Llegia la setmana passada en algun lloc de la web que el nombre de síl·labes possibles en mandarí era aproximadament unes 1700, força menys que l'anglès (unes 8000) i suposo que altres llengües indoeuropees. No sé si hi tenen en compte els tons, però el cert és que és una cosa que notes de seguida. I fa treballar la memòria molt durament.
També hi llegia que aprofitant això, un escriptor xinès, Zhao Yuanren, havia escrit un llibre on només es feia servir el so shi (amb diferents tons, pot ser ésser, deu, pedra, lleó, etc). El resultat és un llibre que es pot llegir, perquè els caràcters són diferents, però és impossible d'entendre si es llegeix en veu alta. Casualment, un parell de dies després, mentres sopava amb gent del meu grup d'aquí, un dels estudiants somreia mentres llegia el diari i, en preguntar-li per què, em va ensenyar un text curt, de poques línies, que era un exemple del mateix. I sí, hi vaig poder reconèixer uns quants caràcters coneguts que sonen com shi.
En fi, això és com aquells llibres en francès del Perec —tot un llibre sense fer servir la lletra e, que és la més freqüent en francès, o un on l'única vocal que es fa servir és la lletra e— o tants altres experiments. Una constant humana; ens agrada jugar amb el llenguatge i no estem gaire bé del cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada