Recerca esgotadora

I què hi ha de nou? Força coses, segurament, si ens posem a fer llistes, però ara mateix potser tampoc no tenim temps per tot. Per donar una miqueta de peixet, sempre puc fer referència a la darrera cerca en la que ens hem embrancat: trobar un nou apartament.

Com ja és sabut, aquest cop no ho faig en solitari i no sé si serà per això, o que som una mica més exigents després de passar (massa?) temps per aquí, o que simplement tenim mala sort, però ara mateix ja ens acostem a la desena de pisos visitats i no acabem de trobar el que volem. Si massa grans i cars, si massa lluny, si massa petits o, la darrera moda, massa sorollosos. M'estaré tornant vell o és que només he gaudit de gairebé un any de força silenci i tranquil·litat, després de viure gairebé assegut sobre d'una autopista ciutadana, però és una qüestió que em preocupa. El soroll no molesta fins que se't fica al cap i llavors ja no en surt.

En fi, la cerca continua i no se sap mai quan es trobarà la peça desitjada. Tot i que comencem a notar una mica de cansament, tinc més o menys un mes per deixar el pis on visc ara. No s'acaba el món... encara.

Meitat de setembre

Saben aquell que diu que vol escriure més sovint, que hi pensa moltes vegades, però que no troba la manera de posar-s'hi o que és sempre a deshora, que si no és una cosa és una altra que el despista o que el temps se't tira a sobre i no t'adones que no ho has fet?

Tot l'anterior, i molt més, que per excuses som molt bons.

En fi, per fer un post totalment egoista, com a mínim avui he acabat gairebé l'informe que havia d'escriure per la renovació del meu contracte. Després d'arrossegar-ho durant dos dies, o més, al final no ha estat més que una hora i mitja de concentració. Només falten els darrers detalls, serà millor no perdre'n la pista.

Un altre dia ja parlarem d'una altra cosa. Si hi ha sort.

Omnipresència

Suposo que ja ho hauré comentat algun cop abans. A la feina a l'ASIAA acostuma a haver potser massa reunions o xerrades al llarg d'una setmana. En certa manera, està bé perquè et pots posar al dia de molts temes diversos, tot sovint allunyats del que fas. Però al final, són moltes hores que s'acumulen i no acabes de saber on van. I personalment, hi ha moments que el pitjor que puc fer és perdre el temps d'aquesta manera.

Farà unes tres o quatre de setmanes vaig dir que intentaria reduir el número de reunions a les que aniria. Des de llavors, tinc la sensació que encara n'hi ha hagut més - ja el primers dos dies en vaig tenir sis o set. Però la cosa no s'ha aturat aquí, darrerament se m'ha inaugurat una nova modalitat: tenir més d'una reunió/xerrada al mateix temps. De vegades, l'acumulació és causada per l'atzar; d'altres tinc la sensació que hi ha gent que és idiota i tant li fa el que els hi diguis. El punt ridícul màxim, per ara, ha estat avui, que tenia fins a tres activitats al mateix temps. Res, potser hauré de fer algun curs per assolir el do de l'omnipresència.

I torna a ploure

Com deia aquella vella cançó de Supertramp, torna a ploure. I ja fa dies. Se suposa que ara som en la temporada de pluges a Taiwan, com em van dir tot just arribar fa ja tres anys. Però em fa la sensació que tant l'any passat com aquest les pluges seguides van començar amb una mica de retard. Vés a saber, som en general molt dolents amb la memòria i si tenen que veure amb el temps, encara pitjor.

Així doncs, portem tranquil·lament tres o quatre dies seguits així. I ja veurem quants dies més ens queden. Com deia aquell, va molt bé pel camp; però molt malament per sortir a passejar. Aquest cap de setmana passat me'l vaig passar gairebé tancat a casa. Sort d'una escapada a comprar una mica de menjar i a aprofitar un moment de pausa en la pluja continuada per sortir a córrer una estoneta, que em va anar molt bé. La resta, ben bé no res. Actualitzar el Slackware del meu portàtil a la darrera versió del current i pensar una mica en el futur.

Com a mínim no fa la xafogor que vam tenir els dies anteriors a aquest mar que cau del cel. La veritat és que tinc una mica de ganes de tornar a veure el blau de la Mediterrània.

Aviat.

Moment (8 febrer 2011)

Suant la samarreta.
Que ja tocava i ja en teníem ganes.

Moment (7 febrer 2011)

Llum càlida.
Finalment, ja no sembla una cuina.

Falsos enemics

Un exemple dels perills d'aplicar significat als acrònims en una llengua diferent d'aquella en la que van ser pensats (o malpensats) inicialment.

Aquest festival artístic té pinta de ser una mica merdós.

Moment (6 febrer 2011)

Camins de la memòria.
Difícils d'oblidar. Encara més, refuso oblidar-los, mentre en mantinguin l'escalfor i el bàtec.

Moment (5 febrer 2011)

Un somriure al cel.
Finíssim.

Six Nations

No sé si podré anar a veure'n gaires, però com a mínim ahir vaig tastar una mica la fruita.

Una mica de rugby sempre va bé.