la foto a aquest arbre caigut pel tifó just davant de l'entrada de Shida

amb tot l'embolic de cables que s'ha emportat amb ell.

Com a mínim, que es vegi que el tifó ha fet alguna cosa. Diria que també devia fer caure un dels arbres alts (són cedres?) que estan alineats tot al llarg del carrer que porta al meu edifici a la feina, perquè hi ha el peu d'un tronc trencat i a l'altra banda han tallat la resta del tronc a trossets. Però no n'estic segur. Potser només estava malalt. Tot un tros d'arbre, però.

És una llàstima no entendre les notícies a la tele, segur que hi ha un munt d'incidents sucosos. Ahir em van explicar que el vent va tombar un autobús al mig de l'autopista i va fer una trentena de ferits.

La notícia és... que pot venir-ne un altre!. Ara mateix sembla molt poc probable, però mai no se sap amb aquestes coses.

30 de setembre 2008

La tecnologia

Això d'internet és una meravella, sobretot per totes les eines que pots trobar i fer servir fàcilment. Com podeu observar mirant la columna de la dreta, si no teniu desactivat el javascript, he canviat els dos botons de traducció a l'espanyol o a l'anglès, per un en el que pots triar la llengua a la que vols traduir el bloc, aprofitant el traductor de Google.

Les traduccions són força ràpides i els resultats són com són. Segons com un juga amb l'estructura de la frase poden ser més o menys afortunades, però fa molta gràcia veure el que has escrit traduït al xinès i no entendre més que uns quants caràcters. De totes maneres, pot servir per practicar o per fer més fàcil la lectura a algú altre.

29 de setembre 2008

Typhoon Day

Aquest cap de setmana hem tornat a tenir la visita d'un altre tifó, Jangmi. Darrerament, estan apareixent com a bolets, a un ritme de gairebé un per setmana, tot i que no tots arriben a Taiwan —ara mateix he vist que hi ha un altre apropant-se al Vietnam. Aquest cop, sobre tot ahir, hi ha hagut força més vent i una pluja més seguida. S'ajuntava també amb el monsó més cap al sudoest. Així que porta tres dies plovent sense parar.

El tifó va tocar terra ahir per la tarda/nit i es va perdre per entre les (altes) muntanyes de Taiwan. És molt curiós veure a les imatges del radar les voltes que va fer fins sortir per l'altra banda. El resultat ha estat que van decretar que avui dilluns no obrien les escoles ni centres oficials, i crec que tampoc bancs i altra mena d'oficines. Així que m'he quedat a casa, però el temps no era tan dolent com ahir. Plovia seguit, però sense vent.

Això és el que anomenen Typhoon Day: un dia de festa per culpa del mal temps previst. Estic segur que hi ha gent que els espera amb moltes ganes. Per mi, és el primer. L'anterior me'l vaig perdre perquè estava a la Xina. Algú diria que vaig perdre un dia de vacances.

24 de setembre 2008

Botzines

Més escenes de carrer. Ahir per la tarda caminava Roosevelt Rd amunt en direcció a l'ASIAA on havia quedat per anar a sopar i discutir algunes coses relacionades amb reunions de grup. Eren passades les sis de la tarda que és quan sembla que hi ha més trànsit i més caòtic, i se sentia una sirena. Allà, a l'altra banda del carrer, hi havia una ambulància atrapada entre un eixam de cotxes i motos. Mentre caminava m'hi anava fixant i no es movia gairebé ningú. Segurament perquè no podien, o ho feien amb moltes dificultats.

El que em va sorprendre més, en el minut més o menys que va trigar a arribar l'ona provinent del semàfor més avall, és que no se sentien les botzines dels cotxes. Estic segur que a Barcelona hi hauria hagut un concert entre la gent que vol moure's per deixar passar l'ambulància, els que no poden, els que no volen i els que van de purs per la vida. Aquí, no. Potser ja ho he explicat en alguna altra entrada, però només fan servir les botzines en casos extrems per ells. De vegades, en situacions no gaire perilloses, però. S'agraeix, perquè només faltaria un concert de botzines, com el que vaig veure a la Xina, amb la densitat de cotxes que hi ha. Al mateix temps, però, em fa pensar si no fa encara més complicat acostumar-se a l'estil de circulació que gasten.

23 de setembre 2008

El final de la llista

Au, una altra xerrada feta, i ja estan totes les que tenia previstes, més les que han anat apareixent. Aquesta darrera amb remuneració, ja que no estic afiliat directament amb la NTNU —per variar, estic en una altra situació estranya. No està gens malament. L'audiència no era especialitzada del tot, molta gent no era d'Astronomia, i he intentat adaptar-m'hi. Només espero que s'hagi entès alguna cosa. Com passa habitualment, a mi m'han donat un parell d'idees.

