Al cim del món

Avui és la meva cinquena i darrera nit d'observació al JCMT (James Clark Maxwell Telescope) molt a prop del cim de Mauna Kea a Hawai'i. Metre més o menys, estem a 4100 m d'altitud. És un lloc espectacular, com us podeu imaginar. El cim d'un volcà adormit, amb unes vistes impressionants. Núvols allà baix, fins i tot l'oceà si tens la sort que no el tapin els núvols. Els colors de les roques: vermellosos, pedra volcànica. Ni una planta o bri d'herba. Mauna Loa allà davant teu amb les traces negres de les erupcions més recents marcant els costats del volcà. Els cons de cendra que hi ha per tota la muntanya, cons més petits amb un encant especial. Un cel blau espaterrant (si no és com avui, és clar) i els telescopis al llarg de les carenes o en la petita vall on estem nosaltres. Un aire finet i fresquet. El cim del món (o bé ho sembla).

JCMT

El cim de Mauna Kea és un dels millors llocs del món on fer observacions astronòmiques. M'atreviria a dir que és el millor en l'hemisferi nord. I es nota, ara mateix hi ha onze telescopis que observen des de l'òptic fins al centimètric. I hi ha plans de construir-n'hi un de nou, el TMT (Thirty Meter Telescope) que serà una autèntica monstruositat i s'ha trobat amb l'oposició de grups d'habitants de Hawai'i. Una història llarga i complicada en la que no entraré ara mateix, que té a tothom per aquí molt preocupat.

El cim de Mauna Kea

Mauna Loa al fons

Una altra vista del cim

Crec que feia prop de 10 anys que no havia estat d'observació en un telescopi dalt d'una muntanya. La tendència és cada cop més de fer observacions remotes o, ni això, d'enviar el programa d'observacions a una cua d'observació i, si tens sort o prioritat suficient, ja et tornaran les dades capturades. Com deia, molt de temps des del darrer cop, potser a Pico Veleta a Granada, a uns 2800 m d'altitud.

Mauna Kea és tota una altra bèstia. Vaig pujar a la muntanya dissabte passat, dues nits abans de començar les meves observacions, per començar l'aclimatació a l'altitud. A uns 2900 m hi ha Hale Pohaku (HP), la residència dels treballadors i observadors dels observatoris de Mauna Kea. Un cop allà, m'ho vaig prendre amb calma, que amb l'alçada no s'ha de fer bromes. I també vaig començar a canviar una mica el meu horari. Perquè el pla de feina que tenim és: pujar a les 17:30 cap al JCMT, per començar cap a les 6 de la tarda; fer observacions fins prop de les 7 del matí; tancar el telescopi i baixar cap a HP per arribar-hi abans de les 7:30 i dins de les 14h que podem estar màxim al cim. Llavors esmorza (o sopa?)  alguna cosa i de cap al llit, per aixecar-te a les 3 o les 4 de la tarda i torna a començar. A pinyó.

El resultat és que entres en una zona estranya. Entre els horaris canviats i passar-te tota la nit al telescopi, la sensació que tinc és com si hagués viscut aquí tota la vida, com si visqués separat del món. Que és un mica com estic. I ho estic gaudint molt. En certa manera, em vaig ficar en aquest negoci per això mateix. És reconfortant trobar que no ho he perdut del tot. I no us penseu que no hi hagi hores avorrides o la sensació que això ja ho he vist abans, però he tingut sort amb el temps (tot  i que podria haver estat millor) i me'n torno amb un munt de dades molt interessants. Seré un bitxo raro però és excitant veure com arriben els resultats dels mapes que estàs fent en la teva regió del cel en particular i comences a explorar el que hi ha en ells.

A més, els operadors del telescopi amb qui he compartit les nits, són gent molt maca, i amb històries curioses, i m'han ajudat molt en provar d'obtenir el millor resultat del temps que he passat aquí. Perquè el fet és que jo vinc aquí com un "paquet" per tenir sempre dues persones en cas que hi hagi cap problema o emergència. 4000 metres són molts metres i el cos pot reaccionar de maneres estranyes. Per sort, m'he trobat perfectament i sense cap efecte especial pel fet d'estar respirant un aire amb dues terceres parts o menys de l'oxigen que hi ha al nivell del mar.

Ara mateix se'm fa estrany que demà al migdia, un cop hagi dormit una mica, torni cap a Hilo i dilluns cap a Taipei. Però suposo que quan un es troba al cim, les coses que passen per sota de la capa dels núvols semblen pertànyer a un altre món.

Jet-lag

Haver de viatjar des d'Europa fins a Taiwan té tota una sèrie d'inconvenients: és un viatge llarg, potser tot un dia o més; haver d'estar assegut a l'avió moltes hores; les esperes en les connexions; possibles endarrerriments o connexions fallides que, després de passar-te 12 hores en un avió, no són la cosa més divertida del món; controls de passaports. Les coses habituals en aquesta mena de viatges. 

