Camuflatge

Farà un parell de setmanes, vam pujar la CK i jo pel camí de Xianjiyang a Jinmeng. Un camí que comença força a prop d'on vivim i que jo, encara, no havia ni trepitjat. Era un dia calorós pel mes de febrer i vam començar amb una pujada forta molt a la taiwanesa, que segueix en un camí encimentat més planer i força ple de gent. Més endavant, el camí creua pel mig d'un temple budista on ens vam trobar quatre monges resant una mena de rosari amb micròfons inalàmbrics connectats a altaveus i vam troba que una ruta alternativa i més interessant al camí principal està en obres. Així que vam seguir una estoneta fins que vam decidir que ja n'hi havia prou i que només hi havíem anat per estirar una mica les cames i escampar una mica la boira del cap.

En el camí de baixada, vam trobar un interessant llangardaix, o similar, ben camuflat

potser algun dels biòlegs de la sala ens en pot donar més informació.

Petita obsessió

Com alguns de vosaltres ja deveu saber (com a resultat de la meva constant repetició, oi?), a l'estiu de fa dos anys vaig tornar a sortir a córrer d'una manera més regular i seriosa. En bona part, per mirar de reduir el pes que havia anat acumulant (cosa que vaig aconseguir amb un èxit espectacular) i també per gaudir una mica de l'esport.

Des de llavors, he seguit sortint força a córrer, allargant en tot el procés les distàncies màximes i acumulades. Però entre les calors de l'estiu passat, les ocupacions diverses i el seu conflicte amb els moments en els que volia córrer, a més de la natació estiuenca, la freqüència i regularitat va començar a ser més dolenta. Afegits viatges a Europa i descansos forçats, diguem que la meitat final de l'any passat no va ser tan intensa com la primera. Amb el defecte que la forma que havia aconseguit, cada cop més a prop d'un objectiu, potser inabastable, que m'havia imposat, va empitjorar massa pel meu gust.

Així que, tornant d'Europa a principis de gener, vaig decidir tornar a provar-ho amb més fermesa. Em vaig fer un pla de dies i distàncies d'unes quantes setmanes i vaig començar a seguir-lo. Un pla ambiciós, amb la intenció d'arribar a fer al voltant de 64 km per setmana. Córrer 2 o 3 dies entre setmana -dos al principi, ara tres-, fer la tirada llarga els dissabtes i recuperar els diumenges.

Vaig aconseguir seguir el pla, tot i canviant alguns dies de lloc, durant les primeres dues setmanes, però em vaig adonar que la pressió horària i social es convertiria en tràgica pels meus plans. Per solucionar-ho, vaig començar a sortir a córrer de matinada entre setmana. La qual cosa vol dir està al carrer entre les 6:30 i les 7 al principi i anar matinant més i més a mesura que els mesos vagin passant. Per a mi, acostumat a sortir a córrer per la tarda i només ocasionalment pel matí, un gran canvi.

Molt sorprenentment per a mi, he mantingut el pla fins al més petit detall en les sis setmanes següents, la qual cosa és una fita inimaginable, desconeguda. Aquesta setmana, en faré 56 km, amb una tirada llarga de 22 km que va anar de conya. Tot sense molèsties de cap mena.

Deu ser el que tenen les obsessions o el fet de no trencar la cadena. Tard o d'hora, segur que perdré algun dia per una raó o una altra, però per ara això va molt bé. Veure el progrés de la meva forma també ajuda molt a motivar-se i a sortir del llit els matins que em trobo més endormiscat. Un altre dia potser hauré d'explicar com m'organitzo cada dia que corro per no avorrir-me, ni matar-me per aquests camins.

Ara per ara, ja porto 360 km aquest any. Un bon principi, tot i que he de començar a pensar en comprar un altre parell de sabatilles, que ja toca. Sí, això pot ser el principi d'una altra ``obsessió''.

Bigotis

Diumenge passat vam anar a l'exhibició de Dalí que fan fins a finals de setembre a les sales del Chiang-Kai Shek Memorial Hall. Sí, Dalí a Taipei. Es part de la col·lecció d'una fundació americana que porta col·leccionant objectes de Dalí des dels anys 60.

A l'exposició no hi ha cap dels quadres grans i coneguts, per raons òbvies, a banda de part de l'escenari que es va fer servir per la pel·lícula Spellbound de Hitchcock. Tot plegat, la majoria són un munt de gravats per il·lustracions de llibres, obres de teatre o d'òpera (des de Casanova a Carmen de Bizet, passant per les dotze tribus d'Israel), escultures diverses, joies, mobles en honor de Mae West, rellotges doblegats, etc. La barreja habitual de coses que trobo en Dalí: genialitats, dibuixos senzills però molt impactants, les obsessions de sempre, toreros i gitanes, anades de castanya molt considerables i coses que semblen més que res fetes per aconseguir peles.

Com deia, vam anar diumenge després de l'hora de dinar i hi havia molta gent. No vaig poder evitar pensar què és el que els taiwanesos hi veien des de tan lluny. Perquè no és només les referències de vegades una mica fosques a la religió, o les seves dèries sobre sexe i capellans, sinó tot aquest entorn sonat de l'època i, perquè no dir-ho, de la terra on vivia.

El detall divertit són els bigotis al mig del caràcter xinès 瘋狂 (que vol dir boig).

Pirates de la llibertat

Una cosa que no havia fet encara, penso, parlar d'un llibre que he acabat de llegir. Bé, acabat, acabat no ben bé. Sí, quan vaig escriure el primer esborrany d'aquest post, però d'això ja fa uns tres o quatre mesos. No importa, perquè el llibre s'ho val: Pirates de la llibertat de Xavier Montanyà, que en Jordi em va regalar fa una bona pila de mesos.

Si no heu llegit fins ara res d'en Montanyà, comenceu per buscar els seus articles demolidors a Vilaweb. Acostuma a repartir força canya i a allunyar-se dels llocs comuns que fa servir la, habitualment patètica, premsa casolana. Molt recomanable.

El llibre parla del segrest del creuer Santa Maria, rebatejat Liberdade, el 1961 per lluitadors antifeixistes portuguesos i espanyols. D'on venien, què van fer, com van reaccionar els règims dictatorials d'Espanya i Portugal, i tot el rerafons d'aquella època i anteriors. Què va representar aquest fet per la gent que estava contra els règims; tant els que eren partidaris de la lluita, com els que o bé estaven més aviat adormits o només posaven pals a les rodes, com els comunistes. La part final s'estén molt sobre els anys posteriors als fets i potser es perd una mica el fil, però apart de regirar-te l'estòmac, és un retrat d'ho podrida que va començar la famosa Transició i tota la resta.

Molt interessant.

Un any d'exercici

Els posts són pocs i separats entre si. Ja m'hi estic fent a la idea i no cal seguir fent promeses que sembla que no podré complir. Però no volia deixar passar el dia d'avui sense fer esment d'un aniversari amb una certa importància. Més o menys ara fa un any, vaig començar a sortir a córrer amb regularitat al llarg dels carril bici que hi ha per la vora dels rius de Taipei per on visc.

En un principi va ser una manera de rebaixar el pes que, de mica en mica i per falta de control, se m'havia anat acumulant en el parell d'anys previs. El resultat era que em trobava amb el pes més alt que mai no havia tingut i ja era hora de fer-ne alguna cosa. I així, cada dos o tres dies i anant augmentant la distància i el ritme, vaig enganxar-me al vici de córrer i no l'he deixat fins ara. Bé, això no és del tot cert. Amb les calors que estem tenint darrerament, m'està fent una certa prevenció sortir a córrer i el fet és que ja fa tres setmanes que no ho faig. De totes maneres, estic anant a nedar dos o tres dies a la setmana -una altra addició de les grosses- i he arribat a la conclusió que potser serà millor dedicar-se a l'aigua durant els dies més calorosos i provar de córrer quan les temperatures siguin més agradables.

Tot just fa un any, no vaig fer gaire cas de la calor i em vaig dedicar a suar la cansalada. Amb el temps, els quilos van anar desapareixent fins als valors gairebé al·lucinants del present, els ritmes de carrera van anar baixant i les distàncies recorregudes es van anar allargant més i més.

Qui ho diria oi? Tot just per començar un dia, fer-ho seguit i anar incrementant la dosi.

Rituals anuals

Torna el mes d'abril, amb la calor, pluges més intenses, flors per tot arreu, fragàncies agradables surant per l'ambient, i l'obligatòria renovació del meu permís d'estranger. Ah, els cicles anuals.

Avui he aconseguit anar fins a l'oficina d'immigració i entregar la documentació que portava uns dies esperant-se en els meus prestatges. Per problemes d'horaris i una mica de distracció general, havia anat deixant passar el temps. Tot es posar-se, perquè després ho fas tot en un tres i no res. Literal. Crec que m'hi he estat, entre esperar-me i fer els tràmits, menys de quinze minuts. Eficients, ho són. Clar que ajuda anar-hi aviat i que no hi hagi gairebé ningú.

El funcionari que m'ha atès era el mateix que ho va fer l'any passat. De posat seriós i amb un tall de cabell ben curt. Mentres ell anava fent amb l'ordinador, he llegit un dels texts que hi ha pels clients on et demanen que valoris la seva feina i, curiosament també, que si no et somriuen prou, que els ho recordis. Ha estat en aquell moment que m'he adonat que l'home no ho havia fet en cap moment. Però vés per on, quan m'ha entregat el rebut i m'ha acabat d'explicar el que havia fet i d'indicar-me quan havia de passar a recollir el carnet, m'ha fet uns quants somriures ben amables i m'ha desitjat bon dia.

He trobat que era tot un detall.

Recerca esgotadora

I què hi ha de nou? Força coses, segurament, si ens posem a fer llistes, però ara mateix potser tampoc no tenim temps per tot. Per donar una miqueta de peixet, sempre puc fer referència a la darrera cerca en la que ens hem embrancat: trobar un nou apartament.

Com ja és sabut, aquest cop no ho faig en solitari i no sé si serà per això, o que som una mica més exigents després de passar (massa?) temps per aquí, o que simplement tenim mala sort, però ara mateix ja ens acostem a la desena de pisos visitats i no acabem de trobar el que volem. Si massa grans i cars, si massa lluny, si massa petits o, la darrera moda, massa sorollosos. M'estaré tornant vell o és que només he gaudit de gairebé un any de força silenci i tranquil·litat, després de viure gairebé assegut sobre d'una autopista ciutadana, però és una qüestió que em preocupa. El soroll no molesta fins que se't fica al cap i llavors ja no en surt.

En fi, la cerca continua i no se sap mai quan es trobarà la peça desitjada. Tot i que comencem a notar una mica de cansament, tinc més o menys un mes per deixar el pis on visc ara. No s'acaba el món... encara.

Meitat de setembre

Saben aquell que diu que vol escriure més sovint, que hi pensa moltes vegades, però que no troba la manera de posar-s'hi o que és sempre a deshora, que si no és una cosa és una altra que el despista o que el temps se't tira a sobre i no t'adones que no ho has fet?

Tot l'anterior, i molt més, que per excuses som molt bons.

En fi, per fer un post totalment egoista, com a mínim avui he acabat gairebé l'informe que havia d'escriure per la renovació del meu contracte. Després d'arrossegar-ho durant dos dies, o més, al final no ha estat més que una hora i mitja de concentració. Només falten els darrers detalls, serà millor no perdre'n la pista.

Un altre dia ja parlarem d'una altra cosa. Si hi ha sort.

Omnipresència

Suposo que ja ho hauré comentat algun cop abans. A la feina a l'ASIAA acostuma a haver potser massa reunions o xerrades al llarg d'una setmana. En certa manera, està bé perquè et pots posar al dia de molts temes diversos, tot sovint allunyats del que fas. Però al final, són moltes hores que s'acumulen i no acabes de saber on van. I personalment, hi ha moments que el pitjor que puc fer és perdre el temps d'aquesta manera.

Farà unes tres o quatre de setmanes vaig dir que intentaria reduir el número de reunions a les que aniria. Des de llavors, tinc la sensació que encara n'hi ha hagut més - ja el primers dos dies en vaig tenir sis o set. Però la cosa no s'ha aturat aquí, darrerament se m'ha inaugurat una nova modalitat: tenir més d'una reunió/xerrada al mateix temps. De vegades, l'acumulació és causada per l'atzar; d'altres tinc la sensació que hi ha gent que és idiota i tant li fa el que els hi diguis. El punt ridícul màxim, per ara, ha estat avui, que tenia fins a tres activitats al mateix temps. Res, potser hauré de fer algun curs per assolir el do de l'omnipresència.

I torna a ploure

Com deia aquella vella cançó de Supertramp, torna a ploure. I ja fa dies. Se suposa que ara som en la temporada de pluges a Taiwan, com em van dir tot just arribar fa ja tres anys. Però em fa la sensació que tant l'any passat com aquest les pluges seguides van començar amb una mica de retard. Vés a saber, som en general molt dolents amb la memòria i si tenen que veure amb el temps, encara pitjor.

Així doncs, portem tranquil·lament tres o quatre dies seguits així. I ja veurem quants dies més ens queden. Com deia aquell, va molt bé pel camp; però molt malament per sortir a passejar. Aquest cap de setmana passat me'l vaig passar gairebé tancat a casa. Sort d'una escapada a comprar una mica de menjar i a aprofitar un moment de pausa en la pluja continuada per sortir a córrer una estoneta, que em va anar molt bé. La resta, ben bé no res. Actualitzar el Slackware del meu portàtil a la darrera versió del current i pensar una mica en el futur.

Com a mínim no fa la xafogor que vam tenir els dies anteriors a aquest mar que cau del cel. La veritat és que tinc una mica de ganes de tornar a veure el blau de la Mediterrània.

Aviat.