En fi, no ha estat un mal dia i a sobre hem aconseguit fer una videoconferència en les dues direccions amb Skype. La petita ho és una mica menys, però es mou més que mai.

22 de setembre 2008

Restes

Quan arribes a un lloc llunyà i t'has de buscar un apartament, acostumes a passar-te unes quantes setmanes buscant mobles, accessoris de la casa, matalassos, etc. I a la inversa, quan has de marxar del país, et passes dies i setmanes intentant vendre-les, o regalant-les, o simplement llençant-les. Ni pots, ni val la pena emportar-te la majoria de les coses. Així que hi ha tota una sèrie de cicles de gent passant-se coses dels uns als altres.

Això és el que hem hagut de fer tots els que hem estat fora en un moment o un altre. Al final, pel que a mi respecta, ja no t'importa gaire quant en pots treure, sinó que només et vols desfer de tot i oblidar-te'n. La parella australiana s'ha passat doncs unes setmanes oferint els mobles que tenien. Hi havia un parell de coses que m'haurien pogut interessar, però com que tinc el pis moblat i eren més aviat secundàries, al final no em vaig decidir per res.

Ahir a migdia, em van trucar per si volia un matalàs plegable que en un principi havien pensat en emportar-se, però que a darrera hora ja no el volien. Típic. Així que avui he passat pel seu despatx —ells ja han marxat— per recollir-lo. No és petit precisament. He donat una mica d'espectacle caminant amb ell pel carrer. Sobretot a última hora que feia una mica de vent i plovisquejava.

Però si ara apareix algú pel meu pis, no haurà de dormir a terra o al sofà.

21 de setembre 2008

Portes obertes

Ja només me'n queda una. De xerrada. Ahir per la tarda, vaig donar la que havia estat cancel·lada pel culpa del tifó la setmana passada. Aquesta era una xerrada que m'havien demanat donar per la jornada de portes obertes que feien al departament de Ciències de la Terra de NTNU. Sobre "l'Univers invisible".

La xerrada era per estudiants d'institut que portaven tot el dia fent tota una sèrie d'activitats. Malgrat que pel que vaig sentir, tenen un anglès força bo, un dels estudiants de doctorat anava traduint o resumint el que jo anava dient. Això va fer que la xerrada anès lentament, però potser va ser millor per ells. Tenint en compte que no havia descansat gaire la nit abans, la xerrada va anar molt bé. Els estudiants semblaven molt interessants i atents i em van fer força preguntes, cosa que pel que sembla no és tan habitual. Bé, potser la selecció de fotos era prou atractiva.

Després d'això, feien la jornada de portes obertes en si. Havien muntant quatre telescopis al terrat de l'edifici i també es podia accedir al reflector de 45cm que tenen dins d'una cúpula. No m'hi vaig estar molta estona, perquè estava rebentat, però vaig veure passar molta gent, amb els inevitables joves aficionats a l'astronomia que fiquen el nas per tot arreu.


Crec que després de la feina de setmanes de preparar totes les activitats, els organitzadors devien quedar contents. Com que hi ha un altre tifó no gaire lluny, el temps ha tornat a ser força bo aquests dies i, com a mínim, ahir es podien veure bastant bé Júpiter i tres dels satèl·lits galileans. Tal i com és el cel de Taipei, tota una proesa.

20 de setembre 2008

KTV. 2ona part

Com a part del comiat al Simon i la Lisa, ahir a la nit vam anar un altre cop a un KTV. Alguns ens vam passar més de 8 hores en aquella sala; un altre, japonès, va anar directe de l'aeroport al KTV al voltant de mitja nit, i va ser rebut amb una ovació. Tot plegat, una sessió memorable de KTV que crec que serà difícil de superar.

Va ser molt divertit. Apart de fer el mico cantant, vam riure fins a rebentar. Fins i tot després de la primera vegada que hi vaig anar, no m'esperava passar-m'ho tan bé. Aquest era un de diferent i hi havia moltes més cançons angleses i japoneses, i això s'acaba notant.


En fi, si vaig poder cantar Tragedy dels Hanoi Rocks, ja us ho podeu imaginar tot.

