Preses

Unes instal·lacions marcianes a Taipei?

No, unes boles ben grans on els nens poden exercitar les seves habilitats d'escalada. Però la primera impressió que fan és ben estranya.

Paret emboirada

Segon dia. Matinegem, per esmorzar ben aviat i anar cap a la Gran Muralla a Badaling. Una altra mena d'esmorzar xinès —un dia n'hauria de parlar més—, però a hores d'ara ja hi estic gairebé acostumat. I agafa l'autobús per anar al lloc, a una bona distància, on s'agafen els autobusos que van a la Muralla. Una altra experiència semi-caòtica de gent per totes bandes, busca on és la parada i fes cua. Sort que anava amb una noia local.

El dia que hi vam anar tornava a estar núvol a Beijing, però a la muralla hi havia boira tancada. La visibilitat podia arribar a ser de menys de 50 metres. Una llàstima perquè no es podia veure la muralla serpentejant per la carena de les muntanyes. Per sort, ja vaig veure una cosa semblant l'any passat a Jiayuguan.


Com era d'esperar, ens vam trobar amb munts i munts de turistes i visitants. Una gran concentració d'occidentals i japonesos. Els taps i les cues podien arribar a ser ridícules, però el lloc és força espectacular... i es pot fer una mica d'exercici. Des d'un dels punts més alts, hi ha fins unes telecabines per baixar.




De tornada a Beijing, vam passar la tarda i el vespre pels hutong, els barris de cases baixes i carrers estrets supervivents del Beijing antic, per la zona de Houhai. Aquí hi ha tres llacs, Xihai, Houhai i Qianhai, més grans del que m'imaginava al mapa. En el primer vam estar una estona observant la gent que pescava fent servir canyes ben llargues.

Pels altres dos, vam fer un passeig ben tranquil i relaxant, per un lloc molt maco.


De nit, per aquesta zona, hi ha un munt de bars, restaurants i locals nocturns, molts amb música en directe, i, per variar, molta més gent.

Coses que no hauria de fer

Crec que va ser abans d'ahir que vaig llegir que el GoogleStreet havia afegit molts llocs dels Països Catalans i ja vaig estar mirant llocs on havia passat molts dies de la meva infantesa quan estava amb els meus avis a Sant Feliu de Llobregat i a Puigpelat. Als carrers on vivien al primer lloc potser no hi havia tornat des de fa més de 25 anys, i del segon, no tants, però molts també. Com canvien les coses i com d'altres resten exactament igual.

I avui, se m'ha acudit que potser també havien posat fotos dels carrers de l'Aragó. Efectivament, Tauste hi apareix. Així que m'he passat una bona estona passejant per aquells carrers que visitàvem tres o quatre dies a l'any i on no he tornat —vergonya m'hauria de fer, ja ho sé— des de fa més de 10 anys. Malgrat les dificultats de la navegació per internet, encara recordo moure'm per allà. Un altre cop, he vist molts canvis, alguns realment espectaculars, però també he trobat moltes de les cases i carrerons gairebé igual com els recordava. Apart del llurs noms sepultats gairebé a la memòria.

És en aquest moment que m'he adonat que és una cosa que no hauria de fer des de tan lluny. Els camins de la memòria són traïdors, perquè els carrers i els edificis et porten el record de molta gent, alguns que ja no veuràs mai més, i és llavors quan els sentiments es compliquen.

Mostra un mapa més gran
Clar que a la foto, no sé si hi surt la meva tia.

Visita a Beijing

Amb retard. Un altre cop. Sembla que els bons costums es perden ràpidament. Però com vaig prometre fa setmanes, o mesos, unes línies sobre la meva visita a Beijing a mitjans de setembre.

Un viatge purament de plaer, i tant. Vol directe entre Taipei i Beijing aprofitant que ara ja es poden fer. Potser surt una mica més car que volar via Macau o Hong Kong, però en només tres horetes et poses allà. Si el viatge és només de tres dies, com era en el meu cas, una raó de més.

Vaig arribar a la nova Terminal 3, que és un altre monstre enmig del no res —sembla que tots els països megalòmans i no-nacionalistes tenen la mateixa mania, tot i que aquí són molta més gent— acabada de fer per les olimpiades. D'allà, em van recollir i en taxi cap a Beijing. La primera impressió, torres de ciment, autopistes per totes bandes sota un cel de color de plom. Sort que jo tenia el meu propi Sol al meu costat, per dir-ho d'alguna manera.

Després de dinar,

i d'experimentar el meu primer viatge en autobús —amb cobrador dins per si no portes targeta magnètica, curiosa barreja de vells i nous temps—, cap al Palau d'Estiu.

Residència dels emperadors a l'estiu, per fugir de la cort, ara és un parc enorme


amb els edificis antics en més o menys bon estat, perquè encara es veuen restes de destruccions antigues, i tots els magnífics boscos i llacs.



Un lloc molt maco, que vam recórrer tranquil·lament mentre la tarda s'esllanguia lentament. Després de tant de temps a Taipei, la diferència de temperatura em va sorprendre gairebé.



De tornada, amb confusions a les parades d'autobusos, una primera experiència de la gran quantitat de gent que hi ha pel carrer, el caos consegüent, i un viatge nocturn, molt plaent, en taxi veient molts edificis d'aspecte ben modern. Un primer dia prometedor.

(ja seguiré)

Aparcament

El primer cop que vaig veure una d'aquestes dones que seia amb un peu a terra i l'altre en un pedal de la bicicleta, vestida amb una espècie d'uniforme de vigilant i amb el barret cònic encastat fins les orelles, la màscara a la boca i treient la maquineta per imprimir tiquets, que tot seguit posava al parabrises d'un cotxe, em vaig pensar que s'estava posant les botes amb multes.

Després, les/la vaig veure molts dies fins que em van explicar que anava una mica equivocat. No posen multes sinó que van marcant els intervals de temps en els quals els cotxes estan aparcats en les zones d'aparcament. Com a la foto.

El que ha de fer llavors el propietari del cotxe és anar a pagar, dins d'un termini de temps d'uns dies suposo, a qualsevol 7-11 o similar el que es deu per aparcar. Em va semblar força curiós, però pensant-ho bé, s'estalvien la instal·lació de les màquines automàtiques, perquè els vigilants han de continuar passant, oi?

Globalment

Detalls curiosos de trobar-te en llocs tan llunyans. Compren unes cerveses amb una etiqueta amb nom espanyol (Valor) i mirant mirant trobes que venen de la fàbrica de San Miguel... al Vietnam!

La foto és borrosa, però encara s'hi pot llegir.

Petit passeig

Darrerament, alguns caps de setmana tornen a ser molt lents. Diverses raons, ben fàcils d'entendre. Avui, però, he aconseguit sortir a fer un tomb després de dinar, aprofitant el poc temps que em quedava de Sol, i m'he apropat fins a Yuanshan, cap al nord de Taipei. Des de dimecres, torna a fer un temps estiuenc i s'hi està molt bé, al carrer. Així que he agafat la cambra de fotos i m'he posat a fer fotos de més temples, amb dracs i fènixs



núvols envermellits

autopistes elevades a alçades inversemblants

i ponts, vermells, és clar.

Després, un cafè tranquil prop de Shida, en un lloc amb records agradables, posant en ordre algunes idees. Tal i com està el pati, és el millor que puc fer.

Contracte

Uns dies més tard del que tocava, però encara a temps. Dimecres passat vaig signar la renovació del meu contracte postdoctoral. Per un any més. Així que com a mínim tinc assegurat aquest temps per aquí. I possiblement, més temps després, però tot dependrà de quantes coses pugui fer en aquest temps, que a hores d'ara són unes quantes i mai no se sap si podré complir els plans.

Cosa d'anar fent.

Cel de novembre

El temps ha refrescat i el dia ha estat entre Sol i alguns núvols. Un altre intent malaguanyat en la part personal, però ja m'ho esperava. Una llàstima.

La posta de Sol ha estat espectacular. De les que val la pena.

Fresca

No és gens sorprenent que per la latitud de Taipei i l'època de l'any, que estiguem a principis de novembre i encara vagi amb samarreta de màniga curta. Les temperatures van anar baixant al mes d'octubre i ja es podia veure gent amb jaquetes o, fins i tot, abrics, però per mi, malgrat portar un jersei a la bossa per si un cas, no calia.

No ha estat fins avui que quan he sortit de casa pel matí que no he notat aquella olor especial de l'aire que et diu que ha refrescat i aquest cop pot anar més seriosament. Però feia un solet ben maco i, malgrat el vent, no em calia. Això sí, ja he vist gent que anava pel carrer com si arribés l'hivern més cru. Com a mínim per uns dies, el canvi s'acosta. Ja de nit, no era tan cómode anar sense una mica més de roba. Suposo que encara ens queden un parell o tres de setmanes en les que estarem força bé, fins que calgui tapar-se una mica més.

L'any passat em va passar el mateix. Després de mesos de suar i suar, l'època intermitja se'm va fer curta i em vaig sorprendre reconeixent el familiar toc als sentits de les temperatures més baixes. Però d'aquí a que nevi com m'han dit que ha nevat a Beijing, queda encara un tros ben llarg (i mai no hi arribarem).