09 de juny 2008

Mukumugi

El diumenge després d'acabar la reunió de la CAST a Hualien, uns quants vam anar a fer una excursió per una de les valls properes. En un parell de furgonetes, uns setze o divuit ens vam enfilar per la carretera que puja per la vall de Mukumugi. En la zona de Hualien, hi ha uns quats llocs molt turístics, per la seva bellesa segons diuen. Un d'ells són les gorges de Taroko, que m'han dit que és una de les coses que cal veure de l'illa. El problema sembla ser que està plagat de turistes. En canvi, Mukumugi és molt menys visitat. De fet, per entrar-hi cal demanar permís, perquè és una espècie de reserva natural i només deixen entrar unes 600 persones diàries. Suposo que l'organització de la reunió va fer la sol.licitud, però en teoria havíem d'ensenyar la documentació i en cap moment no ens la van demanar.

Amb les furgonetes vam seguir el camí del riu amunt. Aquest riu s'escola entre muntanyes costerudes. Durant l'ocupació japonesa de l'illa, van construir una sèrie de centrals hidroelèctriques que aprofitaven aigua que queia pel pendent de les muntanyes.

Ens van dir que hi havia set o vuit en tot el trajecte. No són molt grans, però vam veure unes quantes. Els japonesos també van construir la carretera, amb bastantes pèrdues de vides taiwaneses, per controlar l'interior muntanyenc.

La zona és molt maca, la costa de les muntanyes és recoberta d'una densa vegetació que no deixa un pam de terreny lliure.

El llit del riu, que no porta gaire aigua perque la fan servir pels salts d'on treuen l'electricitat, és ple de roques bastant grans. Moltes són de marbre, que era extret d'aquí. Ara sembla que l'importen perquè van prohibir que continués l'extracció —suposo que si no haurien acabat amb tot. En el camí d'acostament a la vall, hi havia un munt de camps amb unes roques enormes, semblants a restes de momuments megalítics.


El dia estava bastant ennuvolat i pels cims de les muntayes hi havia una boira que baixava i pujava, però que li donava a l'entorn un aire de misteri i malenconia, i em recordava a antics gravats xinesos. No deixen de sorprendre'm les formes d'alguns dels arbres que hi ha per aquí. Com sentir un concert d'insectes que deuen ser semblants a les cigales. Per la calor i la zona suposo que és normal, però jo aquest so l'identifico amb els calurosos i ben assolellats dies d'estiu, amb un cel completament blau i un Sol abrusador, no amb boires i plugim. Ah, i el que no va faltar tampoc va ser veure més papallones. Són molt grans.


Ja de tornada, vam fer un parell de trossets a peu que ens van permetre gaudir més de la natura i deixar enrera el soroll de les furgonetes —i estalviar-nos el seu estil de conducció. Per acabar, una aturada tècnica en una cabana on vam poder comprar alguna cosa de menjar i beure, i de tornada cap a Hualien.

Allà, després de sopar bastant bé, a fer un cafè d'un parell d'hores abans d'agafar el tren, mentre els estudiants em preguntaven com es deia en espanyol tot un seguit de frases. Sí, també em donaven l'equivalent en xinès, però no sé què en recordo de tot plegat. Un cap de setmana diferent.

1 comentari:

pep. ha dit...

Les fotografies són molt boniques i en veritat que m'ha entrat enveja de poder passejar per un lloc així. Aquests llocs tenen aquest encant de la llunyania, de l'oriental. El pròxim dia que surti a passejar, pensaré per un moment que passejo per aquests llocs amb papallones i estornuts inclosos.