No me'n recordava, però avui tenia una altra nit d'observació. Així que ja porto unes horetes, ara són les 4 del matí, veient com van passant coses, però encara no m'he quedat "sol al comandament". No falta gaire, per això. Així que tornaré a veure sortir el Sol i tot allò, perquè encara em queden una mica menys de tres hores. Dimarts vam trobar alguna coseta i avui sembla que també —una molècula deuterada i tot, és el meu primer cop; fa il·lusió.
Ara fa una estoneta he baixat al carrer per anar a la botiga de la cantonada, davant de la universitat, per comprar alguna cosa per menjar. En sortir del meu edifici, he vist la Lluna gairebé plena, molt maca, per sobre de l'autopista elevada que passa per aquí al costat (romàntic, eh?) i m'he adonat que potser és la nit més clara que he vist a Taipei fins ara. Amb Lluna plena, ja sabem que no es pot tenir tot.
Així que he anat fins a la botiga, envoltat de molta tranquil·litat i un silenci només trencat pel rau-rau de les granotes (un dia hauria d'escriure sobre això). I allà m'ha passat una cosa ben curiosa. Estic acostumat que a l'hivern, quan fa força fred i entro en un local carregat i calentó, els vidres de les ulleres se m'entelin i trigui una estona en poder a tornar a veure clar. És com un interruptor: fora, bé; entra al local, teló blanc. Aquesta nit, m'ha tornat ha passar el que em va passar dilluns: sortir d'un local refrigerat i, bam, els vidres entelats en contacte amb l'aire calent de fora. No m'ho hauria esperat mai. Ja ho diuen alguns: l'aire està massa fort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada