Viatge a Alishan

Aquests darrers dies, de dijous a dissabte, vaig estar un altre cop d'excursió per Taiwan. Aquest cop era un viatge organitzat pel mateix ASIAA. Pel que he vist, un cop a l'any fan el que anomenen l'ASIAA outing i la gent que vol s'apunta a anar a algun lloc de l'illa. Em va sorprendre el que ho fessin en dies de feina també, però la veritat és que no ho vaig preguntar. Deu ser alguna mena d'avantatge que va amb la feina.

En un principi, en algun moment del mes de maig quan van enviar els mails per apuntar-s'hi, no ho vaig fer; però quan van allargar el període d'inscripció i em van insistir que era un lloc molt maco, em vaig apuntar. I no puc dir que s'equivoquessin.

El viatge era a la zona d'Alishan, que es troba dins del comtat de Chiayi, en el terç sud de l'illa. Alishan, que vol dir muntanya d'Ali, es troba al bell mig de la zona més muntanyosa de Taiwan i em van dir que està considerada com una de les zones més maques de l'illa. És un poblet turístic —en parlaven com si fos una cosa fora de sèrie, però no es pot comparar gaire amb el que hi ha per Europa— que s'omple de gent quan floreixen els cirerers pel març o l'abril.

Així que dijous a les 8:30 del matí, agafàvem el tren cap a Chiayi (una bona ocasió per veure llocs nous, la costa oest que no havia vist encara i intentar desxifrar els caràcters dels noms de les estacions). Unes tres horetes després hi arribàvem i al poc vam agafar el que és una de les atraccions principals de la zona: el tren forestal, de via estreta, que puja des dels 30 metres de Chiayi fins als gairebé 2200m d'Alishan, en un recorregut de 71 km, que triga unes 3 hores i mitja, però que en el nostre cas es va allargar gairebé una hora més, perquè amb la pluja el tren relliscava i s'aturava cada dos per tres —molts cops en zones difícils: al mig d'un pont o a la vora d'un tallant.


El recorregut és molt maco, malgrat la pluja gairebé constant que ens va acompanyar tota l'estona i els núvols que tapaven ara sí, ara no, les altes muntanyes que teníem al davant.

El tren comença en un zona de camps d'arròs i arbres tropicals, i el paisatge va canviant de mica en mica fins arribar a dalt de tot, on els arbres són ja majoritàriament coníferes i la temperatura era molt agradable: 13-15ºC (malgrat que molta gent tenia fred).


Us podeu imaginar que la via del tren fa centenars de revolts entre els boscos densos que es van trobant.

A més, hi ha una cinquantena de túnels, i un disseny del recorregut força curiós. En una zona a mitja alçada, el tren fa una sèrie de vuits que en un mapa sembla impossible.

Va ser dissenyat pels japonesos a principis del segle passat per transportar la fusta que tallaven pels boscos de la zona i de la que treien un gran rendiment. Amb el temps, el tren s'ha convertit en una atracció turística. Va quedar molt malmès quan el gran terratrèmol del 1999 i va estar uns quants anys tancat. Ara funciona, però em feien molts acudits, perquè sembla que el tren descarrila molt sovint (tres cops en els darrers dos mesos).

Així que cap a quarts de set de la tarda, vam arribar a l'hotel d'Alishan, a temps per sopar (ja sabeu que sopen molt aviat per aquí). Deprés una visita a les botiguetes que hi ha a la plaça principal —que de fet és gairebé tot el que hi ha apart de la petita zona dels hotels— i a dormir molt aviat que ens havíem de llevar ben d'hora.