Excursió al temple de Zhinan

La primavera està disparada en tota la seva esplendor, o potser això ja és un principi d'estiu, i després d'un divendres amb un temps esplèndid, va venir un dissabte semblant (i diumenge, per no faltar a la realitat). Així que vam decidir anar fins al temple de Zhinan (指南宮), per la zona de Muzha, i fer alguna passejadeta per les muntanyes del voltant.

Arribar fins al peu del temple és ben fàcil: només cal agafar la línia 530 i després de voltes i més voltes arribes a l'estació final. Passar un carrer de botigues, bastant atrotinat, però atractivament vell,

unes quantes escales, menys que les que tocaria si haguéssim començat des del principi

i allà tenim un dels diversos temples que hi ha per la zona.


Una mica més enllà hi ha un temple budista.


Potser era per l'hora o el dia, o és que és així, però ens vam trobar amb un entorn gairebé buit del tot i envoltat d'una tranquil·litat que no és gens fàcil de trobar a Taiwan.

A més, amb el solet tan bo que teníem, amb una brisa refrescant, el silenci que hi regnava, feia entrar ganes d'aturar-se una bona estona prop dels elefants.


Però vam seguir endavant. Pels voltants, hi ha una de les estacions de la Maokong Gondola, un aeri que puja des del costat del zoo, fins a Maokong. Amb uns desnivells considerables.



Aquest aeri ha estat tancat durant més d'un any per causa dels desperfectes que un tifó va provocar en un dels pilars. Ara deu fer cosa d'un parell de mesos que torna a funcionar.

Abans d'arribar-hi, però, ens vam trobar unes vies que deuen fer servir per pujar i baixar material de la muntanya, i que tenia tot l'aspecte de les velles instal·lacions deixades enrera pels japonesos.

Però encara funciona i hi ha gent atrevida que hi puja. Per treballar, suposo.


Passada l'estació de l'aeri vam decidir seguir una ruta fins al pic de Houshanyue (猴山岳), la muntanya del mico. Pel camí, que començava costerut i ple d'escales, com tants pels voltants de Taipei, vam trobar encara restes de grans esllavissades de farà un parell d'anys.

Des d'aquí, i malgrat que la visibilitat que no era perfecta, podíem contemplar una vista diferent de Taipei, Yangmingshan i imaginar Danshui i el mar més enllà.


Sorprenentment, els graons van desaparèixer en un cert moment i, per primer cop que recordi, vaig caminar per un veritable camí de muntanya. Que és va complicar una mica, quan vam haver de pujar gairebé en vertical ajudant-nos de les cordes que hi ha instal·lades, en un tros curt de la ruta.

La resta, un cop arribats a la carena, molt més fàcil. El camí, estret, seguia gairebé pla, envoltats de vegetació força salvatge. Es nota que no hi passa gaire gent. I així vam seguir durant una bona estona fins que vam decidir que seria millor tornar a la civilització.

Una excursió perfecta per un dia espectacular. Crec que repetirem per la zona. Ens queda prop de casa, les rutes semblen prou interessants i no trobes gent gairebé. I això, aquí, és gairebé inaudit.

Dos anys

Tal dia com avui, farà dos anys, que aterrava a Taiwan. Pensant-hi avui, sembla com si aquests dos anys hagin estat només un sospir. Ja cal que em calci pel que ve, oi?

I a veure si ressuscito aquest blog. La rutina s'instal·la en les nostres vides.

Rumiant de bon matí

En un dia com avui, gris i plujós, com molts dels primers que vaig viure aquí, però també ple de records i sensacions, m'he descobert de bon matí a l'autobús pensant com és de curiosa la manera com, amb el temps, canvien les sensacions sobre un lloc. I no perquè no ho hagi viscut ja abans diversos cops.

Prop de dos anys després d'arribar a Taiwan, es pot dir que les he vistes de gairebé tots els color: grisos i plujosos, blaus i radiants, verds, fragrants, també negres, entristits i pesants, i torna a començar. Ja fa temps que vaig perdre aquella sensació de novetat i estranyesa del principi, i tot ha pres un aire de familiaritat, malgrat les diferències lingüístiques i culturals.

No gens malament, la veritat sigui dita, llàstima només dels petits detalls que deixen cicatrius en l'esperit. Inevitables, però. I tanmateix, acompanyats de grans records, per sort.

On sou?

Si no sabeu on sou, només cal mirar a terra

i trobareu que que sou aquí.

Reflexos

Un altre dia de més reunions que de temps per mi mateix. Però vés per on, avui he tinc una mica d'espectacle. Visitants de l'espai exterior? crancs?



Reflexos al terra del Sol de la tarda.

Hauríeu d'haver vist quin Sol tan vermell que hi havia més cap al tard.

Cops de cap

Una vegada, per bé que dolorosa, no vol dir res. Dues, és curiós. Tres, comença a ser preocupant. Parlo de cops al cap en les darreres dues setmanes. La primera vegada, en un restaurant, apartant-me per deixar que netegessin la taula, vaig picar amb una lleixa a la paret. El resultat, una ferida amb una mica de sang —no gens, per ser al cap— a la part posterior dreta. La part bona és que em va sortir el dinar gratis. Són així d'educats.

La segona ocasió, l'endemà, d'excursió per Yangmingshan, tot caminant per un camí estret i pensant en altres coses, vaig fer una esplèndida rematada de cap a una branca ben sòlida. Per fortuna, el cop i res més, i tampoc no va ser gaire dolorós.

I per acabar, dos o tres dies després, baixant de l'autobús, que deu ser que sóc massa alt per la porta, i una altra salutació de cap al material mòbil de Taipei.

Des de llavors, que vaig amb més compte. No se sap mai si tants cops em tornaran intel·ligent de cop. Potser que em dediqui a escriure el blog, que serà més segur.

Llunes

Ahir era el dia del festival de les llanternes, un dia assenyalat després del nou any lunar. Avui, quan tornava cap a casa, una lluna plena, o gairebé, maquíssima, m'ha acompanyat tota l'estona, mentres jo em movia pel laberint de carrerons de Taipei. Com és de curiós, tantes que n'he vist i encara les trobo tan maques, especialment avui.

Canvi de piles

Arriba un dia que, després de molt anar amunt i avall, l'agulla s'atura, es fa el silenci i tot s'ha acabat. Bé, no del tot, podem canviar la pila del rellotge. Això és el que em va passar la setmana passada, se'm va aturar el rellotge, i fins avui no he pogut anar a buscar un rellotger per canviar-li la pila.

Res de l'altre món, però m'he quedat meravellat de l'habilitat del rellotger, qui amb unes pinces ha obert el rellotge, ha tret una protecció de plàstic, ha agafat la petita pila i ha comprovat que no donava voltatge; amb les mateixes pinces, ha agafat el cartró amb la pila nova, l'ha treta de dins del plàstic protector, ha posat la pila dins del rellotge, la protecció de plàstic i la coberta exterior a sobre. El rellotge en marxa, posada en dia i hora, i NT 100 per tot. Ràpid i eficient.

Vinets

Divendres a la nit, vaig anar a un tast de vins en una botiga de vins que hi ha a Tian Mu, a la banda nord de Taipei, amb un amic japonès, aficionat a anar-hi a comprar vi o cervesa. I no va estar gens malament. Per una quantitat fixa, NT 800, podies tastar vins majoritàriament francesos, i prendre menjar força bo, generosos amb el formatge, a més d'escoltar una banda que tocava música en directe (clàssics del rock i del pop).

El més sorprenent, a primera vista, era que la gran majoria de la gent assistent eren occidentals i podies comptar els taiwanesos, o asiàtics, presents. I no només això. Per un cop, jo em trobava entre els mes joves del lloc. Serà pel nivell econòmic.

Una nit diferent que va tractar molt bé el meu estómac.

Plugim

No es pot dir que Taiwan no sigui un país on no hi plogui, i molt fort tot sovint, però després de tant de temps d'estar per aquí, no em deixa de sorprendre com tan aviat com una micona d'aigua de no res comença a caure, ja va la gent amb els paraigües oberts. Com si els seus cossos estiguessin fets de fang i correguessin el risc de desfer-se.

Avui, quan tornava cap a casa al vespre, queia un plugim molt molt molt finet, que, de fet, només el notaves molt de tant en tant. S'assemblava més a escadussers gots d'aigua, feta gotetes molt petites, que et poguessis trobar aquí o allà. Doncs ja he vist gent creuant el carrer amb paraigües ben grans protegint-los. Està bé, són molt previsors, amb coses d'aquestes, és clar.