04 de març 2009

Classes de llengües

Ahir, en certa manera, em van donar el dinar. Com que no tenia ganes d'anar a cap de les cafeteries del campus, me'n vaig anar fins al costat de Taida, a un lloc on fan bagels que acostuma a ser molt tranquil. Tenia un d'aquells dies en els que no volia tenir gaire soroll al voltant a l'hora de dinar — com a mínim, sense televisió en funcionament. I ve't aquí que hi havia un parell de nois xerrant i ja de seguida vaig notar que un parlava en espanyol. Coses d'aquestes es detecten molt ràpidament. Suposo que seria una d'aquestes parelles d'intercanvi on un deu aprendre espanyol i l'altre xinès. Adéu tranquil·litat, perquè no és tan fàcil aïllar-se d'una llengua que controles tant.

Així doncs, inevitablement, no podia deixar de sentir les lliçons i, com a bon crític de saló, trobar-hi objeccions. No és gens fàcil explicar segons què a algú que encara n'està aprenent, però hi ha vegades que fa gràcia. La millor va ser quan intentava explicar-li el soroll de la ella, però ell tampoc no la pronunciava 'a la castellana' (que és la catalana, també). En fi, hagués pogut fer més d'un comentari (oi?) a alguna explicació sense gaire base, però el millor és potser somriure, anar fent i no ficar-se on no et demanen. O potser recomanar tenir un diccionari a prop que sempre ajuda.