Inauguració

Dimarts o dimecres d'aquesta setmana, van inaugurar un nou local just sota de casa meva. No sé a què es dediquen, perquè només puc veure un gran tanc de peixos, per decorar, i els separadors a mitja alçada de diversos cubicles. No he sabut veure cap rètol que ho expliqui, però tampoc no m'interessa gaire.

Com es tradicional, van penjar les boles de paper de color vermell a l'entrada, que suposo que deixaran allà durant una bona temporada —en alguns llocs sembla que no els canvien fins que no estiguin ben esquerdats i rebregats. A les etiquetes que pengen de les boles, hi ha escrits textos, que suposo que seran de bon auguri o per portar la bona fortuna, coses d'aquestes. El que em va sorprendre van ser els 6 o 8 rams de flors amb el seu pedestal que van posar el primer dia, i que avui dissabte encara hi són. Les flors també porten algun missatge, però una part de la sorpresa és que ningú no se'ls hagi emportat o que algun sonat no hagi fet cap destrossa. Aquí tenen un altre comportament i un s'hi comença a acostumar massa. En fi, suposo que les flors les retiraran aviat. No poden durar tant com el paper.

Llaç infinit

La vida fa més i més voltes, per tornar si no al mateix lloc, a un de molt semblant. Farà uns quatre anys, quan estava a Columbus, vaig haver de fer de traductor —no molt, però en alguna ocasió— d'una tesi en francès que l'estudiant xinès que estava al meu grup havia de consultar a l'hora de fer algun estudi. Encara recordo la seva cara de completa incredulitat en veure'm llegir allò que a ell li semblava inintel·ligible.

Avui m'han passat un treball de màster d'un ex-estudiant d'aquí amb alguns mapes d'una regió de la qual volem acabar d'escriure un article. Ja veurem quant de temps em portarà, més que res, perquè hem de fer un treball d'arqueologia sobre què va fer o no amb les dades que tenia abans de poder continuar. El treball em pot servir d'orientació, si no fos que està, naturalment, escrit en xinès. Hauré de fer servir com a traductora a l'estudiant que s'està amb mi a la meva oficina.

Però serà divertit intentar entendre alguna cosa en xinès.

Mides

L'altre dia mentres m'esperava a la cafeteria del campus a què cantessin el número del meu plat amb els Yidali Mian (fideus a la italiana, és a dir, spaghetti), i tot fixant-me en els estudiants del meu voltant, em vaig adonar que m'està passant una mica com al Gulliver (el de la novel·la de J. Swift). Em vaig passar uns anys en un país on hi havia molta gent grassa i ara estic en un on la majoria de la gent és força prima. Això no vol dir que no hagi vist cap pilota amb potes que podria competir amb qualsevol Meiguoren (americà), però els veus molt menys sovint. I la quantitat de persones primes, joves i grans, o molt primes és clarament majoritària.

Potser es podria dir el mateix sobre l'alçada. En general són més baixos, però no és estrany veure gent jove que em treu més d'un cap. Tot deu anar lligat als canvis d'alimentació.

Per estar aquí mirant-te

Alguns potser reconeixereu aquesta (dolenta) traducció de l'anglès d'una de les frases mítiques de Bogart (Here's Looking at You). Fa molts anys que la trobo boníssima, però no és que hagi tornat a veure la pel·lícula en qüestió —mai no es igual si no hi ha els tradicionals comentaris familiars— sinó que em va venir al cap en veure el títol d'una de les cançons d'una altra de les meves obsessions musicals del moment, els The Gaslight Anthem. I és clar, em va portar a fer un repàs per imdb.com de més frases cèlebres de pel·lícules de Bogart. Una manera com una altra de passar una part de la nit de dissabte.

Memòries!, però la cançó capta el sentit de la frase perfectament.

...maybe I should call me an ambulance.

Branques

Si la memòria no em falla, perquè jo era prou petit com per a què se'm quedés marcat i al mateix temps confongués les dates, avui fa un any més, cada cop més, que se'n va anar caminant, tant com ens expliquen que ell caminava, per una altra mena de camí.

És curiós, quan hi penso, recordo els trossets de formatge que em donava, i que encara puc tastar com si fos ara mateix, els jocs de cartes que ens va ensenyar, el coll vermell i solcat per estries de tant anys de treballar en el camp, la bóta de vi i la boina. No tant les moltes històries que explicava, potser perquè ens han arribat per una segona i molt prolífica via. No és gaire, o potser és molt, pels pocs anys que teníem. Ah, i recordar com si fos ara, com el darrer nét que va conèixer embogia, amb un any, per anar a jugar amb ell. Una imatge que vaig veure repetida no fa gaires mesos. No m'estranya.