Clarament, si ho comparem amb el que podria ser fer aquest viatge fa 50 o 100 anys, sense avions, potser amb vaixell si hi havia sort, no hi ha massa raons per queixar-nos, oi?. Potser el fet que més pugui molestar a molta gent, i que no passa quan es viatja a velocitats més reduïdes, sigui el famós jet-lag: la diferència entre el temps del teu cos en relació amb el temps exterior. Viatjar de Barcelona a Taipei, per exemple, representa haver de negociar una diferència horària de sis hores a l'estiu o set a l'hivern. Hi ha gent que triga uns dies en poder dormir seguit, o en no tenir la sensació d'haver de dormir quan no toca o viceversa.

El cert és que jo no ho he notat gaire en tots aquests anys. Ni en els viatges de i cap a Amèrica, ni tampoc en els que he fet cap a Taiwan. En acabar sí que em trobava cansat, però, en general, feia una bona dormida en la nit corresponent i més o menys ja estava recuperat. En part, potser és per haver tingut horaris "desorganitzats" durant uns anys i, en part, per dormir tant com podia a l'avió i posar-me els rellotges a l'hora del lloc d'arribada. Cap problema.

Fins que has de viatjar amb un nadó, i tot canvia... una mica.

Ja no pots dormir com ho feies, perquè si la petita no dorm, tu no acabes dormint. O un dels dos de la parella no ho fa. I si dorm, doncs el mateix, gairebé. No sigui que hi hagi turbulències i l'hagis de posar a la falda, o que es desperti i decideixi saltar del llitet. I llavors que si porten el menjar, que si cal canviar-la, que si ara està contenta o si no ho està.
 
Així que ja arribes amb son, però això en principi no hauria de ser massa dolent.

Llavors t'adones que tu potser portes bé el canvi d'hora, però la petita va amb el rellotge canviat. Molt canviat.

Si heu viatjat cap a l'Oest, es trobarà molt cansada a les 5 de la tarda, però a les 4 de la matinada decidirà que és hora de jugar. Si ho heu fet cap a l'Est, seran les 10 de la nit, o les 12 i encara estarà en dansa. O potser s'adormirà a les 9 del vespre i es despertarà a l'una de la matinada amb ganes de jugar. I clar, has d'estar amb ella una estona fins que es troba prou cansada per dormir un altre cop. Tant que a les 8 encara dorm com una soca.

I així, millorant progressivament durant una setmana. I llavors et preguntes com és que et trobes tan cansat de bon matí. No enyores viatjar gens ni mica, durant unes setmanes.

Salt a la fama

Viure en un altre continent on sempre ets diferent pel teu aspecte s'ha convertit des de fa temps en un aspecte més del dia a dia. No puc dir que hagi tingut massa experiències negatives o que la gent em vagi assenyalant amb el dit pel carrer, apart de potser alguns nens petits que em troben diferent i se'm queden mirant fixament d'aquella manera que tenen els nens petits. De tant en tant, t'adones que ets sempre i a tot hora un estranger, però això no té per què ser un desavantatge a Taiwan. De vegades et facilita algunes coses o et proporciona una excusa per justificar la teva nul.litat.

Ara, però, des que estem sortint al carrer i agafant metro i busos amb la nouvinguda, la cosa està canviant. De mica en mica, notes com la gent et/ens mira, somriuen o xiuxiuegen alguna cosa i C. es va convertint en l'atracció de sobretot dones grans i noies joves. No trigues mai gaire a sentir el característic 好可愛  (hao ke ai,  què maca) i molts cops, algú s'hi acosta per fer-li una mirada. Ara mateix rai, que C. no fa massa més en públic que dormir. Això  pot ser espectacular en un futur proper, com altres pares occidentals ja m'han explicat, o jo he vist amb els meus ulls. En fi, haurem d'acceptar això de viure amb un anunci amb cames.

Cinc

Doncs entre unes coses i unes altres, fora plans, projectes o idees preconcebudes, com qui no vol la cosa, avui fa exactament cinc anys que vaig arribar a Taiwan. I mira com estem! No sé si és una cosa bona o dolenta, la veritat, però sí que és molt més temps del que em vaig imaginar em un primer moment. I ja veurem quant de temps més hi haurem d'afegir. Una estoneta, segur.

I he tingut una forma curiosa de celebrar-ho. Bé, no és cert, no hi ha hagut celebracions, tot i que potser les hauria de fer, però hem fet una excursió per la pluja, el fang i les costes de YangMingShan que déu-n'hi do. Amb sangonera al peu inclosa.

