Surant al buit

Ahir al vespre estava a la meva oficina, on hi havia anat per ordenar-me una mica les idees i poca cosa més, i vaig pujar al terrat de l'edifici per deixar anar les cabòries enlaire.

I allà em vaig trobar amb un espectacle d'una tranquil·litat impressionant. El cel estava força net; un vent càlid, però molt agradable, bufava al meu voltant; força silenci, per ésser el lloc que és; tot acompanyat per núvols esfilagarsats que s'anaven desfent en el buit mentre passaven surant per sobre meu, tal qual vaixells que desapareixen en la mar,



i una lluna més enllà del quart que brillava amb intensitat inusual en aquella darrera hora de llum.


Portem tres dies dies maquíssims —i sense que hi hagi cap tifó a prop, que ja té mèrit—, i això semblava el punt final de l'espectacle.

Bé, hi ha altres llums especials que brillen a darrera hora, però això ja és una altra història.