25 de novembre 2008

Branques

Si la memòria no em falla, perquè jo era prou petit com per a què se'm quedés marcat i al mateix temps confongués les dates, avui fa un any més, cada cop més, que se'n va anar caminant, tant com ens expliquen que ell caminava, per una altra mena de camí.

És curiós, quan hi penso, recordo els trossets de formatge que em donava, i que encara puc tastar com si fos ara mateix, els jocs de cartes que ens va ensenyar, el coll vermell i solcat per estries de tant anys de treballar en el camp, la bóta de vi i la boina. No tant les moltes històries que explicava, potser perquè ens han arribat per una segona i molt prolífica via. No és gaire, o potser és molt, pels pocs anys que teníem. Ah, i recordar com si fos ara, com el darrer nét que va conèixer embogia, amb un any, per anar a jugar amb ell. Una imatge que vaig veure repetida no fa gaires mesos. No m'estranya.

1 comentari:

Jordi ha dit...

Jo me'l vaig perdre. Ai, hi haurà un que s'emocionarà