Parelles

Em podeu dir tafaner, però una de les coses que em fa més gràcia de viatjar per aquest mons, és fixar-me en com van pel carrer les parelles, especialment estant en una universitat, on acostumen a ser més joves i, se suposa, més esbojarrades. I tant que hi ha diferències d'un lloc a un altre!. Per Columbus, costava veure, sobretot si eren blancs, parelles agafades de les mans o d'altres parts del cos, passejant pel campus. No us dic res, d'altres mostres més íntimes d'afecte. Clar, pensava jo, venint de Barcelona on de vegades no saps si algú està filmant un video eròtic al bar de la Facultat, a qualsevol altre lloc sembla que ni es mirin. No és que no n'hi haguessin, però no era tan comú.

A Taiwan, trobo que hi ha un punt mig entre els dos extrems, amb un toc que no sabria dir si aparentment més innocent, però potser sí més alegre. No és estrany veure parelles agafades de la mà, petonejant-se més o menys obertament, o amb molt contacte humà. No n'he de fer res, però tot sovint és maco veure com floreixen aquestes coses en gent que et trobes a l'atzar pel carrer.

Per afaitar-se

En una cosa que he notat que per aquí, en general, els homes tenen molta menys barba que els europeus, no és en no veure pels carrers barbuts o gent amb la barba de tres o quatre dies que pots estar acostumat a veure per terres llunyanes, sinó a l'hora d'haver de comprar crema per afaitar o, la que em va costar més, per després de l'afaitat. Si en els supermercats d'Europa o els Estats Units, sempre hi ha una secció més o menys extensa dedicada a aquests productes, en alguns casos excessiva, per aquí és bastant més reduïda i en alguna ocasió he hagut de fer un bon passeig buscant algun lloc on trobar el que em feia falta. En alguns supermercats estan només en uns petits prestatges just abans de les caixes, acompanyats de piles, xiclets i coses d'aquestes. Però no va malament fer excursions exploratòries: coneixes món.

Diàlegs

No ho hauria dit mai. Passades les nou de la nit, el meu semàfor es posa verd i davant meu s'atura una moto i un SUV (un 4x4 d'aquests de ciutat). I abans que pugui posar un peu a la calçada, el conductor del 4x4 surt del cotxe, s'apropa al motorista amb posat tens, li diu alguna cosa i li dóna una forta empenta. I mentres començo a creuar, comencen a dialogar. Pensava que encara hi hauria una mà d'hòsties, però no. Vés a saber què deu haver passat.

Havia llegit que de tant en tant passava això, però després de veure tantes coses rares ni m'ho imaginava, pensava que passaven de tot. Però la mala bava és universal.

Bitllets

Ha trigat més del que m'esperava, sobretot perquè som tots tan moderns i la Caixa sempre sembla que vagi un metre per enrere, que no ho vaig poder fer jo solet via web. Així que tornem al sistema analògic, per via local, i sense més problemes. Avui els he pagat i ja tinc el comprovant a la mà, que ara la majoria ja són bitllets electrònics.

Només queda fer el compte enrere, si tingués el temps lliure per fer-lo. M'esperen unes setmanes ben apretadetes de feina.

Preguntes

Un dels avantatges de ser estranger i, a més, semblar-ho és que t'estalvies que t'aturi la gent que està fent enquestes o campanyes de recollides de signatures pel carrer, o que et donin gaire propaganda de botigues diverses, o coses similars. A Europa o als Estats Units no me n'escaparia, com no me'n vaig escapar si fins i tot un cop em van demanar si em volia registrar per votar a les eleccions, però aquí et veuen venir i en les seves cares veus com fan un càlcul ràpid de probabilitats que entenguis alguna cosa de xinès i, amb raó, decideixen que no val la pena.

Un dia de la setmana passada, caminant per la zona de Gongguan, passava per entre mig d'un veritable exèrcit de dones de mitjana edat abillades amb uns pantalons blancs i polos blau marins que intentaven aturar a tothom que passava per allà. Alguna mena d'associació cultural o, potser, política. A mi, se'm quedaven mirant, amb una cara una mica decebuda, com pensant: un que no podem caçar. Bé, de totes maneres, no crec que ni que encara que entengués l'idioma, que m'aturés gaire. És clar que no se sap mai; aquí estic molt més pacífic.