Llocs que no veuràs més

És molt curiós com funciona la comunicació per internet. Una mica a ratxes. En aquests darrers tres o quatre dies he pogut parlar, ja sigui via e-mail o per alguna mena de xat, amb gent que vaig conèixer o retrobar als Estats Units. Feia unes quantes setmanes, o mesos en algun cas, que no en sabia res i, de sobte, tots al mateix temps. Sempre és bo posar-se una mica al dia i explicar-se les novetats.

Potser per això vaig recordar un pensament que em va creuar el cap farà un parell de setmanes i en aquell moment vaig pensar que sí que em venien aviat. Posat de manera senzilla: arriba un dia quan estàs com ara jo en un lloc llunyà d'on saps que hauràs de marxar relativament aviat que mires al voltant, als llocs per on potser passes gairebé cada dia, i t'adones que un dia marxaràs i probablement no els veuràs mai més. Llavors em ve un sentiment barreja d'una mica de nostàlgia (cap al futur) i d'incredulitat perquè no sembla que pugui passar una cosa així. El vaig començar a tenir a Columbus quan potser em quedaven sis o set mesos d'estada, per això em vaig sorprendre de tenir-lo tan aviat.

Això també s'aplica a les persones que vas coneixent, però aquesta és una història completament diferent. Hi ha més oportunitats de retrobament i, al mateix temps, la distància pot arribar a fer més mal.

Però no us preocupeu, va ser un pensament fugisser que no ha tornat... encara.