I això és el més curiós per a mi. Les races són, bàsicament, una cosa que afecta l'aspecte extern, però estem tan acostumats a reconèixer formes, o colors, o persones similars a les del nostre entorn original, que molts cops és sorprenent com destaca, per a un mateix, i tan ràpidament, un occidental en el fons de la gent que va pel carrer. I mira que la majoria són del tipus nòrdic/anglosaxó.
Llavors es produeix una cosa molt divertida (o molt trista, segons com un s'ho miri), perquè les reaccions poden ser de tres maneres:
- el paio que porta pocs dies per aquí, segurament, que en descobrir-te et mira com si pensés, "un dels meus". Els ulls se li'n van, segurament et somriu massa intensament. Li alegres el dia. No n'hi ha per tant, oi?
- l'altre extrem és el que et veu i ben ràpidament desvia la mirada, de vegades fent contorsions extremes del cap. O potser fa que no mira, però potser sí que t'està controlant.
- i, finalment, doncs un més normal que et mira, més o menys estona, com ho deu fer amb tothom i tira endavant.
Jo crec que estic entre la segona i sobretot la tercera, depèn de les etiquetes que un té per la gent que sembla ser d'una certa manera (i us asseguro que hi ha un tipus de turista/expatriate que el tinc més que clitxat), però no em costa res fer un somriure o un cop de cap a algú que es troba a la primera.
El curiós és que de vegades se t'escapa el pensament, "home, un d'aquests un altre cop", venint d'un tipus semblant de bitxo rar. I és que ens acostumem a tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada