Diumenge passat estava repassant el meu correu electrònic, quan no sé ben bé per quina raó, vaig començar a rellegir durant una bona estona missatges de la família de les setmanes abans de venir a Taiwan i de les primeres en les que estava ja a Taipei. No va ser premeditat, m'hi vaig trobar; però va ser interessant. Recordar frases divertides o afortunades de l'un o de l'altre; o quan m'explicaven alguna cosa que havia fet la petita o com els començava a portar de cap; intercanvis lúcids entre germans; càrregues de l'artilleria sobre temes qualssevol que inevitablement em feien esclatar la rialla, etc. Un fart de riure i de somriure.
També em vaig adonar en el que jo mateix escrivia de com canvien les coses entre el principi i uns mesos més tard. Durant els primers dies, hi ha molta incertesa, la novetat es troba a tot arreu, els ànims són molt variables. Petites coses et fan sentir malament, d'altres et fan sentir molt bé. Als pocs mesos, tot s'estabilitza molt més i comences a oblidar-ho, a pensar que allò que senties no va existir mai. Tornar a llegir aquests missatges m'ajuda a adonar-me, com si em calgués ara mateix, de com de bé que em sento ara mateix.
2 comentaris:
Per això estem, no? Per DESBARRAR!!
Jo això dels mails intento no rellegir gaire per no veure la d'idioteses que acabo dient, que son moltes.
Però si estàs bé, això és el que importa. La felicitat és el camí (toma, ja semblo un lector de Tagore o del Bucay-el-pelma. Vaig a pintar-me un punt vermell a l'entrecej)
I que durin, les desbarrades.
Publica un comentari a l'entrada