En quin pis sóc?

Aquí hi ha un exemple dels rètols que indiquen el pis superior i l'inferior en un dels trams entre pisos de l'escala del meu edifici a Shida

Com aquests, n'hi ha per tot arreu i de vegades sembla que n'hi hagi més que dels mateixos indicadors de la planta. N'hi ha de més elaborats i/o imaginatius que d'altres, però no n'havia vist d'aquesta manera enlloc. No van gens malament si has de pujar uns quants pisos a peu i et descomptes.

Lugang

Més fotos de fa gairebé un mes, de quan vaig anar a la reunió de la PSROC a Changhua. De la reunió no cal parlar gaire, perquè no hi vaig veure o fer gaires coses interessants. Changhua és una altra d'aquestes ciutats taiwaneses, com d'altres països, on sembla que només hi hagi una acumulació més o menys caòtica de cases i cotxes. Però encara vam tenir temps per visitar algunes atraccions de la zona.

Sortint de Changhua en direcció oest, cap al mar, s'arriba a Lugang on hi ha un temple molt famós en honor a la deessa Mazu, construït en el segle XVII després d'una campanya militar del general Shi-Lang per Taiwan, i reconstruït en els anys 30 del segle passat. És conegut com el Palau de la Deessa del Cel (天后宮, Tiān hòu gōng). Com que ens trobàvem en la darrera setmana abans del cap d'any lunar xinès, hi havia moltes llanternes i llumetes.


Vam anar cap al tard —després de sopar una mica tard per l'horari local— i estàvem gairebé sols. Així que, au, vinga a fer fotos.








Molt maco... i pacífic. No com l'exterior

Temps real

Des de fa un parell d'anys, potser més, que es va parlant d'això que anomenen la Web 2.0, una de les paraules de moda (o buzzwords, com diuen en anglès) que es refereix a tot això dels blogs, xarxes socials, Myspace, Facebook, Twitter, etc. Crec que si no hagués marxat tan lluny de casa, potser no hauria tocat cap d'aquestes coses, perquè sempre he estat una mica escèptic sobre la utilitat de tot plegat. Però aquí em veieu, mantenint un blog. També m'he apuntat en aquest darrer any al Facebook, i des de fa unes tres setmanes, al Twitter. Si sobre el primer penso que hi tinc els dies comptats, encara estic provant si el segon em pot servir d'alguna cosa (bé, certament, hi puc explicar, breument, altra mena de coses).

Ahir per la nit, ja passada la mitja nit, em va passar una cosa curiosa relacionat amb tot això. Estava a punt d'anar-me'n a dormir, acabava de posar una entrada al blog, estava mirant coses diverses per la web i, ben bé no sé per què, vaig passar una estoneta divertida seguint pel Twitter el partit del torneig de les Sis Nacions entre França i Escòcia. Informació en temps real sobre el resultat, amanit amb tot de comentaris que la gent feia sobre com anava el partit. Ben bé igual al que se sentiria en un bar, hi havia opinions per a tots els gustos, passant del pessimisme a l'optimisme en qüestió de minuts (espectacular el raig de tweets quan Escòcia va fer un assaig a 10 minuts del final).

Tot plegat no res, però des de la distància, i sense poder veure el partit, amb un cert interès.

Excursió a Caoling i Longdong

Segueixo recuperant coses antigues, més que res per posar alguna foto. A finals de novembre de l'any passat, el dia 29 exactamente, vaig anar a l'excursió que la gent del Departament de Ciències de la Terra de NTNU feia a Caoling i Longdong, a la costa a l'Est de Taipei. Els primers dies de fresca havien arribat i aquell matí és notava bastant, però hi havia un cel completament blau i un Sol magnífic.

Feia pocs mesos que havien tornat a obrir al públic un antic túnel del tren que s'havia deixat de fer servir feia uns anys per causa de construcció d'una nova via al costat. Ara està tot molt ben asfaltat, amb una carretera que surt de FuLong fins el túnel, que només es pot recórrer en bicicleta o caminant. Són un parell de kilòmetres dins del túnel, amb tot de sons de trens passant: xiulets, el soroll de les vies, etc.


En sortir de la banda sud del tunel,

ple de gent (som a Taiwan, cal no oblidar-ho)


es pot veure un tros de costa ben maco

amb Turtle Island (l'illa de la Tortuga) al davant.