Camuflatge

Farà un parell de setmanes, vam pujar la CK i jo pel camí de Xianjiyang a Jinmeng. Un camí que comença força a prop d'on vivim i que jo, encara, no havia ni trepitjat. Era un dia calorós pel mes de febrer i vam començar amb una pujada forta molt a la taiwanesa, que segueix en un camí encimentat més planer i força ple de gent. Més endavant, el camí creua pel mig d'un temple budista on ens vam trobar quatre monges resant una mena de rosari amb micròfons inalàmbrics connectats a altaveus i vam troba que una ruta alternativa i més interessant al camí principal està en obres. Així que vam seguir una estoneta fins que vam decidir que ja n'hi havia prou i que només hi havíem anat per estirar una mica les cames i escampar una mica la boira del cap.

En el camí de baixada, vam trobar un interessant llangardaix, o similar, ben camuflat

potser algun dels biòlegs de la sala ens en pot donar més informació.

Petita obsessió

Com alguns de vosaltres ja deveu saber (com a resultat de la meva constant repetició, oi?), a l'estiu de fa dos anys vaig tornar a sortir a córrer d'una manera més regular i seriosa. En bona part, per mirar de reduir el pes que havia anat acumulant (cosa que vaig aconseguir amb un èxit espectacular) i també per gaudir una mica de l'esport.

Des de llavors, he seguit sortint força a córrer, allargant en tot el procés les distàncies màximes i acumulades. Però entre les calors de l'estiu passat, les ocupacions diverses i el seu conflicte amb els moments en els que volia córrer, a més de la natació estiuenca, la freqüència i regularitat va començar a ser més dolenta. Afegits viatges a Europa i descansos forçats, diguem que la meitat final de l'any passat no va ser tan intensa com la primera. Amb el defecte que la forma que havia aconseguit, cada cop més a prop d'un objectiu, potser inabastable, que m'havia imposat, va empitjorar massa pel meu gust.

Així que, tornant d'Europa a principis de gener, vaig decidir tornar a provar-ho amb més fermesa. Em vaig fer un pla de dies i distàncies d'unes quantes setmanes i vaig començar a seguir-lo. Un pla ambiciós, amb la intenció d'arribar a fer al voltant de 64 km per setmana. Córrer 2 o 3 dies entre setmana -dos al principi, ara tres-, fer la tirada llarga els dissabtes i recuperar els diumenges.

Vaig aconseguir seguir el pla, tot i canviant alguns dies de lloc, durant les primeres dues setmanes, però em vaig adonar que la pressió horària i social es convertiria en tràgica pels meus plans. Per solucionar-ho, vaig començar a sortir a córrer de matinada entre setmana. La qual cosa vol dir està al carrer entre les 6:30 i les 7 al principi i anar matinant més i més a mesura que els mesos vagin passant. Per a mi, acostumat a sortir a córrer per la tarda i només ocasionalment pel matí, un gran canvi.

Molt sorprenentment per a mi, he mantingut el pla fins al més petit detall en les sis setmanes següents, la qual cosa és una fita inimaginable, desconeguda. Aquesta setmana, en faré 56 km, amb una tirada llarga de 22 km que va anar de conya. Tot sense molèsties de cap mena.

Deu ser el que tenen les obsessions o el fet de no trencar la cadena. Tard o d'hora, segur que perdré algun dia per una raó o una altra, però per ara això va molt bé. Veure el progrés de la meva forma també ajuda molt a motivar-se i a sortir del llit els matins que em trobo més endormiscat. Un altre dia potser hauré d'explicar com m'organitzo cada dia que corro per no avorrir-me, ni matar-me per aquests camins.

Ara per ara, ja porto 360 km aquest any. Un bon principi, tot i que he de començar a pensar en comprar un altre parell de sabatilles, que ja toca. Sí, això pot ser el principi d'una altra ``obsessió''.

Bigotis

Diumenge passat vam anar a l'exhibició de Dalí que fan fins a finals de setembre a les sales del Chiang-Kai Shek Memorial Hall. Sí, Dalí a Taipei. Es part de la col·lecció d'una fundació americana que porta col·leccionant objectes de Dalí des dels anys 60.

A l'exposició no hi ha cap dels quadres grans i coneguts, per raons òbvies, a banda de part de l'escenari que es va fer servir per la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Tot plegat, la majoria són un munt de gravats per il·lustracions de llibres, obres de teatre o d'òpera (des de Casanova a Carmen de Bizet, passant per les dotze tribus d'Israel), escultures diverses, joies, mobles en honor de Mae West, rellotges doblegats, etc. La barreja habitual de coses que trobo en Dalí: genialitats, dibuixos senzills però molt impactants, les obsessions de sempre, toreros i gitanes, anades de castanya molt considerables i coses que semblen més que res fetes per aconseguir peles.

