Nit de Sant Joan. Revetlla per a alguns, petards i coets. Per nosaltres dos, Tesla al Razzmatazz. Ja els havia vist a Amèrica, però ahir vam assistir a un altre gran concert. Aquest cop, tenia companyia en germanor. Molts anys sentint-los; emocions a flor de pell.
Ja sé què sentiré durant els propers dies.
24 de juny 2009
22 de juny 2009
De tornada a la vella Europa
Un vol llarg, no massa incòmode, i sense sobresalts —apart d'una caiguda estil muntanyes russes per causa de turbulències en el primer tram que ens va treure l'alè a la majoria. En arribar, notícies preocupants de salut a la família que, sortosament, sembla que s'han tornat en no res quan hi han trobat la causa. I al mateix temps, gran alegria en veure els dos petits de prop, més crescuts i fent de les seves. Hi ha somriures, desdentegats encara, que de veritat que lleven tots els problemes del món. Tot acompanyat per un dia de retrobament amb els germans, al voltant d'unes taules, com ha de ser.
Un dia a Barcelona, ja; un dia de retorn a Europa i encara m'he d'acostumar a veure tants occidentals pel carrer. La primera impressió, a l'avió o ja un cop per aquí, no va ser gaire positiva. Xoc cultural?, pot ser. M'estic acostumant potser massa a estar a Taiwan. Té un aire més amable. No per res va ser anomenada l'illa Formosa. I no per res, trobo a faltar molt una coseta molt bonica també.
Primer dia, doncs, i ja he fet feina de profit. Content per això, també.
Un dia a Barcelona, ja; un dia de retorn a Europa i encara m'he d'acostumar a veure tants occidentals pel carrer. La primera impressió, a l'avió o ja un cop per aquí, no va ser gaire positiva. Xoc cultural?, pot ser. M'estic acostumant potser massa a estar a Taiwan. Té un aire més amable. No per res va ser anomenada l'illa Formosa. I no per res, trobo a faltar molt una coseta molt bonica també.
Primer dia, doncs, i ja he fet feina de profit. Content per això, també.
16 de juny 2009
Turistes
Avui han marxat la majoria dels visitants que hi ha hagut per aquí des de feia més d'una setmana. Per causa d'una conferència internacional que es celebrava a Taipei, organitzada per l'ASIAA, un carregament de gent de Barcelona va aterrar farà dos caps de setmanes a Taiwan. No sé ben bé per què hi van venir tants, però els vaig acompanyar uns quants dies, ja que com a representant local, sé una mica més com és això.
Així que entre fer una mica de turisme el cap de setmana, les xerrades matí i tarda durant tota la setmana, que si quedes amb uns o amb els altres per sopar i, potser, fer una cerveseta després, la meva vida ha estat una mica massa desordenada durant uns quants dies. Tant que o m'oblidava d'actualitzar aquest blog o havia perdut les ganes de posar-me a escriure a altes hores de la matinada (o en mig d'una xerrada).
Com us deia, avui han marxat tots excepte un estudiant amb qui faré una mica de feina aquests tres dies que ens queden. Potser encara pugui tornar als vells temps. Però no em queixo. Alguna cosa he tret de les xerrades i discussions posteriors, i les llargues converses amb els meus col·laboradors ens han donat unes quantes idees i una planificació més acurada de la feina, molta, que hem de fer en els propers dos o tres mesos.
En el bon camí, doncs.
Així que entre fer una mica de turisme el cap de setmana, les xerrades matí i tarda durant tota la setmana, que si quedes amb uns o amb els altres per sopar i, potser, fer una cerveseta després, la meva vida ha estat una mica massa desordenada durant uns quants dies. Tant que o m'oblidava d'actualitzar aquest blog o havia perdut les ganes de posar-me a escriure a altes hores de la matinada (o en mig d'una xerrada).
Com us deia, avui han marxat tots excepte un estudiant amb qui faré una mica de feina aquests tres dies que ens queden. Potser encara pugui tornar als vells temps. Però no em queixo. Alguna cosa he tret de les xerrades i discussions posteriors, i les llargues converses amb els meus col·laboradors ens han donat unes quantes idees i una planificació més acurada de la feina, molta, que hem de fer en els propers dos o tres mesos.
En el bon camí, doncs.
06 de juny 2009
Xampinyons nihilistes
Ja fa més d'una setmana d'això, i potser he hagut de meditar, o potser no, sobre el qualificatiu de nihilista que em va ser aplicat pel senyor sense sostre i sense senso, però cal deixar constància que en la matinada del dijous 28 de maig jo estava complint els meus deures patriòtics. Bé, no realment, però sabent que com a mínim hi havia un lloc on feien el partit, que començava prop de les 3 del matí aquí, doncs vaig anar a veure una mica de futbol de qualitat i a veure què hi feien. Hi ajudava que l'endemà era festa.
Així que després de fer un passeig d'una hora fins allà —perquè em venia de gust—, vaig arribar a un pub ple a vessar de gent, amb majoria de seguidors del Manchester (alguns brits entre ells), però també amb seguidors blaugranes. Fa molta gràcia veure taiwanesos amb la samarreta del Barça, però així són les coses. Em vaig quedar gairebé a la porta, a la finestra des d'on veia més o menys bé les pantalles i on la gent que, evidentment, no deixava de passar, no em molestaria. Fins i tot vaig fer la bona acció de la nit, fent notar a un occidental que aquella cartera que hi havia a terra potser era seva (ah, perdran el cap algun dia).
El partit va estar molt bé, però sent nihilista no n'hauria de parlar, i, en canvi, sí d'alguna gent que vaig veure o que se'm va acabar enganxant. Els anglesos van començar contents i van acabar, en cosa de mitja hora, guardant gairebé silenci total. Hi havia representació sudamericana i alguns espanyols, alguns anaven amb el Barça i d'altres (els de la roja), doncs no gaire —gran plaer en veure'ls marxar cap cots. També hi vaig trobar una catalana. I després, la fauna local, dos germans sudafricans, però d'origen taiwanès que passen bona part de l'any a Barcelona, que van al·lucinar en què jo fos d'allà; el seu cosí i gent diversa que saludava o s'ajuntava. Una tropa curiosa. I s'ho van passar d'allò més bé. Jo també, és clar, però es feia ben estrany estant tan lluny, i amb el dubte de saber quanta gent allà entenia de futbol i del que és el Barça.
Després, vaig ser convidat a esmorzar allà a prop, cosa que va estar força bé, i de tornada cap a casa en un matí emboirat i molt tranquil.
Així que després de fer un passeig d'una hora fins allà —perquè em venia de gust—, vaig arribar a un pub ple a vessar de gent, amb majoria de seguidors del Manchester (alguns brits entre ells), però també amb seguidors blaugranes. Fa molta gràcia veure taiwanesos amb la samarreta del Barça, però així són les coses. Em vaig quedar gairebé a la porta, a la finestra des d'on veia més o menys bé les pantalles i on la gent que, evidentment, no deixava de passar, no em molestaria. Fins i tot vaig fer la bona acció de la nit, fent notar a un occidental que aquella cartera que hi havia a terra potser era seva (ah, perdran el cap algun dia).
El partit va estar molt bé, però sent nihilista no n'hauria de parlar, i, en canvi, sí d'alguna gent que vaig veure o que se'm va acabar enganxant. Els anglesos van començar contents i van acabar, en cosa de mitja hora, guardant gairebé silenci total. Hi havia representació sudamericana i alguns espanyols, alguns anaven amb el Barça i d'altres (els de la roja), doncs no gaire —gran plaer en veure'ls marxar cap cots. També hi vaig trobar una catalana. I després, la fauna local, dos germans sudafricans, però d'origen taiwanès que passen bona part de l'any a Barcelona, que van al·lucinar en què jo fos d'allà; el seu cosí i gent diversa que saludava o s'ajuntava. Una tropa curiosa. I s'ho van passar d'allò més bé. Jo també, és clar, però es feia ben estrany estant tan lluny, i amb el dubte de saber quanta gent allà entenia de futbol i del que és el Barça.
Després, vaig ser convidat a esmorzar allà a prop, cosa que va estar força bé, i de tornada cap a casa en un matí emboirat i molt tranquil.
Repartidor
Aquest matí de dissabte, quan anava cap a la feina, en part perquè és un dia de feina i especialment perquè havia d'acabar una cosa per la setmana que bé, m'he creuat amb un d'aquests repartidors de propaganda que van ficant papers dins de les bústies de les cases —que per la part de Taipei on visc estan totes de cara a l'exterior al costat de la porta de l'edifici. No és la primera vegada que en veig, però sí que és el primer cop que m'adono que posava la mateixa cara, barreja indescriptible de concentració, avorriment infinit, ganes d'acabar ràpid i impaciència, que més d'un cop havia vist en tipus semblants per Barcelona. Valors universals.
05 de juny 2009
Renda
El mes de maig passat —sí, és el que passa quan un no manté les rutines d'escriptura i deixa passar el temps— era el mes en què a Taiwan cal fer la declaració d'impostos. Tenia tot el mes, però ho vaig anar deixant, per feina i coses d'aquestes, i la vaig acabar fent dimecres de la setmana passada, que era el penúltim dia, tenint en compte que dijous i divendres era festa i que el darrer dia era l'1 de juny. Sort que en el meu cas, tal i com em va passar als Estats Units, no hi ha gaire complicació i seguint el formulari simplificat i tenint els documents que em van donar a la feina, s'omple en un moment. De fet, va ser encara més ràpid que als USA.
Després, calia anar fins a l'oficina d'impostos prop de l'estació central de Taipei, buscar la secció per estrangers i fer cua. Mitja horeta o tres quarts, que dintre de tot no és tant. Abans d'agafar número, però, comproven si tens l'imprès ja fet o et cal ajuda. Després de l'espera, l'atenció va ser força ràpida, i encara em tornaran una mica més de diners dels que pensava, a l'agost.
La part bona és que com que vaig estar a Taiwan l'any passat més dels 183 dies, se m'aplica el tram de resident fiscal i el percentatge em va baixar del 20% al 6%. Mira, un regalet.
Au, ara ja puc dir que he declarat en 3 països diferents.
Després, calia anar fins a l'oficina d'impostos prop de l'estació central de Taipei, buscar la secció per estrangers i fer cua. Mitja horeta o tres quarts, que dintre de tot no és tant. Abans d'agafar número, però, comproven si tens l'imprès ja fet o et cal ajuda. Després de l'espera, l'atenció va ser força ràpida, i encara em tornaran una mica més de diners dels que pensava, a l'agost.
La part bona és que com que vaig estar a Taiwan l'any passat més dels 183 dies, se m'aplica el tram de resident fiscal i el percentatge em va baixar del 20% al 6%. Mira, un regalet.
Au, ara ja puc dir que he declarat en 3 països diferents.
Santuari
I un dia t'aixeques.
I saps què has de fer.
Cerca el CD on vas desar els arxius. Copia'ls a l'ordinador. Carrega la cançó al reproductor
... i espera que la guitarra comenci a fer sonar les primeres notes
....
The sparkle in your eyes
Keeps me alive
She Sells Sanctuary
(Wolf child dixit)
I saps què has de fer.
Cerca el CD on vas desar els arxius. Copia'ls a l'ordinador. Carrega la cançó al reproductor
... i espera que la guitarra comenci a fer sonar les primeres notes
....
The sparkle in your eyes
Keeps me alive
She Sells Sanctuary
(Wolf child dixit)
04 de juny 2009
La pluja ha tornat
Avui ha tornat la pluja de manera seriosa. Porta tot el dia plovent; a estones fort, a estones més fluix, però no s'ha aturat gairebé en cap moment. Feia molts dies que no ho veia d'aquesta manera; fins i tot, algú començava a expressar en veu alta un sentiment d'inquietud pel poc que plovia darrerament.
De vegades, la pluja és una mica incòmoda, sobre tot com ho fa aquí: la humitat, la roba mullada, amb el paraigües amunt i avall; però per alguna raó que no acabo d'entendre, trobo que avui era un dia adient. Potser m'ha ajudat a concentrar-me en la feina que havia de fer.
Ara, espero que no es passi així tota la setmana.
De vegades, la pluja és una mica incòmoda, sobre tot com ho fa aquí: la humitat, la roba mullada, amb el paraigües amunt i avall; però per alguna raó que no acabo d'entendre, trobo que avui era un dia adient. Potser m'ha ajudat a concentrar-me en la feina que havia de fer.
Ara, espero que no es passi així tota la setmana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)