Al cim del món

Avui és la meva cinquena i darrera nit d'observació al JCMT (James Clark Maxwell Telescope) molt a prop del cim de Mauna Kea a Hawai'i. Metre més o menys, estem a 4100 m d'altitud. És un lloc espectacular, com us podeu imaginar. El cim d'un volcà adormit, amb unes vistes impressionants. Núvols allà baix, fins i tot l'oceà si tens la sort que no el tapin els núvols. Els colors de les roques: vermellosos, pedra volcànica. Ni una planta o bri d'herba. Mauna Loa allà davant teu amb les traces negres de les erupcions més recents marcant els costats del volcà. Els cons de cendra que hi ha per tota la muntanya, cons més petits amb un encant especial. Un cel blau espaterrant (si no és com avui, és clar) i els telescopis al llarg de les carenes o en la petita vall on estem nosaltres. Un aire finet i fresquet. El cim del món (o bé ho sembla).

JCMT

El cim de Mauna Kea és un dels millors llocs del món on fer observacions astronòmiques. M'atreviria a dir que és el millor en l'hemisferi nord. I es nota, ara mateix hi ha onze telescopis que observen des de l'òptic fins al centimètric. I hi ha plans de construir-n'hi un de nou, el TMT (Thirty Meter Telescope) que serà una autèntica monstruositat i s'ha trobat amb l'oposició de grups d'habitants de Hawai'i. Una història llarga i complicada en la que no entraré ara mateix, que té a tothom per aquí molt preocupat.

El cim de Mauna Kea

Mauna Loa al fons

Una altra vista del cim

Crec que feia prop de 10 anys que no havia estat d'observació en un telescopi dalt d'una muntanya. La tendència és cada cop més de fer observacions remotes o, ni això, d'enviar el programa d'observacions a una cua d'observació i, si tens sort o prioritat suficient, ja et tornaran les dades capturades. Com deia, molt de temps des del darrer cop, potser a Pico Veleta a Granada, a uns 2800 m d'altitud.

Mauna Kea és tota una altra bèstia. Vaig pujar a la muntanya dissabte passat, dues nits abans de començar les meves observacions, per començar l'aclimatació a l'altitud. A uns 2900 m hi ha Hale Pohaku (HP), la residència dels treballadors i observadors dels observatoris de Mauna Kea. Un cop allà, m'ho vaig prendre amb calma, que amb l'alçada no s'ha de fer bromes. I també vaig començar a canviar una mica el meu horari. Perquè el pla de feina que tenim és: pujar a les 17:30 cap al JCMT, per començar cap a les 6 de la tarda; fer observacions fins prop de les 7 del matí; tancar el telescopi i baixar cap a HP per arribar-hi abans de les 7:30 i dins de les 14h que podem estar màxim al cim. Llavors esmorza (o sopa?)  alguna cosa i de cap al llit, per aixecar-te a les 3 o les 4 de la tarda i torna a començar. A pinyó.

El resultat és que entres en una zona estranya. Entre els horaris canviats i passar-te tota la nit al telescopi, la sensació que tinc és com si hagués viscut aquí tota la vida, com si visqués separat del món. Que és un mica com estic. I ho estic gaudint molt. En certa manera, em vaig ficar en aquest negoci per això mateix. És reconfortant trobar que no ho he perdut del tot. I no us penseu que no hi hagi hores avorrides o la sensació que això ja ho he vist abans, però he tingut sort amb el temps (tot  i que podria haver estat millor) i me'n torno amb un munt de dades molt interessants. Seré un bitxo raro però és excitant veure com arriben els resultats dels mapes que estàs fent en la teva regió del cel en particular i comences a explorar el que hi ha en ells.

A més, els operadors del telescopi amb qui he compartit les nits, són gent molt maca, i amb històries curioses, i m'han ajudat molt en provar d'obtenir el millor resultat del temps que he passat aquí. Perquè el fet és que jo vinc aquí com un "paquet" per tenir sempre dues persones en cas que hi hagi cap problema o emergència. 4000 metres són molts metres i el cos pot reaccionar de maneres estranyes. Per sort, m'he trobat perfectament i sense cap efecte especial pel fet d'estar respirant un aire amb dues terceres parts o menys de l'oxigen que hi ha al nivell del mar.

Ara mateix se'm fa estrany que demà al migdia, un cop hagi dormit una mica, torni cap a Hilo i dilluns cap a Taipei. Però suposo que quan un es troba al cim, les coses que passen per sota de la capa dels núvols semblen pertànyer a un altre món.