10 d’abril 2009

Roques


És un costum que em va cridar l'atenció ben aviat, que em va agradar, però del qual no tinc tants documents gràfics com voldria. He vist que està molt estès, en parcs, monuments, llocs significats, posar una roca —generalment d'una mida considerable— que té inscrits els caràcters amb el nom del lloc, o en el que s'hi diu alguna cosa. M'agrada aquesta barreja de les qualitats naturals de les pedres amb la cal·ligrafia.

09 d’abril 2009

Wow

I no sóc capaç d'afegir-hi res més ara mateix.

Convois

El meu supervisor taiwanès acostuma a fer una mica de conya dient que el meu apartament és a prop de la casa del president del país, volent dir que és un barri de categoria. No m'ho sembla pas. Ara mateix, però, sembla que només hi viu la seva mare, i és segurament en uns edificis una mica apartats i, suposo, ben vigilats.

Potser és per això que he vist més d'una nit, passades les 9 o les 10 de la nit, tot un seguit de policies, d'uniforme o de paisà, desplegats al llarg de Xìng Lōng Lù, el meu carrer, un en cada cruïlla com a mínim, vigilant i controlant el ritme dels semàfors, esperant un petit convoi de motos i cotxes de policia que escorten un o dos grans cotxes negres que passen rabent carrer enllà. Deu ser que el president torna de visitar sa mare.

08 d’abril 2009

Decoracions

Les ciutats acostumen a tendir a ser grises. Taipei també, malgrat la multitud de rètols lluminosos de tots colors que pengen per les parets dels edificis, els arbres que es troben per molts carrers, molts d'ells amb flors de colors llampants. Potser per això, han de decorar els armaris de connexions de les companyies telefòniques, potser també de la llum o de control del trànsit.


Semblen els pòsters d'una agència de viatges, però és més agradable que veure les capses de color verd fosc o gris dels armaris dels semàfors que hi ha penjades per alguns carrers.

07 d’abril 2009

Paraules

Com ens afecten les paraules, quins sentiments ens evoquen, ja sigui de plaer o de rebuig, és una d'aquelles coses de les que m'he anat adonant més i més en aprendre altres idiomes. No és tan fàcil saber que una paraula és malsonant o que significa això o allò, i notar al mateix temps aquella sensació intensa que t'hauria de provocar. O fins i tot, qui ho diu i com ho diu.

Amb els anys, m'hi he anat acostant molt en anglès, però crec que mai no arribaré a tenir-lo tan a la pell com el català o el castellà. Clar que els dos anys als US van fer el seu efecte, amb exemples com en no poder aguantar sentir el Bush cap al final de la meva estada.

Farà un parell de setmanes, el diumenge que vaig anar al Jardí Botànic, tornava caminant per un carrer que en el mapa que tinc en anglès s'anomena Aiguo Rd. El nom no em produïa cap resposta especial, potser alguna conya personal amb la semblança amb aigua. Llavors, em vaig adonar de com s'escriu en xinès

愛, ài, vol dir amor i 國, guó, nació, pàtria. Ei, quin canvi, i una mica de decepció -què voleu que hi faci- de caminar pel carrer dels patriotes o del patriotisme o d'alguna cosa semblant. I no és d'estranyar, perquè és un carrer que es troba en la part més oficial de la ciutat, amb ministeris i coses d'aquestes. A més, veient els vigilants que s'estaven cada 50 o 100 metres, vestits amb roba més o menys de carrer, però sense poder amagar l'embalum de la pistola que es notava sota la camisa llarga que portaven, que et miren sempre amb mala cara, va fer que sortís d'allà ben ràpid. Perquè ja ho diu aquella frase sobre els patriotes...

06 d’abril 2009

Registre

Hom podria dir que a Taiwan, els arbres porten matrícula.

Potser es podria pensar que és una exageració, però és molt comú veure una corda lligada al voltant del tronc de molts arbres aguantant una peça de fusta o de plàstic amb un número de registre, el nom en llatí de l'arbre i, suposo, l'equivalent en xinès. Poden ser més serioses o una mica més informals


Per la visita que vam fer a Alishan, sé que els arbres protegits per la seva antiguitat tenen aquesta corda per tenir-los controlats i evitar que furtius els tallin o facin alguna barrabassada (i en vam veure petits exemples). A ciutats com a Taipei, potser ja no és per aquestes raons, sinó per tenir un cens dels arbres de la ciutat, tal i com el tenen a Barcelona.

De totes maneres, porten matrícula.