D'aquí vam anar a dinar, un munt de marisc i peix, tot molt bo, i després vam anar a caminar pel cap de LongDong. La costa aquí és força semblant a Yehliu, però una mica més salvatge


amb els penya-segats


roques amb formes curioses


un far

un camí sinuós per la carena

roques modelades de la mateixa manera que més cap al nord



i espectacle al cel


Ara ja en fa més de dos mesos, però va ser un dia molt agradable. Sobretot, i té gràcia estant en una illa, perquè vaig estar al costat de l'oceà, després de mesos de no veure'l. Un bellíssim mar blau dels que t'omplen els ulls i l'ànima de serenor.

Audiència privilegiada

Dilluns passat, que era quan hi havia la lluna plena, era el darrer dia de les celebracions de l'any nou xinès. Dues setmanes, en total. En sortir de sopar d'un restaurant davant del campus, cap allà a quarts de vuit, vam passar pel davant del petit temple que hi ha a la vora i vam veure que hi havia un petit camió on hi havien fet un forat o una finestra en un costat que feia la funció d'escenari per a una representació de titelles.

Curiosament, l'actuació estava ja en marxa, amb tot de crits i efectes especials, però només hi havia mirant-se-la una dona que s'estava en un costat i un home que estava dret una mica darrere d'una de les portes del temple. Tanmateix, sembla que no importava gaire si no hi havia gaire, o cap, públic humà, perquè la representació es feia per al gaudi dels déus que viuen dins del temple. Com podran saber els titellaires si els ha agradat la funció, em pregunto.

Sky Lantern Festival

Amb retard, però així són les coses. Dissabte passat vaig anar amb un parell de postdocs més fins a Pingsi, a uns 30 o 40 km de Taipei, per veure el festival de llanternes del cel. Una festa veritablement espectacular.


Què són les llanternes del cel (天燈, tiān dēng)?. En aquesta època de l'any, cap al final de les celebracions de l'any nou xinès, en alguns llocs la gent escriu bons desitjos pel nou any, i el seu nom, a l'exterior de llanternes i després, mitjançant el foc que crema a la base, les fa volar.

Les llanternes pugen ben de pressa i amb el vent es perden cel enllà. Com és fosc, veus tot de llumetes flotant en l'aire, igual que estrelles.


Nosaltres també vam llençar la nostra llanterna particular. Primer, alguns escrits amb bons desitjos

desplegament

i preparant el propulsor.


Cada quart d'hora, feien enlairar grups (de centenars?) de llanternes des del pati d'una escola propera. L'efecte era impressionant (les fotos no hi fan gaire justícia, però).


El problema és que quan el foc s'apaga, o fins i tot abans, les llanternes cauen. En teoria, des de Pingsi haurien de caure al mar —com si això fos més net—, però vam veure caure moltes per tot arreu. Per sort, tot és molt humit per aquí i plovisquejava una mica, que si no, pobres arbres quan s'hi acabava calant foc en alguna que queia .

Cap al final, però, vam haver de fer una cua d'una hora i mitja per poder agafar els autobusos que ens portaven de tornada a la ciutat. Les aglomeracions típiques de l'illa.

Lliçons

Una altra setmana poc comuna. Força dies aixecant-me ben aviat, per plaer, per anar a córrer o per xerrades, i uns quants viatges en cotxe. Potser per això no he fet gaires actualitzacions; potser no.

Dijous començava la TIARA Winter School on Star Formation a Hsinchu. Hi vaig anar dijous —còmodament gràcies a què uns estudiants de NTNU m'hi portaven en cotxe—, bàsicament per saludar algun conegut, especialment un estudiant de Barcelona que passarà 6 setmanes més aquí, i per veure com estaven les xerrades. Ja se sap. Són aquells temes generals dels que he llegit un munt d'articles o he sentit a parlar molt en moltes conferències, i no me n'esperava gran cosa.

Però sí que estava equivocat i, de fet, hi vaig tornar divendres. Les xerrades potser no m'aporten gaires coses noves, però han estat molt educatives, amenes fins i tot en temes tradicionalment difícils, i sempre van bé per recordar coses que es van oblidant, per aprendre alguna coseta nova, sobretot per veure nous punts de vista sobre matèries que un pensa dominar. A més, també en vaig treure alguna idea per provar o aplicar a la meva feina. Gens malament, doncs.

