Fenchihu

Divendres, després de dinar, i de contemplar amb un cafè del Starbucks a la mà com els núvols cobrien completament la muntanya que es veu des de l'estació (i que sembla més aviat una paret gegant allà al davant), vam agafar el tren per anar a la següent etapa de la nostra excursió: Fenchihu, que es troba a mig camí de baixada.

Si bé Alishan té el seu encant, Fenchihu ja sembla un poblet típic de Taiwan, amb l'aglomeració de cases, xapa i botigues. Però apart de descobrir un cafè amb molt bones vistes, vam poder fer un parell de petits tours. Un va ser per veure els bosquets de bambú i coníferes que hi ha allà mateix. El bosc d bambú és realment impressionant, i no crec que les fotos en facin justícia.


Amb tots aquells arbres —que segons ens van dir creixen rapidíssimament: en uns 40 dies en tens un ben alt&mdash aixecant-se cap al cel, semblava com si entressis dins d'una espècie de catedral gòtica transparent i altíssima. Em va envair una sensació de lleugeresa difícilment descriptible. Deu ser per l'entrecreuament de tantes línies rectes. primes, que s'allunyen fins a molt amunt.


El curiós és que la transició al bosc de coníferes era totalment sobtada, suposo que està fet a propòsit. El dia següent vam veure una zona on hi havia bambú de planta gairebé quadrada. Ben estranys.

Per la nit vam anar a buscar cuques de llum. Aquestes eren semblants a les que havia vist a Columbus, però amb llum pulsant. Semblaven talment avions al cel. I poc més, a fer cerveses amb els japonesos. L'endemà, vam fer un petit tour per una zona amb més pins, amb més roques gegants cobertes de molsa, plantes que creixien a mitja alçada dels arbres

i altres curiositats, però la pluja que ens havia tractat molt bé durant dia i mig va caure torrencialment i va ser el moment de batre'ns en retirada, tornar a l'hotel i esperar el tren que a migdia ens tornaria a Chiayi. No va deixar de ploure durant les següents set o vuit hores. Ja ho tenen això.