17 de juny 2008

Arbres

Baixant de Jhushan, vam agafar la carretera que surt del costat de l'estació i que va seguint la via del tren, on podies baixar fàcilment si volies. No eren encara les 6 del matí, però semblava bastant més tard —vaig estar bona part del dia ben despistat amb el temps&mdash, i tot estava envoltant de la tranqui·litat i la frescor d'un matí assolellat. En un cert moment, vam agafar una drecera i vam baixar pel mig del bosc, per un camí empedrat.

Aquests boscos havien estat utilitzats pels japonesos per extreure molta fusta. Per això van tallar arbres centenaris, ben gruixuts, i mentres baixàvem podíem veure les restes encara dempeus després de 60 o 70 anys de les arrels i parts baixes dels troncs. Alguns eren impressionants, de grans que eren. Sembla que els japonesos plantaven tres nous arbres, per cada un que tallaven. Això ha mantingut el bosc, però a costa de perdre els arbres antics, als quals sembla que són molt aficionats els taiwanesos.


Aquesta baixada es va anar allargant i vam veure tota mena de formes impossibles

o acumulacions d'arbres que han crescut a sobre d'arbres que han crescut a sobre d'antics arbres. El que anomenen arbres de tres generacions.

Tot ho tenen molt ben arreglat, o gairebé que també vaig veure merda per alguns llocs més amagats, i controlat. Al final, vam arribar a una esplanada on hi ha una escola de primària i un temple budista


D'allà vam seguir baixant, seguint un riuet, ara creuant un pont penjant, ara trobant més arbres de tres generacions,

fins que vam arribar a una banda de la muntanya que és plena de cedres vermells gegants. El més gran, que anomenen l'arbre sagrat, és aquest

amb una edat calculada de 2300 anys, una alçada de 45 metres i una circumferència de 12 (em penso). Però allà al costat hi ha un altre de 1000 anys i després vint o trenta més, tots més grans de 600 anys. Semblava que ens trobéssim dins d'un conte de fades o d'una història de Tolkien.

D'aquí, després de veure les restes de l'anterior arbre sagrat, que van haver de tallar quan va morir, vam tornar a Alishan i després de dinar cap a Fenchihu. Va ser un matí de boscos preciosos i natura. Quina diferència amb les ciutats!.

2 comentaris:

fEl! ha dit...

Uau...

Jordi ha dit...

Si, si, aquests japos. Els boscos de les seves illes estan superprotegides però van arreu del món arrasant amb el que poden. Encara rai que tenen uns mínims i planten tres cada cop que talen un. Si fòssin espanyols...

En fi, m'hauràs d'explicar millor això dels arbres de tres generacions. Què són, rebrots?

Molaaaaa. 2300 anys! Quasi res!