Tornada a la normalitat

Avui és el primer dilluns després de la setmana de festa de l'Any Nou Xinès. I bé que es notava: totes les botigues obertes; a migdia, davant d'un munt de botigues i oficines, hi havia gent cremant diners dels esperits o fent ofrenes de menjar; o, més espectacularment, fent esclatar traques a la porta dels comerços just en obrir —una manera de rebre el nou any i espantar els esperits dolents—; o el trànsit que ha tornat als nivells normals.

Al campus, però, la calma continua sent gairebé total. Hi ha més gent, per suposat, però les classes no comencen fins d'aquí a tres setmanes. Temps per gaudir de la tranquil·litat que això representa, abans que tots els estudiants tornin a inundar les escales i els ascensors.

Però, jo, de bon matí, força aviat, he agafat un autobús per anar fins a un pub on feien la SuperBowl. Dos anys seguits a Barcelona aguantant fins a les tantes de la nit, aquí tot el contrari. El món a l'inrevés. Per cert, un altre final de partit molt emocionant.

Trobades

El meu primer dissabte de l'any a Taipei. Farà tres setmanes. Tornava, tard, de fer unes cerveses després del sopar de final d'any de l'ASIAA al CO2 (Café Odeon 2). Un bar que freqüentem; suposo que us n'he parlat més d'un cop. Havia deixat en Satoki prop de casa seva i ja caminava per la vorera del darrera del "Mercat de flors i plantes de Taipei" que hi ha prop de casa. Foscor travessada per alguna llum del carrer entre els arbres; les granotes no canten, deu fer massa fred per elles. Veig com m'acosto a un home, aparentment gran, que camina amb dificultats, recolzat en dos bastons. Quan arribo a la seva alçada —sí, ja té uns quants anys—, s'atura, aixeca el cap i em diu alguna cosa en xinès. Deu ser alguna conya, però no hi entenc res. I li ho dic, en xinès, se'n sorprèn, somriu i sembla acomiadar-se, mentres segueix el seu camí entre rialles i paraules.

El dissabte següent. El mateix lloc. Torno a caminar cap a casa, tard, després de fer, evidentment, més cerveses després del sopar mig-celebració del meu aniversari amb la mateixa companyia. Aquest cop prop de Nanjing E. Rd, força més lluny de casa. Fa més bona temperatura, però no se sent el raucar de les granotes. Aixeco el cap i torno a veure el mateix vellet que se m'acosta. Quan arribo a la seva alçada, es torna a aturar, em mira, em reconeix i em fa un comentari, que tot i no entendre ja sé què vol dir. Sí, li dic en anglès, sóc el mateix. Mala vida, penso, o potser és bona. Somriu, somriem, li desitjo bona nit, en xinès. Torna a riure. I ens tornem a separar.

Coincidències. Em vaig emportar dos somriures. Per alguna raó.

Calma

Som, suposo, en el dia del mig de les celebracions de l'Any Nou. Pel que em van dir, fins el cinquè dia no es tornava a obrir el mercat, és a dir, les botigues. Això no vol dir que no n'hi hagi d'obertes; gent que vol guanyar diners n'hi ha a tot arreu. Va bé, però, saber que el supermercat és obert. Si no fos perquè vaig fer provisió, ja que no sabia què i quan estaria obert.

Però es nota la festa. Hi ha molt menys trànsit pels carrers, no es veu gairebé gent caminant, el campus és buit, excepte per la poca gent que hi pot anar a passejar, i el meu edifici sembla completament desert. Sí, com a bon desarrelat, estic anant a la feina per mirar d'anar avançant. Amb un ritme més relaxat, que m'ha permès tornar a anar a còrrer —aquest matí també—, i recuperar el fer-me el dinar a casa, que no sembla que hi hagi gaires restaurants oberts.

Fa dies que no mantinc una conversa amb ningú, però no em fa res, hi ha una sensació de pau general, només trencada per petards i coets de tant en tant —tot i que n'hi ha hagut molts menys del que m'esperava. No crec que duri gaire, per això és millor aprofitar-la.