05 d’abril 2009

Arena

Aquest cap de setmana he fet una mica d'allò que alguns anomenen cultura i, a més, vaig poder veure l'interior del Taipei Arena,

un dels palaus d'esports de Taipei. Em semblava més gran des de fora del que vaig veure un cop a dins, però déu n'hi do. El dia que miri com descarregar les fotos del mòbil, ja en penjaré alguna de les que vaig fer.

La raó d'anar-hi era un concert de Sarah Brightman. No és el meu estil de música, la veritat, i totes aquestes produccions gegantines no em fan gaire el pes, però va estar força bé, amb algunes peces molt maques. I els efectes de llum a l'escenari eren bastant impressionants. A més, vaig tenir l'oportunitat de veure el comportament del públic taiwanès, que sempre és un valor afegit —i una mar de gent a la sortida.

Després encara vam tenir temps de descobrir un bar d'estil alemany, amb tota la decoració i fins i tot amb una ràdio alemanya de fons. En fi, una vetllada molt agradable en molt bona companyia.

03 d’abril 2009

Renovacions

Una de les conseqüències d'acostar-me a l'any d'estar a Taiwan és que he de renovar el certificat de residència d'estrangers (ARC) abans de finals d'aquest mes. Sí, ja fa més d'onze mesos que vaig arribar a l'illa.

Aquest matí, doncs, com que ahir em van donar a la feina els papers necessaris per fer els tràmits, he anat a una de les oficines d'immigració, ben aviat i preparat per si hi havia cues, però no hi havia gairebé ningú. Crec que he estat més temps esperant el metro que fent cua i en uns 5 o 10 minuts, i després de pagar NT1000, tot fet. Ara he d'esperar una setmana més o menys per recollir el carnet nou. Pel que he vist, perquè m'havien d'explicar que el permís de re-entrada ara estarà en el carnet d'ARC, és una targeta ben moderna. Una altra més.

02 d’abril 2009

Rodolant

... costa avall, és com tinc una certa part del meu cos després del que he vist aquest matí.

Millor que m'expliqui. En molts dels temples budistes que es troben per Taiwan, es pot veure molt clarament la sauvàstica, la creu gammada que té els braços en la direcció contrària a les agulles del rellotge. A l'igual que l'esvàstica, és un símbol cultural i religiós habitual des de fa mil·lennis fet servir per cultures que van des de Grècia a la Xina, sobretot al Budisme i a l'Hinduisme. Tots dos sempre havien tingut un significat positiu, fins que aquells amics dels demòcrates no-nacionalistes (hipernacionalistes ells) van fer el que van fer per Europa als anys 30 i 40.

Fins aquí, bé, sempre sorprèn una mica veure'n una, venint d'Europa, però no havia vist cap esvàstica encara, només sauvàstiques en temples, i la sorpresa ha anat disminuint amb el temps.

Aquest matí, però, quan venia cap a la feina, ha estat una cosa molt diferent. I és un problema d'aquest costum de fer servir símbols d'altres cultures sense saber què signifiquen. Perquè una cosa és portar una esvàstica a sobre aquí —el símbol en sí no ha de tenir cap problema—, però una altra cosa ben diferent és portar pintada a l'esquena una bandera vermella, amb un cercle blanc al centre, dins del qual hi ha una esvàstica negra inclinada uns 45 graus. En certs llocs d'Europa, vas de cap a la presó per això, i amb raó. He fet un bot de bon matí i encara estic alterat.

01 d’abril 2009

Traduint

La setmana passada, i amb setmanes o mesos de retard, vaig estar traduint gràcies a l'ajuda d'una estudiant, una tesina de màster que havia fet servir unes dades que volem publicar properament. No és que fos totalment necessari, però era l'única manera de saber amb exactitud què hi havien fet, què havien observat, etc.

La tesina, per si faltava dir-ho, està escrita totalment en xinès. Hi ha parts de les que entre els números i els termes en anglès, i amb algun caràcter que conec, en puc extreure la major part de la informació que necessito. N'hi ha d'altres on això és gairebé impossible. Així que, en dues sessions, vam traduir tres quartes parts del que hi ha (la resta per més endavant). I em va anar bé, perquè vaig acabar d'entendre un parell de coses que no acaba de saber perquè havien estat fetes d'aquella manera. Ara podré dedicar-me a explorar amb més coneixement el laberint de dades que tinc al meu ordinador, i decidir què aprofitar i què no. I posar-me a escriure l'article.

El divertit era quan l'estudiant se sorprenia que entengués uns quants caràcters (i encara en vaig aprendre uns poquets d'ella) i em preguntava perquè m'havia preocupat en aprendre'ls. Bé, no és una dedicació total, ni de bon tros, però ni que sigui per tenir una estada més còmoda va bé anar aprenent el que es pugui. En realitat, però, és molt gratificant adonar-me que puc entendre cada cop més coses.