Com deia, vam anar diumenge després de l'hora de dinar i hi havia molta gent. No vaig poder evitar pensar què és el que els taiwanesos hi veien des de tan lluny. Perquè no és només les referències de vegades una mica fosques a la religió, o les seves dèries sobre sexe i capellans, sinó tot aquest entorn sonat de l'època i, perquè no dir-ho, de la terra on vivia.

El detall divertit són els bigotis al mig del caràcter xinès 瘋狂 (que vol dir boig).

Pirates de la llibertat

Una cosa que no havia fet encara, penso, parlar d'un llibre que he acabat de llegir. Bé, acabat, acabat no ben bé. Sí, quan vaig escriure el primer esborrany d'aquest post, però d'això ja fa uns tres o quatre mesos. No importa, perquè el llibre s'ho val: Pirates de la llibertat de Xavier Montanyà, que en Jordi em va regalar fa una bona pila de mesos.

Si no heu llegit fins ara res d'en Montanyà, comenceu per buscar els seus articles demolidors a Vilaweb. Acostuma a repartir força canya i a allunyar-se dels llocs comuns que fa servir la, habitualment patètica, premsa casolana. Molt recomanable.

El llibre parla del segrest del creuer Santa Maria, rebatejat Liberdade, el 1961 per lluitadors antifeixistes portuguesos i espanyols. D'on venien, què van fer, com van reaccionar els règims dictatorials d'Espanya i Portugal, i tot el rerafons d'aquella època i anteriors. Què va representar aquest fet per la gent que estava contra els règims; tant els que eren partidaris de la lluita, com els que o bé estaven més aviat adormits o només posaven pals a les rodes, com els comunistes. La part final s'estén molt sobre els anys posteriors als fets i potser es perd una mica el fil, però apart de regirar-te l'estòmac, és un retrat d'ho podrida que va començar la famosa Transició i tota la resta.

Molt interessant.

Un any d'exercici

Els posts són pocs i separats entre si. Ja m'hi estic fent a la idea i no cal seguir fent promeses que sembla que no podré complir. Però no volia deixar passar el dia d'avui sense fer esment d'un aniversari amb una certa importància. Més o menys ara fa un any, vaig començar a sortir a córrer amb regularitat al llarg dels carril bici que hi ha per la vora dels rius de Taipei per on visc.

En un principi va ser una manera de rebaixar el pes que, de mica en mica i per falta de control, se m'havia anat acumulant en el parell d'anys previs. El resultat era que em trobava amb el pes més alt que mai no havia tingut i ja era hora de fer-ne alguna cosa. I així, cada dos o tres dies i anant augmentant la distància i el ritme, vaig enganxar-me al vici de córrer i no l'he deixat fins ara. Bé, això no és del tot cert. Amb les calors que estem tenint darrerament, m'està fent una certa prevenció sortir a córrer i el fet és que ja fa tres setmanes que no ho faig. De totes maneres, estic anant a nedar dos o tres dies a la setmana -una altra addició de les grosses- i he arribat a la conclusió que potser serà millor dedicar-se a l'aigua durant els dies més calorosos i provar de córrer quan les temperatures siguin més agradables.

Tot just fa un any, no vaig fer gaire cas de la calor i em vaig dedicar a suar la cansalada. Amb el temps, els quilos van anar desapareixent fins als valors gairebé al·lucinants del present, els ritmes de carrera van anar baixant i les distàncies recorregudes es van anar allargant més i més.

Qui ho diria oi? Tot just per començar un dia, fer-ho seguit i anar incrementant la dosi.

Rituals anuals

Torna el mes d'abril, amb la calor, pluges més intenses, flors per tot arreu, fragàncies agradables surant per l'ambient, i l'obligatòria renovació del meu permís d'estranger. Ah, els cicles anuals.

Avui he aconseguit anar fins a l'oficina d'immigració i entregar la documentació que portava uns dies esperant-se en els meus prestatges. Per problemes d'horaris i una mica de distracció general, havia anat deixant passar el temps. Tot es posar-se, perquè després ho fas tot en un tres i no res. Literal. Crec que m'hi he estat, entre esperar-me i fer els tràmits, menys de quinze minuts. Eficients, ho són. Clar que ajuda anar-hi aviat i que no hi hagi gairebé ningú.

El funcionari que m'ha atès era el mateix que ho va fer l'any passat. De posat seriós i amb un tall de cabell ben curt. Mentres ell anava fent amb l'ordinador, he llegit un dels texts que hi ha pels clients on et demanen que valoris la seva feina i, curiosament també, que si no et somriuen prou, que els ho recordis. Ha estat en aquell moment que m'he adonat que l'home no ho havia fet en cap moment. Però vés per on, quan m'ha entregat el rebut i m'ha acabat d'explicar el que havia fet i d'indicar-me quan havia de passar a recollir el carnet, m'ha fet uns quants somriures ben amables i m'ha desitjat bon dia.

He trobat que era tot un detall.