A caminar

Quan núvols negres s'ajunten dintre del meu cap, una sortida és quedar amb amics al voltant d'una taula i passar l'estona per si la conversa, les bromes o les converses serioses m'aixequen l'ànim i em fan sortir del lloc amb el pas animat i volant un altre cop per sobre de les preocupacions. A més, si em proposen d'anar a fer una excursió l'endemà, el millor és dir que sí.

Així que dissabte al matí ens vam reunir uns quants postdocs a l'estació central de Taipei i vam anar amb el metro fins Beitou. Després en taxi fins a Zhuzihu (el llac de bambú, tot i que no hi ha llac ni gaire bambú), per fer una caminada pel parc nacional de Yangmingshan, al nord de Taipei.

Com ja us he comentat més d'un cop, Taipei està envoltat de muntanyes fins a uns 1000 m i se suposa que Yangmingshan és un dels llocs més macos. Feia mesos que hi volia anar i, vés per on, ahir ho vaig fer. Feia un dia magnífic, com els darrers que hem tingut per aquí

però això també vol dir que feia molta calor i que el Sol picava fort.

Després de dinar bé i, sota un Sol castigador —ja sentia la veu dels ancians criticant sortir a hores tan estranyes, però la companyia era la que era—, vam agafar el camí que anava fins a Xiaoyoukeng

fet de pedres i/o escales, que anava pujant, de vegades molt suaument, d'altres amb pujades fortes. Pel camí, un bosc amb arbres de moltes menes, bambú entre ells,

ple de tot de sons, papallones de molts colors (i molt maques)


espiadimonis de tota mena


i amb plantes amb fulles ben curioses.


Un cop arribats dalt, on el paisatge havia canviat del bosc inicial, a un bosc de coníferes i per acabar amb herbes més altes sense cap arbre, vam poder veure les fumaroles de sofre a la falda de Qixingshan, mentre ens refrescàvem una mica (acompanyats per música d'Abba, curiosament).


Alguns de nosaltres vam fer la pujada a Qixingshan (la muntanya de les 7 estrelles), de 1120 m, la muntanya més alta del nord de Taiwan. I m'ho vaig passar la mar de bé, forçant la màquina pujant per les costerudes escales que hi portaven. Gaudint de les múltiples fumaroles que vam trobar pujant, de les vistes, del vent i del Sol canviants, suant la cansalada.

Pel camí, podíem veure Taipei als nostres peus, malgrat que l'atmosfera no estava tan neta com hauríem volgut.

Dalt de tot, una vista magnífica de la costa nord-est et recompensa de l'esforç, on fins i tot es veia Yehliu, amb un cel molt net i la gran sensació que un té en fer un cim per petit que sigui.


Vam baixar per l'altra banda, on també hi ha havia uns desnivells mot grans per curts que fossin, per acabar agafant pels pèls el darrer autobús a Taipei.

Un dels postdocs em preguntava després, ja sopant, quin era l'objectiu de fer una caminada, cansar-se?. No ho sé, per mi, és la barreja de passejar per la natura, arribar a llocs macos i, perquè no dir-ho, fotre-li canya a la màquina que en alguns dies, i mentres la salut aguanti, és el millor que pots fer. Neteja del cos, neteja de l'esperit.