Records de viatge: 3. Cap a l'Est

Volar en avió és una oportunitat perfecta per comprovar amb els propis ulls que els mapes que un coneix no mentien. I si sobrevoles terres conegudes et permet anar identificant aquella ciutat o poblet, o mira al costat d'aquella via del tren hi ha allò, o ei allò és casa meva, etc, etc. Anar en avió a terres llunyanes té un encant encara més especial, si un té l'oportunitat de veure alguna cosa per la finestra que no siguin només núvols. Des d'allà dalt un pot anar veient per primer cop terres que potser ha resseguit centenars de vegades des d'un mapa. És magnífic observar com van canviant els territoris i els tipus de camps o de conreus. Itàlia no és igual que Anglaterra, com de nevades estan algunes muntanyes. Distingir la forma de la costa prop de Marsella i veure que t'acostes a casa. El primer cop que vaig crear l'Atlàntic i seguir la costa des de Halifax fins a Boston, en ple hivern. O entrar per Atlanta i veure el Sud dels Estats Units. Veure l'allargada línia dels Pirineus o l'espectacle nevat dels Alps. La posta de Sol sobre la costa de Dalmàcia. És un exercici que m'agrada.

Quan m'enlairava des de Frankfurt, ara fa gairebé un parell de mesos, era el cop que me n'anava més cap a l'Est de Berlin. Terres que han aparegut en multituds de lectures, documentals, notícies, partits de futbol. No sé per què, la primera vegada sempre em fa venir idees que veuré alguna cosa excepcional. Ben mirat, ho és, però potser seria indistingible de tants altres llocs. De totes maneres, en el poc temps que tenia perquè anàvem ràpidament cap al crepuscle i la nit: veure els Càrpats nevats, és allò Cracòvia?, ah, aquelles llumetes deuen ser de Kiev. I ja de matí, sobrevolant el sud de la Xina, amb unes muntanyes ben curioses, resseguint una via del tren... Molt per veure, sense poder-ho identificar, per molt que a l'avió pugui haver una pantalla que et digui on es troben les coses.

Clar que de vegades, no veus més que núvols i més núvols fins on es perd la vista, centenars o milers de kilòmetres enllà. Un mar blanc, que sembla llís com un pista de patinatge, que tapa el Sol majestuós a tothom que té a sota.