La sortida del Sol a Jhushan

Així que divendres ens vam llevar molt d'hora al matí. Cap a les tres del matí, perquè cap a les 4:10 sortia el tren que ens portaria fins a Jhushan, on es pot veure sortir el Sol pel darrera del pic Yushan, una de les muntanyes més altes de Taiwan, gairebé 4000m. I no us penseu que hi anàvem sols, el tren aniria ple del tot, perquè anar a veure sortir el Sol és una de les grans atraccions de la zona.

Després d'uns 20 minuts dins del tren, amb els vidres entelats que no deixaven veure res de l'exterior —clar que amb la poca llum que hi havia a aquella hora i dins dels boscos no hi havia gaire per veure—,

un cop arribats, la gent es va llençar escales amunt per sortir de l'estació, passar dues menes de places en l'ascensió, ambdues amb una balconada de cara a l'Est,on hi havia diverses botiguetes venent menjar i records, per arribar finalment a dalt de tot del turó on hi havia una altra balconada, amb una visió espectacular de la vall que s'estén a bastants metres per sota. Aquí no hi havia cap venedor perquè el tram final és d'escales, però sí dos petits "quioscs" (no sabria com anomenar-los) que donaven el toc xinès.


El Sol havia de sortir de darrera de les muntanyes cap a les 5:20 i, mentrestant, la gent es va fer un fart de fer fotos i més fotos. I no precisament en un silenci corprenedor. Entre el paio amb el megàfon que no sé què explicava, perquè tot era en xinès, i el xivarri general, allò semblava un mercat.


De mica en mica, va anar fent-se clar. Suposo que un hauria de preguntar-se per què aquesta gran expectació. Personalment, la sortida del Sol sempre m'ha fascinat i, de fet, encara tinc pendents alguns llocs des d'on voldria veure-la. Havent nascut en una terra on difícilment es pot veure la posta del Sol al mar, per a mi, la sortida del Sol, d'aquells sols tan vermells darrera de la línia de l'horitzó és un dels fets més macos que es poden veure. Des de Jhushan, el Sol no surt vermell, ja està massa alt, i per tant, castiga la vista amb més força. Però no deixa de ser el primer Sol, i el millor és tancar els ulls, amb la cara cap al Sol i gaudir de com els raigs van escalfant-te de mica en mica.

Afortunadament, un cop el Sol va sortir sencer, la gent va començar a córrer escales avall, tal i com si els perseguís el dimoni, per anar al tren que marxava al cap d'una mitja hora de la sortida del Sol, i de mica en mica, el silenci va anar imposant-se, mentres el Sol em seguia escalfant. La pregunta és quin sentit té anar fins allà, veure el sol i au a córrer. Però són així.


Quan el tren marxava, nosaltres vam començar a peu el camí que ens portaria des de dalt de Jhushan fins a Alishan, travessant els espessos boscos que hi ha entre mig. Però això serà per a un altre moment.