I ja que parlava d'olors l'altre dia, farà uns dies que vaig tenir dos assalts a la memòria causats per perfums que de sobte m'entraven pels narius. Curiosament, tots dos van tenir relació amb els ambientadors o amb el sabó de lavabos —no és l'associació més poètica que hom pugui fer, ja ho sé—, però em van traslladar als molts dies que vam passar per Valls, i algunes olors característiques de l'època, o per les cases dels meus oncles i ties per Tauste, on hi vam estar molt menys temps, però no per això, la memòria no deixa de funcionar. Sobta trobar-te les mateixes olors tan lluny, després d'anys de no sentir-les, però fet i fet, no hauria de fer-ho.
Ja ho diuen, que les olors són capaces de portar-te a èpoques que pensaves oblidades.
1 comentari:
Això de les olors ho vam estudiar en algun moment de la prehistòria i es veu que enganyen bastant, més que res perque tenim una molt bona memòria però un olfacte una mica mediocre...però encara així crec que són els records més viscerals, aquells que retrotrauen inmediatament al record, més bèstia que escoltar una cançó o veure una cara que et sona d'alguna cosa...
Em passa cada primavera!
Publica un comentari a l'entrada