19 de setembre 2008

L'hora del te

Un dels costums a l'IAA és l'hora del té cap a les 3 de la tarda. És un moment en el que es reuneix la major part de la gent que està per allà, si no és que estan massa ocupats. Hi ha cafè o te per a tots, amb pastes, pastissets o peces de fruita. En alguns dies assenyalats, ja sigui perquè algú celebra alguna cosa, com el naixement d'un fill, per donar la benvinguda a algú o per dir adéu a algú que marxa, la quantitat de menjar pot ser bastant més gran i variada, i la qualitat millor. Com que jo estic en un altre campus, jo em perdo la majoria si no és que he hagut d'anar per alguna xerrada o per raons de tràmits.

Avui dèiem adéu a Simon, un postdoc australià que s'ha estat aquí més d'un any i mig. Un noi amb qui he fet molta amistat, amb ell i amb la seva parella, Lisa, no només per ser un dels "occidentals" del lloc. Així que hi ha hagut la tradicional entrega de records, missatges de bona sort i tot això.

Entre tanta gent com hi ha, és sorprenent la quantitat de persones amb qui he fet amistat que està marxant. És el destí del postdoc. Per casualitats de la vida, en Simon se'n va a fer el següent postdoc a Barcelona.

Però encara ens queda el KTV d'aquesta nit.

18 de setembre 2008

Píjiǔ

Ahir em preguntaven si hi havia cervesa a Taiwan. És clar que n'hi ha. Apart dels bars que s'han especialitzat en cervesa belga d'importació, de la de més alta graduació, i d'altres cerveses europees o americanes, també hi ha cervesa feta a Taiwan. En general, les que he tastat són força semblants a una Heineken, potser una mica més fluixes. Hi ha un parell de marques principals, alguna millor que l'altra. Cap d'elles espectacular.

Divendres passat, però, vaig veure'n una força diferent. Pel que vaig saber després és part d'una edició especial feta per un taiwanès amant de la cervesa que fa la seva pròpia cervesa. Una nit n'havia tastat una de 14 graus que havia preparat pel desè aniversari del bar on érem. Aquesta té alguna cosa més

una llicència Creative Commons. Fins i tot, té un número de versió: 3.2. Una cervesa de codi obert. No estava gent malament, tipus belga, però amb un gust diferent. Crec que no pots instal.lar-hi Linux... encara.

16 de setembre 2008

Aigua

No, el tifó no se m'ha emportat al mar, només que porto uns dies massa ocupat com per recordar-me d'escriure alguna coseta. Ara crec que ja m'he tret de sobre les coses més urgents.

Avui hem tornat a veure el Sol. Ja feia dies que només vèiem núvols. Aquesta tarda, però, hi havia una posta de Sol molt maca. El tifó ja ha passat i ara va lentament camí del sud del Japó. Ahir pel matí encara va estar plovent una mica fort; més suau i a estones la resta del dia.

Quin fart de ploure aquests darrers dies. He vist en un diari que calculen que a les zones muntanyoses ha caigut un metre d'aigua en tres dies!. I mirant el mapa de precipitacions, diria que a Taipei potser han caigut 800mm. Dóna una idea de l'escala del fenomen. Al final, com que la part central del tifó no va passar per Taipei, el vent no va ser molt fort, segons diuen. Però he vist fotos de les destrosses que ha fet per l'illa. Cinc o sis morts, algun pont caigut, rius a vessar. La natura no fa bromes.

13 de setembre 2008

Sinlaku

Ja el tenim a sobre. El tifó Sinlaku ha tocat terra o deu estar a punt de fer-ho. És bastant gran i s'ha passat uns quants dies acostant-se, perquè va avançant molt lentament. Segons les prediccions, demà serà el dia gros, per dir-ho d'alguna manera.


Això sí, he assistit a uns canvis de temps molt curiosos. Tan aviat plovia a bots i barrals durant 3 minuts, per deixar de fer-ho, llavors una pluja fineta durant una estona, una altra dutxa, qualsevol cosa. O com per exemple ahir a la tarda, uns espectacles als núvols impressionants: canvis de color de vermell a porpra, després blau, per acabar en gris, en pocs minuts; cortines d'aigua que no et deixen veure res més enllà de 10 metres i, pocs segons després, una visibilitat gairebé total.

La xerrada que havia de donar avui ha estat posposada a la setmana que ve. Hi ha una alerta de tifó i han cancel·lat tot el que volien fer. Així que, després de comprar una mica més de menjar aquest migdia, em passaré el cap de setmana tancat a casa. Avui s'ha passat tot el dia plovent i, tot i que encara no fa gaire vent, no fa gràcia passejar amb aquest temps.

A més, la veritat és que tinc feina de sobres per mantenir-me ocupat més d'un dia.